VIEUX MONTREAL
Font: Air France

Alguns dies optava per anar al despatx que m’havien proporcionat els de Investing Intelligently in Research Corporation. L’edifici estava entre el Centre Ville i Le Vieux Montreal, i des del pis 22 veia al sud-est el pont Champlain; al nord-est, els ponts Victoria i Jacques Cartier; al nord, el parc Mont Royal; a l’est, la torre de l’estadi olímpic, el que va fer famós la gimnasta romanesa Nadia Comaneci…

De fet, no em calia anar per a res a l’oficina. Podia fer la feina còmodament des de casa o citar els meus interlocutors, tots ells investigadors, a cafès amb charme, restaurants o, fins i tot, en parcs, entre els mesos de maig i setembre. Podia treballar des de casa o llegir, escriure o veure sèries -havia començat a escriure guions per a sèries- al despatx.

Aquell dijous havia quedat amb en William Lacordaire al despatx. Afortunadament, ell ja estava jubilat, en cas contrari hagués pogut plantejar-me problemes raonables -i en aquell país modern, fàcilment resolubles- de compliance. Havia dirigit grans projectes de recerca a MGill, a Yale University, al MIT, i treballat en grans companyies de consultoria privades i al Govern Federal canadenc, manegant projectes mixtes de col·laboració publico-privada. A Espanya l’haguessin titllat de mestre de les “portes giratòries” i l’haguessin vexat i tractat de corrupte. Al Canadà i als Estats Units, la compliance mai impedeix que cervells excepcionals puguin ser vetats per analfabets ressentits i envejosos -normalment polítics, periodistes i altres llumeneres- com passa a Espanya.

-Quina sorpresa, Bernard. Però no t’havies de jubilar, tu? Què fas treballant?

-Bé, no sento que estigui treballant exactament. En aquest teu país sabeu aprofitar l’experiència. Jo els hi vaig deixar clar que la meva vida ja no passa pel treball. Que tinc altres prioritats. I l’oferta que m’han fet em permet aportar el que em demanen, sense gaire esforç, i sense haver de trencar el compromís adquirit amb mi mateix. La casa del Delta que tu coneixes pot esperar. M’ha vingut de gust tornar amb vosaltres una temporada, malgrat els hiverns que, et confesso, ha estat el gran escull mental  a salvar. L’únic que m’ha fet pensar a fons la decisió. Per la resta… M’encaixa bé aquesta experiència.

-T’entenc. Sé que vas veure en Richard que, com saps, ja pràcticament viu a la Provença. Jo també em plantejo anar a viure a Europa. I ara va i tu cap aquí, quan tots marxem! El millor de tot és que vas ser tu qui em va convèncer d’engegar a dida la feina! No tens por de reincidir ara que ja fa anys que vas deixar de ser un workaholic? Recordo bé quan em vas explicar que el treball i l’ambició de triomfar varen ser un refugi, una excusa per no confrontar-te a tu mateix i a les teves dificultats per viure els teus sentiments.

-Sí, William. Ho recordo perfectament, va ser passejant pel Mall de Washington DC. I també recordo que la teva situació era semblant i la solució refugi pitjor…

-Afortunadament, el meu alcoholisme és història. Però, a banda de l’alcohol, la meva addicció al treball era igual o major que la teva. I la meva inestabilitat emocional total! Almenys tu no vas reincidir en el casament. A mi, els tres divorcis, per poc m’arruïnen! Seriosament, però, no tens por de tornar-te a enganxar al treball? Has aconseguit els teus objectius personals des de que vas deixar de treballar? No tens por d’envellir sol?

-Resposta curta, cap por a enganxar-me al treball, si per no envellir sol penses en parella, aquesta és una idea que he abandonat fa temps i el que normalment la gent entén per “objectius personals” els dono per raonablement assolits. Aleshores, el repte era descobrir qui era jo en realitat. Ara no parlaria de repte. Més aviat de curiositat. Però aleshores era un repte. Penso que, no sense sorpresa, he anat veient qui soc en realitat, que m’he acceptat prou bé, malgrat no apartar el mirall quan veig coses de mi que no m’agraden. I seguiran havent-hi coses de mi mateix que m’agradaria canviar i no aconseguiré canviar. No es tracta d’aplicar la lògica de la bogeria dels anys de cerca permanent de l’èxit professional. Allò no tenia aturador. Mai en tenies prou. Sempre ho volies tot i perfecte… No cal repetir aquest error en el moment actual, que no és de “què faig”, sinó de “qui soc”. M’accepto imperfecte sense fustigar-me. A partir d’aquí,  zero risc de desaparèixer de nou enterrat pel treball.

