COMENTARIS A ALGUNES LECTURES INTERESSANTS

Dijous, 9 d’octubre de 2025. “Sostenella i no enmendalla”

Detecto cert nerviosisme entre els militants d’esquerra propers als Comuns, Podemos, fins i tot a la CUP (persones que, a la meva manera d’entendre, practiquen una mena de “supremacisme” moral, convençuts de la superioritat de les seves idees). Hi ha un mecanisme que els hi ha funcionat molt bé i que els comença a fallar. Aconseguien anorrear la discrepància contestant arguments elaborats i ben fonamentats amb un simple: “vosté és un racista”, o “un masclista”, o “un supremacista”, o directament “un feixista”.

Aquest matí he enviat l’article “Aliança catalana, l’opinió de Daniel Vázquez Sallés” (LUpiZBLfH3KsGI0gM) a diferents amics, entre ells alguns propers a les tesis del que pretenien els del 15M abans d’estavellar-se patèticament contra la realitat i les seves pròpies baixes passions. Una amiga, molt dedicada al tema immigració, no ha aguantat ni tres WhatsApp abans de treure el “neocolonialisme” i (sic) “igual que la alemanya de Hitler”. Ja està! Ja ha sortit el santcristogros. Ja podem callar tots. La veritat absoluta des de la superioritat moral del progressisme ja s’ha expressat. Amén. Callem tots els que no estem disposats a empassar-nos el despropòsit del “papers per a tothom”. És igual els arguments i les raons que tinguem. Simplement estem equivocats. Els pontífexs de la Veritat Absoluta ens han sentenciat.

Bé, què diu l’article? Us recomano que el llegiu. Però miro de reproduir algun tros per sintetitzar la idea, per a mi central: a la nostra societat hi ha una sèrie de realitats diferents que, no pel fet de no agradar-nos, deixen d’estar presents i anar a més. I alguna, en concret a la que es refereix l’article, anirà imparablement a més, i la tensió social no pararà de créixer. Abaixar una mica el volum del discurs del supremacisme moral dels progres potser ajudaria a frenar l’impuls imparable que li està donant al que en diuen ultradreta.

Es refereixen a opcions polítiques que, en origen, van ser d’ultradreta i que tenen militants i simpatitzants ultradretans, però que estan recollint, més que la simpatia, la consideració de “mal menor”, per expressar la impotència i el descontentament de molta gent, també d’esquerres, que han votat opcions d’esquerra, típiques del discurs i la pontificació progre.

“Un sopar amb amics i coneguts. És dissabte i l’ambient és distès i es parla de política relaxadament (…) Els esdeveniments que nodreixen la conversa són els imaginables: Gaza, la Flotilla, Donald Trump, els partits del procés, els del 155, Collboni, la immigració i el 30% de deducció fiscal als amos de mascotes a Andalusia, que se sumen als 100 euros deduïts a cada ciutadà andalús que s’apunti a un gimnàs (…) I mentre parlem, dos d’aquests amics i coneguts diuen, sense avergonyiment, que a les pròximes eleccions a la Generalitat votaran Aliança Catalana. Un d’ells (…) que no parla de moros per justificar la seva futura decisió electoral, va ser votant d’ICV, d’ERC, fins i tot va votar Ada Colau a les eleccions municipals que la van convertir en alcaldessa per primera vegada. Però ja en té prou de mitges veritats i mentides i, empesa per un vot d’enuig, ha decidit protestar lliurant el seu vot a una política que transmet, si més no, fatxenderia. ‘Sabeu, he hagut de canviar el meu fill d’escola i portar-lo a un centre concertat’. El pinyol del problema és que, sent catalanoparlant i estant batejada amb un nom molt andalús, el fill estava deixant de parlar català per culpa d’una escola pública incapaç d’integrar una immigració”.

