FUNDACIÓ LLUIS LLACH
Per viure com un vol s’entén. I el primer és voler saber com es vol viure. Al final viure és aconseguir fer-ho com un vol, ser-ne capaç i constatar que la tria -més o menys limitada pels imponderables- és la que més aproxima a la felicitat que tots busquem.
Llegeixo una entrevista a Lluís Llach, en la que diu coses amb les que m’hi trobo molt identificat: “Buscava temps per viure“, diu, quan va decidir jubilar-se als 60 anys.
No era feliç abans fent el que feia? Jo evidentment no ho sé, però diria, pel que interpreto de les seves pròpies paraules i per les meves pròpies sensacions, que sí.
Un és esclau de sí mateix i de les imatges que ha creat d’un mateix. Acabes jugant un rol -sovint més exagerat si ets famós- i, sense que això impliqui no ser feliç, s’ha d’entendre que puguis dir “buscava temps per viure”, per ser jo més enllà del rol.
Ens diu Llach: “Jo sempre he somiat una altra actitud, i és l’observació…”. I aclareix: “No és gens trist el que em dic, eh? “.
Les vides atrafegades, sovint no permeten la calma ni la distància suficient per observar en profunditat. Per observar i per observar-se. Això mai és trist. Ben al contrari.
Un pot haver-se sentit molt feliç -o no, també hi cap la possibilitat- vivint una vida intensa, plena d’ocupacions, sense gaire temps per pensar ni per escoltar la pròpia ànima. També es dona el cas de molta gent que fuig de sí mateix, del retrobament amb la pròpia identitat real, més enllà del joc de rol (“qui” hi ha darrera d’aquesta imatge?). Tant els uns com els altres, en un moment determinat poden decidir que necessiten temps per viure, o viure d’una forma diferent o, simplement viure.
El tercer tram de la vida, és un moment en el que -crec- sovintegen més aquestes reflexions. Has treballat molt durant anys, t’has dedicat a la família -o ni això perquè els hi has robat el temps per dedicar-lo a la feina-, has arribat exhaust a les vacances amb el desig de llegir aquells llibres que durant l’any no has pogut ni fullejar i de fer totes les activitats que haguessis volgut fer per “viure” i, amb sort, tot just aconsegueixes fer-ne alguna. I de sobte, ha passat un any més i has hagut de tornar a la rutina, potser amb aquesta sensació de què et falta temps per viure.
Lluís Llach te 66 anys i diu: “Si no tingués la meva edat no podria fer el que faig. Trencar amb la meva vida anterior, anar-me’n al Senegal i començar a escriure com un boig. Ho he pogut fer per condicions vivencials, i econòmiques també. Per això em vaig retirar als 60, en el fons“.
Hi ha gent que tem molt la jubilació, trencar amb la vida anterior. En canvi hi ha gent que no només no la tem sinó que ni tan sols la necessita. Alguns dels primers no gosen començar a viure. Potser moriran sense haver viscut mai. La major part dels segons viuen la vida des que van néixer i no els hi cal esperar a jubilar-se per crear un entorn facilitador del retrobament amb sí mateixos, per “començar a viure”.
Anar al Senegal, marxar lluny o simplement allunyar-se del medi on un ha viscut, pot ser una bona opció si t’ho pots permetre. Mirar de viure, però, el tram final amb plenitud, també es pot fer sense marxar de casa. A partir d’aquí tot depèn, com molt bé diu Llach, de les condicions vivencials i econòmiques. La pau la pots trobar a casa i l’infern et pot perseguir per lluny que vagis. No es tracta de fugir sinó de continuar vivint amb consciència i plenitud si tens la sort de què ja ho fas des de fa temps, o aprofitar els anys que et puguin quedar per mirar de trobar-ho si no ho has aconseguit abans. A mi escriure m’ajuda a intentar-ho i el desitg de fer-ho em fa empatitzar amb Llach quan parla de la necessitat de començar a “escriure com un boig“.
Vivim en un món convuls. Potser els qui van viure les invasions bàrbares o la II Guerra Mundial, també tenien aquesta sensació o pitjor. Nosaltres, jo, només puc parlar del món que he viscut i visc i el trobo convuls. Hi ha molt de soroll i “el meu mal no vol soroll”.
Planificar la jubilació és important. Veure-ho com una gran oportunitat també. I sobretot, mirar de no desaprofitar-la, en especial si abans un ha tendit a escapar-se de sí mateix per no haver-se d’afrontar. L’autoanàlisi i l’autocrítica, són indispensables. Ajuden sempre, en totes les etapes de la vida. I per suposat ajuden a envellir bé. Ajuden a corregir, si cal, i aprofitar el temps per viure.
això mateix:no és un tòpic dir que és una nova etapa, es cert. Cal desitjar-la i pensar-hi com una oportunitat de retrobar-se, de mirar i observar, de no estar eternament ocupats, fent coses i coses i coses… sense parar. Característica que defineix la vida adulta.
Cada vegada estic més segura que el Sr. Montaigne va tenir molt d’encert al retirar-se per observar-se a sí mateix ” Així, lector, jo mateix sóc la matèria del meu llibre…” i si a més hom pot permetre’s algun que altre viatge de tant en tant oi?