DISPESERA. LES ARCS SUR ARGENS. PROVENÇA
Avui el viatge ha estat més llarg que ahir, però sobretot més pesat. El dia ha començat, tanmateix, amb una calma que després trobaria a faltar. A Les Arcs-sur-Argens, el nucli medieval s’enfila damunt del poble, entre pedra antiga, xiprers i flors, amb l’església no gaire lluny. He esmorzat al pati d’una casa de pedra, rehabilitada amb aquella naturalitat que fa difícil saber on acaba el que és antic i on comença el que s’hi ha afegit després. He sortit sense pressa i he caminat fins al cotxe, aparcat al costat del cementiri. Uns minuts tranquils abans de moltes hores de carretera.
La casa la portaven dues germanes franceses que cridaven l’atenció des del primer moment. Anaven extraordinàriament arreglades, potser fins i tot massa, molt maquillades i amb una elegància que, malgrat semblar més paysanne que parisenca, no deixava de ser més pròpia d’una recepció al Palau Reial que d’una casa d’hostes on aquell dia, a més, l’únic hoste era jo. S’assemblaven força, dues senyores, jo diria fins i tot noies, molt compostes, indubtablement franceses, amb una solemnitat que contrastava una mica amb la petitesa de l’escena.
Amb una d’elles ja havia tingut, el dia abans, una experiència una mica irritant. La casa era al nucli medieval de Les Arcs-sur-Argens, enmig d’uns carrers estrets pels quals no es podia circular, i Google Maps havia estat incapaç de portar-m’hi. Jo anava amb el cotxe, perdut, intentant esbrinar fins on podia arribar i on l’havia de deixar. Vaig trucar. A l’altre costat del telèfon em vaig trobar una dona aparentment molt ansiosa, que parlava a una velocitat considerable i que tenia un inconvenient important per a aquella situació: no escoltava. Jo intentava explicar-li on era o què tenia davant i ella continuava donant-me instruccions que no responien al que jo li acabava de dir, senzillament perquè no m’havia deixat acabar.
Al cap d’una estona, jo estava cada vegada més perdut i començava a desesperar-me escoltant aquella cacatua que disparava indicacions sense aturar-se, mentre jo intentava inútilment introduir alguna informació que pogués orientar-la. No hi havia manera. Parlava, parlava i tornava a parlar. I ho feia amb aquell punt de superioritat francesa, potser relativament (in)freqüent, que et fa dubtar si tanta correcció és pura delicadesa o una forma subtil de tenir-te a ratlla. Al final, el problema no era que les explicacions fossin dolentes. Era més elemental. Resultava impossible mantenir una conversa amb algú que només practicava una de les dues meitats d’una conversa. Que no escoltava, vaja!
Aquest matí, veient-les totes dues juntes, tan semblants, tan maquillades, tan impecablement vestides i pendents d’atendre el seu únic hoste, l’escena ha adquirit una altra dimensió. Allà, enmig d’aquella casa de pedra i d’aquell poblet provençal, semblaven dues dames que haguessin equivocat l’adreça d’una recepció oficial. Només els faltava que aparegués Napoleó perquè li fessin una reverència.
Després ha començat un altre paisatge. La Costa Blava primer i, passada la frontera, la Ligúria. L’entrada a Itàlia per carretera té alguna cosa que l’avió esborra completament. No hi ha un moment solemne en què França s’acabi i Itàlia comenci. Hi ha Ventimiglia, els primers rètols en italià, una arquitectura que va
MONTE SAN SAVINO. AREZZO
canviant, més cases als vessants, pobles que s’enfilen muntanya amunt i una certa sensació, difícil de concretar, que ja ets en un altre país.
A partir d’aquí, la Ligúria ha estat una llarga negociació entre la muntanya i el mar. L’autopista semblava barallar-se contínuament amb la geografia. Túnel, corba, viaducte, un altre túnel. La muntanya queia gairebé damunt de la Mediterrània i deixava tan poc espai que les cases, els pobles, les carreteres i els conreus semblaven haver hagut de buscar cadascun el seu racó. Durant hores he tingut la sensació de passar més temps dins la muntanya que a fora.
De tant en tant, però, el túnel s’acabava i reapareixia la Mediterrània. A vegades durant pocs segons. El mar al fons, molt avall, algun poble arrapat a la costa, cases escampades pels vessants. Cada sortida d’un túnel oferia durant uns instants una Itàlia diferent i, abans que hagués acabat de mirar-la, la muntanya se la tornava a empassar.
