Avui volia escriure i no sabia sobre què. Ves per on la lectura de la columna dels dissabtes de Silvia Soler al diari “ARA”, em porta a escriure sobre un tema que he escrit diverses vegades: el d’estar inspirat o no per escriure.

Fa sis anys que aquest bloc està en marxa i sé que en ocasions escric sobre temes que ja he escrit i no sempre en sóc conscient o ho recordo. Un és víctima de les pròpies obsessions i dels sentiments recurrents… Recordo bé, però, haver tractat el tema de la inspiració, del vertigen davant la pàgina en blanc, de voler escriure i no tenir idees ni saber sobre què… Ho he fet de maneres diferents i sempre he conclòs que si t’hi poses, la meva experiència és que obtens resultat. Alguna vegada -poques, aquest estiu vaig voler iniciar una sèrie sobre “escrits americans” i no vaig passar de mig foli- t’encalles i no surt res, però normalment no és així.

Dit això, la pressió que suposa “haver” d’escriure, com és el cas del compromís de publicar una columna setmanal, em fa molt respecte. Em ve al cap l’admirat Josep M. Espinàs i la seva columna diària, crec que des de 1976!!! “Il faut le faire”. Quina pressió!!!

I la Silvia Soler, amb molt d’ofici, sensibilitat i qualitat literària avui ha acabat publicant la seva columna setmanal a partir de combinar el sentiment que provoca “un dia difícil”, un d’aquells dies en els que “l’aixeta no raja”, amb la tardor i l’amargura que li provoca el record dels fets d’octubre de 2017.

I gairebé cadascun dels paràgrafs del que ha escrit em ressonen.

Disposar d’un espai setmanal en un diari és un privilegi. Una responsabilitat i també, moltes vegades, un neguit. Hi ha temporades que les idees per als articles apareixen a qualsevol cantonada, viatgen en el metro, floreixen als parcs públics o s’amaguen entre les pàgines d’un llibre. En canvi, hi ha èpoques d’una sequera desesperant, que poden coincidir amb una crisi personal o amb els moments en què l’actualitat s’enrabia i genera un excés de soroll.

Així he viscut bona part d’aquesta setmana lamentable en el terreny de la política, angoixada perquè volia allunyar-me’n i no podia, dubtant si volia pronunciar-m’hi en aquesta pàgina de l’“ARA”’.

Així fa temps que visc jo i suposo que molts. Cansats d’aquest excés de soroll i volent estar-ne lluny, sense oblidar els empresonats i els que no poden tornar. Però lluny d’aquest soroll. Tant que pràcticament no he escrit res sobre el tema. No saps com t’entenc, Silvia -no et conec però em permeto tutejar-te- quan acabes triant parlar de la tardor, això sí, sense deixar de dir el que havies de dir sobre els fets polítics, l’indispensable.

La setmana passada o l’anterior, qui acostuma a compartir pàgina amb tu -avui no-, Narcís Comadira, escrivia també una oda preciosa a la tardor i tenia els mateixos problemes que tu: la seva prosa poètica no podia evitar veure’s enterbolida pels sentiments que provoca la situació que viu el país i aquest mes d’octubre de trist aniversari.

Et preguntes en un moment si potser ja havies escrit en altres ocasions sobre la tardor i si valia la pena escriure de nou sobre el mateix. Però és que no és el mateix. Cada tardor és diferent. Cada dia de tardor és diferent. La forma en la que nosaltres vivim cada tardor i cada dia de tardor també són diferents. La tardor, és la tardor, és ella! Però cada any és una altra. Jo ja no sóc aquell personatge de fa 5, 10, 15, 20, 30… anys. Tots aquests personatges que van viure moltes tardors, han mort i només viu l’actual, jo, tu en el teu cas, avui. Per tant, segur que val la pena escriure sobre la tardor i especialment que tu escriguis sobre la tardor.

I amb la tardor van venir les tardes plujoses, la comoditat del sofà i la manta, el confort dels vells jerseis de coll alt (…). Tot plegat donant voltes i enlairant-se en aquell remolí d’aire que havia fet ballar momentàniament les fulles dels arbres”. Sí, Silvia, sí. Allunya’t del soroll i no deixis d’escriure, si us plau! Fas feliç a molta gent!

Ara em ve al cap un escrit preciós teu sobre l’estiu. Has escrit molt sobre

SILVIA SOLER
Font: ABC.es

les estacions que, com tantes coses del nostre món, perden identitat clara. Ho aprecio especialment. A mi m’agrada tant escriure sobre el fred i la neu, la calor i el color del mar, el verd primaveral o aquestes teves fulles seques de tardor!!!

