EROICA CAFFÈ

Però què tenen en comú gastronomia i ciclisme? Suposo que segons la mirada moltes coses. Per a mi i pensant en l’Eroica Caffè ànima i el millor de la condició humana. Intentem descobrir-ho entre línies.

El primer Tour de França es va celebrar l’any 1903. Al principi era realment un tour. Els ciclistes recorrerien la perifèria de l’hexàgon. Abans, però, era una prova heroica, eroica en italià. Els ciclistes recorrien etapes de fins a 400 km, per carreteres sovint sense asfaltar o amb llambordes! El Tourmalet es va pujar per primera vegada en el Tour de 1911, quan en lloc de carretera asfaltada el camí era de terra.

Molts ciclistes eren nois de condició molt humil i per a ells, participar en el Tour, abans que res, significava, mentre durava la competició, garantir-se una alimentació sensacional en relació al que podien menjar quotidianament i dormir i descansar en llits que, durant la resta de l’any, no estaven al seu abast.

És interessant la història de Vicente Blanco, conegut com “el Cojo”, perquè a causa d’un accident laboral va perdre els cinc dits d’un peu, cosa que no li va impedir ésser el segon espanyol en disputar el Tour, tot i que només va recórrer la primera etapa i no queda clar si la va acabar.

Durant quasi un segle es va creure que havia estat el primer espanyol en participar en el Tour. Era l’any 1910. Però resulta que el primer va ser José María Javierre l’any 1909, que poc després acabaria obtenint la nacionalitat francesa. Va passar a dir-se Joseph Habierre i malgrat figurar com a francès en tots els arxius del Tour, l’any 1909 era encara espanyol. Així que Blanco, va ser el segon espanyol en participar en el Tour. Al seu voltant s’expliquen moltes històries. Es diu que de fet tenia els dos peus mutilats i que pedalava amb un parell de monyons en lloc de amb dos peus: un eroic!

Com tants ciclistes durant anys, viatjava a les carreres amb bicicleta. Els recursos no donaven per a més.

L’any 1910 es va desplaçar des de la seva ciutat, Bilbao -d’on podia ser si no?- fins a París, amb una bicicleta vella i rovellada, per participar en el Tour. En el sarró hi duia unes poques provisions, algunes monedes i cap recanvi, per recórrer els gairebé 1.000 km de trajecte i arribar el dia abans de l’inici del Tour. Temps just perquè un espanyol que vivia allà li proporcionés una bicicleta més lleugera -15 kg!!!- que el tros de ferro que duia i per trobar un lloc per dormir. Els que tenien equip, aquest s’encarregava dels arrengaments per menjar i dormir. Però els que no, els anomenats isolés, cas d’“el Cojo”, s’havien de buscar la vida. No va poder acabar la primera etapa de 272 km per carreteres plenes de sotracs, pedres i sorra que aixecava grans polsegueres. I amb la bicicleta nova, se’n va tornar cap a Bilbao. Quan va arribar va explicar que “no pudo hacer nada contra aquellas fieras bien alimentadas”.

Personalment, i per l’interès que em va encomanar el meu pare pel ciclisme, el primer record que tinc d’un ciclista d’elit és el de l’eroic Federico Martín Bahamontes (el “àguila de Toledo”) que es va retirar l’any 1965. Jo tenia 7 anys, però amb el pare seguíem les curses. Va ser el primer espanyol en guanyar un Tour de França, l’any 1959, esdeveniment que no recordo, però sí que recordo que era un gran escalador i a la Vuelta i al Giro sempre quedava campió de la muntanya, essent també el millor escalador de la història del Tour. Seguint-lo amb ell vaig descobrir l’eroic Jacques Anquetil, el primer ciclista en guanyar cinc edicions del Tour, a més a més del Giro i de la Vuelta.

