Diumenge 21 de setembre de 2025. Final d’estiu
Tinc a les mans el llibre Josep Pla. La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964).
De vegades, quan anys després de la mort d’un autor consagrat, amb una obra tan immensa com la de Pla, apareix alguna novetat, es genera certa malfiança.
Molts escriptors, en principi al marge de l’obra publicada, han escrit diaris personals. Íntims en ocasions. Sovint no tenen la qualitat literària del que han publicat i presenten aspectes més descarnats que allò que ha estat escrit per a ser públics. En ocasions, algun familiar afamat de diners o mogut per ves a saber quin propòsit, troba aquelles llibretes manuscrites, aquelles notes íntimes més o menys reveladores i decideix publicar-les. Quan un autor suscita l’interès que ha provocat Pla i tot el que l’envolta, fins i tot una llista de la compra feta per ell és publicable.
De tota manera, en aquest cas, el pròleg de Xavier Pla, dóna molt sentit a la publicació d’aquests diaris. M’agrada l’expressió que indica que aquests diaris permeten comprendre la vida de Pla sense les màscares amb què s’havia projectat públicament. “Una mena de ‘negatiu? De la seva vida literària”, assenyala X. Pla, emprant un símil fotogràfic que potser avui molts lectors ja no entendran. Però sí. Descobrim el que intuíem o sabíem per rumors, per “boca-orella”. Darrere el gran escriptor hi ha un home turmentat, potser depressiu, alcohòlic, trist i solitari, desbordat per la seva incapacitat d’afrontar la pressió que li impedeix parar d’escriure i ser un esclau de l’escriptura, un insatisfet permanent, una víctima propiciatòria per al desànim. Un home que malgrat socialitzar abastament, necessita la vida solitària al mas de Llofriu, tan agradable i necessària com esgarrinxadora. És en aquesta solitud que es va dibuixant un autoretrat moral decebedor.
Viure al mas Pla a Llofriu, és un element determinant. Més enllà de l’espai físic i de l’entorn, podem endevinar un lloc protegit del món on tot és possible. La imaginació, l’escriptura, no tenen límits dins la protecció dels murs i de les tanques del mas. Una mena d’úter matern que dóna seguretat i en el què es pot viure sense necessitat de fingir, tot el drama humà. Llegint les notes, això esdevé clar. Fins i tot el suposat misogin, queda desemmascarat.
Finalment, un element rellevant. Reprodueixo un paràgraf d’aquest pròleg de Xavier Pla:
“Fer visible i palpable la vida quotidiana no és una tasca fàcil. Potser per això, tot i la voga actual, no sempre els dietaris, llibres de records o relats autobiogràfics resulten interessants per a la majoria de lectors. Pocs escriptors van entendre com Pla que la vida quotidiana és un nivell de realitat. Que la vida de cada dia té un moviment intern que cal saber captar. En definitiva, que la quotidianitat no és tan transparent ni tan evident com pot semblar, que hi palpita alguna cosa d’opaca i inefable”.
Per a mostra, un botó
“Aquesta nit, mentre tornava a casa (a les dues), caminant contra una tramuntana fortíssima, pensava que, de vegades, la vida sembla més llarga que l’eternitat.” (Josep Pla 1 de gener de 1956)
Penso que per a qualsevol escriptor compulsiu del dia a dia, aquests paràgrafs desvetllen tots els sentits de cop.
_________________________________________________________________________
Dilluns 15 de setembre de 2025. La lentitud 
Una vegada més subratllo el valor de la lentitud com antídot dels riscos associats a la manera de viure actual.
Damunt de l’escriptori hi tinc el llibre Petita teologia de la lentitud de José Tolentino Mendonça. Setanta-quatre pàgines ben aprofitades. Cap línia és sobrera. Cal estar atent a la lectura per copsar la rica densitat del seu contingut. Cal anar rellegint…
“Els nostres estils de vida semblen inevitablement contaminats per una pressió que no dominem; no hi ha temps a perdre; volem assolir els objectius tan ràpidament com en siguem capaços; els processos desgasten, les preguntes ens retarden, els sentiments no serveixen per a res: ens diuen que el que compta són els resultats, només els resultats. D’aquesta manera, els ritmes de l’activitat es tornen despietadament antinaturals.”
La lentitud necessària per viure exigeix desacceleració interna. Aquesta ha estat la meva lluita: aprendre, a poc a poc, a no deixar que el soroll exterior em distregui més del compte. Aquests dies tinc al cap les notícies — de nou les (cada dia més males) notícies—, i les relacions… Cal socialitzar. L’ésser humà continua sent un animal social per naturalesa, i totes les recomanacions sobre hàbits de vida saludable inclouen la interacció amb altres persones. Però cal triar bé tant les persones com el context en què es produeixen les relacions, i no és gens senzill.
