PLATJA DE CASTELLDEFELS
FONT: TRIPADVISOR

L’aeroport d’Asunción estava buit. Eren les 3 de la tarda i només hi havia una noia del país -portava el passaport ben visible a la mà- amb faccions exòtiques, preciosa, amb un vestit blanc elegant que contrastava amb el color marró fosc de la seva pell. Dormia estirada al llarg de quatre seients utilitzant la bossa de mà com a coixí.

A l’aeroport només hi havia una pista amb un avió d’Aerolíneas Argentinas que es disposava a enlairar-se. Al mateix temps aterrava un aparell d’American Airlines. Es van creuar davant els meus ulls a escassos metres de distància, un pujant i l’altre baixant, i per un moment vaig témer el pitjor!

La noia seguia dormint i el calor era tan insuportable com ho havia estat durant tota la meva estada a Paraguai. No tenia res millor a fer que contemplar aquella bellesa estesa als seients de l’aeroport! Faltaven quasi dues hores perquè sortís el meu vol cap a Montevideo. L’avió ni tan sols havia arribat.

Aquells dies caminant per Asunción vaig tenir la sensació de no haver passat mai tanta calor. La humitat era insuportable. Només desitjava arribar a l’hotel, i amb les finestres i cortines tancades, i l’aire condicionat al màxim, despullar-me i estirar-me damunt del llit. Tampoc hi havia gran cosa a fer en aquella ciutat en la que, en aquell moment, hi havia barraques literalment adossades a les parets del Palau Presidencial.

Venia de visitar un hospital públic en un estat lamentable. La sala d’espera d’urgències estava plena de gossos bordant. Els malalts hospitalitzats havien de portar-se llençols i tovalloles de casa si en tenien. Evidentment el menjar també…

Tota l’estona tenia al cap el sud-est asiàtic. Recordava una escala a Singapore anant cap a New Zealand en la que la sensació de calor i humitat era semblant. Com a Birmània, Cambodja, Vietnam o Laos…

T’imaginava treballant a l’Índia en condicions difícils i patint una calor similar, quan tot d’una vaig veure a la CNN que hi havia inundacions monsòniques importants a Kerala amb gairebé 400 morts. No recordava si m’havies dit que estaves a Kanekal o a Kerala. Pensava que normalment quan vas a missions d’ajuda humanitària acostumes a estar en llocs prou segurs per més que les condicions siguin difícils. Per un moment em va venir al cap el pobre Roger Gosselin, canadenc, exprofessor meu i exdirector del Departament d’Administració de la Salut de la Universitat de Montréal, que va morir en el terratrèmol d’Haití de 2010. Acabava d’arribar a l’hotel i estava a la recepció fent el check-in, quan el terra es va obrir sota els seus peus, l’edifici li va caure al damunt i ell va quedar engolit, enterrat sota la runa!

Feia dies que no sabia res de tu, però ja m’havies dit que les condicions eren difícils amb talls d’electricitat freqüents i llargs, i poques zones de wifi. Estava segur que estaves bé i t’imaginava feliç en el teu treball mèdic d’ajut humanitari a nens d’aquells que t’ensenyen que la pobresa extrema no és incompatible amb un somriure quasi permanent a la cara. Jo sabia que allò era important per a tu. No hi ha res com viure la pobresa extrema i practicar l’ajut desinteressat als més desgraciats del planeta per entendre el sentit de la vida. I la teva vida, en certa manera, no havia estat fàcil. Mai vas pensar en tu. Sempre et vas lliurar als altres. Però de forma insana per moments, i auto lesiva per a tu. I només tu sabràs el que vas patir. Jo m’ho imagino, però segur que la meva percepció està lluny del teu patiment real… Com em puc haver equivocat tant amb tu en totes les etapes de la nostra vida!!!

No sé com, vam acabar passejant aquella nit de febrer en aquella platja propera a Barcelona. Jo estava mort de fred i molt tallat. Tu tremolaves i, quan parlaves, la veu també. Ni gosava agafar-me fort a tu, que és el que el cos m’hagués demanat pel fred i per les emocions que em provocaves i que mai vaig ser capaç d’expressar-te...”.

