Fa mesos que vaig començar a escriure un post, que podia haver estat el primer d’una sèrie, que es titulava “Escrits americans 1”. Però no el vaig fer públic.
Vaig pensar que compartir en la World Wide Web el que m’ha aportat Amèrica, com a persona, durant la meva vida, que ha estat molt, així com l’experiència i les emocions viscudes, podia resultar d’interès. Hi ha tantes coses a explicar, tantes situacions inoblidables, tants amics coneguts en tots els països d’aquell continent, tants records i sensacions, que…
Avui, 4 de novembre de 2020, les eleccions presidencials americanes d’ahir, em porten a reprendre aquella idea.
La vida està plena d’atzars, tot i que hi ha qui diu que res passa per atzar. Sigui com sigui, jo vaig ser convidat a conèixer el “nou món” -aquesta és l’expressió que va fer servir la persona que em va enviar la carta, a principis de 1980, convidant-me a conèixer el Canadà-, i això va ser així perquè un avantpassat meu es va haver d’exiliar a l’Àfrica Equatorial, on va conèixer la seva dona, la qual, en quedar vídua, va deixar el continent africà per anar a l’americà, en concret al Canadà.
Aquella expressió, el “nou món”, als meus 22 anys, va fer esclatar la meva imaginació i va ser font d’emocions vibrants. Jo no havia estat mai a Amèrica. El que coneixia de la vida americana era per les pel·lícules i, tot d’una, se’m presentava l’oportunitat de fer la travessia de l’Oceà Atlàntic i de conèixer el nou món!
A més a més, el 22 de maig d’aquell any, pocs mesos després de rebre la invitació, s’havia de celebrar el referèndum d’autodeterminació del Quebec. Vaig tenir clar que, fos com fos, acabant el meu quart any de Medicina, havia d’aprofitar la invitació i volar cap a Montreal. Arribaria a un nou país del nou món, independent del Canadà? Doncs no. El “no” va guanyar amb un 59,56% de vots a favor. El 1995 la cosa va anar més justa: 50,5% “no”, 49,5% “sí”!!! Però són demòcrates i civilitzats. I també rics, i viuen en un Estat federal de veritat en el que el Quebec és receptor net de recursos, tot el contrari del que passa a Catalunya amb relació a Espanya.
Vaig aprofitar el viatge per reunir-me amb Jean-Ives Duthel, un francès d’Alsàcia que després de viure el Maig del 68 a França va establir-se al Quebec amb 22 anys, va esdevenir québécois i independentista, i quan jo el vaig conèixer era assessor del mític René Lévesque, primer ministre del Quebec i impulsor del referèndum de 1980. Mai m’hagués imaginat que el 1987 aniria al seu enterrament -de Lévesque- a Montreal!!!
Em vaig trobar amb ell i Louise Harel en un cafè “sympa” de la rue Saint Denis, aleshores carrer de moda per als francòfons de Montreal. Els anglòfons anaven a divertir-se a Crescent Street. Louise Harel era vicepresidenta de l’independentista Parti Québecois. Així com en Jean-Ives Duthel, va abandonar el partit a mitjans de la dècada dels 80 pel, a criteri seu, rebaixament del plantejament independentista, Louise Harel seria escollida l’any següent, el 1981, diputada a l’Assemblea Nacional del Quebec, càrrec que ocuparia durant 27 anys! Va ser-ne presidenta, així com ministra, en set ocasions, i cap de l’oposició. També va ser cap de l’oposició a l’Ajuntament de Montreal en perdre les eleccions de 2009.
