OUTREMONT

Els metges fem les coses molt malament quan ens toca assumir el rol de pacients…

Havia passat ja un any llarg, era dissabte a la tarda i estava assegut a l’oreller del saló, al costat de la finestra, mirant el parc nevat i solitari. Uns nens jugaven amb trineus i de tant en tant algú passava caminant o algun cotxe deixava l’empremta dels seus pneumàtics a la neu. Els vianants, curiosament, semblaven tots encaboriats. Probablement era jo que projectava les meves cabòries en ells. Aquella tarda estava submergit en un estat melancòlic, una mica trist, però no ben bé. Em va venir al cap la cançó d’un montrealès d’origen italià, Gino Vanelli. La que es titula Living inside myself. Tota la vida me l’havia passat tancat dintre meu i lluny dels altres. No era allò que se’n diu un tipus empàtic. Aquell dia estava especialment submergit en el més profund de mi mateix mentre esperava que vingués en Richard, psiquiatra i antic company a la universitat. La neu anava caient i no estava previst que deixés de fer-ho en un parell de dies.

En Richard sempre m’havia recordat en Robert Redford. Ell i la Silvie, també de la nostra promoció, formaven un món apart a la facultat, al Bloomberg Pavilion. Eren amables amb tots, però eren d’un altre món. El de l’alta burgesia canadenca. Els burgesos de tot el món tenen, és clar, a banda de grans patrimonis, moltes coses en comú. Però els burgesos d’un país creat el 1867 eren només de quarta o cinquena generació. De fet, de segona o tercera, perquè no pas tots, però la majoria eren descendents de gent que havia abandonat Europa per fer fortuna o simplement la misèria els havia expulsat. Però l’aire d’en Richard i de la Silvie ja era el propi de persones molt refinades, amb bon gust i, en aquest cas almenys, amb el “discret encant de la burgesia”. En Richard, però, si l’ambient li resultava confiable, era capaç de mostrar-se tal com era i deixar de banda les convencions de “l’alta societat”. Neguits i inseguretats inclosos. El meu record és que s’hi podia parlar de tot.

A les 4 p.m. en punt, l’hora convinguda, va sonar el timbre. Sí, senyor. Robert Redford havia envellit, però seguia sent Robert Redford! Elegant i distingit. Encaixada de mans, somriure sincer i, de seguida, asseguts un davant de l’altre al saló.

-Sabia que estaves aquí i estava segur que ens veuríem. En tenia ganes i molta curiositat per saber què t’ha portat de nou al nostre país trenta anys després (em va dir).

-Doncs mira, Richard, la neu i el fred segur que no (somriures). La veritat és que no ho sé. La feina segur que tampoc. Fa anys que l’ambició professional és història. No em puc queixar. La meva carrera, en termes convencionals, va ser prou brillant. Vaig adquirir experiència sobrada com per estar ara aquí, treballant en aquest projecte, sense gaire esforç. Ni tampoc gaire entusiasme, també t’ho he de dir i que quedi entre nosaltres. Estava pensant en anar deixant de treballar, i aquesta feina, que segons com me l’agafés podria absorbir-me, no interfereix gaire amb el meu projecte, que no sé quin és, però segur que no és el de viure per treballar. I tu? Què fas amb la teva vida?

-Mai he deixat que la feina em provoqués la sensació de no poder viure valorant i tenint temps per gaudir d’altres coses. M’agrada el que faig. Porto trenta anys escoltant els problemes dels altres i tractant neurosis i psicosis, i em segueix agradant fer-ho. No saps com ajuda a relativitzar moltes coses el fet de veure el poder nociu de la ment quan se’t gira -o la fas girar- en contra teva. Has vist a la Lucie?

-Sí! I tant!

