PATI INTERIOR PALAZZO PUBBLICO
La segona visita a Siena la vaig compartir amb l’Eliana, una amiga de Barcelona amb qui, tot i que no ens veiem gaire sovint, mantinc una bona amistat. També havíem passat plegats el dia anterior a la Val d’Orcia i l’endemà visitaríem Florència. Ella havia aprofitat el pont del 12 d’octubre per passar uns dies a la Toscana. Vam començar el matí asseguts en una terrassa de la Piazza del Campo, sota un sol d’octubre extraordinàriament agradable. Jo vaig demanar un cafè lungo, que vaig assaborir amb un plaer especial, i ella un suc de taronja natural, perquè no pren cafeïna. Teníem davant nostre tota l’amplitud de la plaça, amb aquella forma de petxina i el paviment que davallava suaument cap al Palazzo Pubblico, amb la Torre del Mangia alçant-se per damunt de les teulades. La situació de la terrassa ens permetia contemplar el conjunt amb una comoditat que convidava a allargar l’estona. Vam aprofitar per posar-nos una mica al dia de les nostres vides, vam prendre el sol i vam deixar passar el temps sense cap pressa. L’Eliana té una manera tranquil·la de viure aquestes estones, sense necessitat d’omplir-les d’activitats, i aquell matí la conversa i el plaer de contemplar el Campo eren motius suficients per continuar asseguts una estona més.
Al capdavall, ens esperava el Palazzo Pubblico, amb els frescos d’Ambrogio Lorenzetti que el meu amic Xavier Ranera m’havia recomanat especialment i que, en la primera visita a Siena, havia deixat pendents. Ara tenia l’ocasió de reparar aquella omissió. També volia contemplar la Maestà de Simone Martini, una altra de les obres que en Xavier m’havia recomanat. Quan hi vam arribar, la pintura em va semblar imponent, amb la Mare de Déu envoltada de sants i àngels, i expressava la particular vinculació dels sienesos amb Maria, considerada protectora de la República. Aquesta devoció formava part de la mateixa identitat de Siena i explicava que la seva imatge ocupés un lloc tan destacat al palau des d’on es governava l’estat. La qüestió em va despertar una curiositat que reprendria més endavant, durant la visita al Duomo, quan descobriria fins a quin punt aquella veneració religiosa estava relacionada amb la història política i militar de la ciutat.
A la Sala della Pace ens esperaven les al·legories del Bon i del Mal Govern d’Ambrogio Lorenzetti. Era la sala on es reunien els Nou, els magistrats que dirigien la República, i el que em va interessar no va ser únicament la qualitat de les pintures, sinó la decisió de situar-les precisament allà. Els governants deliberaven envoltats de representacions de les conseqüències del bon i del mal govern. En una banda hi apareixien la prosperitat, la seguretat i una societat que podia desenvolupar les seves activitats en pau. A l’altra, la tirania, la violència i la destrucció. Les pintures mostraven amb una claredat extraordinària el bé i el mal que les decisions polítiques podien causar als habitants de la República. Aquell encàrrec artístic tenia, per tant, una intenció que anava molt més enllà de decorar una sala. Els qui exercien el poder havien de reunir-se cada dia sota la mirada d’unes imatges que els recordaven les seves responsabilitats.
SIMONE MARTINI MAESTÀ. PALAZZO PUBBLICO. SIENA
La iniciativa em va semblar interessant i, al mateix temps, em va provocar un cert somriure interior. Tenia seriosos dubtes que aquella advertència pictòrica hagués produït gaire efecte sobre uns governants que la contemplaven contínuament. Era molt possible que els frescos acabessin formant part de l’escenari habitual de les seves deliberacions, sense que ningú els prestés una atenció especial. La condició humana té una extraordinària facilitat per acostumar-se a les coses, fins i tot a les més excepcionals, i els governants no sembla que hagin destacat mai per una inclinació particular a reconèixer-se en les representacions del mal govern. Però, més enllà de l’eficàcia que poguessin tenir aquelles pintures, m’interessava la concepció del poder que expressaven. Lorenzetti mostrava les conseqüències que l’exercici del govern podia tenir sobre la vida dels altres, i ho feia precisament a la sala on es prenien les decisions. Aquells carrers, aquells camps, els comerciants, els pagesos i la gent que apareixia representada als murs eren els destinataris de l’activitat dels governants. La ciutat que hi havia fora del palau havia entrat, a través de la pintura, a la sala on es decidia una part del seu destí.
