L’expressió “ser ciutadà del món”, malgrat poder-la assumir perfectament, quan és utilitzada per determinats col·lectius i/o en determinats àmbits, em pot provocar des d’un somriure irònic fins vergonya aliena -cas, per exemple, dels “progres” en vies d’extinció o reconvertits-, passant fins i tot per la indignació, cas per exemple, de quan es fa des d’un marc mental típic i excloentment espanyol, per imposar-lo camuflat de visió cosmopolita. En aquest cas es tracta de persones intransigents amb tot allò que és diferent i que no accepten.
He viscut uns quants anys fora del meu país, i la feina -i en menor mesura algun viatge personal- m’ha permès viatjar pels cinc continents amb estades, en alguns casos llargues, en diferents països. No se m’escapa que això no proporciona necessariament “el reconeixement” de ser “ciutadà del món”. D’altra banda quan es fa servir l’expressió “ciutadà del món”, s’apel·la a un sentiment, a una manera de ser, a una idiosincràsia, o fins i tot a una ideologia. Per tant, en alguns casos, hi ha qui realment ho és, sense haver sortit de l’àrea on viu, ha viscut, i potser hi viurà tota la vida. Però hi ha qui usant el terme vol donar lliçons o ridiculitzar iniciatives com la de la independència de Catalunya, contraposant el seu suposat “cosmopolitisme” a un pretès “garrulisme”, i situant-se per sobre “d’aquestes minúcies de poble”. Aquests no són ciutadans del món. Ni dels de vida global (perquè comprendrien el fenomen local), ni dels que no han sortit del seu poble i diuen ser-ho per esperit, perquè si ho fossin encara comprendrien més les realitats locals i regionals.
Per altra banda, tots “els ciutadans del món” tenen un passaport, en principi paguen impostos a diverses hisendes públiques i, excepte els que deambulen permanentment, els “nòmades” vocacionals, la majoria tenen la residència establerta a algun lloc. Ser “ciutadà del món” no és incompatible amb cap identitat nacional.
Me’n vaig -per desprès tornar- a Stephen Harper, ex primer ministre del Canadà, entre 2006 i 2015, del Partit Conservador. Avui dia 9 d’octubre apareixerà el seu llibre “Right Here, Right Now: Politics and Leadership in the Age of Disruption” que em permeto recomanar -a partir d’una llarga ressenya que he llegit del mateix- a tots els que es consideren “ciutadans del món”. Veuran que no es pot ser “ciutadà del món” sense formar part d’un Estat (Harper parla de nacions-Estat), però d’un Estat que et garanteixi plenament els drets de ciutadania. Segonament comprovaran que la gran majoria de la població mundial no es podria permetre ser “ciutadana del món” perquè necessiten més que ningú un Estat que els tracti com a ciutadans dignes, ja que tenen un major risc d’exclusió social.
El diari canadenc “National Post” va publicar la notícia del llançament del llibre de Harper el passat dia 5. Article interessantíssim, que em permet proposar alguna reflexió i del que he manllevat el títol d’aquest post. De fet, bona part del post és traducció de l’article de Harper que trobareu a https://nationalpost.com/news/politics/exclusive-stephen-harper-book-excerpt.
A partir de la quantitat de ciutadans de tot el món sorpresos i sovint preocupats per la victòria de Trump fa gairebé dos anys, el resultat del Brexit -un i altre legítims i democràtics- o l’increment dels moviments polítics populistes a gran part del planeta, en detriment dels clàssics partits de centre-dreta i centre-esquerra; Harper proposa revisar les idees preconcebudes. Conclou que el món de la globalització no va a favor d’una majoria de ciutadans als que les coses -economia, però no només- no els hi van gaire bé, per afegir que:
“Podem insistir en què es tracta d’una falsa percepció, però no ho és. A partir d’aquí podem intentar convèncer la gent de què estan malinterpretant el que els hi passa, o bé intentar entendre el que ens estan dient. I segons quina sigui l’opció podem decidir què fer al respecte”.
La caiguda del mur de Berlín i l’extensió dels valors de la globalització després de Reagan i Thatcher -“free societies, free markets, free trade, free movement”-, han portat a la pobresa a un bilió de persones a tot al món, especialment a les economies asiàtiques emergents i a la majoria de països occidentals els ingressos dels treballadors, en els últims 25 anys, s’han estancat o han disminuït. Trump va captar molt bé aquesta situació ben sintetitzada en poques frases: “America first” o “Make America Great Again”. La realitat que viuen els influencers de les costes est i oest americanes, els porta a creure que el món és com l’han dissenyat i el viuen. En relació al total de població són, però, minoria. És cert que cada vegada els rics són més rics i els pobres són més pobres i que la major part de la riquesa mundial està en mans d’un nombre cada vegada més reduït de ciutadans instal·lats en la direcció econòmica de la globalització. Però la majoria està a l’altra banda i cada vegada més, perquè la desigualtat és cada vegada més gran!