La noia de l’aeroport segueix dormint i té un cos preciós. Segueixo pensant què deus estar fent. La setmana passada vaig estar en un hospital a prop de Managua, a Nicaragua, i encara no m’he tret del cap les imatges dels nens a pediatria. Estaven practicant una laparotomia a una criatura d’un parell d’anyets, en el que pretenia ser un quiròfan. Per més que vaig preguntar no vaig aconseguir que m’expliquessin què motivava aquella intervenció. Plovia a bots i barrals. Ja se sap, agost a Centreamèrica… I el quiròfan estava ple de goteres. Una noia -no sé si infermera, auxiliar o què- amb una palangana a cada mà vetllava perquè l’aigua no esquitxés el camp operatori!!! Tot d’una hi va haver un tall d’electricitat i el dia es va transformar en negre nit al mig d’una forta tempesta amb llamps i trons ensordidors. Per sort el grup electrogen de quiròfan i el d’urgències van funcionar. Però el de l’UCI -el que li deien UCI- no! Van decidir traslladar el d’urgències a l’UCI i entretant, a les mares de dos nens -un nen i una nena d’entre 6 i 8 anys- que estaven intubats, els hi varen donar un ambú (un respirador que es fa anar a mà i que cal prémer amb el ritme adequat), perquè anessin manxant evitant així la mort dels seus fills per anòxia. Tot plegat amb rajolins d’aigua caient per les múltiples goteres i forats del sostre, i tot i tothom mullats!!! Saps? Em van venir al cap les classes de microbiologia que ens donava el professor Amadeo Foz i els postulats de Koch, encara que potser no apliquessin ben bé al cas!!! Està clar que les condicions no eren, però, d’asèpsia. No eren ni mínimament higièniques! T’imagines aquells nens, probablement immunodeprimits, en aquella situació? Em vaig imaginar, no sé per què, que devies estar vivint coses semblants i, entenguem-nos bé, malgrat l’hipotètic drama, si quelcom semblant estava succeint, em vaig alegrar de l’efecte que estava segur tindrien sobre tu, sobre el retrobament amb tu mateixa, el fet d’estar en el teu centre i socórrer la perifèria, però a partir de ser tu i no de què tothom abusés de tu com durant massa anys va passar. Especialment en el teu matrimoni. Però no només.

Em vaig equivocar amb tu. En aquells anys de carrera, jo me les donava de ‘progre’ i tu em semblaves una ‘pija’. I ni jo era un ‘progre’, ni tu una ‘pija’. Sempre necessitava una excusa o altra per anul·lar l’impuls que em duia cap a tu! Vaig trigar anys en descobrir que estava com acomplexat, tallat, que no gosava dir-te el que sentia per tu i que qualsevol excusa era bona per escórrer el ‘bulto’. Amb els anys aniria descobrint les meves dificultats per expressar els sentiments. De tota manera, quan vas presentar-te amb aquell ‘novio’, fill d’un amic del teu pare… ufff!!! Feia tan poc per a tu!!! Per a mi va ser la coartada perfecte per tirar definitivament la tovallola…”.

La calor i la humitat de Managua i d’Asunción queden lluny. Ja sóc a casa. El dia és radiant. El cel és blau clar, no hi ha ni un sol núvol, el verd dels arbres és intens i el mar al fons dibuixa la circumferència de la terra i té un to blau homogeni, clar, però menys que el del cel. Una meravella de paisatge. No sé res de tu. Espero que estiguis bé. Confirmo que el monsó ha fet mal a l’Índia, però segueixo sense saber si ha afectat allà on tu estàs, que, per altra banda, no sé on és.