La contemplació dels frescos em va portar a recordar la sala on es reunia el Govern de la Generalitat de Catalunya. Jo mateix havia segut a la taula del Govern, en aquella dependència on hi havia Les quatre cròniques d’Antoni Tàpies. Més de sis segles separaven les pintures de Lorenzetti de l’obra de Tàpies, i em reconec absolutament incapaç d’establir una comparació artística fonamentada entre totes dues. No tinc els coneixements necessaris per fer-ho i, a més, intuïtivament, em sembla que pretendre equiparar-ne la transcendència vorejaria l’absurd. Però tampoc no era això el que m’havia vingut al cap. La ment humana no es dedica a calcular distàncies històriques ni a ponderar mèrits artístics abans d’establir associacions. Jo havia viscut des de dins l’experiència de participar en reunions de govern i recordava sessions en què els debats acabaven tan atrapats en la seva pròpia lògica que em costava trobar-hi cap relació amb la vida de la gent. Alguns consellers també ho advertien. De vegades, en sortir d’alguna d’aquelles reunions, en lloc d’utilitzar el cotxe oficial agafava el metro. Mirava les cares dels viatgers i em preguntava què tenia a veure amb les seves vides tot allò que acabàvem de discutir. Aquells trajectes m’ajudaven a recuperar el contacte amb una realitat que, durant unes hores, semblava haver quedat molt lluny. Al metro no hi trobava cap resposta, però recuperava el sentit de la pregunta.
ALLEGORIA ED EFFETTI DEL BUON GOVERNO. PALAZZO PUBBLICO
La mateixa experiència em va fer pensar en la distància que separa la política que vaig conèixer de determinades maneres d’exercir avui el poder. Aleshores tampoc no faltaven errors ni comportaments censurables, però la despreocupació pels límits morals que observo ara en alguns dirigents em sembla d’una altra naturalesa i em produeix un rebuig profund. Sospito que ni tan sols uns frescos com els de Lorenzetti, penjats davant dels seus ulls, aconseguirien incomodar-los gaire. Vam continuar la visita al Palazzo Pubblico i, en altres dependències, vaig reconèixer l’obra de Giovanni Antonio Bazzi, conegut com Il Sodoma. Ja havia contemplat les seves pintures a Monte Oliveto Maggiore, en les escenes de la vida de sant Benet, i em va agradar retrobar un artista que començava a resultar-me familiar. Durant aquells dies descobria sovint que les visites no quedaven tan separades les unes de les altres com podia semblar. Una pintura vista en un monestir em preparava per reconèixer-ne una altra en un palau, i un personatge descobert en un poble reapareixia al cap d’uns dies en una església. Aquelles relacions inesperades contribuïen a enriquir el coneixement que anava adquirint de la Toscana.
Després del Palazzo Pubblico vam continuar cap al Duomo. Feia cinc dies que havia entrat per primera vegada a la catedral de Siena, però aquella visita havia estat massa breu per apreciar-ne una part important de la riquesa artística. Ara hi tornàvem plegats, amb més temps i amb la possibilitat de decidir les visites sobre la marxa. Anàvem observant el que descobríem i en parlàvem mentre caminàvem. Quan sorgia algun canvi de programa, ens hi adaptàvem sense complicacions, cosa que feia molt agradable compartir la jornada. El Duomo de Siena semblava concebut per demostrar fins a quin punt una ciutat podia arribar a acumular bellesa. Ja des de fora, la combinació de marbres blancs, negres i rosats produïa un efecte extraordinari, però a l’interior l’abundància de materials i d’obres artístiques resultava gairebé excessiva. Hi havia marbre pertot arreu, a les columnes, als murs, als altars i al paviment. Les pintures, les escultures i els elements ornamentals es distribuïen per l’edifici amb una generositat que semblava no conèixer límits. Els sienesos havien dedicat a la seva catedral una quantitat de recursos i de talent que encara avui costa d’imaginar.