La clau està en acceptar que “el vot a la formació de Sílvia Orriols està tenyit de cansament, emprenyament i quotidianitat mal gestionada. Emprenyament pels 9 segons de República, emprenyament per les mentides processistes, emprenyament per l’esperit que encara impera del 155, emprenyament per l’infrafinançament cronificat, emprenyament pel vassallatge covard de la Generalitat de Catalunya envers les institucions espanyoles, emprenyament per la lenta defunció de les arrels identitàries, emprenyament per la catalanofòbia desacomplexada que vomiten les dretes i les esquerres peninsulars (…) els dies posteriors a l’1 d’octubre va morir la il·lusió; després va venir la deserció en forma d’abstencionisme, quan es va saber la magnitud de la mentida, i ara, el vot a Aliança Catalana també és la crònica d’una desil·lusió digerida en forma de vòmit.”                                                       

Reprodueixo dues opinions més de persones que no gosen expressar-les en grup per evitar l’assetjament del discurs progre. Diuen el següent respecte el contingut de l’article:

“Termòmetre de la situació, més clar impossible. En català sempre n’hem dit moros, o també sarraïns més antigament. Espero que ningú em corregeixi i prohibeixi de parlar català. La situació a les escoles és explosiva i a la sanitat ahir 4 hores d’espera a urgències per un familiar.”

I l’altre diu: “Algú que s’atreveix a dir les coses tal i com són.”

La repressió de facto que suposa el discurs progre pronunciat des de la superioritat moral se’ls hi està girant en contra i no ho volen acceptar… Està per veure on arribarà la tensió i/o l’agressivitat que, amb tota la raó del món però amb gens d’habilitat, denuncien.

Divendres, 10 de novembre de 2025. La generació T (boomers), una generació privilegiada

JOSEP SALA I CULLELL

M’agrada la manera de pensar i com l’expressa sense embuts Josep Sala i Cullell. Un gironí de 47 anys que passa comptes amb els de la meva generació. L’entenc i estic força d’acord amb ell en moltes coses. Jo no sóc Carles Francino —sóc molt més anònim— però m’alegro que Francino, de la meva generació, li donés veu, emocionat, a la ràdio.

Més enllà de la temptació de dir “i jo i els meus coetanis, quina culpa tenim de viure tants anys i ocupar tots els llocs rellevants ‘eternament’, bloquejant-los als que venen al darrera?”, estic molt d’acord amb ell quan diu que ocupar llocs de poder polític, econòmic, mediàtic i professional des de la transició democràtica ha fet que legisléssim i implantéssim usos i costums destinats a perpetuar-nos en aquests llocs. Així, les generacions que venen al darrere —la seva, la X, i encara més la Z— veuen limitades les seves possibilitats.

Té raó quan diu:

“Quan les forces capitalistes decideixen que cal reduir la massa salarial, els sindicats han de decidir si tots els treballadors s’abaixen una mica el sou o fan que els joves que hi entrin cobrin la meitat i els grans el mantinguin. I això van fer. Això és el conflicte entre generacions. Amb el vist i plau dels sindicats majoritaris i els vots dels treballadors es crea la doble escala salarial: els joves cobren la meitat fent la mateixa feina que els grans. Però al final hi acaba havent la transferència intergeneracional de manera informal. El pare acull els fills a casa, perquè no es poden guanyar la vida fora.”

“Tinc quaranta-set anys, i n’estic fart del moralisme de la generació anterior, culpable d’una davallada nacional i de prosperitat ben visible. Jo també desitjo que s’acabin els conflictes del món, que eliminem la fam i la pobresa, i germans, donem-nos les mans, senyal d’amor, senyal de pau. Però això no passarà. Toca canviar de discurs i que els catalans ens centrem en allò que més ens convé segons els nostres interessos. Com, d’altra banda, fan totes les nacions madures.”