-Recordo quan, de sobte, ho vàreu deixar i tu vas tornar cap el teu país. Han passat anys, però recordo perfectament que tots els que us coneixíem vàrem quedar molt sorpresos. Els passadissos del Bloomberg Pavilion n’anaven plens. La Lucie seguia a la cinquena planta, al seu despatx, i el teu, a la tercera, tancat i barrat. Van trigar en treure el teu nom de la porta…

-El primer sorprès vaig ser jo, Richard. He trigat anys en descobrir algun element d’aquell comportament que, ja abans i després, ha marcat la meva vida. Potser inconscientment busco el psiquiatra a banda de l’amic i per associació d’idees i context, l’amic psiquiatra canadenc! Jo cada dia em trobo amb amics que em truquen o em proposen anar a fer un cafè o a dinar. Ja saps, “fa temps que no ens veiem”, “l’altre dia pensava en tu i em vaig dir: ‘Ens hem de veure. Massa temps’”. Al final sempre em parlen de la seva pròstata (riures). Doncs potser m’està passant amb tu. Els metges, a més a més, ja saps que no suportem estar malalts, menys tocats del bolet. Bromes a banda, ara no aniria a veure un psiquiatra per parlar de les meves dificultats de relació. Fa anys, quan era més jove, ho vaig fer.

-I com et va anar?

-Bé… era un psicoanalista. Un dia, parlant amb un molt bon amic meu psicòleg de les meves dificultats per viure els sentiments, em va dir: “Estaria bé que veiessis algú. Però a veure qui aguanta un ‘toro’ com tu. Deixa’m pensar”. Em va acabar derivant a una psicoanalista. No riguis, no, maleït biologista! Va acabar sent avorrit. Em sentia gilipolles allà estirat al divan parlant sol! Jo crec que el mite de què s’adormen és cert… En especial els que, com aquest, s’asseuen darrere teu.

-Que bo, Armand, tu amb un psicoanalista! De fet, el teu amic sabia que no et podia enviar ningú que parlés i et volés fer observacions. Li haguessis discutit tot!

-Calla, calla. Una bona amiga psicòloga que m’ha aguantat moltes neures i té un gran sentit de l’humor, em va dir: “Però a qui se li acudeix enviar un Narcís com tu a un psicoanalista. Amb el teu egocentrisme, només falta que et deixin una hora setmanal sencera, per parlar de tu. Devies tenir l’ego pels núvols”. Vam riure molt. Però no anava desenfocada. La meva por a estimar i córrer el risc de ser massa estimat em va transformar, des de ben jove, en una persona egocèntrica i tancada en sí mateixa. Em preguntaves per què es va acabar amb la Lucie, no? Ja t’he contestat. No vaig poder conviure amb algú que m’estimés tant. Amb la qual cosa, si no m’estimava jo, ja m’explicaràs…

-No sé què dir-te, Armand. En aquest món de sonats que és el nostre, el que m’expliques -entén-me, no t’enfadis- em resulta gairebé banal.

PONT VICTORIA. MONTREAL

Segur que t’ha fet patir. I potser en alguns moments molt. Però a la teva edat i amb lo bé que et veig… Potser t’has assumit com ets, que no creguis que és mala cosa. Però escolta, segueixo sorprès de què hagis decidit, precisament ara, tornar aquí. Podent-te jubilar al costat de la Mediterrània amb sol i bones temperatures tot l’any. No pretenguis que ni un sol canadenc deixi de titllar-te de boig perillós! Tots es canviarien per tu. Fins i tot nosaltres que hem viscut aquests hiverns inhumans des de que vàrem néixer no ens hi acabem d’acostumar mai. Jo estic aquí d’abril a setembre -un imprevist m’ha fet viatjar uns dies a Montreal ara-. Soc feliç de poder anar cada dia caminant a l’hospital sense haver de trepitjar neu, gel, patir relliscades i congelar-me. Ja saps que la pendent del Royal Victoria, quan es gela… A finals de setembre me’n vaig a la Provença. Mantinc la meva consulta a Saint-Remy i allà soc feliç. Tu saps què és asseure’t en una terrassa al sol un dissabte al matí de finals de novembre i prendre tranquil·lament un cafè en aquell entorn bucòlic. No sé què fas aquí.