Però hi ha una altra cosa que m’ha anat acompanyant durant el trajecte. Els rètols. A mesura que avançava, tenia la curiosa sensació que el mapa d’Itàlia, aquell dibuix pla de la bota, que tantes vegades havia tingut estès davant dels ulls, anava prenent cos al meu voltant. Torí apareixia cap a l’oest, Milà més a l’est i, més avall, Florència, Livorno, Roma. Conec moltes d’aquestes ciutats i no eren, per tant, els noms el que em sorprenia, sinó veure com cada rètol i cada bifurcació confirmaven sobre el terreny aquell dibuix que duia al cap. El mapa havia deixat de ser una superfície. Ara m’hi movia per dintre.
Això modifica estranyament la percepció de les distàncies. Ahir al matí era a Barcelona i ara Itàlia sencera sembla haver-se desplegat al meu voltant. Roma continua lluny, és clar, però ja no és un punt remot sobre un mapa. És allà davant, escrita en un rètol, al final d’una carretera que podria seguir. Potser aquest és un dels privilegis de viatjar per terra. Amb l’avió desapareixes d’un lloc i apareixes en un altre. Conduint, la distància existeix i la geografia va prenent cos quilòmetre a quilòmetre.
I més endavant han aparegut unes muntanyes estranyament blanques. Per un moment semblaven nevades. Però no era neu. Era el blanc del marbre de les Apuanes, les muntanyes de Carrara, tan a prop del mar que gairebé sembla impossible trobar en tan poc espai dues geografies tan diferents. Des de l’autopista, sense saber encara exactament què estava mirant, aquelles clapes blanques tenien alguna cosa d’irreal.
Poc després han començat a aparèixer dos noms que m’han produït una emoció diferent. Pietrasanta i Lucca. No hi he passat, encara. Però saber que eren allà mateix, a tocar de la carretera, ha estat la primera sensació física que la Toscana que havia vingut a buscar ja era a l’abast. Són llocs que formen part del viatge imaginat abans del viatge real i que ara, de sobte, han quedat a pocs quilòmetres. Hi aniré aquests dies. Avui n’hi havia prou de veure’n el nom en un rètol i saber que eren allà.
Però la Toscana de debò encara havia de fer la seva aparició. I ha arribat quan, després de tantes autopistes, túnels, viaductes i enllaços, he deixat finalment les grans vies i he entrat a les carreteres que porten cap a Rapolano.
Ha estat gairebé sobtat. El paisatge s’ha obert i davant meu ha aparegut aquella Toscana que tots hem vist abans d’haver-hi estat. Turons verds que pugen i baixen suaument, camps dibuixats sobre els pendents, oliveres, fileres de xiprers que marquen un camí o condueixen fins a una casa, construccions de pedra escampades aquí i allà. Després de tantes hores de conducció, de túnels i d’asfalt, aquella imatge tenia alguna cosa d’aparició. No era una Toscana desconeguda. Al contrari. Era precisament la que coneixia de les fotografies, del cinema, dels llibres, de la pintura, de la imaginació. La Toscana somiada se m’ha tirat al damunt. Ja hi era.
CARRARA. ALPI APUANE. TOSCANA
Quan finalment ha aparegut Rapolano, recollit damunt d’una petita elevació, amb el nucli antic concentrat sobre el turó, ja començava a fer-se sentir el cansament de totes les hores de carretera. Però aquella primera visió tenia alguna cosa de final de trajecte i, al mateix temps, de començament. Havia sortit el dia abans de Barcelona i, després de travessar França, la Costa Blava, la Ligúria i mitja Itàlia, arribava al lloc des d’on, durant les pròximes setmanes, havia de començar a descobrir tot allò que acabava de veure anunciat als rètols.
Després, ja instal·lat, ha arribat el silenci. El cotxe descansava a fora i la carretera havia quedat enrere. La nit ha anat esborrant els turons que m’havien acompanyat durant els últims quilòmetres. Demà els tornaré a veure i començaré a posar noms a tot allò que avui només he pogut mirar de passada.
Aquesta primera nit, però, no cal res més. Després de dos dies avançant cap a un lloc imaginat durant mesos, ja no he d’anar enlloc. Soc a la Toscana.