Quarts de sis de la tarda. Dia hivernal. Pujant cap a casa, he tingut la sensació d’estar a Escòcia. El camí es perd a l’horitzó entre boirines. Ningú. Afortunadament plou, el cel té un color gris fosc i fa fred per estar a tocar del mar. Silenci. Ni una ànima… Ambient bucòlic que convida a gaudir de les sensacions agradables que provoca l’intangible. Content d’anar cada vegada més lleuger d’equipatge. El món continua grinyolant mentre gira, però, afortunadament, el soroll queda molt esmorteït per la distància, la física i la mental. La tranquil·litat i la soledat que fins ara havia descrit com a volguda, hi ajuden. Escoltant algú que va dir que la soledat volguda no existeix, vaig pensar que tenia raó. Hi ha moments, èpoques de la vida ―vides senceres, potser?― en què no trobes que hi hagi ni una sola alternativa millor a la soledat. Potser no és volguda en un sentit de primera elecció o elecció directa, però sí que ho és per eliminació. És la millor elecció possible, per eliminació. La necessitat de fugir del “soroll” em va instal·lar en la soledat com a millor opció possible. Ara, des de fa poc, ha variat i és una soledat volguda i agradablement compartida.
Arribo a casa i, en baixar del cotxe, sento el fred i la humitat. Tot i la foscor incipient, encara endevino el far des de la llunyania. La llum apareix sobtadament i em confirma que és allà mateix. Descarrego les coses que he comprat i, mentre camino pel jardí, sento cruixir sota les sabates les pinyes que, per l’efecte combinat de la força impressionant del mestral, i el rosegar i els moviments dels esquirols per les branques dels pins, cauen a terra i jauen fent evident que el jardí, tot i prou cuidat, forma part de la natura que m’envolta i em meravella per la força que esmerça per defensar-se de la humanitat que l’agredeix. La majoria de bípedes s’han transformat en depredadors de la natura i dels propis humans.
Hi ha moltes coses del món actual que no entenc i moltes que no vull entendre i que més m’estimo mirar-les de lluny o fer semblant a què no les veig. Ve de gust apartar-se, triar bé amb qui et relaciones i, de tant en tant, fer incursions selectives, trobades agradables amb amics i persones estimades i que t’estimen, que aporten valor afegit a l’ànima i/o coneixement.
Dins de casa, l’estufa de pellets i les llums de Nadal afavoreixen l’evasió que procuro practicar deliberada i descaradament. Amb la intenció de posar música sacra, m’equivoco i, inesperada i involuntàriament escolto per la ràdio que, a Madrid, els polítics es discuteixen i vomiten exabruptes i amenaces al Congrés dels Diputats… De seguida corregeixo l’error i acabo posant una emissora de ràdio per internet que emet exclusivament música de Bach, que combina bé amb el caliu que sento a casa, mentre la nit comença a caure.
Després de pensar una estona, concloc que avui deu ser 10 de gener del 2024. Encara no m’he acostumat a posar el 4 quan escric l’any! Les festes de Nadal queden enrere. Però a casa, no del tot. De moment he mantingut tota la decoració nadalenca, pessebre inclòs. La Verge Maria, el nen Jesús, Sant Josep, l’Arcàngel Sant Gabriel, el bou, la mula i els reis, ara ja encarats cap a l’orient, cap el punt pel que cada matí treu el cap el sol des de sota el mar.
M’havia proposat enaltir la tradició i mantenir el pessebre fins la Candelera, fins el 2 de febrer. Potser ho escurçaré. Però el fet de posar el pessebre i no tenir pressa per treure’l, em proporciona una satisfacció íntima personal i intransferible. No es tracta, essencialment, d’un fet religiós, però sí que té a veure amb la pau d’esperit. I també amb la meva forma d’interaccionar amb el món des de l’anonimat, inclosos una sèrie de decrèpits i xacrosos que l’habiten…
Les llums nadalenques també segueixen enceses a casa. Quan aconsegueixes no saber en quin dia vius i això et fa feliç, si vols, sempre és Nadal. O ho és quan vols. No cal que sigui 25 de desembre! Enguany només la decoració de Nadal i la treva que aquests dies decreten els que la resta de l’any treballen incansablement per fer del món un lloc indesitjable, intentant maldestrament semblar persones de bé, només aquests dos elements, m’han fet adonar que era Nadal. Els farsants ja han tornat al seu estat natural de malfactors, però amb les llums i el
pessebre en tinc prou per continuar instal·lat en el Nadal.