Només em va faltar tenir la sensació que alguna cosa es movia a la sorra deserta d’aquella platja en aquella nit freda d’hivern, per proposar-te tornar ràpidament a Barcelona. No recordo la conversa -potser va predominar el silenci- durant la tornada. Vàrem acabar al Zeleste que encara estava davant de Santa Maria del Mar. Jo només pensava en marxar cap a casa i posar fi a aquella situació que em resultava tensa. Sempre igual, només m’atrevia amb qui no m’importava. Potser passejar per la platja en una nit freda d’hivern no és la millor idea. Però què cony!… Què teníem? 19 anys? 20 màxim? Sentia que jo solet havia trencat

FONT: IRINNEWS.ORG

l’encanteri i tot i així no estava segur de si tu haguessis acceptat… I alhora pensava: ‘Però bé que ha acceptat tot el que li he proposat’. Al cap i a la fi qui ha decidit marxar de la platja he estat jo i qui ara ja no sap què més fer i vol marxar sóc jo! I així vaig trencar la màgia d’aquella nit. Qui ens havia de dir que això seguiria anys i anys, eh?...”.

Ahir vaig voler encetar formalment al blog una línia d’“Escrits americans”, però no estava inspirat i de moment he guardat el material per anar-lo retreballant. De fet ja hi ha set o vuit, o probablement més, escrits sobre Amèrica. Evidentment em va venir al cap el meu primer viatge a Amèrica, que va ser al Canadà l’any 1980. I vaig pensar en el Guy, l’indi iroquois amb el que “mano a mano”, durant un mes vàrem baixar per rius i llacs del Québec fins arribar quasi a la regió metropolitana de Montréal.

Acabava de llegir el llibre d’Agustí Altisent, monjo de Poblet, mort ja fa anys, titulat “Reflexiones de un monje”. En un capítol del llibre dedicat a Woody Allen, reproduïa una conversa de la pel·lícula “Annie Hall” que diu: “Uno va y le dice a su psiquiatra: ‘Mi hermano está loco, cree ser una gallina’. El psiquiatra: ‘¿Por qué no le interna?’. Él: ‘Temo quedarme sin los huevos’”.

A què treu cap això ara? Doncs que vivim en un món de bojos (Altisent parla de “… el daño que (se) experimenta es debido en gran parte a que quiere llenar(se) el vacío (existencial) dedicándose a hurgar en sí mismo”). En Guy, indi americà, membre de la tribu dels iroquois, un dels “pobles fundadors”, portava una etiqueta posada: esquizofrènia. Ja sé que els meus amics psiquiatres -en tinc alguns- diran “què s’empatolla aquest ara”. Però jo us asseguro que en Guy situat en el medi natural era una persona sana, cordial, amable, “normal” i sàvia. Vaig conviure un mes amb ell. Remàvem cada dia en una piragua índia des de la sortida del sol fins a mitja tarda. Ell darrere i jo -que era el que no en sabia- davant. No parlàvem mentre remàvem. Ningú. Silenci total. Però cada dia en acabar la jornada muntàvem la tenda, fèiem foc, ell caçava i pescava, sopàvem i xerràvem fins que es feia de nit. Va ser una experiència que mai oblidaré i que ja detallaré quan me’n surti amb els “Escrits americans”. Posat al mig de la “civilització” era un malalt. Al cap d’un any vaig saber que es va suïcidar tirant-se del Pont Champlain al riu Saint Laurent a Montréal…

Recordes aquell dia a casa teva mirant les diapositives de l’aventura índia per rius i llacs canadencs? Ja havíem començat el cinquè any de carrera. Tu vivies en un pis d’estudiants i ens vàrem tancar a la teva habitació i ho vàrem veure còmodament asseguts, ben a prop, per cert, al teu llit… Certament ho vas viure intensament. Vaig sentir que t’aproximaves molt a la meva vivència i ho feies emocionada. Però… Encara sorties amb aquell noi que… Al cap dels anys quan em vas explicar que mai havia estat res seriós em vaig tranquil·litzar. Ara bé… mai hagués dit que esperessis que jo donés la passa que mai em vaig atrevir a donar. I finalment et vas casar -jo també, per cert- amb algú que que m’inspirava un profundíssim respecte. Em vaig quedar impressionat que ell fes el pas que va haver de fer per poder formar família amb tu i… I la resta, pel bo i pel dolent, ja ho sabem.