-De veritat que parelles no, que et veus sol en els últims trams?

-La soledat no és un objectiu. Però si decideixes conèixer-te, gosar intentar saber quina persona s’amagava darrere aquell empresari d’èxit, aquell polític ambiciós, aquell investigador, com els que tinc ara aquí, disposat a treure els ulls a qui el guanyés en la cursa pels fons de recerca… Si no et fa por mirar-te al mirall i acceptar-te amb humilitat, per tant, amb defectes, suposo que decideixes ser clar i sincer amb tu i amb els altres. Per tant, també amb les potencials parelles. Els hi explico que, sincerament, no em veig convivint en aquest format de parella amb ningú i si ha d’acabar sent així, per més que costi, cal superar models clàssics i innovar. I t’he de dir que començo a conèixer gent que ja ha innovat. Mira, sense anar més lluny, en Richard amb la Roselyn o la Lucie amb en Guy, crec que han estat molt creatius i es senten feliços. És possible que hagin decidit ser-ho per damunt de tot, i això compta. Em quedo amb una observació d’en Richard, referint-se a ell i la Roselyn: Mira, segur que no ens hem fet tantes preguntes com tu”. I te raó. Feia temps que no donava tantes

PONT CHAMPLAIN MONTREAL

voltes a aquests temes. No per cap aversió. Però no deixen de ser “divertiments intel·lectuals” i tenim molta sort de poder permetre’m-nos-els.

-Bé, jo soc un intel·lectual. M’han pagat tota la vida per pensar, investigar i descobrir. I m’he guanyat molt bé la vida… Ara estic jubilat, però el meu cap està estructurat per pensar…

-Al meu país, molta gent faria befa d’algú que, com has fet tu, seriosament i amb tota humilitat, diu: “Jo soc un intel·lectual”. Et considerarien un paràsit. El menys que et dirien és pretensiós. I pensarien que això -no cal dir que sempre en el context de la lògica capitalista- no serveix per a res. No saps com m’agradaria fer entendre a aquesta colla d’ineptes, que per això -entre altres coses- Canadà és un país seriós i de primera divisió, i Espanya -i malauradament Catalunya cada vegada més- és un bluf. Critiquen Franco i no s’adonen que abonen la seva famosa distorsió de la frase de de Unamuno, “que inventen ellos”. Perdona, que t’he tallat. Però no me n’he pogut estar.

-D’acord, Bernard. Tu, si t’haguessis quedat al Canadà, haguessis pogut viure molt bé fent exactament el que he fet jo. Em sembla extraordinari que al teu país encara quedi algú prou llest per pagar per les teves idees i consells fruit de la teva experiència. Però el que volia dir és que el transfons del que parlem, no té tant a veure amb l’intel·lecte, la raó, el cervell, com amb la dimensió espiritual.

-Aquesta és la clau, William. Si no estàs en pau amb tu mateix, no pots estar bé. Ni sol, ni tampoc acompanyat. I la lògica de consum, producció i creixement econòmic infinit, es troba a les antípodes de facilitar que l’home, inserit en aquest sistema, pugui actuar d’acord amb el que, de forma natural, connectant amb l’essència humana -deixem de banda ara Déu i religions per fer-ho fàcil, quedem-nos simplement amb allò que tenim tots i que ens defineix com a humans- faria. Aleshores ve quan et busques i no et trobes. Aleshores ve quan veus una foto teva de fa trenta anys, amb vestit i corbata, rodejat de powerful people o recollint un premi internacional de relleu, i preguntes “qui cony era aquest”. I quan ho descobreixes i decideixes ser tu, en lloc de “aquell”, fas un efecte mirall perillós pels altres. La major part de la gent no es vol veure reflectida en aquest mirall, no fos cas que no s’agradessin gaire o… gens!

-I el que passa, Bernard, quan la gent que et ve a veure, que parla amb tu, aparentment preocupats per la teva solitud -acceptem que, fins i tot, alguns almenys, sincerament preocupats- com volent que tinguis parella sí o sí i que no t’aïllis, l’únic que fan és transferir-te la seva incomoditat perquè els hi estàs posant davant un mirall que els hi mostra el que potser voldrien gosar fer i no s’atreveixen. Quan fa anys que has abandonat la teva ànima, t’incomoda que et recordin que la tens i que has perdut el contacte amb ella.