El Miguel de l’Eroica Caffè, m’explicava que Bahamontes durant anys, com “el Cojo” i tants ciclistes, també viatjava a les carreres amb bicicleta perquè no es podia pagar cap altre mitjà

BAHAMONTES

de transport. Mai oblidaré la cara de Bahamontes en una entrevista que li van fer a la TV i que vaig veure, en la que arrel del cas Armstrong li van preguntar si ell, quan corria es prenia alguna substància. La resposta de Federico, que li va sortir de l’ànima, va ser: “¿Sustancia? ¡Un buen bocadillo de chorizo si tenía la suerte de poder permitírmelo!”.

Tornant a Anquetil, el Miguel em va recomanar que llegís un article de “Le Monde” dedicat a l’etern segon -segon de Jacques Anquetil i també d’Eddy Merckx-, Raymond Poulidor, en ocasió de la seva mort, fa encara no un mes, el dia 13 de novembre passat. Li vaig fer cas i vaig veure que el gran Eddy Merckx va expressar “la seva gran tristesa per la pèrdua”. Deia: “Durant la meva carrera érem adversaris, però després el vaig freqüentar força. Vàrem passar unes vacances junts. És una gran pèrdua, un gran amic que se’n va”. Etern segon, però una llegenda del ciclisme francès i no només el francès.

Pocs dies abans de morir a causa d’un càncer d’estómac l’any 1987, Jacques Anquetil va telefonar Raymond Poulidor i li va dir: “Veus com no hi ha manera? Tornaràs a ser el segon!”. En efecte, Poulidor ha atrapat al seu etern rival Anquetil 32 anys després. Però quina importància té quan parlem de l’eternitat? Sí, dos eroics eterns. A l’Eroica Caffè, tots els eroics són ben rebuts, siguin segons, tercers, quarts o últims. Allà tots mengen igual de bé!

“El Cojo”, Bahamontes, Anquetil, Poulidor, Eddy Merckx… Tot el que intento explicar va ser, entre altres coses, el que va inspirar al metge de Gaiole in Chianti, un petit poble de la Toscana, el Dr. Giancarlo Brocci, a crear l’any 1997 l’Eroica, més que una carrera, una experiència de cicloturisme en grup, amb bicicletes clàssiques, que ha esdevingut la més popular del món. Els valors que inspiren l’Eroica, són similars als que van portar al Miguel i a la Graciela a fer realitat l’Eroica Caffè de Barcelona. L’Eroica la promou el Ciclo Club Eroica i aquest ha estat present en el projecte Eroica Caffè de Barcelona. No sé si aquest pot ser l’embrió d’una cadena mundial d’Eroica Caffè -no goso posar exemples del tipus Hard Rock Cafe, perquè crec que els valors de base són si no antitètics, quasi-, com la cursa Eroica de la Toscana ha donat lloc a rèpliques a tot el món: els Països Baixos, la Gran Bretanya, Califòrnia, el Japó, l’Uruguai, Sudàfrica o Cenicero a La Rioja i, aviat Austràlia

INDIVIDUAL DE L’EROICA CAFFÈ

En qualsevol cas, Giancarlo Brocci, quan va concebre l’Eroica, pensava en salut, en gaudi i no en competència, això sí, en resistència -la resistència necessària per afrontar els avatars de la vida-, en la bicicleta concebuda com un vehicle per gaudir del ciclisme més enllà de la competició, per cultivar l’esperit i mantenir un bon to físic i una bona salut mental. “The beauty of fatigue and the thrill of conquest”. El Miguel em va recomanar que comparés l’aspecte d’aquells vells ciclistes suats amb els mallots de llana, arrossegant pesades bicicletes d’acer i bruts per la pols dels camins, amb els actuals vencedors d’etapes de les grans curses, que acaben nets i polits, somrients i com si acabessin de sortir d’un massatge relaxant. El dòping, l’adulteració de l’autèntic, va més enllà de les substàncies estimulants!

