LANZAROTE: ÀNIMA I PAISATGE

21 de juliol de 2025. Lanzarote dos anys després (o nou anys després, segons es miri) 

El passat 4 de juliol, vaig escriure “Habitar-se per habitar i habitar per habitar-se: aprenentatges de Lanzarote i alguna cosa més.” Allà repasso els principals posts del bloc escrits des de o que parlen de Lanzarote. No esmento “Lanzarote set anys després” de 25 de juliol de 2023.

Hi ha una primera etapa de posts de Lanzarote en el bloc -de fet el primer és de 2015 “Lanzarote no es mi tierra pero es tierra mia (José Saramago)“, que està clarament relacionada amb l’actualització que estava fent aleshores  del meu propòsit de vida. Després d’anys de substituir el viure pel treballar, vaig sentir que aquesta inèrcia derivada de l’ambició professional que des de ben jove m’havia dominat sense haver-ho previst, ja no em servia com a “despropòsit de vida”.

En l’esmentat post del passat 4 de juliol, em referia al fet que -almenys en el meu cas- l’assoliment d’un veritable propòsit de vida, no era independent de l’entorn exterior, del lloc on visc. Parlava de dilema entre espai interior i espai exterior, en realitat de fals dilema, i concloïa que calia aconseguir la simbiosi i que ho havia de fer al voltant de l’escriptura. I és que en el meu propòsit de vida, l’escriptura hi ocupa un espai gran. Deia concretament -i aquí ja apareixia el record de Lanzarote, a més a més del de Xile-:

“A la casa de Saramago (com a la de Neruda) vaig sentir que en el origen, el que generava la l’obra, no era l’espai exterior, el lloc físic on es viu. Era l’obra —entesa com “la manera” de viure amb intensitat— la que impregna l’entorn en el que vius. El resultat final és un cercle virtuós, una simbiosi, de manera que l’escriptura que surt de dintre humanitza la casa a imatge i semblança de qui escriu i per aquest motiu, aquell espai, va esdevenint una mena de musa inspiradora per a l’escriptor.”

El món, la vida en societat, la convivència és el resultat de l’impacte que té el que els humans -sigui millor o pitjor- portem a dins. I és això el que ens retorna. Si la pau predominés en l’ànima col·lectiva de la humanitat, no hi hauria guerres.

Al capdavall, aquest dilema entre espai interior i espai exterior no és un dilema, sinó un diàleg. Una correspondència biunívoca constant.

En aquells anys 2015 i 2016, a Lanzarote, vaig escriure sobre com aquesta terra canària em connectava amb mi mateix, em remetia al meu centre, i l’expressió escrita dels sentiments que em provocava la peculiar bellesa d’aquest paisatge jo sentia que li retornava (ara mateix, escrivint aquestes línies aquí a Lanzarote, ho estic fent). La connexió va ser absoluta. Vaig descobrir un territori volcànic, despullat d’excessos, on la negror de la terra contrasta amb el blanc de les construccions i l’austeritat revela una bellesa gairebé sagrada. És un paisatge mineral, silent i primitiu, amb figueres de moro, vinyes plantades en sòls volcànics que cal protegir amb mitges llunes de pedra seca per aconseguir que creixin miraculosament, atzavares resistents, alguna palmera esvelta que trenca l’horitzó. Cactus i matolls baixos adaptats al vent i la sequera. Cada planta sembla guanyar-se el dret de créixer, arrelant amb tenacitat en un entorn rude però ple de significat, mostrant la seva capacitat de retenir vida dins l’aridesa i de resistir, mostrant una bellesa austera capaç de florir sobtadament entre les roques negres. Un paisatge, en definitiva que sembla parlar amb una veu antiga, capaç de posar ordre al desordre interior i de despertar una escriptura arrelada i sincera. Un escenari on natura i esperit entren en diàleg profund, obrint espai a una manera d’estar al món que no necessita ornaments. Apel.la a la humilitat i la modèstia.

Per coses de la vida —d’aquelles que lluny de planificar-se suren des d’algun lloc desconegut i acaben revelant-se com a inevitables— aquesta simbiosi entre el món interior i l’exterior, aquest diàleg subtil entre el paisatge que alimenta l’ànima i l’ànima que, escrivint, torna a humanitzar un paisatge ja de per si gairebé diví, es va acabar traslladant al Delta. Tots dos paisatges, el de Lanzarote i el del Delta de l’Ebre, comparteixen una qualitat essencial: la capacitat de sostenir vida en entorns aparentment hostils. Mostren una bellesa austera, dura, però plena de sentit.