-No sé, William, en qualsevol cas, el sistema exigeix que les coses siguin així. Evidentment, jo no he sortit del sistema. Això, malauradament, ja no pot ser. Però intento viure’n tan apartat com puc. Encara és possible mantenir converses com aquesta, amb gent com tu, i això és un luxe avui en dia. I si t’ho proposes seriosament, pots evitar qui no tens ganes de veure. En el meu cas, la major part de gent. I no es tracta de misantropia innata. A risc de semblar que incorro en l’error de traslladar als altres les culpes del meu mal, sento honestament que la meva misantropia és induïda per la bogeria que domina la societat. Induïda per un món de torrats. Com t’expliques que una persona centrada miri cada dia els telenotícies i, encara pitjor, se’ls prengui seriosament? On està l’instint de protegir-se d’allò que fa mal?

-Està clar, la teva opció, la teva solitud, resulta inquietant perquè, en el fons, qüestiones el sistema i la massa, el gruix de la gent.

-Podem dir que la solitud és desitjada. Però ho és perquè no hi alternativa si de veritat vols protegir la salut mental. Al cap i a la fi, ja ens ho diu la saviesa popular: “Millor sol que mal acompanyat”. L’objectiu de la  meva vida no és estar sol, però encara ho és menys estar mal acompanyat i, de cap manera, conviure en una societat de bojos, com un sonat més! Arribat a aquest punt, la vostra fredor -sou freds com el clima- la visc com una actitud més respectuosa, menys invasiva. No em sento jutjat i no saps com ho agraeixo. I, a més a més, sou rics i viviu bé. Això us permet ser menys envejosos i agressius, i aquest benefici marginal del maleït sistema capitalista, egoistament, no em resulta gens menyspreable. Només un país ric es pot permetre un contracte com el meu. Tot un luxe que, per a mi, és una oportunitat per, ara mateix, estar en un entorn favorable per fer el que necessito, el que vull, el que m’importa, el que em fa feliç, que no és, prioritàriament, relacionar-me amb gent. És escriure.

-Posa tot això a Tinder, Bernat, a veure si trobes algú que t’entengui (esclat de riure). Sol no estàs. Segur. Molts sentim -i també pensem- com tu. El problema és trobar-nos els uns als altres, i fer-ho a temps. Vull dir que si bé mai és tard, tampoc tenim tot el temps del món. No som de la primera volada!

-Fem-ho senzill. Mira, veus el pont Champlain? Què significa per a tu? Ja, ja. Deus estar perplex. Deus pensar: “I què pensaries tu si ara estiguéssim a Barcelona i t’assenyalés la Sagrada Família i et preguntés què et suggereix”. Doncs bé, em suggeriria coses, però segurament molt diferents de les que et faria sentir a tu. Saps què em suscita el pont Champlain? Els viatges als Estats Units. Pensar que en cinc hores puc estar veient un partit dels Celtics a Boston, o en sis estar sopant a Brooklyn amb una deliciosa vista de Manhattan des de l’altra banda del Hudson, o degustant un lobstair sota un far d’un fiord de la costa de Maine… Què material diràs, no? Sí. Però quina exaltació de l’ànima, no? La mateixa que sent el Richard fent un cafè al sol, un migdia de novembre en una terrassa de Saint Remy de Provence. O la que sentiràs tu passejant pels Champs Élisées. Perquè dono per fet que la teva opció de final de vida serà París, no? Sobretot, no et tornis a casar. Pagar un

RESTAURANT AU PIED DE COCHON MONTREAL
Font: Restaurant Guru

quart divorci acabaria amb tots els teus suculents plans de pensions!

-Saps en què m’has fet pensar? No em preguntis per què. Recordes els nostres sopars a Au Pied de Cochon?

-Que bèstia! Ni recordava la seva existència. I ara que l’has mencionat, recordo perfectament que estava al Plateau-Mont-Royal, a la rue Duluth Est, quasi cantonada amb De Chateaubriand, i que el foie poilée era inoblidable!!! Tu ves a Paris, que jo he de reviure Montreal en aquesta etapa de la meva vida. Ah! Avui a les 7 p.m. a Au Pied du Cochon. Reserves tu o jo? Convidem al Richard?

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.