Per tant, doncs, l’any 1980 vaig poder conèixer la política quebequesa i canadenca sobre el terreny i de la mà de protagonistes destacats. El que acabo de descriure va ser el meu primer contacte amb la política a Amèrica. No cal dir que el fet de viure-hi uns anys proporciona un coneixement més profund del país i unes claus interpretatives dels trets essencials d’aquelles societats, difícilment assolibles si no convius amb les persones d’allà a “casa seva”. També del capteniment que tenen els ciutadans de la dinàmica política que, malgrat semblar igual o semblant a la nostra -i, en part, ser-ho-, alhora és molt diferent. Les persones, la cultura, els moviments socials, els països americans, són diferents.
Aquell estiu, des de Montreal, vaig viatjar per primera vegada als Estats Units. Va ser el 17 de juliol de 1980, gràcies a un pintor que vaig conèixer, Dénis, un francès que havia emigrat a Amèrica quan era molt jovenet, per fer fortuna. No sé si en va fer. Tenia, però, un Ford Munstang descapotable de color verd, molt bonic, amb el que vam anar a Vermont.
Poc m’imaginava la quantitat de vegades que travessaria al llarg de la meva vida el pas fronterer de Philipsburg que separa el Quebec de l’Estat de Vermont als EEUU. Tampoc imaginava que al cap de pocs anys esdevindria estudiant de la Universitat de Montreal, ni que acabaria, com a derivada d’aquest fet, coneixent el continent americà des del gel del pol nord al gel del pol sud, millor que Europa i que qualsevol altra part del món, exceptuant Catalunya, que és on he viscut, de llarg, la major part de la meva vida.
Aquell mateix estiu de 1980, durant el mes d’agost, vaig anar per primera vegada a New York. Vaig viatjar amb Amtrak, sortint de l’estació de VIA Rail Canada de Montreal, situada al subsòl de l’hotel Queen Elisabeth, al centre-ville i vaig arribar a l’estació Pennsylvania de New York, Penn Station, situada al subsòl del Madison Square Garden. Mai oblidaré la impressió que em va provocar la vista dels gratacels de Manhattan des del Bronx quan el dia clarejava.
Amb el temps acabaria viatjant sovint a New York, per a un projecte de recerca. A la universitat, el professor i amic estimat Charles Tilquin (veure “Avui volia escriure sobre el procés, però…” del 14 d’octubre de 2017) em va enrolar en el seu equip de recerca i vaig haver d’anar sovint a NY, on m’instal·lava en un loft que tenia un amic al Soho.
Mentre vaig viure a Montreal anava sovint a Burlington (Vermont) i al cap dels anys també a Stove (Vermont), a esquiar a les Green Mountains. Vermont és un Estat verd, bonic i ric, amb moltes granges de vaques. La capital és Montpellier, però la ciutat amb més encant, de llarg, és Burlington. Una ciutat agradable i acollidora, que està a unes dues hores en cotxe de Montreal, en la que hi ha una bona universitat, la Universitat de Vermont.
Vermont és un Estat petit que només té tres dels 538 compromissaris del “Col·legi electoral” que escull el president i el vicepresident dels Estats Units. En aquesta ocasió, aquests tres, han apostat per Joe Biden, com han fet tots els estats del nord-est, de New England.
L’atzar -una vegada més- va fer que conegués l’alcalde de Burlington durant aquells anys 80. Era Bernie Sanders, el mateix que acabaria disputant la candidatura a la presidència dels Estats Units pel Partit Demòcrata a Hillary Clinton el 2016, i a Joe Biden enguany.
Com el vaig conèixer? Burlington és una petita ciutat que no arriba als 40.000 habitants. La gent es coneix. Sanders freqüentava, de tant en tant, una braseria de la qual no recordo el nom, però que estava al carrer de vianants principal, Church Street. Jo, quan anava a Burlington, sovint anava a dinar a aquest lloc i coneixia l’amo que, al seu torn, coneixia al client Bernie Sanders. La seva intuïció el va portar a presentar-me’l, perquè estava segur que Sanders estaria interessat en conèixer un “jove estudiant europeu”. I així va ser.