Mantinc encara — cada vegada menys— relacions heretades del llarg període de vida laboral. En molts d’aquests cercles, la identitat queda reduïda a un relat professional. El que compta no és tant el que s’és, sinó el que es fa, el currículum acumulat, els mèrits convertits en carta de presentació. El jo profund resta amagat darrere del paper interpretat, fins al punt que, de vegades, ni els mateixos protagonistes semblen capaços de reconèixer-se més enllà del guió que repeteixen.
En aquest context intentar viure a un altre ritme, amb altres valors, resulta incòmode per a qui només sap existir a través del paper que exerceix. La sola presència d’algú que se’n desmarca esdevé un mirall inquietant. I davant del mirall, és més fàcil reafirmar la màscara que mirar-se de debò. Per això no és gens fàcil conciliar els intents —més o menys reeixits— d’evitar la contaminació sistèmica amb la necessitat de mantenir relacions que realment siguin enriquidores. Aquests pensaments i altres arriben a la ment, entre capítol i capítol del llibre, suscitats per la lectura del mateix.
Resulta difícil destacar capítols o frases concretes d’aquest llibre, ja que cadascuna de les seves pàgines convida a rellegir i a deixar sedimentar idees. No és casual que el darrer capítol porti per títol l’Art de no saber. Tolentino recorda que no hi ha savi capaç de predir com serà la vida humana —o potser la d’una altra espècie més ben preparada per adaptar-se i que ens acabi substituint— d’aquí a unes dècades. El que sembla clar és que sorgiran noves formes de comprensió i d’acció, i que algunes confirmaran allò que hem estat, mentre que d’altres, m’inclino a pensar que la majoria, ho qüestionaran fins a reinventar radicalment els propòsits i les maneres de viure.
Més enllà de les conjectures sobre el futur, el valor del llibre rau en l’apel·lació constant a preservar la capacitat de sorpresa. Deixar-se desconcertar per l’esplendor de l’alba, quedar sense paraules davant la immensitat del mar, gaudir dels colors, de les olors, de la pluja o del foc. Una crida a mantenir viu allò més elemental i alhora més essencial de l’existència.
Desacceleració, lentitud, inactivitat com a nutrient de l’esperit, cultivar relacions sanes tot preservant-se dels “malalts de civilització”. Tot això esdevé més factible quan s’està a prop de la natura i lluny de les grans aglomeracions urbanes, on el soroll, la competitivitat irracional i la hiperactivitat engoleixen tota calma.
La vida al Delta ofereix una perspectiva privilegiada. Des d’aquí, la bogeria urbana, la proliferació d’egos inflats, apareixen com un tràfec llunyà, gairebé grotesc, producte d’un sistema que només entén la vida en termes de producció ràpida i consum compulsiu. La proximitat de la natura permet una altra mesura del temps. Una percepció més lenta, més humana. I és des d’aquest punt de calma que la lentitud deixa de ser un luxe per esdevenir una forma de vida més reconfortant.
_________________________________________________________________________
Dimarts 16 de setembre de 2025. Memòria del cos
En Jordi Llavina ha editat la Poesia completa del malaguanyat amic Àlex Susanna, titulada Memòria del cos. Es presentarà a la llibreria Laie el proper dijous 2 d’octubre. No hi podré anar, però avui he anat a comprar la recopilació de, com diu Llavina “l’obra d’una vida, escapçada abans d’hora”.
L’Àlex està present a través de la seva obra i del record que en tenim els amics —i per suposat familiars— a les nostres converses i al nostre cor.
___________________________________________________________________
Dimecres 17 de setembre de 2025. Fa 37 anys
PAU VIA ESPINAL
Avui fa 37 anys que va néixer el meu fill Pau, que vaig ser pare per primera vegada. Un dia inoblidable, ple d’emocions, totes elles escrites i compartides amb els meus fills i algunes persones estimades. Acostumem a ser pares en un moment vital carregat de feina i, en el meu cas, com en molts d’altres, com aquell qui diu iniciant una carrera professional que encara no sabia on em conduiria, però que em va ocupar massa temps. Han passat anys i la vida m’ha ensenyat que treballar no era tan important com jo creia aleshores. Avui en dia puc dedicar gairebé més temps als seus fills, als meus nets, que no pas el que vaig dedicar amb ell i al seu germà Oriol. Durant anys em vaig castigar massa per aquest incompliment, ara ja acceptat. L’experiència, més enllà del tòpic, és, certament, un grau. Ara és més fàcil identificar el que realment és important a la vida i, sens dubte, la feina no ho és. Afortunadament fa anys que l’àmbit professional ha anat esdevenint residual. Alguna cosa no fem bé, perquè si bé hem nascut per estar ocupats, a poder ser fent coses coherents amb el veritable propòsit de vida, treballar en el sentit productiu i competitiu del terme, no té gaire sentit. Afortunadament vaig deixar de fer-ho fa quasi 20 anys. (M’estalvio entrar en el debat sobre fins on és possible, sense fer-se “trampes al solitari”, la coincidència entre propòsit de vida i professió).
