SIMONE MARTINI MAESTÀ. PALAZZO PUBBLICO. SIENA
Aquell mateix matí, al Palazzo Pubblico, davant de la Maestà de Simone Martini, m’havia fixat en el lloc destacat que ocupava la Mare de Déu al palau des d’on es governava la República de Siena. Ara, mentre escric, penso en la petita capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, situada a la galeria gòtica que comunica el Saló de Sant Jordi amb el Pati dels Tarongers. La comparació és, en el meu cas, inevitable, encara que les circumstàncies històriques siguin diferents. En tots dos casos, una figura religiosa havia adquirit una significació vinculada a les institucions polítiques de la ciutat o del país. La història particular de la devoció mariana a Siena la vaig començar a descobrir al Duomo, davant de la Madonna del Voto. Aquella pintura estava relacionada amb la batalla de Montaperti, en què els sienesos havien derrotat els florentins el 1260. La victòria havia estat atribuïda a la protecció de la Verge i, anys després, li havien dedicat aquella imatge. Et voila, encarregar una Mare de Déu per celebrar una victòria militar!
La rivalitat històrica entre Siena i Florència ha ocupat sempre un lloc en el meu imaginari, alimentada des de petit per les lliçons d’història, les lectures i, en el meu cas, els jocs amb soldats i cavallers medievals. Recordo que tenia una joguina de guerrers que representava, precisament, un enfrontament entre sienesos i florentins. Encara recordo aquells cavallers, les llances, els escuts i les batalles imaginàries que
MADONNA DEL VOTO. DUOMO
organitzava amb els meus soldats de joguina. Amb els anys, aquella visió infantil s’havia anat enriquint amb coneixements històrics, però no havia desaparegut. Durant el viatge, quan conduïa per la Toscana i travessava el límit entre les províncies de Siena i Florència, experimentava una sensació peculiar. No era res més que una frontera administrativa dins d’una mateixa regió italiana, però aquells dos noms encara evocaven en mi dos antics estats que havien combatut aferrissadament. Avui es passa d’un territori a l’altre amb tota normalitat. Jo, en canvi, continuava associant-los a una rivalitat que feia segles que havia deixat de tenir cap significat polític. Montaperti, per tant, era molt més que el nom d’una batalla del segle XIII. Aquella rivalitat que jo havia conegut primer jugant amb soldats medievals apareixia ara associada a la Mare de Déu. Per als sienesos, el record d’haver derrotat Florència havia quedat incorporat a una devoció religiosa que també formava part de la memòria de la ciutat.
Va ser aleshores quan vaig pensar en la Mare de Déu de Montserrat. La comparació amb la devoció mariana dels sienesos tenia un fonament que anava més enllà del fet de tractar-se de dues imatges religioses. La Madonna del Voto, vinculada a la victòria de Siena sobre Florència, havia adquirit una significació política i col·lectiva que ultrapassava el culte a la Verge. A Catalunya, la Moreneta també ha
CAPPELLA DI SAN GIOVANNI. DUOMO
esdevingut, al llarg de la història, un símbol d’identitat col·lectiva, reconegut per molts catalans independentment de les seves creences religioses. Les circumstàncies històriques són diferents, però en tots dos casos la devoció mariana ha acabat incorporant una dimensió cívica i nacional que no es pot explicar exclusivament des de la religió. He vingut a conèixer Siena i, gairebé sense adonar-me’n, ja hi he trobat Sant Jordi i la Moreneta. Encara hi podria afegir el Barça, però seria fer un favor excessiu a la Fiorentina.
No totes les imatges del Duomo, però, em van portar a reflexions tan carregades d’història. Algunes van plantejar qüestions força més elementals. Encara dins del Duomo, l’Elianne em va fer una pregunta inesperada. «Què és això? Una espasa clavada en un tronc?» Vaig mirar cap on assenyalava i, efectivament, aquella peça allargada, de colors verdosos i groguencs, subjectada per una estructura fosca, tenia tot l’aspecte que ella deia. Ens vam entretenir una estona mirant-la i preguntant-nos què podia ser. Vam buscar-ne informació i vam trobar que potser es tractava d’un ciri pasqual col·locat en un suport força peculiar, però no ho vam poder confirmar. A mi, francament, em continuava semblant una espasa clavada en un tronc, més que no pas cap objecte litúrgic.
