PARÍS PRIMAVERAL (V)

Acabo la sèrie dedicada al meu últim viatge a París. Ho faig quan han passat gairebé dos mesos i mig del mateix. No hi fa res. La visita al cementiri de Montparnasse ja forma part de les activitats que faig quan vaig a veure a l’Oriol i a l’Adriana a París. Viuen a menys de 10 minuts d’aquest espai en el que hi descansen les restes d’un munt d’escriptors, poetes i filòsofs reconeguts, juntament amb altres artistes i personatges prou coneguts.

Era dijous 11 d’abril, l’endemà de l’últim dia que el Barça ha donat algun motiu d’esperança, havíem d’agafar l’avió a Orly a les 16:00h i després de llevar-nos i esmorzar, sense pressa, i acordar un late checkout , vam caminar fins al cementiri, després de deixar unes flors a casa de l’Oriol i l’Adriana. Vàrem accedir al mateix pel carrer Edgard Quinet, entrant per l’Avenue Principale del cementiri. Només entrar, vàrem tombar a la dreta, per l’Avenue du Boulevard, i a pocs metres ens vàrem plantar davant la tomba de Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir, visitada ja en unes quantes ocasions.

___________________________________________________________________________

L’existencialisme i el feminisme enterrats, el repòs etern de la promiscuïtat, la victòria de la mort sobre qui es va rebel·lar contra la mort…

Quan Sartre va morir, Simone va escriure: “La seva mort ens separa. La meva mort no ens reunirà. Per tant, és bonic que les nostres vides hagin estat molt de temps d’acord”. Malgrat la seva mort, sis anys després (1986) suposo que no els va reunir, en aquella tomba, davant meu, estaven enterrats junts. Intentar comprendre Sartre i de Beauvoir, em sembla un exercici inútil. Conèixer les seves vides, el seu pensament, la seva obra, observar les coses que van fer, ho trobo apassionant. Palplantat davant la seva tomba, records, imatges, pensaments, sentiments experimentats durant la meva vida, viscuts, es succeeixen a una velocitat supersònica dins del meu cervell i d’alguna altra part més intangible del meu ésser.

“Quina devia ser la connexió íntima entre la Maria Guitart i aquells dos monstres dels que només quedaven els ossos? La meva vida no hagués estat com ha estat ―i, per ara, és ― sense l’estimada Maria Guitart, la meva professora de literatura francesa quan tenia 15 anys (veure “Una missa laica” del 25 de novembre de 2018, i “El repte d’emplenar un paper en blanc, el plaer de llegir papers escrits” del 5 de febrer de 2017). Ella em va presentar Sartre, Simone de Beauvoir, Albert Camus, André Malraux, l’antagonista François Mauriac i tots i cadascun dels grans de la literatura francesa, més enllà dels existencialistes. La meva relació privilegiada amb la Guitart, em va obrir les portes a tantes coses! Més enllà dels autors francesos, Sigmund Freud, Karl Jung, Herman Hesse, Schopenhauer… L’interès per l’essència de l’home i el sentit de la vida, la solitud, l’angoixa… La Guitart em va explicar que el pioner de l’existencialisme va ser el creient Kierkegaard (impossible no pensar en el bon amic Francesc Torralba), pel qual l’angoixa, en la mesura que precedia el pecat, garantia la salvació de la humanitat. Jo no podia entendre que un existencialista pogués ser creient. Per a Sartre l’ateisme era una condició per ser un existencialista rigorós, i l’angoixa era una mena de virtut resultant d’assumir dignament el terrible pes de la responsabilitat. Sense angoixa ―que no por―  només es podia presumir mala fe… Em costava molt d’entendre tot allò, però vaig seguir el consell de la Guitart de llegir, encara que em semblés que no entenia. Que prengués distància i interioritzés el que em provocaven les lectures. Que la vida era contradicció. Que moltes contradiccions eren aparents i que, en definitiva, Kierkegaard, Sartre, de Beauvoir, Nietzsche, Dostoiveski, Hannah Arendt i el fervorós catòlic Mounier, eren existencialistes. L’essència de l’home com ésser individual… Vaig llegir La Nausée, La condition humanine, La peste, l’Étranger, La interpretació dels somnis, Demian, El llop estepari, La metamorfosi, Així parlà Zaratrustra… L’experiència Tagore ja m’havia vacunat contra el comunisme, el marxisme i les discussions que trobava ridícules entre maoistes (Sartre, que va militar unes poques setmanes en el Partit Comunista Francès, es declarava maoista), trotskistes, estalinistes, marxistes-leninistes… Gràcies a la Guitart, quan vaig arribar a la Universitat, ja tenia clar que no calia ser el que “els progres” en deien d’esquerres, per pensar i tenir criteri propi. I sobretot per comprendre en profunditat el significat de la democràcia. Jo ja sentia que les meves idees eren ―no solament, però ho eren― el resultat del que havia viscut i experimentava en la meva vida quotidiana.