Bernie Sanders és un personatge polític estrany als Estats Units. Un rara avis que es defineix com a socialdemòcrata, etiqueta mal tolerada en aquell país, fins i tot entre els més “progressistes” del Partit Demòcrata. A banda d’alcalde independent de Burlington, com independent -figura excepcional en la política americana- va ser congressista i senador -encara ara és senador- independent per Vermont. No va ser fins el 2005 que es va afiliar al Partit Demòcrata.
Potser us resulta més familiar el lingüista del Massachussets Institute of Technology, Noam Chomsky. Malgrat no ser polític, el seu pensament polític, poc comú als Estats Units, és similar al de Bernie Sanders, que es situa a l’esquerra del “progressisme” snob de New England.
Amb en Sanders ens vàrem entendre ràpid. Un dels impediments majors que tenia per ésser acceptat com a candidat a la presidència dels Estats Units, per als americans comuns i corrents, era la voluntat d’anar més enllà del que va acabar sent “l’Obama care”, i estendre el Medicare a tota la població.
En altres paraules, assolir exactament el que teníem a Catalunya. Un Sistema Nacional de Salut, públic, d’accés universal i, pràcticament, gratuït. Això, en el context americà, el transformava en un “comunista esbojarrat”. Em va encantar explicar-li que, a banda de ser el que teníem a Catalunya, jo en aquell moment cursava una assignatura titulada “Anàlisi comparativa de sistemes de salut”. El professor que la impartia es deia Georges Desrosiers, un altre nord-americà d’ideologia d’esquerres -crec haver-lo escoltat declarar-se marxista- i comparava els sistemes de salut canadenc, amb l’americà i amb el soviètic (encara existia l’URSS) i no hi havia dubte que el millor, de llarg, des del punt de vista poblacional, comunitari, d’accessibilitat, era el canadenc. L’americà, líder en tecnologia i capacitat de recerca, estava orientat al negoci més que al pacient, i excloïa de la cobertura més de 30 milions d’americans. Obvio els elogis del professor Desrosiers al sistema sanitari soviètic…
Evidentment, Sanders tenia futur polític a Vermont, un estat de 600.000 habitants, que va ser el primer en aprovar les unions civils de parelles LGBT, va ser pioner en l’aposta per les energies renovables (Estats Units està molt endarrerit en aquest camp) i té tradició de votar candidats demòcrates a les presidencials.
El que no he entès mai, és com va poder arribar tan lluny a la convenció demòcrata. Un home que volia apujar els impostos als rics, disminuir la despesa en defensa per gastar-la en infraestructures d’utilitat pública, volia limitar les donacions de les grans fortunes a les campanyes electorals i lligar més curt, controlar més, Wall Street.
Quan vaig veure que li disputava sostingudament a Hillary la candidatura i ara, menys sostingudament a Biden, i recordava les converses amb aquell “progre”, no entenia res. Pensem que Hillary Clinton, formalment és demòcrata, sí. Però és un membre del establishment americà, com ho eren els Kennedy, per exemple, salvant les distàncies. Exprimera dama, exsecretària d’Estat, amb suports públics infinitament superiors als de Sanders, amb un finançament de campanya i una projecció mediàtica comparables al republicà més ben posicionat. Com podia estar allà, tan lluny en la cursa per a la nominació a la presidència de la primera potència mundial, el “progre” Sanders, un “socialdemòcrata” a l’escandinava, que valorava molt bé Olof Palme?
Amèrica, els Estats Units particularment, constitueixen un món desconegut i inimaginable per als europeus que, perquè bevem Coca-Cola, sentim les estrelles de Hollywood com a membres de la família i pensem inconscientment que Bruce Springsteen és tan nostrat com Lluís Llach, i ens pot acabar semblant que coneixem bé els Estats Units, perquè compartim molt amb ells. I sí -que importem moltes coses d’ells-, però no.
