EIXAMPLE BARCELONÍ
Avui, 29 de setembre, dia de Sant Miquel, Sant Gabriel i Sant Rafael, la Toscana encara és una expectativa. Rapolano, Siena, Pienza, Florència, Lucca, Pietra Santa. Llocs que aquests dies he mirat en mapes, he situat més o menys en el calendari i que he repetit prou perquè em resultin familiars, tot i que, en la majoria, encara no hi he estat.
Deixo Catalunya d’hora al matí i condueixo per…, per la Catalunya nord, amb destinació a un bonic poblat medieval, Les Arcs sur Argens, a la Provença, en l’espai occità. A mesura que avanço cap a l’est, els pobles canvien, la vegetació també, i la llum del sud es va fent més mediterrània. No hi ha cap moment precís en què tot això canviï. Al cap d’una estona, senzillament, t’adones que el paisatge ja no és ben bé el mateix.
Viatjar en cotxe té aquest avantatge. Entre el lloc d’on surts i aquell on vas hi ha moltes hores de carretera. No desapareixes d’un punt per aparèixer en un altre llunyà i diferent. Veus passar els quilòmetres , t’atures, continues, mires. I tens temps per pensar o per deixar reposar alguns pensaments que a casa acostumen a conviure amb massa coses alhora.
No sé encara què n’espero exactament, d’aquestes properes setmanes a la Toscana. Tinc un embrió de programa, alguns llocs al cap, llibres, ganes d’escriure i, sobretot, temps. Poder passar alguns dies sense omplir-los gaire, caminar, tornar a casa, llegir, escriure si en tinc ganes… i comprovar al vespre que el dia ha estat prou ple sense acceleració, sense pressa, encomanant-me de la pau del paisatge.
De la Toscana, de fet, no parteixo completament de zero. Fa anys, aprofitant una estada a Bolonya, vaig fer dues escapades rapidíssimes a Florència i Pisa. Poques hores a cada lloc, prou per tenir-ne una idea molt general i prou poc perquè avui el record sigui llunyà i difuminat. Hi he estat, sí, però gairebé com si no hi hagués estat. Siena, Rapolano, Pienza, la Val d’Orcia… tot això, en canvi, és nou per a mi. No sé encara què acabarà interessant-me més. Una cosa és haver llegit sobre Siena o haver vist els turons de la Val d’Orcia en fotografies, pel.licules… i una altra, trobar-t’hi un matí qualsevol.
Amb la Provença és diferent. Hi he estat força vegades, molt abans de l’últim viatge amb l’Oriol i l’Adriana. La conec prou perquè alguns paisatges ja no siguin només paisatges. N’he escrit. Recordo la llum, aquella claror que em va acabar servint fins i tot per donar nom a un dels meus dietaris de viatge. Tornar-hi, encara que sigui només de pas, no és arribar a un territori nou, sinó retrobar un paisatge que ja forma part d’alguns episodis de la meva vida.
L’últim d’aquests episodis va tenir lloc a Aix-en-Provence, amb l’Oriol i l’Adriana. Aquell viatge va quedar escrit… i des d’avui el record adquireix inevitablement un altre sentit. Fa poc més d’una setmana es van casar a la Selva amb celebració a la Garrotxa. També allà el paisatge formava part del que estava passant. El monestir d’Amer, el verd predominant, la humitat, els boscos… Ara ells són molt lluny, de viatge de noces en unes illes al mig de l’oceà Índic.
Em sorprèn pensar-ho mentre torno a veure la llum provençal. En pocs dies, tres paisatges allunyats entre ells queden units per les mateixes persones. La Selva i la Garrotxa del casament, aquella Provença compartida amb ells… i ara unes illes de l’Índic que no he visitat mai. La bellesa dels llocs acaba barrejant-se amb el que hi hem viscut. Potser per això alguns paisatges ens fan de mirall i d’altres, per esplèndids que siguin, passen sense deixar tanta petjada.
Aquesta nit dormiré a Les Arcs-sur-Argens, a la Provença. Hi arribo perquè em queda
LA PROVENÇA MEDIEVAL
aproximadament a meitat de camí, però alhora escollit perquè no sigui només una parada pràctica. El barri medieval del Parage, els carrers estrets, la pedra, la torre. Si hi arribo amb prou temps, voldria caminar-hi una estona, veure com acaba la tarda, sopar i conèixer una mica el lloc on passaré la nit.
Demà continuaré camí cap a Itàlia. Abans, però, m’atrau la possibilitat d’aturar-me a Saint-Paul-de-Vence i entrar a la Fondation Maeght. Miró, Giacometti, Chagall, Sert. Un lloc pensat perquè arquitectura, jardí i obra artística formin part d’una mateixa experiència. Em sembla una bona manera d’acomiadar-me de França abans d’entrar a Itàlia i també d’encetar un viatge en què l’art tindrà molta importància.
He aprés a mirar la Provença perquè ja hi he viscut força moments que allà han adquirit un significat especial. La Toscana, en canvi, encara no sé com la miraré. D’aquí unes setmanes, probablement alguns dels llocs que ara només situo en un mapa tindran una història, una imatge concreta, una persona, una hora del dia amb la seva llum corresponent.
Per ara, però, encara soc a la Provença, envoltat de pedres que no trigaran en ser mil·lenàries, tan silencioses com evocadores.