MARIA GUITART

Quan vaig llegir Sartre expressant quelcom semblant, em vaig alegrar que l’individu aburgesat que era jo ―que no podia estar d’acord amb els estudiants “d’esquerres” de la transició que no diferenciaven entre “un señorito de cortijo” i una burgesia catalana que, de matriu inequívocament democràtica, a banda d’haver finançat meravelles com el modernisme, se la va jugar contra Franco― s’apassionés per la intel·ligència i la intensitat amb la que va viure el maoista antiburgès i ateu Jean Paul Sartre”.

Aquest còctel de records passaven a velocitat supersònica pel meu cap, l’endemà de veure el Barça guanyar al Paris Saint-Germain al Parc dels Prínceps, impressionat com sempre estic quan visito aquella tomba i amb el sentiment de respecte intel·lectual descomunal que em generen ella i ell. Abans d’acabar he de mencionar un altre pensament recurrent quan penso en de Beauvoir. Em meravellen els cervells capaços de connectar la física ―en el seu cas més les matemàtiques pures― amb la filosofia. A Eisntein el coneixem més per les ciències. A Simone de Beauvoir, per les lletres. Ara bé…

________________________________________________________________________________________

Vàrem fer visites a les tombes de Julio Cortázar, Samuel Beckett, Ionesco, Guy de Maupassant, Baudelaire… També la de Jacques Chirac. Aquesta vegada no vam anar a veure els catalans Apel·les Fenosa, Antoni Clavé i Just Cabot.

Cortázar… Què fàcil ser castrista i sandinista i declarar-te llatinoamericà, quan a efectes pràctics ets un burgés europeu. Ateisme, realisme màgic, surrealisme… M’encanta Cristina Peri Rossi (El amor es una droga dura), uruguaiana establerta a Barcelona, passant per París, que va mantenir una relació intensa amb Cortázar. Mentre estic dret davant la tomba de Cortázar, penso en ella i, quines coses, amb la immensa estàtua de Sandino, que veia des del hotel on estava hostatjat a Managua el 1990, quan Violeta Chamorro acabava d’expulsar Ortega del poder.

Ah! Tots els progres fascinats pel comunista Sandino enfrontat al odiós Anatasio Somoza. Al final, tant li fa, Sandino/Ortega que Somoza, com Castro que Batista. Però una cosa és el que penso del seu, per a mi, esnobisme esquerranós, i l’altra és la fascinació que, confesso, sempre he sentit per personatges com Cortázar, Borges i, no cal dir, Neruda! Sempre els he vist com nens malcriats, de casa bona o nous rics, intel·ligents, imaginatius, creatius, i m’han provocat un somriure càlid i sincer. Mai me’ls he pogut acabar de prendre seriosament del tot. Però les seves vides i, sobretot la seva obra, ha marcat la meva vida. Per no dir García Márquez que, mort a Mèxic DF, no tinc clar si les seves cendres van ser escampades per aquell país o on han anat a parar.