Les grans columnes de marbre blanc i negre donaven a les naus un caràcter molt particular. L’alternança de les franges, repetida al llarg de l’interior, contribuïa a crear una certa unitat visual malgrat l’enorme diversitat de tot el que les envoltava. Però la mirada no trobava gairebé mai un espai buit on descansar. Quan ens aturàvem davant d’una escultura, alguna pintura semblava reclamar-nos l’atenció. Si miràvem cap a les parts altes de l’edifici, ens descuidàvem del paviment, que constituïa una obra artística de primera magnitud, i quan miràvem cap a terra teníem la sensació que estàvem ignorant alguna de les meravelles que quedaven per damunt nostre. Durant aquells dies d’octubre, el paviment es trobava descobert i vam poder contemplar aquella extensa successió de composicions elaborades amb marbres de diferents colors. Les figures i les escenes ocupaven una superfície considerable i obligaven a mirar cap avall en un edifici que, per la seva mateixa arquitectura, semblava convidar a aixecar els ulls. Caminàvem amb una certa precaució, entretinguts amb aquelles composicions, mentre les escultures, les pintures i l’arquitectura continuaven competint per la nostra atenció. Era impossible dedicar a totes les obres el temps que mereixien, i jo vaig acabar acceptant que m’hauria de deixar portar per aquelles que em produïssin una impressió més intensa.
ALLEGORIA ED EFFETTI DEL CATTIVO GOVERNO. PALAZZO PUBBLICO
Així vam arribar a l’altar Piccolomini. No sé exactament què em va fer aturar més estona davant d’aquell altar que davant d’altres obres de la catedral. Estava integrat en aquella extraordinària abundància de marbres i escultures que acabàvem de contemplar, però hi vaig trobar una bellesa que em va atreure especialment. Vaig saber que quatre de les seves figures eren de Miquel Àngel i el descobriment va afegir un interès particular a la contemplació. Durant el viatge havia anat trobant obres d’artistes que formaven part del meu imaginari cultural des de l’adolescència. Ara tenia davant dels ulls unes escultures d’un dels grans creadors del Renaixement, en una catedral que ja m’havia impressionat per ella mateixa. La situació em va fer pensar en les limitacions dels meus coneixements artístics. No em considero un expert en pintura i encara menys en escultura. Sé qui va ser Miquel Àngel, conec la magnitud de la seva obra i puc apreciar, fins on arriben els meus coneixements, el lloc que ocupa en la història de l’art. Però una cosa és disposar d’aquesta informació i una altra ser capaç de descobrir personalment els recursos tècnics i expressius que expliquen la grandesa d’una escultura. En aquest terreny continuo sent un espectador que sap moltes menys coses de les que voldria.
Això no em va impedir admirar el que tenia al davant. Em passa sovint que, davant d’una obra artística important, em sento petit, tant pel que representa com per tot el que ignoro, i no hi veig cap contradicció. Puc emocionar-me contemplant una escultura de Miquel Àngel sense pretendre que disposo dels coneixements necessaris per analitzar-la com ho faria un especialista. De fet, una part important del plaer d’aquest viatge provenia precisament de trobar-me davant d’obres que coneixia de nom i descobrir què em produïen quan les contemplava directament. L’altar Piccolomini va acabar sent el que més em va agradar de la catedral. Ens hi vam aturar una estona i jo vaig tornar a mirar-ne les figures abans de continuar la visita. Després vaig descobrir, amb una satisfacció que reconec sense cap inconvenient, que aquella vegada el meu entusiasme coincidia amb una valoració especialment favorable dels experts. No sempre tinc aquesta coincidència amb els especialistes, ni em preocupa gaire quan no es produeix, però aquell dia em va agradar trobar-la.