-És preciós Saint-Remy. M’encanta la Provença. Des de Barcelona hi anava sovint. Un parell de cops a l’any. I ara recordo que ja quan vaig marxar de Montreal, fa trenta anys, començaves a tramitar els teus drets d’exercici professional a Europa… Et felicito! Per què he vingut, dius? Diuen que els assassins sempre tornen al lloc del crim. No crec que vingui per quedar-me. Bé, alerta, comencem a ser grans i això es pot acabar en qualsevol moment. No tinc previst que m’enterrin al cementiri de Côte-des-Neiges, però… Mai se sap. En principi vinc per quatre anys. El meu contracte és renovable quatre anys més, fins a vuit. Però no sé quant m’hi estaré. M’agradaria deixar escrit el que verbalment mai he estat capaç d’explicar -i encara menys fer sentir- a ningú. El que vaig viure amb la Lucie va ser tan excepcional que… Que potser és una sublimació del que podia haver estat i no va ser, i no va ser mai i no va ser amb ningú. Necessito escriure sobre això. A mesura que em faig gran perdo el pudor, almenys pel que fa a compartir certes intimitats. Bé, sigui com sigui, l’única vegada a la vida en la que he tingut la sensació de poder ser espontani, “normal” a l’hora d’expressar els sentiments, capaç de ser estimat sense por a no ser ofegat, va ser aquí. Certament, un dia es va acabar, es va acabar de cop i vaig marxar. Inesperadament i sense previ avís vaig reconnectar amb l’Armand de sempre i vaig desaparèixer. I ara ja no és la preocupació el que em mou. Ni el desig que “encara sigui possible” viure l’amor i els sentiments. M’he anat tornant misantrop. No aguanto gairebé ningú. Però necessito deixar escrit “qui vaig ser jo en realitat”. I la neu, el fred, l’esquí de fons a la ciutat, el hoquei en lloc del futbol, les sensacions de travessar el pont Victoria nevat, de sud a nord, de matinada i veure l’skyline de Montreal, el pessebre a l’aparador d’Ogilvy, anar a fullejar llibres a Renaud-Bray, passejar per Westmount o Outremont, recordar el Laloux o el Lola’s Paradise, fer cua per menjar smoked meat a Schwartz’s o smoked salmon bagel al Beauty’s… Són sensacions íntimes, potents i intransferibles. Aixecar-me cada matí en aquesta casa, mirar-la i pensar que per anys que passin sempre que em desperti en aquesta casa ningú m’haurà de dir que estic a Montreal. Per no dir-te el plaer d’agafar el cotxe i anar a Burlington per la carretera dels mil llacs o sortir a les 6 del matí i estar dinant a Gage&Tollner, a Brooklyn, abans de l’1 p.m.!!! La sensació de llibertat i la felicitat que em proporciona són indispensables per escriure el que tinc al cap. De tota manera, serà una part del que vull escriure. Amèrica llatina i Àfrica han ocupat molt espai a la meva vida. I la Mediterrània i els Pirineus no cal ni que t’ho digui. Els capítols s’escriuran a llocs diferents. Per ara… estic aquí; demà… a saber!

-Saps, Armand? A mi no només se’m fa difícil imaginar la meva vida sense la Provença, sinó que probablement hi acabi vivint. Sempre vindré algun cop a l’any a Montreal mentre pugui. Però per temes purament patrimonials, no sentimentals. Enlloc visc les emocions com allà. I jo sí que he tingut la sort de trobar i compartir molts trossos de la meva vida amb una dona excepcional. La Roselyn. Ens hauràs de visitar un dia a Saint-Remy. Mai hem planificat res. Mai ens hem proposat res. Mai ens hem casat. Simplement hem viscut un al costat de l’altre, especialment els mesos que passo al vell continent. Ella cada any ve algunes setmanes quan estic aquí, però… Em sembla que és més mediterrània que tu i la nostra fredor, tota, la climàtica i la humana, poden amb ella.