GÉNIE DU SOMMEIL ÉTERNEL

Pot resultar fins i tot grotesc, treure aquí Jacques Chirac. Bé, comunista de jove, “gaullista” i de dretes, alcalde de París, primer ministre amb Giscard d’Estaing, amb qui acabaria rivalitzant, per tornar a ser-ho, amb Mitterand (la famosa “cohabitació”), fins acabar sent ell mateix president de la República. Format a Harvard i “Enarca”, és un d’aquells polítics de sòlida formació que tant trobem a faltar avui dia. Fusta de la de veritat, vàlua i personalitat, amb independència de l’acord o desacord amb les seves idees. Chapeau. Uns segons de reconeixement davant la seva tomba. Sí. Clar. Només faltaria!

___________________________________________________________________________

Jo soc de llegir i d’escriure. La Romina és visual i de dibuixar. Vam fer una bona part del trajecte junts pel cementiri. Però el seu interès anava cap a una altra banda. Detalls estètics i un imaginari més oníric. Ric. Molt ric.

Va quedar impressionada per l’estàtua que diu que es diu “souvenir”.  Penso que el seu autor, l’escultor parisenc Horace Daillion, la va anomenar “Génie du sommeil éternel”. Per la Romina va ser le souvenir, el record. El record dels anònims, dels que no són famosos. Que també n’hi ha que descansen en pau a Montparnasse. A més a més, la figura, no sé si d’un àngel, no sé si masculina, ella la va veure femenina. I amb ales. Les ales que el món dels mascles ha tallat a les dones. Les dones que visiten els cementiris i netegen les tombes i porten flors. Els oblidats, les dones a les que han tallat les ales. Com a centre del seu interès i, com deia, mil detalls estètics que, si ella no me’ls hagués fet veure, m’haurien passat per alt.

Interessant. Una visió diferent. Sempre havia visitat el cementiri de Montparnasse sol, en un aparent culte als famosos. En realitat, no era ben bé així. Eren famosos, però a mi m’interessen, per la seva capacitat literària i de pensament. I això em connecta amb ells i elles, més enllà de les seves idees. Però la visió estètica, de posta en valor de l’anonimat, de la creativitat del que és quotidià i anònim, va ser un enriquiment valuosíssim que em va aportar la Romina. Ella sap el que és lluitar per preservar les ales de la llibertat. Evitar que te les tallin, sobreviure amb gratitud i capacitat d’estimar, malgrat totes les dificultats.

______________________________________________________________________________

Maria Guitart. Sí. I Isabel Larruy, també. La sort d’haver tingut bons mestres!

Acabo aquest escrit poc després de la mort de la senyoreta Larruy, la nostra professora d’Història de l’Art, el passat 12 de juny. Els companys de Santa Isabel passen una foto de quan era jove. Una dona guapa. I una recent en la que seguia representant un cànon de bellesa i d’elegància. La Larruy, que, de jove, en “aquells temps” va anar tot sola amb una Vespa a Grècia per veure i viure l’art clàssic. Permeteu que reprodueixi el text de l’esquela que va aparèixer en els Media i no caldrà afegir gran cosa més. Vàrem tenir la sort immensa de tenir molt bons professors i una educació que es va lliurar de la estupidesa integral en la que es basa el “model” educatiu actual.

ISABEL LARUY

Deia l’esquela:

“Mestre, llicenciada en Filosofia i Lletres, professora en Història de l’Art. A tots els meus alumnes d’hores d’ara, a tots els meus exalumnes, us dono gràcies per deixar-me realitzar en aquesta vida el meu somni preferit. Ser professora. Gràcies. Adeu. A reveure”.

Gràcies senyoretes i senyors Larruy, Guitart, Barrado, Quintana, Fusté, María, Jordi…. Sense vosaltres, la meva curiositat per l’home, la seva essència, la vida, la sensibilitat, la literatura, les qüestions intangibles, no m’haguessin portat mai a gaudir de visites com la que acabo de narrar al cementiri de Montparnasse, realitzades amb una mirada que vosaltres vàreu desvetllar en mi. Gràcies mil!!!