Assegut amb les llums nadalenques interiors darrere meu, les de l’arbre, i les exteriors del porxo i de les oliveres, entre la meva posició i el mar al fons, la major part del temps he gaudit intensament, tot sol, de la soledat compartida. Altres imatges, records i pensaments agradables, encara visibles a l’horitzó blau cel, segueixen entrant dintre meu…
Al matí he parlat per telèfon amb l’amic Xavier Roig. Potser això em fa venir al cap la seva referència a “l’acció constant i sostinguda del progressisme post franquista”, a la que atribueix el gruix de la responsabilitat de la decadència de Catalunya. Quanta raó que té! Quina xacra social, quin insult a la intel·ligència, això dels autoproclamats “progressistes”! Sempre he pensat que les persones que s’identifiquen amb aquesta “etiqueta”, són tan nocives per a la societat, com ho són els poderosos que controlen el món, contra els quals els primers diuen lluitar, sense que en realitat passin de fer escarafalls. No oblido l’informe PISA, resultat d’un sistema educatiu patètic, concebut per aquests “progres”, que no fa ser optimista sobre la formació de les generacions joves i les seves capacitats per esmorteir i equilibrar les diferències entre els rics més rics i els pobres més pobres, ni per redistribuir amb seny la riquesa.
Com que “la superioritat moral progressista” fa que la major part d’aquests éssers superiors menystinguin el pessebre tradicional, em sembla un motiu suficient, per seguir-lo posant a casa cada Nadal. Estic fart d’aquests carallots! Aquest Nadal vaig veure felicitar el “solstici d’hivern” en un paper amb l’escut de la Generalitat a algun dels estaquirots de la patuleia que ens governa!
—————-
Els paràgrafs precedents varen ser escrits ―com s’apunta en algun d’ells― el dia 10 de gener, fa setze dies. Durant aquests dies he intentat en diverses ocasions reprendre l’escrit. Aleshores tenia un fil conductor que, en part he perdut i en part ara, ja no em sembla tan interessant. Llegint alguns dels paràgrafs escrits aquests dies, he decidit esborrar-los i tirar cap a una altra banda. Ara bé… N’hi ha algun que conservaré i reproduiré a continuació, de forma descontextualitzada, abans de continuar amb el que tinc al cap ara mateix. Per exemple, aquest:
“Els ‘progres’ han apostat per igualar tots els nens a ras de la imbecil·litat. Abans, a classe, sempre hi havia el parell o tres de típics ‘tontos de la classe’, que ho suspenien tot, repetien curs o eren expulsats de l’escola. Sempre hi ha hagut i sempre hi haurà el que ara anomenen ‘persones amb capacitats diverses en procés d’assoliment’ que la vida les suspendrà amb tota cruesa i sense pal·liatius, i el ’procés d’assoliment’ els acompanyarà fins el taüt o el forn crematori. Entre aquests, alguns damnificats injustament de la vida, però també un munt d’inútils. Els companys dels incapaços, maleiran els ossos de mestres, ‘pedagogs’ i consellers d’Ensenyament més curts de gambals que els nens enganyats amb eufemismes ridículs com el d’estar en ‘procés d’assoliment’. Siguem inclusius, sí! No discriminem ningú, no! I permetem que una sola poma podrida destrossi tota la collita, sí! Aconseguim la igualtat a base d’igualar tothom als més ases en capacitat intel·lectual i d’aprendre, sí! Fem una societat de desgraciats. També! I, sobretot, no fem res que pugui frustrar aquests infants, veritables prodigis de la natura. Molts d’ells fills únics destinats a satisfer l’egoisme d’uns pares que més que progenitors es consideren artistes capaços d’engendrar éssers virtuosos que cal satisfer i adular com a veritables fenòmens de la natura. Nens consentits, malcriats i embolcallats amb cotó fluix, ja que qualsevol pot tenir dret a rebre el Premi Nobel encara que sigui un ruc de set soles! De fet, els premis Nobel, els haurien de sortejar per no discriminar ningú!