-Mai oblidaré els sopars a casa vostra al carrer Oxford, a NDG. Havia de ser NDG. Westmount, massa ostentós -i massa jueu per a vosaltres- i Outremont, massa nouvelle bourgeoisie francophone. Le Plateau, massa progre… NDG era perfecte per a vosaltres. Només entrar a casa vostra es respirava llar i se us veia feliços. Ni t’imagines quantes vegades he parlat de vosaltres amb amics de tot el món. Ja saps. Jo em presento sol a casa dels amics i de tant en tant surt la pregunta inevitable de si estic amb algú, de si estic bé sol, de… I quan la conversa derivava cap el tema tabú de “però tu saps què és estar enamorat?” i jo em quedava com aquell alumne, normalment brillant, al que li han anat a preguntar allò que no se sap, me’n sortia parlant de vosaltres. I deia: “Tinc uns amics que conviuen en formats variables des de que eren adolescents. Jo no sé si estan enamorats o no. Però sí que sé que han apostat per estar junts, que hi posen feina, que els hi compensa i que es nota. Ja voldria jo…”. En fi, tu allà content obrint una ampolla de vi blanc que havies portat de Sudàfrica, explicant les meravelles d’aquella anyada, la Roselyn escoltant-te com si acabés de veure en Robert Redford per primera vegada… Sopar deliciós, canviant el blanc per un negre de Califòrnia o un Bordeaux, servit tot amb molt d’amor i distinció, espelmes, confort, calidesa. Mai oblidaré la llum, el color, l’ambient, l’olor de casa vostra. Desitjava que la vetllada no acabés. I quan, després de fer-te pregar, accedies a colpejar el teclat del Petrof aquell…

-La veritat és que ho gaudíem. Mira, segur que no ens hem fet tantes preguntes com tu. Simplement hem procurat gaudir de la vida. Sí, en aquest sentit hi hem posat feina. I hem estat feliços, sense obsedir-nos mai per cap gran enamorament o no enamorament. La vida ens ha tractat bé, però t’asseguro que també hem sabut practicar allò de posar bona cara al mal temps quan ha calgut. Has de venir a Saint Remy. Vivim al camp en una antiga casa del segle XVIII restaurada. Després de pensar-ho molt, hi he muntat també la consulta. En un pavelló al jardí, en una zona tranquil·la. Vols que et visiti allà? L’entorn és més terapèutic (riures). De tota manera, t’he de dir que em transmets una felicitat íntima amb el que m’expliques de la teva decisió. I… parlant de posar feina per fer la vida agradable, en aquesta casa no hi ha res improvisat. Es nota que sabies què volies sentir! Quin ambient necessitaves per escriure aquí. D’on has tret aquests mobles? Em conec els antiquaris de la ciutat i no són fàcils de trobar.

-Et confesso que tenia la idea clara sobre quina taula volia per escriure i on la volia posar. Vaig trobar-la en una granja, als Cantons de l’Est, a prop de Sherbrooke. T’has adonat que és una antiga taula de cuina dels pioneers? Estàs d’acord amb mi que aquí, davant la finestra del saló, hi queda de meravella? Tot està pensat, Richard. També el parc Joyce. Ja hi he vist les quatre estacions. He tingut sort! Aquest any el canvi climàtic ha estat condescendent amb els meus anhels. Vaig veure els erables vermells a la tardor, la neu a l’hivern, les flors sortint amb força de sota la neu desfent-se a la primavera, el verd de l’estiu, els esquirols tot l’any… Em dona pau. Massa materialisme infiltrat? Potser sí. Tant se me’n fot. Tot sigui en benefici de l’exaltació dels sentiments. Almenys que puguin cobrir el trajecte que va des del meu cor fins el paper.

La foscor de la nit va escurçar la tarda i vam seguir parlant, recordant, compartint desacomplexadament vides intenses. Quan érem estudiants, joves, estàvem carregats de punyetes. A banda de no tenir experiència. La idea en aquell precís moment, la simple idea d’imaginar que si als anys 80 mentre discutíem un protocol de recerca al Bloomberg Pavilion algú ens hagués dit, quan tot just encetàvem la maduresa, que trenta i tants anys més tard mantindríem aquella conversa allà, ens hagués suscitat molta curiositat sobre com carai haurien de ser les nostres respectives vides per arribar a aquest punt. On viuríem, què faríem, què ens passaria…? Allà estàvem.

-Sopes amb algú?

RESTAURANT L’EXPRESS. MONTREAL

-He quedat amb la Lucie a l’Express. És un lloc que em transporta. Jo que mai acostumo a menjar carn, allà soc incapaç de demanar res que no sigui el tartare de bœuf. Recordes que l’amo era un ginecòleg, molt més gran que nosaltres,  que va regirar la seva vida? Deu estar mort… Escolta, per què no truques a la Silvie i veniu? La Lucie estarà encantada.

-Fet, Armand. Quan fem els postres t’ajusto la pauta de liti i l’electroxoc el programarem per dimarts vinent, ok?

-Tu sí que ets un amic! (esclat de riure).

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.