Hi havia una altra cosa que em continuava sorprenent durant les visites a esglésies i museus de la Toscana. Era la vivesa dels colors de les antigues representacions religioses. No sé per què, però tendeixo a imaginar la pintura medieval amb uns colors més apagats, com si els segles que ens separen dels seus autors haguessin d’haver enfosquit necessàriament totes les seves obres. I una vegada i una altra ens trobàvem davant de blaus intensos, vermells vius i daurats que brillaven d’una manera que em desconcertava. Vaig pensar en l’efecte que aquelles pintures devien produir quan eren noves. En uns interiors generalment més foscos que els actuals, i en una vida quotidiana amb una varietat de colors molt diferent de la nostra, la riquesa cromàtica d’aquelles imatges devia resultar encara més impressionant. Em va despertar la curiositat saber d’on sortien els pigments que utilitzaven els artistes. Vaig descobrir que el blau ultramar, per exemple, s’obtenia del lapislàtzuli, una pedra semipreciosa que podia arribar de territoris tan llunyans com l’actual Afganistan, mentre que els daurats incorporaven sovint autèntiques làmines d’or. Abans que el pintor comencés a treballar, una obra podia requerir una quantitat considerable de recursos i una xarxa de proveïment que connectava llocs molt distants. El talent dels artistes era extraordinari, però també ho devia ser l’esforç necessari per reunir els materials, preparar-los i fer-los arribar als tallers. Aquelles pintures que avui contemplem són el resultat d’una combinació de coneixement, tècnica, treball i recursos econòmics que sovint queda amagada darrere de la bellesa de l’obra acabada.
ALTAR PICCOLOMINI. DUOMO
Amb totes aquelles imatges encara als ulls, vam entrar a la Libreria Piccolomini. I aleshores vaig comprendre que la catedral encara em reservava una sorpresa més gran. Feia estona que contemplàvem una riquesa artística gairebé desmesurada, però l’efecte que em va produir aquella sala era diferent de tot el que havia vist fins aleshores. No sabia on mirar primer. Les parets estaven cobertes de frescos de Pinturicchio i dels seus col·laboradors, el sostre lluïa una decoració extraordinària i, al centre, el marbre blanc d’unes escultures contrastava amb aquella exuberància de colors. Hi havia blaus profunds, vermells, verds, blancs i una quantitat impressionant de daurats. Les figures omplien les parets, apareixien entre arquitectures pintades, es movien per paisatges llunyans i participaven en cerimònies on els vestits, els gestos i els petits detalls semblaven reclamar una atenció inesgotable. La sala era d’una riquesa extraordinària, però, per algun motiu que em costava explicar, no em resultava carregosa. Al contrari, tot plegat formava un conjunt d’una bellesa que em va deixar admirat.
Pinturicchio hi havia representat escenes de la vida d’Enea Silvio Piccolomini, que arribaria a ser el papa Pius II. Però les pintures no explicaven només la biografia d’un personatge. Hi apareixia tot un món de cerimònies, vestits magnífics, ciutats, paisatges i multituds, amb una quantitat de figures que convidava a passar llargues estones davant de cada escena. Hi havia personatges tan petits que calia acostar-s’hi per apreciar-los i detalls que només es descobrien després d’haver recorregut diverses vegades una mateixa pintura amb la mirada. La riquesa cromàtica, que ja m’havia impressionat en altres obres del Duomo, adquiria allà una dimensió completament diferent. El blau, especialment, tenia una intensitat extraordinària, i els daurats contribuïen a fer que la llum de la sala canviés segons el punt des d’on es contemplava. Però no era només una qüestió de colors. Els frescos, l’arquitectura, el sostre i la decoració funcionaven plegats d’una manera que em costava separar en elements individuals. Era l’espai sencer el que m’havia captivat.