El Delta de l’Ebre, a primer cop d’ull més fèrtil, és també una terra conquerida a la dificultat. Allà, la vida vegetal es debat entre l’aigua dolça i la salinitat, entre les inundacions i la sequera, entre el fang i el vent. Arrossars, canyissars, jonqueres, salicornes, tamarius, àlbers i baladres sobreviuen en un equilibri precari, fràgil, constantment amenaçat pel canvi climàtic, la regressió del sòl o la mà destralera de l’home. Però com a Lanzarote, la vegetació del Delta resisteix i es manté, en una lluita silenciosa i persistent.

A Lanzarote, la roca abrasa i la vida floreix sorprenentment. Al Delta, l’aigua ho amara tot, però no hi ha res garantit. En tots dos territoris, el paisatge és testimoni d’una resistència sense èpica, arrelada al territori, capaç de transformar la duresa en forma i silenci. Dos espais aparentment oposats —un de pedra i secarrals, l’altre de fang— que comparteixen una mateixa força elemental: la capacitat de sostenir vida en

FAMARA

condicions extremes i de despertar, per això mateix, una escriptura honesta, despullada, fidel a la terra i al seu misteri. Finalment no és tant una qüestió d’ubicació geogràfica sinó de reconeixement íntim i identificació: trobar aquell lloc que et reconeix a tu, que et deixa ser i t’empeny a escriure com a forma de vida, com a manera d’harmonitzar el que soc amb el que m’envolta, com un propòsit vital que dona sentit a cada dia sense necessitat de justificar-lo. Per això escriure esdevé una manera d’habitar plenament el temps i l’espai.

______________________________________________________

El caserio de Mozaga

EL CASERÍO DE MOZAGA

De vegades, l’ànima humana es veu sacsejada per esdeveniments imprevistos, com si una mà invisible irrompés en el curs dels dies i en trenqués la línia traçada. No són catàstrofes, ni tan sols drames evidents. Són moviments interns, desconcerts subtils, desajustos que obliguen a repensar, a tornar enrere no per nostàlgia, sinó per recuperar el fil. I és així com, gairebé sense buscar-ho, vaig tornar a Lanzarote. No hi havia cap gran pla. Només la intuïció que per refer el camí calia tornar a posar els peus al lloc on va començar tot. Va ser l’any 2015 quan aquest paisatge desèrtic, de lava i vent, de cactus solitaris i vinyes impossibles, em va parlar per primer cop amb una veu amorosa i serena. I és des del 2018, al Delta, que aquesta veu ha tingut continuïtat. Però ara, alguna cosa demanava tornar a la font.

En aquest context, visitar de nou la casa -A Casa- i la biblioteca de José Saramago no és una fita de turisme cultural, ni tan sols un homenatge literari. És una manera discreta i profunda de reconnectar amb l’origen d’un propòsit de vida. Perquè allà, entre llibres i finestres obertes a la lava, vaig poder confirmar que escriure no és només explicar, sinó resistir. Més enllà de relatar, que també, és una forma d’ancorar-se.

El Caserío de Mozaga (com la casa Akarwangui a Tomaren o altres cases en les que m’hi he allotjat a Yaiza, a Haria o a Punta Mujeres) sintetitza aquella descoberta primera: austeritat, silenci, arrelament, resistència. Com les altres, és casa de murs gruixuts, que no presumeix de res i, tanmateix, ho diu tot. Hi he retrobat no només  l’estètica volcànica de l’illa, sinó també l’essència mateixa d’allò que, sense saber-ho, vaig començar a buscar fa deu anys: la capacitat de viure a contracorrent, amb sobrietat i fermesa, deixant que el paisatge modelés l’ànima i que l’ànima trobés en el paisatge una raó per persistir.

El Caserío de Mozaga és un testimoni viu de la història austera de Lanzarote, construït amb pedra volcànica que ha resistit el pas del temps i la duresa extremadament bella del paisatge. Aquest lloc simbolitza una cultura que ha après a adaptar-se amb senzillesa i fortalesa, trobant la plenitud en l’austeritat.

La peixera de casa al Delta i Mozaga, malgrat la distància física, comparteixen una ànima comuna: són espais on la natura i l’interior s’entrellacen i es nodreixen mútuament. A Mozaga, la pedra parla de resistència; a la peixera, els vidres obren pas a un paisatge viu de cactus, palmeres i dunes, establint un diàleg íntim entre interior i exterior que impulsa la creació.

EL CASERÍO DE MOZAGA

Mozaga i la peixera no són només llocs físics, sinó símbols profunds: representen la connexió entre l’ànima i el paisatge, la persistència d’un propòsit que es manté viu malgrat les adversitats. Són espais on la veu interior troba força i inspiració, alimentada per entorns que exigeixen adaptació, respecte i humilitat. Allà, enmig d’un paisatge que resisteix i perdura, simplement es pot ser, escriure i habitar la vida amb autenticitat, sense màscares.

