Que Catalunya esdevingui un nou Estat independent d’Europa depèn del poble català. No depèn ni de la Constitució espanyola, ni de cap marc legal, ni del Govern ni dels partits polítics espanyols, ni tan sols del poble espanyol, ni de les institucions europees. Depèn de la voluntat majoritària dels catalans. Si la majoria dels catalans volen la independència i, atenció, molta atenció, tenen capacitat de resistir tot el que ja ens cau, però sobretot ens caurà al damunt en els propers anys, Catalunya serà independent digui el que vulgui qui vulgui.
No cal dir que si la motivació creixent i aparentment majoritària que existeix avui en dia (l’única forma de saber si és realment majoritària és permetre votar a favor o en contra de la independència en un referèndum), decau per la raó que sigui, Catalunya seguirà formant part d’Espanya. I si tan feble i contrari a la posició actual esdevingués el posicionament col·lectiu, l’articulació futura de Catalunya amb Espanya fins i tot distaria de ser la que hem conegut des de 1980 fins avui, inclosa la dura sotragada provocada pel segon Govern Aznar.
Que la clau de volta la té el poble català, ho sap tothom. Que Rajoy o altres polítics i Media de Madrid intentin desacreditar el President Mas, o afavorir el trencament de CiU o ridiculitzar a Oriol Junqueras, no vol dir que ignorin que l’objectiu és desactivar la mobilització creixent dels catalans i catalanes. Més d’un, front a aquestes accions, ha reaccionat pseudoparafrasejant Bill Clinton quan va dir (en la campanya electoral de 1992 que el va dur a desbancar Bush pare de la presidència dels EEUU) “the economy, stupid”; tot dient “és el poble, estúpid”. Creient que les accions es dirigeixen contra polítics i institucions catalanes, i fins i tot aplaudint-ho pel suposat efecte de “fàbrica d’independentistes” que tenen aquests dards institucionals procedents de Madrid. Però no. Que ningú es confongui. Saben que l’objectiu és el poble i el que persegueixen és fatigar i espantar la gent.
Potser perquè formo part d’una generació que encara va patir el final del franquisme, sóc dels que no descarto que si poguessin -en aquest cas sí que crec que haver aconseguit homologar internacionalment Espanya com a país democràtic els hi impedeix-, utilitzarien l’exèrcit per garantir la “indisoluble unidad de la nación española”, com preveu la Constitució darrere la qual es blinden per evitar l’únic abordatge intel·ligent del problema: el diàleg i la política exercida amb majúscules i amb veritable sentit d’Estat.
Admetem que empresonar el President de la Generalitat i/o suspendre l’autonomia de Catalunya siguin també opcions possibles, però poc probables. Ja ho veurem. Ara bé, el que sí que faran, és intensificar exponencialment el que ja venen fent de forma creixent des de sempre: ofegar-nos econòmicament. Intentar que la Generalitat hagi de suspendre pagaments de manera que no pugui remunerar els seus funcionaris, ni a mestres ni a metges ni pagar, per exemple, proveïdors hospitalaris. Això sí que ho faran. Ja ho estan fent. I aquest és el punt. Que vinguin a celebrar una reunió internacional a Barcelona en un edifici propietat de la Generalitat i que no permetin a l’amfitrió, el President català, donar la benvinguda als assistents, són complements no menyspreables d’una estratègia caracteritzada per la màxima contundència en tots els camps, també el de les formes, però no deixen de ser discrets “cops de porra” al costat de ”l’armament nuclear” que no dubtaran en aplicar contra els ciutadans en forma de restriccions dramàtiques a l’accés dels serveis bàsics o simplement dels salaris en el cas dels funcionaris. I el bombardeig serà indiscriminat. No el patiran només els que van gosar manifestar-se el 10 de juliol de 2010, o l’11 de setembre de 2012 o els que van construir la cadena humana l’11 de setembre de 2013. El patirà tothom. Ja fa anys que el fet de viure a Catalunya comporta càstig, però cal preparar-se per observar com el càstig va adquirint elements de tortura. Això sí, aplicada sempre d’acord amb la Constitució i el marc legal democràtic o, més ben dit, d’acord amb la interpretació que en fan els que tenen el comandament de la veritable màquina del poder espanyol, la coalició político-mediàtica-financera ubicada -no exclusivament, però sí fonamentalment- a Madrid.
Aguantarà aquesta pressió la societat catalana? El patiment i la por desmobilitzaran un poble cansat i castigat? S’optarà per acceptar que, ja que qui té poder sobre el seu benestar es troba a Madrid, el millor és cedir i conformar-se amb el pa que s’hi dóna? O bé, contràriament, totes aquestes accions faran potent la “fàbrica d’independentistes de Madrid”, fins a l’extrem esmentat a l’inici del post de fer imparable la voluntat de ser independents d’Espanya? Personalment, no ho sé. Sempre he estat a favor del diàleg i segueixo estant-ho malgrat l’evidència que una de les dues parts no vol dialogar i s’ha posat d’esquena.
La reacció que es pot observar en els joves que es troben entre els 20 i els 30 anys, és clara. Òbvia si es vol. Òbvia en primer lloc perquè si algú té capacitat de resistència de rebel·lar-se contra les injustícies, aquests són els joves. Però òbvia també en el nostre cas pel fet de no haver viscut les pors que van fer que la construcció de l’Espanya democràtica anés com anés i donés el fruit que ha donat: una democràcia més que imperfecta i de baixíssima qualitat, amb la que no s’identifiquen. No es deixen impressionar. La incògnita, en canvi, està en com reaccionaran els més grans, com aguantaran l’ofec institucional espanyol, el llop (totalitari) disfressat d’ovella (constitucional i democràtica), els que van patir la repressió de la dictadura i els horrors de la Guerra Civil. Repeteixo, no ho sé.
El que està clar és que els polítics sobiranistes no han estat els protagonistes de la situació. El moviment d’indignació i de repulsa cap a la situació actual s’ha originat en la societat. I ha anat de baix a dalt i el que han fet aquests polítics ha estat encapçalar la representació del mateix per delegació. I per aquesta raó aquests polítics, per sí mateixos, no tenen possibilitat de fer marxa enrere. L’única marxa enrere possible es derivaria en tot cas de l’eventual desmobilització del poble que pretén assolir la institucionalitat espanyola amb la seva estratègia de la por, de fer patir i d’acabar desanimant, desgastant i espantant la ciutadania.
Acabo reiterant per enèsima vegada el que sembla ser una prèdica en el desert i que no és altra cosa que reclamar el diàleg intel·ligent entre les parts. I aquest és un diàleg polític i de legitimitat abans que de legalitat.