UNA NIT D’ESTIU A LA MUNTANYA

Són les 22:01 i encara no és de nit. Si miro el que tinc davant, sembla que ho sigui. És l’efecte que fa la paret de la muntanya a aquesta hora. Però si aixeco la mirada fins al cim de la carena que veig des del balcó, el cel és encara blau força clar. Poques vegades he vist aquesta claror a aquesta hora, ja que poques vegades vinc a l’estiu al Pirineu.

Aquest paisatge normalment el veig cobert de neu. M’agrada veure la posta de sol a mitja tarda amb les muntanyes cobertes de neu. Ara però, amb la finestra oberta i mentre la fresca comença a ser intensa i esgarrifa la pell, trobo també que el paisatge és preciós.

Les escasses llums de les cases veïnes van fent-se cada vegades més evidents. La fresca que es deixa sentir a través de la finestra oberta del balcó a mesura que vaig escrivint, cada vegada recorda més les temperatures de la tardor avançada que no pas les de l’estiuenc juliol.

Fora ja no veig res i miro el que m’envolta dins de casa. La llar de foc, que gairebé sempre que estic aquí a aquestes hores està en funcionament, ara està apagada. La immensitat de la muntanya no es veu però com que sé que hi és l’efecte de la seva presència persisteix i el relaciono amb la pau i el plaer íntim que transmeten les flames de la llenya quan cremen a la llar de foc. Tampoc és el cas. Tot plegat sensacions recreades…

El silenci és absolut. Silenci d’una fresca nit d’estiu a la muntanya. Tot és estàtic. Jo mateix estic quiet escrivint en un balancí… El balancí de casa.

A la paret, els quadres de sempre. De sobte la meva mirada s’atura en un retrat que em va fer en Pierre Canessa ara fa 35 anys al Canadà. A Repentigny. Al número 345 de la rue de Larochelle. Un suburbi de classe mitja benestant del Montréal metropolità. Això va esdevenir al seu estudi de pintura, en un dia molt calorós i humit de finals de juliol. En aquella època vaig començar a descobrir Amèrica. Reagan era president dels Estats Units i René Levesque (vaig anar al seu enterrament a la tardor de 1987) era el president del Québec. Se celebraven els Jocs Olímpics d’estiu a Moscou. Els anteriors, els de 1976 havien tingut lloc a Montréal. Recordeu Nadia Comaneci? El Mur de Berlín no havia caigut encara…

Al cap de pocs dies visitaria New York per primera vegada a la meva vida. Recordo el viatge de nit amb un tren Amtrak i l’entrada a Manhattan amb la primera claror del dia. La visió dels gratacels em va impressionar!! Fins que el tren es va endinsar en un túnel (deuria travessar el Hudson per sota?) i tot va ser fosc fins que, arribat a Philadelphia Station, vaig sortir al carrer i em vaig adonar que estava al Madison Square Garden.Tenia 22 anys i em sentia petit en aquells carrers farcits de monuments de ciment immensos.

Fora, ara ja, definitivament, és negre nit. Continuo mirant els objectes que hi ha per casa. Dos números 5 de cera vermella, em recorden que fa dos anys vaig bufar espelmes per celebrar aquí al mig de les muntanyes el meu aniversari. En aquesta casa hem celebrat molts aniversaris. Però no els meus, que s’esdevenen a l’estiu. Aquest va ser una excepció. Aquí hem celebrat la major part d’aniversaris del meu fill petit que al desembre en farà 22 i que avui mateix ha arribat a una ciutat del sud-est asiàtic.

Segueixo escrivint i a la pantalla apareix un missatge d’un bon amic que ara viu i treballa a Xile que diu que li ha agradat el post que reprodueix el que vaig escriure a Rio de Janeiro l’any 1997. Mentrestant el silenci sepulcral de la nit pirinenca és absolut. Surto al balcó i allargo el cap enfora, posant l’orella com volent escoltar alguna cosa. Però res. Segur que al meu voltant hi ha moltes ànimes inquietes i d’altres en pau. Però no les veig. Les puc imaginar però no les veig. És com si estigués sol al mig de la muntanya. La sensació és plaent.