______________________________________________________

Playa Honda, 22 de juliol de 2025

SERGIO GARCIA TEJADA

El que dona sentit a la vida de Sergio Garcia (el “flaquillo”) és acompanyar els moribunds en el seu final de vida, en el moment del trànsit cap allà on sigui que porta la mort (veure la seva obra Acompañar. Un paseo por mi trastienda).

Amb 23 anys va arribar a aquesta illa provinent de Gran Canària i Tenerife i m’explica que quan necessita reconnectar se’n va a dormir a la seva caravana a Famara, després de veure la posta de sol o va cap a Arrieta a veure com l’astre rei emergeix en l’horitzó atlàntic. Quant no agafa la motxil.la, viatja a l’Índia, el Nepal o algun país asiàtic, es fica en els hospitals públics i ajudar a morir la pobra gent que mor en aquests hospitals, en aquells països.

És humil, és modest, és auster i no li interessen gens els diners ni els bens materials. A la illa el coneix tothom -això també fa que de tant en tant hagi de marxar per descomprimir-. És admirat per molts i marginat per alguns pocs. La seva radicalitat ètica i el mostrar-se tal com és incomoda molts -ja sabem que no agrada veure’s en segons quins miralls- i intueixo que n’hi ha que el deuen témer. Hi ha grans professionals de les cures pal·liatives. Ell és un “sacerdot” que s’entrega als moribunds. Algú que no té cap inconvenient de dir en públic i en privat que li resulta més comprensible l’idioma dels gests, les mirades amoroses, el contacte corporal que li permet comunicar amb moribunds que parlen llengües que desconeix que una conversa en castellà amb un polític…

Tot el que ha anat apareixent al llarg d’aquest post també ha estat present en el dinar i la llarguíssima sobretaula que m’ha ofert el Sergio: viure amb propòsit, el veritable sentit de la vida, transformar el treball en una entrega al proïsme, diàleg entre ànima i paisatge, resistència, humanitzar el món a partir d’humanitzar l’entorn immediat, austeritat i arrelament en un entorn rude, modèstia, humilitat -que implica reconèixer les limitacions, però també les virtuts sense fer-ne ostentació-, viure a contracorrent, amb sobrietat i fermesa, habitar la vida amb autenticitat, sense màscares… I abraçar la mort.

______________________________________________________

Ara no és demà, però…

JOSÉ SARAMAGO I PILAR DEL RÍO

Demà tinc una -una més!- visita concertada a la casa de José Saramago, A Casa, i a la seva biblioteca amb més de 16.000 volums. Espero veure la seva vídua Pilar del Rio.

No m’avanço. Suposo que la visita ja es reflectirà en un altre post. Però, aprofitant que aquests dies el diàleg interior-exterior, ànima-natura, s’està veient enriquit amb la relectura del dietari de Saramago titulat Cuadernos de Lanzarote, reprodueixo dos fragments dels volum II (1996-1997) per concloure harmònicament aquest post:

“1 de enero de 1996

Enfrente de casa hay un morro a cuya cima se llega por una cuesta suave, pero que, del otro lado, baja abruptamente sobre la planicie que se extiende hasta el mar. Es el Pico de Tejada, que de pico solo tiene el nombre, tal vez resto de épocas más altives. En tiempos pasados hubo allí un caserío, unes pocas viviendas toscas rodeadas de cactus, con sus dulcísimos higos chumbos, algún molino de viento, una tierra pedregosa, descolorida, como huesos viejos que el sol tarda en deshacer. En general, el paisaje que hoy se ve desde allí es oscuro, con el suelo cubierto de trozos de lava triturada por las estaciones, una vegetación rala y poco crecida, amarillenta, de lejos casi invisible, continuamente sacudida por el viento (…)

20 de enero                                                                                                                                                                             

Cristina Durán vino a Lanzarote para hacerme una entrevista destinada al Periódico O Estado de Säo Paulo, del que es corresponsal en Portugal. La llevé a Timanfaya, mucho más sorprendido viajero yo que ella, a la vista de una isla que apenas podía reconocer, toda cubierta de verde gracias a las lluvias que han caído, verde como unca la ví desde que aquí estoy. Me acordé entonces del poeta brasileño Ribeiro Couzo, leído hace muchos y muchos años, y que la memoria, vaya usted a saber por qué, guardó el poema que comienza con estas palabras: ‘Llueve, Cuando llueve es que el tiempo es bueno’. No necesitan decirme que no es así en todos los lugares, pero en Lanzarote solo lo puede saber verdaderamente quien aquí vive.”

Ànima i paisatge…