La idea que tenim del Canadà, és diferent. D’entrada, ens cau menys pròxim que els Estats Units. I el Canadà, a banda de ser molt diferent d’Europa, ho és més del que pensem els europeus, dels Estats Units. N’hi ha prou en dir que la “identitat” canadenca s’ha construït en part per l’esforç de diferenciar-se dels Estats Units i de voler-se assemblar a UK uns, a França pocs, però alguns, i a Europa bastants. Per a l’americà mig i el canadenc mig, Europa és una entitat desconeguda. Molts d’ells no són gaire més capaços d’assenyalar diferències entre Portugal i Àustria que les que pugui identificar un europeu mig entre Iowa i Tennessee i no diguem entre Saskatchewan i Yukon.
Acabada l’etapa d’estudiant, vaig continuar viatjant sovint, per feina principalment, a Canadà i Estats Units, països que conec bastant bé.
En qualsevol cas, pel que fa als Estats Units, 40 anys després de la primera visita i havent pogut visitar 25 dels 50 Estats en diverses ocasions, no diré que en tingui un coneixement profund, però ahir i abans d’ahir, escoltant periodistes, enviats especials, tertulians i opinadors diversos, per un moment, vaig pensar que potser menysvalorava la meva experiència i el meu coneixement d’aquell país.
Evidentment, no podem demanar a periodistes i enviats especials que hagin viscut als Estats Units i tingut ocasió d’assimilar racional i inconscientment “l’American way of life”.
Quan has d’interpretar, per exemple, per què el sistema electoral americà, compta amb una peça clau, el Col·legi Electoral, en el seu procés electoral, aquest coneixement ajuda i si no és possible tenir-lo, cal documentar-se abastament prèviament i mentre s’està fent la feina in situ. No tothom ho va fer…
I el que em preocupa més, des del punt de vista de conformar opinió o simplement del risc de desinformar, són les intervencions d’alguns tertulians que vaig escoltar, que estaven aquí, que cobren per opinar del que toca aquell dia, en sàpiguen més o en sàpiguen menys, i feien evident el seu desconeixement del país, dels americans i de les seves dinàmiques polítiques o electorals.
A l’hora d’interpretar el vot dels negres, el dels blancs sense estudis dels Estats industrials, els dels cubans i veneçolans de Miami, el dels joves llatins o els d’una demarcació, d’un districte electoral de Nebraska, per anar més enllà de repetir més o menys bé, opinions emeses per mitjans americans o internacionals coneixedors d’aquella realitat, cal preparar-ho una mica.
Afortunadament, professionals -dels Media i altres- com Xavier Sala Martín, Jordi Graupera, Antoni Bassas o Ramon Rovira que, com altres, a banda de rigorosos, han viscut temps o viuen als Estats Units i tenen claus que no les dona només el coneixement i sí la vivència, van actuar de contrapès alleugeridor d’algunes opinions emeses, molt distorsionades de la realitat.
El cas és que alguna d’aquestes intervencions, a banda de fer-me patir en el sentit de provocar-me una certa vergonya aliena, va estimular-me a començar el projecte aparcat dels “escrits americans”.
Deixaré per a un altre dia la meva anàlisi dels resultats electorals a les presidencials americanes. En tot cas, perquè no quedi cap ombra de dubte, expresso, des de la decepció creixent que em provoca la política, que el perill que suposa per al món, renovar la presidència de Trump, m’aboca a preferir un personatge gris, un “buròcrata” de partit des de fa 50 anys, Joe Biden, com a mal menor.
Mentre concloc, escolto que, per ara, els tribunals van tombant totes les denúncies de Trump. Crec que, per sort, la fortalesa institucional dels Estats Units, el caràcter democràtic d’aquell país i la separació de poders -malgrat els intents contra rellotge de Trump, de col·locar jutges conservadors al Tribunal Suprem-, allunyen el fantasma de la crisi constitucional que algú ha posat damunt la taula els últims dies. Espero que sigui així.