La major part de la meva generació, la generació T o Tap en terminologia Sala i Cullell, vam comprar la transició democràtica i l’Espanya de les autonomies que ens van vendre. Veníem d’on veníem i més valia el “pájaro en mano que ciento volando”. Ho trobo comprensible. Ara bé, no vam encertar i ara (alguns) en veiem  les conseqüències. El que havia de ser una democratització (concepte en crisi en el món d’avui per altres raons) va acabar sent “el règim del 78”, que ha acabat naturalitzant massa aspectes del règim franquista, començant pel Borbó posat a dit per Franco, fins que la desmesura de l’individu ha fet evident “la marca de la casa”. Som còmplices de l’aberració que va ser apostar per oblidar la memòria històrica i tancar en fals els horrors de la Guerra Civil i la dictadura —amb connotacions específiques i especialment greus en el cas català—, legitimant una democràcia de baixíssima qualitat i una autonomia de pà sucat amb oli.

Certament, molts dels protagonistes d’allò continuen i, des de les seves posicions clau de poder en els àmbits polític, econòmic, social i cultural, el seu core business és defensar l’estatus personal i generacional, amb tots els privilegis associats, sense donar pas suficient a la regeneració i renovació i havent renunciat a qualsevol autocritica que amenaci l’estatus assolit.

Sala i Cullell es refereix a un jove Quim Nadal, alcalde de la seva Girona natal en la trentena, que fins fa quatre dies encara era conseller i, com tants altres —no és qüestió personal, és un exemple com tants— segueix remenant les cireres. Costa deixar poltrones, privilegis i salaris molt superiors als que perceben els qui ens segueixen.

Personalment considero que vaig tenir la sort, amb 30 anys, de poder contribuir decisivament al disseny d’un model sanitari català, modern i innovador. Als 33 anys era Director General en el Servei Català de la Salut; amb 38 vaig estar a punt de ser Conseller de Salut; i als 39 vaig ser nomenat Secretari del Govern i de Relacions amb el Parlament. El 31 de desembre de 1999, amb 41 anys —sis menys dels que té Sala i Cullell— vaig deixar per sempre el Govern i l’Administració Pública. El bagatge adquirit em va permetre guanyar-me bé la vida en el sector privat i planificar una manera de viure segons els meus desitjos.

No he tingut problemes d’habitatge ni de feina. No m’he sentit mai mal retribuït i, des de la meva posició perifèrica respecte al poder, puc explicar el que vam viure de forma molt diferent del relat oficial. Com que no tinc el cul llogat, puc dir obertament que entenc el que diu Sala i Cullell, sense necessitat de fustigar-me ni de flagel·lar-me. Però reconec que no hem sabut apartar-nos a temps i donar pas als més joves. No hem dedicat temps al relleu generacional.

En termes d’Espanya, el que havia de ser una democràcia homologable ha acabat essent un succedani de molt baixa qualitat. Molts dels meus coetanis, si conservessin intactes els valors de quan érem joves, no tolerarien la farsa que estem vivint. Les poltrones són còmodes i els honors i reconeixements, a banda dels ingressos, gens menyspreables, també. El mateix puc dir en termes de Catalunya. No vam lluitar per acabar amb aquesta autonomia de tercera que sembla més una descentralització administrativa que no una resposta a les aspiracions nacionals catalanes. De nou els meus coetanis, en aquest cas protagonitzant la dimissió nacional, venuts per un plat de llagosta i caviar, que amb el plat de llentíes no fan.

