1. 1. theeconomist_bull2[1][1] (1)Em vaig assabentar de l’episodi de l’ebola de Madrid, en un aeroport. Ironies de la vida, mentre veia la notícia en un monitor, damunt de la taula que tenia al davant hi havia una revista amb una referència a la iniciativa institucional “Marca España”.

Ara que han passat uns dies dono la raó al president de la Comunitat de Madrid pel que fa a la valoració que va fer de l’actuació del seu Conseller de Sanitat, el Dr. Javier Rodríguez. El Dr. Rodríguez ha estat molt desafortunat amb Teresa Romero, l’auxiliar de clínica infectada pel virus d’ebola, fins a l’extrem de culpabilitzar-la i derivar la pròpia responsabilitat cap a la baula més feble de la cadena. Javier Rodríguez ni ha dimitit ni l’han cessat.

La Ministra de Sanitat, Ana Mato, tampoc. En la roda de premsa en que va comunicar el contagi de Teresa, lluny de transmetre confiança, el que va provocar va ser neguit.

Així doncs, ni s’ha admès cap tipus de responsabilitat, ni s’ha produït cap cessament ni cap dimissió. Simplement s’han derivat responsabilitats cap a tercers, s’ha buscat un boc expiatori, en aquest cas el més feble, la pròpia víctima.

Em costa imaginar una gestió comparable d’una situació similar en països del nostre entorn. De fet a Texas ha passat el mateix i les autoritats de l’Estat i les federals han estat clares en l’exposició de la situació i han admès la responsabilitat sobre els errors en el compliment del protocol. Que jo sàpiga, institucionalment, no hi ha una “Marca Estats Units”. No cal. Simplement es tracta de fer les coses bé.

Conec grans professionals espanyols, empresaris, gestors que admiro i amb els que treballar-hi és motiu d’orgull. Aquesta gent i la majoria d’espanyols comuns i corrents, no sóc capaç d’identificar-los amb una “Marca Espanya” institucional, que si s’analitza a fons es veu que no fa res més que alimentar el creixement de fenòmens com Podemos.

De manera més o menys simultània ha estat notícia la forma de resoldre el contracte de “Castor” i les targetes de crèdit de Bankia. Aquestes maneres de fer són percebudes com un afavoriment indissimulat de “la casta” a costa dels “desgraciats” que els hi pagarem el tracte de favor que reben amb la factura del gas o simplement pagant uns impostos que ells, els de “la casta”, no paguen en la mesura que els hi correspondria, o simplement no paguen. A Pablo Iglesias no li cal fer campanya. Li fan els mateixos que promouen el concepte “Marca España”.

La transició democràtica va significar molt, tant internament com en termes d’homologació internacional. Personalment no hagués imaginat aleshores -i crec que no sóc l’únic- que aquell procés acabaria donant el resultat que ha donat.

Malauradament per a tots, la corrupció, la incompetència, la frivolitat i la deixadesa en l’exercici de les responsabilitats públiques, determinen massa la imatge d’Espanya. I paguen justos per pecadors, perquè més enllà de l’oficialitat, el que s’acaba amagant al darrere d’iniciatives com la de la “Marca Espanya”, són els mateixos interessos dels mateixos de sempre. I amb aquestes “elits” costa fer creïble la qualitat democràtica de l’Estat.

La transició ens va obligar a tots -incloses aquestes “elits” extractives- a dissimular, el que va provocar un miratge. Venint de l’obscura nit del franquisme, per pujar al tren del món civilitzat calia dissimular. El miratge va resistir el 23-F. Per aconseguir que “l’essencial no canviés” calia actuar amb més subtilitat i fer creure al món que en el fons Espanya no era tan diferent del Regne Unit, Suècia o Holanda. Però no és així. I si “la casta” no aposta per terceres vies (no només en els conflictes territorials, també en els socials), per la regeneració de veritat, l’alternativa acabarà assemblant-se a una mena de règim bolivarià.

La casta existeix i actua sense gaires miraments des de molt abans que Podemos posés de moda el terme. En aquest mateix bloc, el 2 de març de 2014 (La meva visió d’Espanya i de les elits espanyoles” ) citava Manuel Azaña i Jaume Vicens Vives per descriure l’establishment extractiu madrileny. Azaña es referia a ells dient que “llevan siglos acampados sobre el Estado”.

López Burniol, referint-se al control del poder a Espanya, explica: “El poder ha sido detentado desde siempre, en España, por un núcleo (hoy politico-financiero-funcionarial-mediático), que tiene por objetivo prioritario el control del Estado, al que instrumentaliza al servicio de sus negocios privados, envolviéndose en la bandera del nacionalismo español más hirsuto. A este núcleo, tradicionalmente conocido como ‘Madrid’, se le llama ahora minoria extractiva. Es un auténtico tumor cancérigeno”.

I afegia quelcom que comparteixo: que a petita escala i en proporcions variables aquest model s’ha reproduït en les CCAA. Un invent innecessari amb el que es pretenia resoldre el que no s’ha resolt: l’encaix a Espanya de Catalunya i el País Basc.

El model democràtic que fa 40 anys ens va il·lusionar a molts, avui fa aigües i cap estament se n’escapa.

El Rei Joan Carles de Borbó que va fer possible la transició cap a la democràcia i sembla que la va salvar el 23-F, va acabar esquitxat pel cas Nóos i va abdicar de forma aparentment precipitada amb una imatge associada a la cacera d’elefants a Botswana.

El Felipe González de Suresness (i Alfonso Guerra que, no ho oblidem, segueix assegut al Congrés dels Diputats, malgrat un dels primers casos de corrupció que van sortir a la llum pública el va protagonitzar ell amb el seu germà) acabaria sent el dels casos Roldan, Filesa, Flick, l’esmentat cas Guerra i del GAL i els seus successors els dels EROs d’Andalusia o el cas Mercuri.