La visualització dels esquís i les botes d’esquí, de les raquetes i de tot l’equipament de neu, contrasten amb el paisatge. Un altre quadre d’un paisatge nevat del Canadà em trasllada a una nit de novembre de 1986. En plena snow storm (tempesta de neu), vaig sortir a passejar per Ridgewood Street, el meu carrer quan vivia a Montréal. El silenci hagués estat anguniós si no fos per la sensació d’eufòria que em va envair. Algú em va explicar que era conseqüència de l’electricitat estàtica. No en tinc ni idea. Però recordo com a cada pas les cames s’enfonsaven dins la neu fins l’alçada del genoll i malgrat la dificultat per caminar i la sensació de llençol de neu que m’envoltava caiguda del cel i que no em permetia veure res, l’estimulació era alta. I no havia pres cap substància euforitzant. Vaig acabar en un restaurant italià que es deia Pizzafiore, menjant una pizza feta al forn de llenya. Molt bona!!!

Comença a fer fred. Hauré de tancar la finestra del balcó….

Segueixo mirant els objectes que fa anys que veig cada vegada que vinc a aquesta casa. Però el record d’una conversa domina ara el meu pensament. Em sorprèn que algú pugui pensar que perquè he viatjat molt i -segons opina aquesta persona- he fet moltes coses, li sembla que estic de tornada de tot. Com si la meva posició de partida en aquest moment, fos millor que la seva i la d’altres pels viatges, les feines, les experiències… Ho puc entendre. Però no ho veig així. Torna la qüestió del què hem fet i la imatge que donem o, tenen els altres de nosaltres, versus el que realment som.

-No en tens prou? (em demana en relació a tot el que he fet). Alguns encara estem buscant el que volem fer (diu fer, no diu ser) quan siguem grans.

–Jo formo part d’aquests  (li contesto).

I em replica amb incredulitat:

–No, no.

Em pregunta si no en tinc prou amb el que he fet.

La qüestió, per a mi no rau tant en el que hem fet, sinó en el que som. Sovint el que fas determina un personatge allunyat del que realment “ets”.

No conec prou la persona que em diu això per esbrinar si el que realment li preocupa és que considera que ha fet poc o bé el que li preocupa té més a veure amb el ser que amb el fer. No ho sé. Potser hem protagonitzat un diàleg de sords.

Em pregunta si em sento sol, li contesto que no i m’adono que tampoc em creu.

La soledat no s’arregla fent coses o envoltant-te de persones. La soledat a mi m’evoca més una qüestió de buidor interior que no pas de companyia. Sol o acompanyat, al mig d’aquestes muntanyes, connectes amb una immensitat que et supera i veus clar que el tema no és New York, Montréal o el sud-est asiàtic o les coses que has fet, els èxits que has assolit i els enemics que també t’has generat. El tema és estar tranquil i en pau amb tu mateix.

Aquestes i altres coses són les que m’evoca aquest paisatge que avui és verd, quan normalment per a mi és blanc. Miro cap a fora i ja només veig les llums de les cases mentre un últim record em ve al cap. La negror em fa pensar en el comentari d’un amic que em va resultar sorprenent. Una experiència recent, nova per a ell, que mai l’havia viscut. Volia conèixer una persona que li semblava interessant i no va poder aconseguir una tercera cita després de dos dinars en 4 anys. La persona que li cridava l’atenció li va dir que quan algú s’interessava per ella automàticament es tancava. Li sorgien pors i desconfiances per analogia amb experiències viscudes… Sembla mentida com el passat i com l’has interioritzat et pot tancar les portes del present.

Però això també forma part de la vida. No tothom està en disposició de ser accessible. De la mateixa manera que hi ha muntanyes precioses que voldries pujar i no pots, hi ha éssers humans meravellosos que limitats per les seves pròpies temences es tornen tan inabastables com aquestes muntanyes.

Tots tenim les pors que tenim i hem de ser respectuosos amb les pors dels altres encara que això els faci inaccessibles com passa amb certes muntanyes. Potser quan són de color verd encara goses mirar de grimpar fins al cim. Però quan la neu i el gel s’acumulen, te les mires de lluny i també gaudeixes de la seva bellesa.

I ara que ja tot és tan fosc si no fos que és l’estiu no sabria si la muntanya que tinc davant és verda o és blanca. De fet, en aquest precís moment diria que és negra. Tot canvia i tot és relatiu i nosaltres som ben poca cosa, per més que sembli que hem fet moltes coses, que hem tingut grans experiències. En l’essència humana, tots som molt iguals i alhora molt diferents. És hora d’anar a dormir.