Pel que fa al model sanitari català, avui estem a les antípodes del que vam concebre amb convicció i entusiasme. El pitjor és que un percentatge elevadíssim dels qui ja hi eren fa 35-40 anys allà continuen! I des dels seus llocs eterns de responsabilitat, no només toleren passivament la desfeta, sinó que la justifiquen per no perdre pistonada. Inventen discursos per fer creure que malgrat són protagonistes del contrari del que van predicar i concebre, segueixen treballant “d’una altra manera” pel mateix model. Quin cinisme i quina poca vergonya! Seria divertit, si no fos patètic, veure com es repeteixen les excuses de mal pagador per intentar tranquil·litzar les seves consciències. Sento vergonya aliena quan vividors professionals del règim del 78 continuen esmolant les neurones per seguir fent propostes de millora del finançament sanitari i autonòmic, amb els pantalons i els calçotets a ran dels turmells. I el més bo és que pontifiquen des de talaies curosament construïdes, ensabonant tots els que han manat i manen des de fa quatre dècades, sempre adaptant el discurs a les circumstàncies. Aquest fatus amb egos monstruosos, al damunt, alliçonen i donen carnets de ciutadania als que com ells fan el joc al sistema i condemnen a l’ostracisme els indesitjables que denuncien (que denunciem) l’obra de teatre que tan els reconeix i recompensa. Ridícul i penós!

A tenor d’aquesta realitat, i malgrat la duresa de Sala i Cullell, aquest col·laboracionisme incondicional amb les deixalles del que sigui a canvi de mantenir estatus fa comprensible que Josep Sala pugui dir coses del tipus:

“Generació Tap, generació de la transició. Són els boomers americans, a Occident. A Espanya són els qui als anys vuitanta tenien trenta anys, i ja són catedràtics d’universitat, batlles, ministres i porten els programes del matí a la ràdio. Es col·loquen allà i s’hi queden. Fa trenta anys, quaranta, que hi són. Estan molt menys preparats que els qui pugen, i el seu gran objectiu és que ningú els pugui fer ombra. No són els líders i prou, és la generació sencera. Cap generació cobrarà les pensions que cobraran ells, una pensió més alta que els sous dels seus fills i dels seus nets. Per saber qui són només cal engegar la televisió i llegir els diaris (…) Quan vaig escriure l’entrada al bloc, el 2013, la generació T era en el seu apogeu. Ara posen els seus successors a dit. Són els clons. Casado, Sánchez, Iglesias. Repeteixen el discurs. A la universitat també tenen els hereus, perquè la generació T té un gran neguit pel llegat. Volen passar a la història. I que d’aquí a cent anys diguem tots que van ser fantàstics i van portar la democràcia, la modernitat i van fer la revolució. I col·loquen els acòlits perquè els escriguin hagiografies. Doncs que tinguin molt clar, tots, que passaran a la història com el que són: una generació catastròfica per a la humanitat. I d’aquí a trenta anys, els llibres sobre la transició espanyola seran als soterranis acumulant pols. Quan desapareguin, recordarem la generació Tap com una plaga de llagostes. Com una gent que ens va deixar una herència fatal.”

Potser no hem estat “catastròfics per a la humanitat”, entre altres coses, per manca de capacitat encara que ens ho haguéssim proposat. Però el temps ens situarà al lloc que mereixem, fent evident que vàrem fomentar, potser sense ser-ne conscients, però activament, una mena de neofranquisme, una dictadura 2.0 sota l’aparença de règim democràtic. Sense la nostra deixadesa, covardia i traïdoria en molts casos, potser tindríem un Estat en lloc de la nació en vies de descomposició que deixem a les generacions futures. Hem estat una generació privilegiada, si la comparem amb les anteriors i posteriors, i en lloc d’aprofitar l’ocasió pensant en un bé superior, ens hem aprofitat de l’ocasió i no hem deixat gaire res als que venen darrere.

Encoratjo als de la generació X, als mil·lennials, als de la generació Z i les que siguin que ens vinguin al darrera, a passar del discurs de la queixa a l’acció. Que de forma decidida i sense gaires miraments, comencin a desparasitar poltrones, a jubilar-nos d’una vegada i a aconseguir un relleu generacional que permeti reprendre el projecte nacional català i foragitar els instal·lats i la seva tebiesa davant el frau que suposen la totalitat d’institucions de l’Estat espanyol i per extensió, les catalanes.