Per més que el PP sigui el resultat directe de l’Alianza Popular creada per un home, Manuel Fraga, amb el passat que tenia, els casos Bárcenas, Gürtel, Fabra, Palma Arena o el del lli a Castella-La Manxa, a hores d’ara sorprenen tant -o tant poc- com els que afecten a la resta de partits.

Tampoc haguéssim imaginat que el catalanisme polític -que fins que l’espanyolisme més miop l’ha expulsat del mapa, ha estat garant de l’estabilitat política en moments difícils tant per la UCD, com pel PSOE i el PP-, acabaria veient-se relacionat amb els casos Millet, Pallerols o ITVs o amb les activitats de Jordi Pujol Junior, fins a l’extrem de comprometre al President Pujol.

Si a tot això hi afegim la crisi i el patiment social l’aparició de Podemos com a expressió de ràbia i menyspreu cap als polítics i altres “poderosos”, no pot sorprendre a ningú. I de fet sorprèn a pocs.

Tampoc hauria de sorprendre -crec que més que sorprendre emprenya a molts espanyols i a uns pocs catalans- l’aparició de l’Assemblea Nacional Catalana.

Sembla que la resposta intel·ligent a tots aquests problemes hauria de ser del tipus “regenera’t abans que et regenerin”. Però no. La cosa no va per aquí.

Rajoy continua alimentant “la casta extractiva de Madrid” en detriment dels qui més pateixen la crisi. Els “Florentinos” que es beneficien dels múltiples “Castors”, no han de patir. Quan es trobin a la llotja del Santiago Bernabeu, es podran continuar repartint el pastís. I pel que fa a les despeses de butxaca tampoc s’han d’amoïnar. Els que paguem impostos els hi seguirem finançant -per força- diferents formes de “targeta de crèdit”. No han de patir. Ara per ara no hi ha encara cap risc. De fet, aquests “empresaris”, treballen amb poc risc. S’han beneficiat de les privatitzacions dels grans monopolis d’Estat més rendibles. I si els dividends no són els esperats sempre trobaran un Ministre com José Montilla (al qual el concepte de risc li resulta tan estrany com a aquests “empresaris”) disposat a signar clàusules que, com la que ara s’ha fet efectiva en el cas “Castor”, els beneficiaran a costa de tots. Inclosos els afectats pels terratrèmols que provoquen amb la seva activitat i els que passen fred perquè no poden pagar el gas. Aquests personatges, conformen la part social de la “Marca España”

Rajoy seguirà actuant així perquè sap que avui en dia, si bé probablement té difícil renovar la majoria absoluta, tancant-se en banda amb les reivindicacions de Catalunya pot guanyar les eleccions. No li cal ni l’exèrcit. La “col·lega” Merkel no ho entendria. Però és que amb el Tribunal Constitucional en té prou. Almenys per arribar a les eleccions amb possibilitats de guanyar-les. Per alguna cosa l’actual president del Tribunal Constitucional, el Sr. Pérez de los Cobos, va militar al PP entre el 2008 i el 2011. És com si en un Madrid-Barça l’arbitre el designés Florentino entre els socis del Real Madrid. No hi fa res. Encara gràcies que no et prohibeixin jugar a futbol…!!

El profund malestar social farà irrompre amb força Podemos al Parlament espanyol. Algun d’aquests vots i sobretot l’abstenció poden fer perdre la majoria absoluta al PP. Però actuar com un destraler amb Catalunya li pot donar la majoria necessària. Forces votants del PP es mouen per la unitat indissoluble de la pàtria com a valor a preservar per damunt de qualsevol altra consideració. El “no, no y no” a qualsevol proposta que vingui de Catalunya, li pot donar a Rajoy la majoria necessària per conservar el poder.

D’altra banda el PSOE “es marca sol”. Potser Pedro Sánchez no podrà superar Zapatero en ineptitud. Però de moment apunta maneres: a banda de no saber com disputar el terreny a IU i menys encara a Podemos, s’alinea amb el PP a l’hora de negar el dret a decidir dels catalans, oblidant que qui més capitalitzarà tal actitud a Espanya serà Rajoy i que al contrari que el PP, el PSOE mai guanyarà unes eleccions si no fa un bon resultat a Catalunya, on de moment, el que ha de procurar és no fer el ridícul.

Cal reconèixer que l’experiència demostra que el Sr. Rajoy té una flor on acaba l’espinada. Amb els “hilillos de plastilina” del Prestige, se’n va sortir i potser aconseguirà sortejar el tema de l’ebola. Però del que a Madrid en diuen el “problema catalán” per referir-se al que de fet és un gran problema espanyol, passi el que passi o no passi el 9N, alerta. Potser hauran d’avançar les eleccions generals i fer-les coincidir amb les municipals, per tal d’evitar sorpreses majors.

Més enllà de la conjuntura, únic terreny en el que se sap moure Rajoy -i val a dir que la majoria de polítics- els diferents Podemos seguiran avançant. I l’ANC seguirà sumant independentistes. Si algú creu que aquesta reacció m’agrada, la resposta és rotundament no. Preferiria que la distribució més equitativa de la riquesa d’una banda i el reconeixement del dret a decidir als catalans de l’altra, ho fessin innecessari.

Però és que la “Marca España” i els interessos que representa, en realitat no és nova, és secular i fa que encara avui, la necessitat de regenerar el sistema polític i la part del sistema social que com deia Azaña, “llevan siglos acampados sobre el Estado”, no hagi estat assumida per qui ha d’estar-ho. Ells sols no es faran l’harakiri. Confiem que si no per convicció sí per pragmatisme, entrin d’una vegada en raó.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.