Quan vam alçar els ulls cap al sostre, hi vam trobar encara un altre motiu per entretenir-nos. En aquella biblioteca construïda dins d’una catedral i destinada a honorar la memòria d’un papa hi havia figures mitològiques, cossos nus, éssers fantàstics i motius que provenien d’un món molt anterior al cristianisme. No coneixia prou bé la iconografia d’aquella decoració per identificar-ne tots els personatges, però el contrast em semblava extraordinari. Durant bona part de la visita al Duomo havíem estat contemplant representacions de la Mare de Déu, de Crist i dels sants, i ara, en un espai vinculat directament a la memòria d’un pontífex, ens trobàvem envoltats de referències a l’antiguitat pagana. Aquella convivència em deia més coses sobre el Renaixement que moltes explicacions històriques. Els homes que havien concebut aquell conjunt no semblaven tenir cap inconvenient a reunir la cultura clàssica i la tradició cristiana en una mateixa celebració de la bellesa. M’agradava aquella llibertat, aquella manera d’incorporar a l’univers de l’Església uns personatges i unes formes que, en principi, procedien d’una tradició religiosa completament diferent.
La història de Pius II em va permetre, a més, establir una relació directa amb la jornada anterior. El dia abans havíem visitat Pienza, el poble de la Val d’Orcia on havia nascut Enea Silvio Piccolomini i que ell mateix havia fet transformar en una petita ciutat renaixentista. La plaça, els palaus i la catedral que havíem contemplat a Pienza havien estat concebuts sota l’impuls d’aquell papa que ara apareixia repetidament a les parets de la biblioteca sienesa. El seu nebot havia encarregat les pintures per honorar-ne la memòria, i ens trobàvem davant de la representació d’una vida que acabàvem de conèixer també a través de l’arquitectura d’un poble visitat feia només un dia. Aquelles coincidències em resultaven especialment agradables. Cada nova visita ampliava el que havia descobert en les anteriors, i la història que anava coneixent deixava de ser una successió de noms i llocs inconnexos. L’evocació de Pienza em va portar també a recordar una imatge força menys relacionada amb el Renaixement. A l’altra banda de la plaça hi havia un Pinotxo enorme, assegut a terra, que m’havia sorprès pel contrast amb els edificis monumentals.
Ara, mentre contemplàvem les escenes de Pinturicchio, em tornava a la memòria aquell Pinotxo desmesurat, aparegut enmig d’una de les places renaixentistes més admirables de la Toscana. Les associacions mentals no sempre respecten la dignitat dels personatges històrics.
LIBRERIA PICCOLOMINI. DUOMO
Al centre de la Libreria hi havia el grup escultòric de les Tres Gràcies. Tres figures femenines nues, de marbre blanc, que resultaven especialment belles enmig de l’exuberància pictòrica que les envoltava. Ens vam aturar a contemplar-les. La blancor de la pedra i el volum dels cossos contrastaven amb aquella profusió de colors i de personatges pintats. Les escultures semblaven aportar un punt de serenitat a la sala, però al mateix temps contribuïen a fer encara més extraordinari el conjunt. La llum natural que entrava per les finestres del fons incidia sobre el marbre, mentre que al darrere les parets mostraven arquitectures, paisatges i figures que semblaven prolongar l’espai real. Em resultava difícil separar la llum que entrava de fora de la que els pintors havien aconseguit suggerir a les parets. Tot estava relacionat. Les finestres, els frescos, les Tres Gràcies i la decoració del sostre acabaven formant una composició que canviava segons el lloc des d’on la miràvem.