Arthur O. Sulzberger Jr., editor de “The New York Times”, es va haver de disculpar pel tractament que va fer el mitjà de les eleccions que van portar Trump a la victòria sobre Hillary Clinton. Va haver d’escriure una carta als lectors prometent que el diari “reflexionaria sobre la seva cobertura de les eleccions (de 2016) als EEUU, proposant-se tornar a dedicar-se a informar sobre els Estats Units i el món amb honestedat”.
David Goodhart diferencia els que viuen “anywhere” dels que viuen “somewhere.”
L’“anywhere” és un tipus de “ciutadà del món”, que no és esclau de la competència internacional (importació) ni està amenaçat per la deslocalització del seu lloc de treball.
Com diu la cançó -una mica carrinclona- de Luc Plamondon (quebequès universal de Saint Raymond), cantada per Celine Dion (quebequesa encara més universal de Charlemagne, que en realitat es diu Claudette Dion):
“J´ai du succès dans mes affaires/J´ai du succès dans mes amours/ Je change souvent de secrétaire /J´ai mon bureau en haut d´une tour /D´où je vois la ville à l´envers /D´où je contrôle mon univers.
Je passe la moitié de ma vie en l´air /Entre New York et Singapour /Je voyage toujours en première /J´ai ma résidence secondaire dans tous les Hilton de la Terre (…)”.
Aquest és el mateix “anywhere” que assisteix (o intenta anar-hi) a la conferència de Davos, que probablement llegeix “The Economist” i que és entusiasta de Thomas Friedman. La seva parella i els seus amics tenen carreres professionals similars, estan a favor del lliure comerç i de la immigració per disposar de mà d’obra. Les seves relacions professionals, i fins i tot familiars, són cada vegada més, amb persones com ells de tot el món.
Bé, Harper, encertadament subratlla que fins i tot aquests “anywhere” cosmopolites, “ciutadans del món” en definitiva, són d’algun lloc i que malgrat tot, cada vegada més els vincles amb els respectius Estats són més forts. No oblidem que els mercats globals, la globalització, depèn dels acords que estableixen aquests Estats entre ells.
Assenyala l’evidència que, sí, efectivament, d’aquests n’hi ha molts. Però n’hi ha molts més que treballen en indústries, en el comerç local o com autònoms, que poden ser víctimes dels canvis tecnològics i de les deslocalitzacions i que tant ells com les seves famílies han crescut en la mateixa comunitat en la que han viscut i en la que continuen vivint o malvivint i treballant. Els fills van a escoles i centres de formació locals, i els pares viuen a prop. La seva vida social discorre a la parròquia, en bars, restaurants i equips esportius locals o en grups comunitaris. Amb sort surten de la seva regió per fer vacances uns quants dies a l’any. Harper assenyala que els valors d’aquestes persones poden ser descrits com a “locals” -per diferenciar-los dels “globals”- o “somewhere”. I si els “anywhere/ciutadans del món” són cada vegada més nacionalistes, els “somewhere”, en la mesura que el seu futur està estretament lligat a la societat en la que viuen, encara més. Per a ells, el nacionalisme no és només un lligam emocional, que també. És determinant per les seves vides, ja que si les coses van malament, si les polítiques proposades els hi van a la contra, poca cosa poden fer. Depenen de l’Estat. I això és el que Trump (i els promotors del Brexit i de qualsevol moviment populista) va captar molt bé i va agafar a bastants “anywhere” amb el pas canviat…
Harper afegeix un element no negligible a aquesta realitat: “La nació-Estat (…) és un fet concret, mentre que la ‘comunitat global’ és només una mica més que un concepte. Els que tenen alguna cosa a perdre prefereixen estar vinculats a una realitat que no pas a un mer concepte”.
I segueix: “Jo no sé si la presidència de Trump reeixirà o no. Però estic segur que els problemes que van impulsar la seva candidatura, lluny de desaparèixer, guanyaran pes. I si no s’encaren honestament i de forma adequada, serà pitjor”.
Recorda que el populisme de Trump, el dels defensors del Brexit i el de tants països en els que el populisme governa o condiciona les polítiques dels governs, han guanyat o avançat, perquè un nombre suficient o considerable de persones en un nombre suficient o considerable de pobles i ciutats els han votat!
I és que és el que té la democràcia! Allò que tant costa d’entendre en algunes latituds on la democràcia és més formal que real.
A Catalunya, evidentment, també necessitem un Estat. Ja el tenim. El que passa és que és un Estat que molts considerem que lluny de respectar la nostra idiosincràsia, ens espolia fiscalment i arriba a exercir la repressió i la violència física i psicològica quan es planteja amb fets la necessitat de disposar d’un Estat propi. Un Estat que, a diferència del que tenim ara, ens respecti tal i com som, i ens tracti dignament i sense posar en risc l’estabilitat i la cohesió social.