Brocci també volia recuperar la nostàlgia d’aquelles bicicletes clàssiques – les mateixes bicicletes que podeu veure a l’Eroica Cafffè- que servien com a mitjà de transport (avui parlaríem de mobilitat sostenible), que s’utilitzaven tant en estretes carreteres asfaltades com en camins de pedra, fang i pols infernals i que sí, permetien fer esport, però sobretot feien possible viure la vida a un altre ritme, diferent, més humà que el de la vida boja del món actual. Resistir i gaudir resistint, més que no pas competir. Suar pedalant amb bicicletes d’acer pesades i mallots de llana dels que fan, això, suar. Simbiosi entre ciclistes, afeccionats i veïns que improvisen llocs d’avituallament especials amb embotits, pastissos, formatges, pasta, focaccia i vi per als ciclistes que, de vegades, s’aturen tanta estona que algú de l’organització els hi ha de recordar que no s’adormin, que han d’arribar a destí, a Montalcino. Irònicament es diu que és l’única cursa del món en la que els ciclistes pesen més a l’arribada que a la sortida!

Si aneu a l’Eroica Caffè de Barcelona, trobareu tot això: esperit comunitari, social, convivència, gaudi, bona cuina, sensibilitat pel que és autèntic, menjar saludable, salut i repòs per a la ment, és a dir, salut mental. Sentireu que la vida transcorre amb una dolça lentitud, un ritme pausat, lluny de la bogeria del carrer. Recordeu les mítiques Milan-Sant Remo, la París-Niça d’aquells anys, la malauradament desapareguda escalada a Montjuïc? Això és també l’Eroica Caffè. Com ho són els gelats i les cerveses artesanals, els ristrettos autèntics, els papardelle al ragú, els tagliatelle amb tomàquets secs i pesto d’ametlles, les pizzes, la focaccia, el frito sicilià, l’auverginia a la parmesana, el carpaccio, el tiramisú, la panacotta… La xef siciliana Antonella Messina, formada al restaurant Uliassi de Senigallia, va posar en marxa la cuina i va elaborar la carta. Passar d’un un tres estrelles Michelin a anar a col.laborar amb l’Eroica Caffè, demostra capacitat de sortir de la tirania de l’estereotip fashion, per apostar per l’autenticitat d’un projecte amb ànima humana. Avui, una excel.lent cuinera de Bologna -.que bé que es menja a Bologna!-, Giulia Campazzi, amb la Graciela, fan que menjar a l’Eroica Caffè sigui com està menjant molt bona cuina casolana a Itàlia, Quan el que es fa, es fa bé, dona gust!

Acabo aquesta sèrie de dos posts inspirada en l’Eroica Caffè (veure el primer, “Eroica Caffè, un espai molt especial i màgic (I)” del 3 de desembre del 2019), amb una història que, com la major part del que he explicat en aquests posts, em varen explicar la Graciela i el Miguel. La mítica rivalitat de dos monstres del ciclisme italià, amb carreres condicionades per la II Guerra Mundial, que van acabar sent bons amics i que si avui visquessin podrien compartir taula i valors a l’Eroica Caffè: Gino Bartali i Fausto Coppi.

És impossible resumir en el que queda de post, el que van significar aquests dos homes en el ciclisme italià i mundial durant els anys anteriors i posteriors a la II Guerra Mundial. Una època en què, malgrat Itàlia només tenia 80 anys d’història i se n’havia passat 20 en guerres, el sentit patriòtic encara no havia estat desplaçat pels interessos dels patrocinadors comercials que financen des de fa anys el ciclisme i altres esports. Gino Bartali, toscà de Florència, va començar a pedalar abans que Fausto Coppi.

Bartali era considerat com el ciclista del règim feixista de Mussolini. El Duce, inspirat en l’ús

BICICLETES CLÀSSIQUES A L’EROICA CAFFÈ

“patriòtic” que va fer Hitler dels Jocs Olímpics de Berlín de 1936, després que Bartali hagués guanyat el Giro el 1936 -una caiguda va frustrar l’intent de guanyar el de 1937-; en el seu deliri, somiava veure un italià derrotant els francesos a domicili i va forçar la participació del ciclista al Tour de 1938, que va guanyar. Guanyaria el seu segon Tour, 10 anys després, el 1948, acabada ja la guerra coincidint amb l’assassinat del líder del Partit Comunista italià, Palmiro Togliatti. Segons Giulio Andreotti, dir que la guerra civil es va evitar per la victòria de Bartali al Tour seria exagerat, però que aquella victòria a París el 14 de juliol de 1948 va ser decisiva per alleugerir la tensió, sembla evident.