Jo no sabia quin lloc ocupava Pinturicchio entre els grans pintors del Renaixement. Coneixia els noms de Leonardo, Miquel Àngel, Rafael, Botticelli i Piero della Francesca, però no tenia elements per establir comparacions artístiques rigoroses entre ells i l’autor d’aquells frescos. Tampoc no sabia si la Libreria Piccolomini figurava entre les obres més valorades pels especialistes. La qüestió m’interessava, però no modificava gens el que estava experimentant. Puc entendre que els historiadors estableixin jerarquies i distingeixin entre artistes de transcendència diferent. Jo no tenia cap pretensió de discutir-les. El que sabia era que, fins aquell moment del viatge, poques coses m’havien agradat tant com aquella sala. Potser cap. I començava a comprendre que una cosa és valorar la importància d’un pintor en la història de l’art i una altra, ben diferent, és el plaer que pot proporcionar la contemplació d’una obra. Pinturicchio havia aconseguit transformar aquella biblioteca en un espai que em produïa una admiració difícil de comparar amb la que havia sentit davant de moltes pintures extraordinàries.
Havíem fet moltes fotografies durant aquelles jornades, però allà tenia la impressió que difícilment aconseguiríem reproduir el que estàvem veient. Podíem fotografiar una pintura, una part del sostre o les Tres Gràcies, però cada imatge deixava fora algun element que contribuïa decisivament a la bellesa del conjunt. Vam buscar perspectives des de les quals es poguessin reunir les escultures, les parets pintades i la llum de les finestres. Encara que les fotografies no poguessin transmetre del tot la sensació de trobar-se dins d’aquella sala, almenys ens permetrien recordar com els diferents elements es relacionaven entre ells. Em costava pensar en un altre lloc on una decoració tan abundant hagués aconseguit produir-me una impressió d’harmonia semblant. La Libreria Piccolomini havia esdevingut, sense que jo ho hagués previst, una de les grans descobertes del viatge.
Malauradament, no vam poder contemplar-la amb tota la tranquil·litat que hauríem volgut. La sala era plena de gent i els empleats que regulaven la circulació dels visitants mostraven una impaciència que em semblava excessiva. Comprenia que passar-se cada dia atenent una multitud de turistes devia ser una feina cansada i, després de tants anys vivint a Barcelona, em costava poc entendre la irritació que podien experimentar els habitants d’una ciutat com Siena davant de l’afluència massiva de visitants. Però una cosa era la comprensió que em despertava el cansament dels sienesos i una altra la conducta de qui tenia precisament per feina atendre els turistes. Si els detestaven, cosa perfectament comprensible, almenys podien dissimular-ho mentre treballaven. No els demanava que s’emocionessin amb nosaltres davant dels frescos ni que ens felicitessin per haver vingut a veure’ls. Només esperava una educació elemental i una mica de paciència. Em resultava especialment molest que aquella pressa es manifestés en una sala on cada pintura contenia una quantitat de detalls que hauríem volgut examinar amb calma. Precisament perquè la Libreria m’havia impressionat tant, em costava acceptar que no hi poguéssim dedicar el temps necessari.
Encara hi va haver una indicació dels empleats que em va deixar perplex. Ens van dir que podíem donar
VOLTANT A LA LIBRERIA PICCOLOMINI
tantes voltes a la Libreria com volguéssim, sempre que no ens aturéssim. La instrucció, feta amb tota serietat, tenia una comicitat involuntària considerable. Si volíem contemplar un detall de Pinturicchio, havíem de mirar-lo de passada, continuar caminant i esperar que el recorregut ens portés novament davant del mateix fresc. A la segona volta podríem fixar-nos en allò que se’ns havia escapat a la primera i, si encara no en teníem prou, sempre ens quedava el recurs de fer-ne una tercera, una quarta o les que calguessin. Em vaig imaginar aquella comitiva de visitants girant indefinidament per la sala, cadascú pendent de recuperar, a la volta següent, el fragment de pintura que havia hagut d’abandonar a mitges. L’escena tenia alguna cosa de còmica i de lamentable alhora, sobretot perquè aquella gent no pretenia altra cosa que mirar unes pintures. Nosaltres vam acabar sortint sense posar a prova el sistema. Confesso que, per un moment, em va temptar la idea de tornar a entrar i començar a donar voltes, encara que només fos per comprovar fins on podia arribar aquella manera tan singular d’administrar l’admiració artística.