En el pessebre, el ruc ―com el bou― serveix per escalfar i transportar els que tenen més capacitat intel·lectual que ells, i a ningú se li acudiria disminuir la rellevància del nen Jesús per mantenir el ruc en un “procés d’assoliment” etern. Per això, Ada Colau feia els pessebres que feia i per això la progressia fa les escoles que fa. Escoles pensades per rucs i per a garantir una societat futura de rucs!”
————-
Un d’aquests dies va ploure molt. Em va fer molta il·lusió, I això que a mi els dies de pluja no m’agraden. M’agrada el sol i la claror. Vaig adonar-me que estic més sensibilitzat del que creia ―malgrat ser molt conscient del problema de la sequera― perquè, increïblement, la pluja va tenir per a mi un efecte euforitzant. Era un divendres i me’l vaig passar a casa, fent exercici físic i llegint. Feia fred. El dia va ser d’hivern, hivern.
Però després han vingut dies primaverals. Idonis per fer la passejada des de “Los Vascos” al far del Fangar. Les dunes mòbils, aquesta vegada havien arribat arran de mar i feien difícil caminar, ja que les piles de sorra fina, gairebé tocaven l’aigua d’un mar força brau amb onades remarcables. Per aquesta i per altres raons que ara mateix no fan al cas, la passejada va ser inoblidable.
Anades i vingudes a Barcelona aquests dies. Massa. Però una en concret, molt especial i agradable. Per celebrar el Cap d’Any dinant el 16 de gener a casa l’Àlex Susanna i la Núria Viladot, a Gelida. Una casa que imposa, amb un jardí gran que em recorda algunes de les últimes revetlles de Sant Joan, especialment la de l’any 2020, primera gran celebració després del captiveri imposat per la COVID19. Una casa plena d’obres d’art, quadres, escultures i piles de llibres i obres musicals. Un reflex de la inquietud intel·lectual de l’escriptor de dietaris, prosista, poeta, expert en art, gestor cultural, comissari d’exposicions i home culte i sensible que és l’Àlex. En Joan i l’Anna, l’Albert ―sense l’Anna, que un imprevist de feina li va impossibilitar de venir― i jo, en aquesta ocasió acompanyat. Contents de trobar l’Àlex en bona forma física i mental, malgrat el partenariat que ha hagut de fer amb la quimioteràpia per aconseguir cronificar una malaltia genuïnament impertinent, si és que n’hi ha alguna de pertinent, que no m’ho sembla. Cal quelcom més per adonar-se que qualsevol dia a qualsevol hora es pot celebrar l’any nou?
Alegria, conversa interessant alternant petites xafarderies amb anècdotes al voltant d’autors, editorials, artistes, obres, estils. Poc hi podia aportar jo en el que era una oportunitat més ―és una sort de poder gaudir d’amics que coneixen bé el món de les arts i les lletres― d’aprendre. Què important que és saber quan has d’escoltar i callar i quan has de parlar! La inevitable dosi de política ―en una reunió de catalans que ho volem ser, el que ens ha arrossegat a haver de ser independentistes― no em va animar a parlar gaire. En aquest àmbit podia no limitar-me a escoltar i aportar quelcom. Però… no em venia de gust. No tinc ganes de parlar de política. Visc molt bé allunyat del repugnant món de la política! Vaig participar en el capítol destinat a la vanitat humana, a la malaltia dels egos i al difícil que resulta a certes edats ―quan alguna cosa has aconseguit, ja, aprendre― aguantar els que “no saben que no saben” i es creuen especialment dotats. Massa d’ells en posicions de poder. En aquest Cap d’Any del 16 de gener, del Barça en vàrem parlar, sense anar, però, gaire més enllà dels tòpics.
A més a més de celebrar el Nadal ―amb pessebre i tot― i el Cap d’Any, aquest mes de gener també ens ha obsequiat amb l’aparició de “La dansa dels dies”, nou dietari de l’Àlex en el que, amb el seu estil genuí, passa pel que és la seva vida quotidiana entre el 17 de febrer de 2021 i el 24 de febrer de 2022, la vida d’algú que viu immers en el món de la literatura, de la cultura, de les arts.