Deies a “Els llargs dies de platja”: “No hi ha llum més agraïda que la de les llargues tardes d’estiu a la platja. Quan el sol comença a insinuar que aviat tocarà el dos poc a poc (…). La platja, a mesura que passen les hores, va guanyant elegància (…). I, aleshores, la platja va recuperant lentament la calma i tot queda cobert per una pàtina daurada. Torna a sentir-se la suau remor de les onades que s’arrissen a prop dels peus (…). És el moment de (…) agafar la novel·lota que estem llegint (…). Llegir un text bonic amb les onades de fons i la llum obliqua del sol ponent és un privilegi difícil d’igualar (…). I si no hem portat el llibre, tant se val. Llencem la mirada mar enllà, cap a l’horitzó, i a poc a poc ens vindran al cap paràgrafs memorables. I recordarem els versos amb els quals el poeta badaloní Marcel Riera ens explica com els nens nedaven fins a la bóta per mirar el campanar de la parròquia des de la mar endins. I aquella corda de la bóta que ‘ja no hi és, però encara tiba’ (…). Entre les onades hi naveguen les paraules de Hemingway i de Joseph Conrad, de Virginia Wolff i de Baudelaire, de Kate Chopin i de Pablo Neruda”.

A tu no et conec, Silvia, però al poeta badaloní que cites, en Marcel Riera, sí. Des de que érem molt joves. I jo sé -probablement tu també- que es passa les hores escrivint i traduint poesia i que de la seva obra, ja reconeguda, però encara no suficientment, se’n parlarà. Ja se’n parla. Però encara poc… En Marcel viu per escriure i cada dia més escriure és el que des de la distància em sembla que dona ple sentit a la seva vida.

Ahir vaig arribar cap al tard a la casa del Delta. Ja era fosc i en entrar em vaig estremir una mica. Per primera vegada en mesos vaig notar aquell fred humit que envaeix les cases tancades a prop del mar. La foscor i aquella lleugera fresca humida, em van recordar que la tardor ha arribat.

Avui m’he aixecat d’hora, com sempre, per anar al mercat. Els núvols lluitaven per mirar d’ocultar el sol. Per un moment he pensat que tot era possible: pluja, vent i fresca o un dia assolellat i càlid de tardor com així ha estat. No m’esperava poder prendre el sol a la platja. Confiava poder-hi estar amb bermudes i samarreta, no sabia si de màniga llarga o curta. Però he acabat en banyador llegint agradablement sota un sol que escalfava però no cremava.

M’he acostat a l’aigua i he posat el peu a dins. Les nits són fresques i m’esperava una temperatura més baixa. Però no, la sensació era agradable. Així que m’he capbussat en una platja tan solitària com solitària pugui ser una platja en la que només hi era jo. He mirat a nord, sud, est i oest i no he vist ningú més dins a l’aigua. Només un veler navegant a l’horitzó llunyà.

No he tingut cap pressa per anar a dinar. Em costava trobar el moment per trencar l’encanteri. Sí, les tardors són sempre les tardors i el sol de tardor sempre és el sol de tardor i el soroll de les onades del mar sempre és el soroll de les onades del mar. Però hi ha moments en els que tanques els ulls o tenint-los oberts deixes que la mirada es perdi en l’horitzó, moments en els que la calidesa del sol sobre la pell i la simfonia insuperable de les onades avançant fins a trencar a tocar dels peus transformen la tragicomèdia que es representa al gran teatre del món en un lloc agradable, càlid, confortable, en el que val la pena estar-hi…

Quan he arribat a casa el color del cel i del núvols ha anat variant fins a fer desaparèixer pràcticament del tot el sol. Es devia preparar el dia tempestuós que sembla ser que serà demà. Però s’estava bé al porxo en banyador i samarreta estiuenca mirant aquests canvis de color del cel, del mar i de tot el paisatge en el seu conjunt…

A quarts de set o les set, però, he posat la calefacció a minimíssims perquè tornava a sentir la humitat fresca d’ahir quan vaig arribar. I ràpidament la nit ho ha transformat tot en foscor i aquell mar tan bonic que veia des d’aquí on escric s’ha fet invisible. Existeix, n’estic segur i demà reapareixerà. Però ara està ocult… El dia ha estat, sí, clarament de tardor”.

I acabo aquest post inspirat en les dificultats de la Silvia Soler per posar-se a escriure la columna d’avui, amb l’últim poema que he llegit aquest matí a la platja, abans d’abstreure’m de tot i quedar-me amb el llibre de Jaime Gil de Biedma plegat entre les mans i reposant sobre les cames. El poema es titula “No volveré a ser joven”. Me’l va recomanar aquesta setmana una amiga mitjançant un curt missatge que deia: “No coneixes aquest poema? Llegeix-lo. M’ha fet plorar”. A mi no m’ha fet plorar, però sí que m’ha emocionat. Diu així:

Que la vida iba en serio

uno lo empieza a comprender más tarde

-como todos los jóvenes, yo vine

a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería

y marcharme entre aplausos

-envejecer, morir, eran tan solo

las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo

y la verdad desagradable asoma:

envejecer, morir,

es el único argumento de la obra

Penso que quan era jove em vaig menjar el món. I se’m va indigestar… No compto marxar del teatre entre aplaudiments, segur que no. Però, sabent que des de que naixem comencem a envellir i a morir, l’argument de l’obra el trobo molt més ric i fa que m’hi trobi a gust assegut en aquest teatre mirant els artistes com representen els respectius papers…

Mil gràcies, Silvia!!! Escriu molt, si us plau!!! I… tu també, Marcel.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.