Han passat gairebé 40 anys i excepte un dia que vàrem anar a dinar, poc ens havíem vist i encara menys parlat. Aquell dia dinant vaig comprendre que en el seu moment tu esperaves que jo donés el pas i jo negava l’evidència i evitava un ‘no’ que no sé si el meu orgull o la meva sensibilitat o la meva por, no haguessin suportat, però que no s’hagués produït…!!!”.

Montréal ha estat una ciutat important en la meva vida. No fa pas tants anys un dia al vespre em trobava a la sala d’espera d’Air France a l’aeroport Pierre-Elliott Trudeau de Montréal i ens vàrem començar a creuar missatges. Vaig comprendre que alguna cosa greu passava a casa teva, en la teva família. Quan ho vaig saber, no m’ho podia creure!!! Com podies haver viscut en silenci en aquell infern tants anys sense compartir-ho amb ningú portant el pes d’una situació que et va caure al damunt, com al damunt li va caure el hall de l’hotel al meu amic de Montréal durant el terratrèmol d’Haití.

Vaig arribar a Barcelona i malgrat els sentiments -mai esborrats-  retrobats després d’anys, aquella situació difícil no era òptima per abordar-los. No era òptima per a res que no fos resoldre el problema que teníeu a la teva família. Quant penso en els vestits tacats de sang, l’espera a urgències, el neguit de pensar per un moment que podies tenir un Cheyne-Stokes!!! Afortunadament falsa alarma i el quadre era psiquiàtric, reactiu i per tant benigne, i amb el temps tot quedaria superat, afortunadament.

Tu havies de començar la teva recuperació, que ha estat llarga. També varen ser molts anys de patir en silenci…

Entretant jo vaig seguir amb el meu bloqueig habitual, i tu t’havies de recuperar i, tot i que ja em despisto amb el temps, diria que tot just has començat a fer-ho de veritat en els darrers anys. T’havies de centrar en tu i res més. Sona a tòpic, però és cert que si un s’ha perdut a sí mateix, ha quedat esgotat i exhaurit, ni pot ajudar els altres ni es pot comprometre amb altres persones si abans no es retroba…

Sempre dic que els grans virtuosos, els que no perden quasi mai el seu centre, poden viure a New York amb el psiquiatra i el pacient d’Annie Hall” que explicava el monjo Altisent, i fer-ho en perfecte equilibri, pau i harmonia. Els que no som tan perfectes, hem de buscar condicions facilitadores. Jo necessito allunyar-me de Barcelona i de l’estil de vida i de relacions “humanes” que hi predominen.

La pobresa de l’Índia, l’ajut a nens que ho necessiten és una acció -no un sacrifici- que al contrari del que feies per complaure als qui abusaven de tu quan tu t’havies oblidat de tu mateixa, pot ajudar a trobar el sentit a la vida i aportar molta felicitat. Seguint Altisent no és furgar dins d’un mateix”, sinó donar, en aquest cas saludablement, als altres i estar en pau amb un mateix. Així ho espero!

Hola. Penso que avui estàs més bloquejat que mai després del que va passar ahir…

Ara he acabat de presentar el nou projecte i ha estat un èxit! Tant que ni jo mateixa m’ho podia imaginar! Crec que s’ha fet realitat un somni i t’ho volia dir abans que a ningú ja que no serà oficial fins d’aquí uns dies…

FONT: LAPANXA DEL BOU

Tornant al d’ahir, jo també vaig quedar bastant bloquejada… No crec que els sentiments i la sinceritat amb que em vas estimar evitin  el teu bloqueig. Però tal vegada podríem afrontar-ho junts i veure com pots permetre’t sentir sense que es produeixin aquestes reaccions de rebuig davant el que sents...”.

Havien passat trenta i bastants des d’aquella passejada hivernal per la platja de Castelldefels i … tot seguia igual!!! Mil gràcies, però.

El verd dels arbres i els blaus intensos i variants, confio que m’ajudin a millorar. Al final la vida és això, no? Una lluita constant per millorar. Un intent permanent d’assolir la felicitat la major part del temps possible. De nou gràcies! Mai em cansaré de donar-te-les…

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.