L’Àlex va estar especialment brillant en les respostes pausades i reflexives que va donar a en Xavier Grasset en l’entranyable entrevista que aquest li va fer el passat 18 de gener al 3/24 (clicar per veure-la). Deliciosa, pedagògica i plena de missatges importants.
Grasset va fer esment que l’Àlex, amb la seva obra, “ens encomana la seva passió per les arts plàstiques, la literatura, la música, la natura…”, i l’Àlex hi va afegir, amb força, reivindicant, “i per la vida!”. Explicà que des de ben petit ha viscut “banyat en el món de la cultura”, però el que vol reivindicar és la vida més enllà d’aquest món. La que vivim tots i alguns, com ell, amb aquesta capacitat de fer coincidir el “què” explica, el fet, amb el “com” ho narra amb la seva prosa. En definitiva, la màgia de saber explicar els fets amb valor afegit literari, posant-hi els ingredients que amb la seva creativitat sap que hi ha d’afegir, perquè el rostit sigui de primera qualitat i, sense deixar de ser un rostit, enalteixi de forma especial els sentits. Curiositat, passió, generositat i compromís. Sí. Son atributs, valors sòlids en ell.
Acabo simplement transcrivint el final de l’entrevista. Em limito a reproduir el “què” i no hi afegeixo cap “com”, més enllà de l’espurna que hi pugui haver en aquest mateix comentari… Va dir:
“…. M’agradaria ser un d’aquests ‘happy few’. Aconsegueixen anar-se’n serens i agraïts, més o menys resignats, lúcids i acompanyats dels seus… Això és el que m’agradaria com a final de la meva vida… El temps ha passat volant i ha estat implacable. Però mentre el cos aguanti, no deixem de celebrar-ho”.
T’asseguro, estimat Àlex, que, mentre els cossos de tots plegats aguantin, no deixarem de celebrar-ho!
————
Avui és diumenge, 28 de gener, i vull enllestir aquest escrit “interruptus”. La temperatura és elevada per l’època i la boira no em deixa veure ni la punta del Fangar, ni el far. Qualsevol diria que Lleida ha envaït la meva vida. Valgui’m Déu!!!
Rellegint veig que vaig escriure que el “model educatiu català” ha esdevingut una andròmina concebuda per rucs per tal de garantir que s’igualarà els nois i noies llestos i amb coeficients i habilitats situats al mig de la campana de Gaus, arrossegant-los a l’extrem dels que no segueixen. Em dol tant com em dol que el mateix estigui passant a la Sanitat.
La ministra de Sanitat, Mónica García Gómez, està desbancant al conseller de Salut de la Generalitat, en la cursa per veure qui fa més evident que “no sap que no sap” i qui mostra més ineptitud pel càrrec.
La ministra ha recorregut a The Lancet i a una altra publicació científica per fer-li dir el que no diu i concloure bestieses del tipus si el sistema sanitari adopta la gestió directa (tots funcionaris vivint de la “sopa boba”) la mortalitat és més baixa!!! Ens pren per “persones amb capacitats diverses”. Afortunadament, les capacitats de la quasi totalitat dels professionals de la salut que conec són “diverses” si les comparem amb la de la ministra, però força altes i homogènies entre tots ells.
Seria bo promoure la idea que, a banda d’acceptar tota la diversitat de capacitats que hi ha al món, no és imprescindible triar els últims de la classe per fer de ministres de Sanitat o de consellers de Salut.
Malgrat això i malgrat el 3 a 5 del Barça-Vila-real (el que passa al Barça, que ho conec força, també és fruit d’un excés de “capacitats diverses”), si mires de mantenir-te al marge de la ruqueria i tens la sort de tenir bons amics com els esmentats Àlex Susanna, Xavier Roig o els que vàrem celebrar el Cap d’Any a casa els Susanna-Viladot el 16 de gener, pots apreciar la vida i viure-la amb gaudi… I, en qualsevol cas, que el nen Jesús hi faci més que nosaltres i no permeti que el ruc i la mula marquin el nivell cultural i el coeficient intel·lectual de la nostra societat.