Feia hores que contemplàvem pintura, escultura i arquitectura, i començava a sentir-me una mica aclaparat. Volia continuar mirant, però cada vegada em costava més mantenir l’atenció. Ho vaig comentar a l’Elianne i em va parlar de la síndrome de Stendhal. L’escriptor francès havia descrit un trasbals considerable després de visitar Santa Croce, a Florència, amb palpitacions i sensació de defalliment. Jo, senzillament, estava esgotat per sobredosi d’obres d’art. Però aquella conversa em va proporcionar una expressió que he anat fent servir, amb una certa ironia, en altres entrades d’aquest dietari. Quan una acumulació de museus, pintures i escultures acaba desbordant-me, dic que pateixo la meva particular
«síndrome de Stendhal».
Ara que escric aquestes ratlles, després d’haver visitat també Arezzo, se m’acut una associació que probablement no faria gaire gràcia als historiadors de l’art. A Santa Croce hi ha un gran crucifix de Cimabue, relacionat artísticament amb el de San Domenico d’Arezzo, que vaig contemplar uns dies més tard. Són dues obres considerades fonamentals en la història de la pintura italiana i que a mi em semblen, clar i català, un nyap. Ja he explicat les dificultats que tinc per admirar aquells Cristos d’anatomia tan peculiar, amb uns abdòmens, uns pectorals i uns avantbraços que contradiuen bona part del que vaig aprendre estudiant medicina. Potser el meu criteri està massa condicionat per la formació mèdica, però no aconsegueixo trobar bellesa en aquelles deformacions. I pensant en el crucifix de Santa Croce, no m’estranya gens que a Stendhal li agafessin tots els mals! La realitat, ironies a banda, era una altra. L’escriptor havia quedat profundament impressionat pels monuments funeraris de Santa Croce i, molt especialment, pels frescos de les sibil·les d’Il Volterrano, a la capella Niccolini. Puc comprendre aquella emoció perquè la visita a Santa Croce va ser també una de les experiències més intenses de la meva estada a Florència. Passejar per aquella església i trobar-hi les tombes de Miquel Àngel, Galileu Galilei o Maquiavel, entre moltes altres personalitats extraordinàries, constitueix una experiència difícil d’oblidar. Stendhal no va poder contemplar tots els monuments que avui s’hi conserven, alguns dels quals es van construir després de la seva visita, però entenc perfectament que aquell indret el commogués. A mi em va passar, sense palpitacions ni desmais, i sense cap necessitat de buscar assistència mèdica.
El comentari de l’Elianne em va portar a recordar una observació de Josep Pla sobre Stendhal. A Viatge per la Catalunya Vella, Pla escriu que “El viatger ideal serà sempre, per a mi, Stendhal”. Admirava que l’escriptor francès es pogués interessar amb la mateixa naturalitat per una obra d’art, una conversa, una qüestió política o la manera de viure de la gent que trobava pel camí. I afegia que “Viatjar amb un 
criteri d’especialització em sembla una mica ridícul”. Sempre m’ha captivat la prosa de Pla per la seva extraordinària capacitat d’observació. Sap descobrir una particularitat en les coses més corrents i descriure-la amb una precisió que sovint fa que el lector acabi veient allò que abans de llegir-lo li havia passat completament desapercebut.
Havia vingut a la Toscana, abans que res, per viure una temporada en un territori que volia conèixer. M’atreien els paisatges, els pobles, els camps i la possibilitat d’observar la vida quotidiana sense les presses habituals dels viatges. Volia comprar als establiments del país, fer vida a casa, parlar amb la gent i recórrer el territori al meu aire. La pintura, l’escultura i l’arquitectura, que també m’interessaven, havien acabat ocupant moltes més hores de les que inicialment havia imaginat. Aquella curiositat tan extensa tenia, però, una conseqüència que començava a experimentar. Una pintura despertava una pregunta històrica, una escultura em feia interessar pels materials, una conversa recuperava lectures antigues i un paisatge m’incitava a investigar els pobles que apareixien a l’horitzó. Cada descoberta obria noves possibilitats i el temps necessari per satisfer-les es multiplicava. En certa manera, jo mateix m’havia anat complicant la vida amb aquell afany de conèixer. Potser no calia arribar a patir la síndrome de Stendhal per acabar experimentant una fatiga considerable.