I això concerneix tothom, però en un cert sentit, més als “somewhere” que als “anywhere”. No cal arribar a l’aplicació del 155 i la supressió que ha comportat de subvencions i ajuts bàsics a col·lectius necessitats i d’alt risc social, per adonar-se que els qui menys tenen i que són majoria, necessiten un Estat “amic”. Molts “somewhere” que legítimament els hi costa la idea d’abandonar l’Estat espanyol pels vincles emocionals que hi mantenen, hauran d’acabar sent pragmàtics. És el que ha passat durant els anys de crisi. Els mateixos factors que van dur els americans a votar Trump, els britànics a votar a favor del Brexit i molts ciutadans a votar opcions “populistes”, van contribuir a què molts “somewhere” abracessin l’independentisme, farts de veure que pel fet de viure a Catalunya, tot i sentir-se tan espanyols com qualsevol espanyol rebien el maltracte generalitzat de forma indiscriminada. No hi valia allò de: “Ei!… Però si sóc dels teus!!!”. I és que quan veus que els teus cosins germans que s’han quedat a la teva terra d’origen criden entusiasmats “a por ellos!” i tu ets un d’aquests “ellos”…!!!
Bona part dels “somewhere” als que, probablement mal informats o simplement desinformats, els hi pesen més els seus vincles emocionals i familiars amb Espanya, si el tracte hostil de l’Estat no canvia -per ara res ho fa pensar, al contrari- seguiran el mateix camí. Fet que sorprendrà molts espanyols benestants i/o benpensants, com la victòria de Trump va sorprendre molts “anywhere” de Wall Street -inclòs l’editor del “New York Times”– o el Brexit als seus homòlegs de la City.
Harper assenyala que “quant més em miro aquestes grans sorpreses polítiques, menys sorprenents les trobo. Estem vivint en una època disruptiva de tan gran abast i escala que no té precedents”. Als que -com em passa a mi- el terme “populisme” ens provoca recança, poden inquietar-se amb què l’independentisme pugui semblar comparable al que envolta Trump, el Brexit o certs populismes. Poden pensar que d’aquí a donar la raó als que ràpidament titllen de “nazis” els independentistes hi podria haver un pas. En absolut! Interpretar el que la gent reclama i proposar un Estat amb capacitat de donar-hi resposta correcta i adaptada a la idiosincràsia d’aquesta gent, és fer la feina que toca responsablement.
Torno a Harper i sintetitzo de forma una mica grollera: populisme ve de poble, el poble és la gent, la gent són “els nostres clients” (dels polítics) i el client sempre té raó! I vaticina que el declivi dels partits tradicionals no s’aturarà si segueixen ignorant el que vol la gent. Poden continuar intentant convèncer els ciutadans que són uns “ignorants manipulats” o bé poden optar per escoltar-los. I això, a Catalunya, implica escoltar els “somewhere” esdevinguts independentistes, els que estan en transició i els que mai donaran el pas pel seu arrelat sentiment d’espanyolitat, o pel que sigui.
Pel que fa als “anywhere”, són “ciutadans del món” cada vegada més nacionalistes. Precisen formar part d’un Estat col·laborador amb la globalització i a molts ja els hi va bé l’espanyol mateix. Ja n’hi ha també, entre els “anywhere”, de nacionalistes espanyols convictes. Com n’hi ha -pocs- que desitjarien la independència de Catalunya, però que -tret de rares excepcions- poc ho manifesten. El cas és que tots aquests cosmopolites “ciutadans del món” necessiten un Estat, més enllà que a alguns, quan els hi convé, utilitzen aquesta condició per tractar de “paleto” a l’independentista discrepant que en reclama un de propi i sovint ho fan des d’una pretesa superioritat moral i/o modernitat.
Acabo amb dues frases de Harper:
“(…)But human nature teaches us that those so disappointed are unlikely to ‘go back’”. Que aplicat a Catalunya quadraria amb el “ni un pas enrere”.
“What is happening requires understanding and adaptation, not dogma and condescension”. Que aplicat a Espanya posa en evidència el contrast entre un polític demòcrata (ep! Del Partit Conservador, no ho oblidem!) d’un país modern, Canadà, i uns polítics que no s’han adonat que els acords polítics de 1978 s’han esgotat. Espanya institucionalment no pot continuar sent una pseudodemocràcia tronada amb tics autoritaris. Afortunadament, estic convençut que aquest edifici institucional vell i tronat, no aguantarà gaire més en aquest format d’antigalla.
Suposo que no deixo de seguir predicant en el desert. Però… alerta, el món està canviant i l’espai per a la disrupció -també la nacionalista- augmenta…
Gràcies per les teves reflexions Josep Ma.
Gràcies per llegir-les Cristina. Celebro que t’hagin aportat quelcom de positiu, si com sembla, és el cas.