Durant la Guerra no hi va haver curses i el conflicte va pràcticament coincidir amb el tram d’edat de Bartali, entre els 26 i els 30 anys, considerat com el millor per a la carrera d’un ciclista. Malgrat la prohibició que hi havia durant el conflicte de circular en bicicleta, Bartali entrenava per la Toscana i la Umbria, sense parar, de dia i de nit. Les patrulles l’aturaven, ell explicava que estava entrenant i el deixaven passar cofois d’haver-se creuat amb l’heroi del ciclisme italià. Potser sí que entrenava, però a banda i malgrat passar com a símbol de la Itàlia de Mussolini, dins els tubs de la seva bicicleta portava documentació falsificada destinada a protegir i salvar jueus italians -gairebé un miler- de ser aniquilats pel Tercer Reich. Ell era un home catòlic i al darrere de la xarxa de falsificació hi havia l’Església. Això no es va saber fins el 2003, després de la seva mort l’any 2000.

Curiosament, Coppi, que passava per comunista i era símbol de l’Itàlia més revolucionària, va acabar servint amb les forces de Mussolini, a la Divisione Ravenna, a Síria. El món al revés: Bartali salvant jueus i Coppi lluitant contra els aliats!!!

Gino Bartali es troba per primera vegada Fausto Coppi al Giro, l’any 1940. Bartali, catòlic, conservador, atractiu. Coppi ateu, quasi comunista, rude. La nit i el dia. El país estava dividit. Ara bé -i aquest és el segon aspecte que m’ha interessat- els Media van contribuir a exagerar la suposada mala relació entre ambdós “per vendre més”, quan en realitat eren rivals, però per damunt de tot amics.

Quan Coppi va guanyar el Giro de 1940 -ambdós formaven part de l’equip Legnano del que Bartali era el líder indiscutible, però va caure i ja va continuar la cursa en males condicions- Bartali es va adonar que li havia sortit un rival d’envergadura. La rivalitat entre Bartali i Coppi és realment apassionant i ha donat lloc a articles, llibres i pel·lícules. Però no m’hi estendré. Només pretenc passar dos missatges molt simples.

Aquell ciclisme primitiu, de roca, de fang de carreteres sense asfaltar i plenes de pedres, de pesades bicicletes d’acer, de ciclistes amb càmeres de recanvi penjades al coll, és el que ha volgut recuperar el Ciclo Club Eroica amb les seves curses ja descrites, basat en uns valors, també esmentats, que estan a la base de l’Eroica Caffè de Barcelona, el gran projecte de la Graciela i el Miguel, que compta amb el suport del CC Eroica de la Toscana.

Segonament i per acabar, llanço una hipòtesi/desig, a propòsit d’una frase que he llegit

GINO BARTALI I FAUSTO COPPI

cercant informació per escriure aquest post i que diu:

Una rivalidad -la de Bartali i Coppi- más en el papel y en las bocas que entre dos hombres que, en honor a la verdad, fueron más amigos que enemigos aunque nunca quedaran para almorzar”.

L’Eroica Caffè de Barcelona hagués pogut ser l’indret ideal perquè Gino Bartali i Fausto Coppi haguessin pogut demostrar que l’esport de veritat no fa enemics. Fa rivals. La premsa -ja llavors!- i la necessitat del tiffosi en una Itàlia dividida, varen crear una falsa enemistat. La possibilitat de gaudir de la cuina de la Graciela i de la passió ciclista del Miguel, de l’exemple que són de complementarietat per forjar, treballant molt durament, un espai de calma, de gaudi i de pau, hagués fet evident als ulls de tothom -intueixo que amb ells dos no els hi calia- que els valors del ciclisme clàssic, sumen, uneixen i són un exemple a seguir. El que promou el Ciclo Club Eroica, el mateix que es respira a l’Eroica Caffè. Graciela, Miguel, felicitats, moltes gràcies i molta sort!

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.