_________________________________________________________________________
Dijous 18 de setembre de 2025. El vaig viure
Avui he hagut d’estar pendent dels nois que han vingut a instal·lar a casa més plaques solars. He doblat la capacitat i si tingués espai, en posaria més. He tingut tremps d’escriure a l’alcalde del meu poble que confio resoldrà aviat alguns dels problemes bàsics del lloc allunyat i poc poblat -i aquí penso que rau la qüestió- en què visc. L’accessibilitat a casa empitjora dia a dia pel mal estat del camí. I serveis bàsics com el correcte subministrament d’aigua, es veuen també afectats… A la tarda he anat a comprar peix i finalment he gaudit veient jugar el Barça a Newcastle. Abans d’anar a dormir, la vista dels núvols, fugisserament del mar, i del far del Fangar des del porxo de casa, amb la fresca de la nit, proporciona una pau impagable en aquest món convuls en què la natura dóna coces als humans pel maltractament que li dispensem.
_________________________________________________________________________
Divendres 19 de setembre de 2025. Notícies d’un dia com qualsevol altre. 
Si persistiu en voler seguir “l’actualitat” heu de saber que:
Macron i la seva esposa treballen per demostrar que ella no és un home, mentre França viu enmig de dies de vaga general.
Fa dies que no tinc una idea precisa de com els va als de “la flotilla”. Em va semblar escoltar que la Greta Thunberg es queixava que les barquetes anaven carregades d’egos. Em sorprèn que no ho hagués pensat abans d’embarcar. Fa temps va declarar que tenia la síndrome d’Asperger i que de petita va ser diagnosticada de TOC (trastorn obsessiu compulsiu) i mutisme selectiu. Ella mateixa considera que el seu Asperger li proporciona un “superpoder” i li dona “la capacitat de concentrar-se amb molta intensitat en allò que considera essencial i de pensar d’una manera diferent de la majoria”… Em resulta difícil endevinar quina és la seva motivació de fons per dedicar-se a “l’activisme”. Potser li pot resulta terapèutic?
Pedro Sánchez sembla que ha decidit encapçalar la creuada a favor de Palestina i contra Israel. Un altre activista? No m’ho sembla. És un home intel·ligent i pragmàtic al qual li deu anar bé provocar que l’atenció es desviï dels problemes que té per poder governar. De moment ha aconseguit atraure cap al debat maniqueista Palestina-Israel a Feijoo i Ayuso, als quals, per cert, em sembla que dóna cent voltes. De fet no sé què pensa de veritat Sánchez de Palestina, ni d’Israel (ni de gairebé res). El veig més concentrat en tot allò que és instrumental, que en cap tipus de consideració ètica. Com Ada Colau. I és que no hi ha estètica sense ètica.
El Ministre Urtasun, mentre intenta impedir que Israel participi al Festival d’Eurovisió (Urtasun és Ministre de Cultura), organitza a Barcelona (podria ser a qualsevol lloc), els dies 26 i 27 de setembre, una activitat d’aparença força elitista. Diu que hi vol presentar el seu Pla de Drets Culturals. El programa és un poti-poti de termes prou inintel·ligibles per a la població general: “Prendre la paraula, prendre l’espai”, “Cartografia de xarxes culturals” o “Interseccions crítiques: intel·ligència artificial, biaixos i subjectivitats”. Coses de l’abans anomenada gauche caviar, denominada per Guilluy burgesia bohèmia i a la qual molts ens referim com els pijoprogres.
Trump sembla ser que avança en la instauració de la censura als Estats Units. Al mateix temps, avions russos sobrevolen Polònia…
La Vanguardia publicarà diumenge una enquesta relativa al vot dels catalans en les eleccions autonòmiques, que projecta que Aliança Catalana passarà de 2 diputats a 19. Jo crec que l’increment serà encara més important i ho trobo lògic. Els progres s’ho han guanyat a pols!
Ja imagino polítics i periodistes pijoprogres situant-ho com un problema de Junts per Catalunya i per a Junts per Catalunya. És evident que el problema l’ha provocat —i en patirà igualment les conseqüències tant com Junts— la progressia benestant que, fa anys, ha perdut el sentit de la mesura. Massa anys gastant els diners del pressupost públic en bestieses. Massa preocupació per un sentit de l’estètica generador de vergonya aliena. Massa odi i intolerància vehiculats a base de dictar el que és i no és políticament correcte. Massa esperit de nou ric a l’hora de malversar el diner dels que paguem impostos. En definitiva, tanta tonteria acaba girant-se en contra i projectant ombres grotesques sobre “els éssers superiors de l’esquerra”: simplement patètic. El pèndol avança a tota velocitat cap a l’altra extrem. Qui se’n pot sorprendre? Ja ho vegeu: setmana variada!