La tranquil·litat que vam trobar en deixar enrere el Duomo contrastava amb el brogit que havíem suportat durant bona part del matí. Als Quattro Cantoni vam girar a la dreta i ens vam endinsar en un carrer
ORIGINALS FAÇANA DUOMO. SIENA. GIOVANNI PISANO
força solitari, on els grups de turistes havien desaparegut. Damunt de la porta d’una casa hi havia una pintura de la Mare de Déu, una d’aquelles imatges religioses incorporades a les façanes particulars que havia anat trobant en diferents pobles i ciutats d’Itàlia i que sempre m’agrada observar. Una mica més enllà vam trobar un restaurant que, després de travessar-ne tot l’interior, ens va conduir a una terrassa exterior amb palmeres. A la dreta quedava la ciutat medieval, amb un sector de la muralla, i al davant s’estenia una zona arbrada força extensa que la separava de la Siena moderna. Aquella franja de vegetació feia especialment agradable la vista, que només algun edifici recent alterava una mica. Feia bon temps, la temperatura era agradable i el lloc convidava a passar-hi una bona estona. El menjar ens va satisfer i, a més, per primera vegada des que havia arribat a la Toscana, vaig poder menjar peix, concretament salmó. Fins aleshores, el màxim que havia aconseguit trobar als restaurants on havia dinat havia estat bacallà.
El dinar ens va permetre acabar de posar-nos al dia. Amb l’Elianne ens coneixíem de feia molts anys i teníem una bona colla de records compartits. Vam parlar de les nostres vides, de la feina, de les preocupacions quotidianes i de persones que havíem conegut al llarg dels anys. Alguns records ens van fer riure, especialment quan evocàvem personatges i situacions que la distància del temps havia convertit en episodis gairebé còmics. D’altres ens van portar a recordar amics i coneguts que ja havien mort. L’Elianne havia fet una pausa en una vida professional que continuava exigint-li una dedicació considerable, mentre que jo començava a acostumar-me a la vida que m’havia organitzat a Rapolano, amb les compres, la cuina, les lectures, l’escriptura i les excursions. Compartíem la curiositat per descobrir el país, el gust de caminar sense presses i una facilitat per conversar que feia que les hores passessin gairebé sense adonar-nos-en. Jo estava gaudint molt dels dies de solitud a la Toscana, però em va agradar retrobar-me amb una amiga de tants anys i compartir amb ella una part d’aquell viatge.
A la penombra del Museo dell’Opera del Duomo, les escultures de Giovanni Pisano que antigament havien format part de la façana de la catedral oferien una visió ben diferent de la que devien tenir quan ocupaven el seu emplaçament original. Aquelles figures, concebudes per ser contemplades des de baix, a una altura considerable, ara es trobaven gairebé a l’abast de la mà. Podia observar de prop la força dels rostres, les expressions, el treball dels cabells i de les barbes, els plecs de les vestidures. La il·luminació de la sala accentuava el relleu de les figures, mentre altres parts quedaven mig amagades en la foscor. El conjunt tenia una aparença singular, amb una expressivitat que en alguns casos fregava la violència, molt allunyada de la serenitat que sovint associem a l’escultura religiosa.
Encara em van impressionar més les escultures que havien arribat fins als nostres dies mutilades o profundament deteriorades. Algunes havien perdut parts del rostre o de les extremitats, mentre que altres presentaven superfícies tan erosionades que costava reconèixer-hi els trets originals. En una mateixa filera hi havia figures que conservaven gairebé intacta la seva expressió i d’altres brutalment desfigurades. Els buits, les fractures i les superfícies desgastades havien alterat les faccions fins a donar a alguns caps una aparença inquietant, gairebé fantasmagòrica. Hi havia moments en què la mirada se m’aturava en un rostre encara serè, i gairebé tot seguit anava a parar a un altre de trencat o deformat, com si la imatge anterior s’hagués desfet de cop. Aquesta alternança em produïa una sensació estranya de confusió i d’inquietud. Més que no pas cada escultura aïllada, el que em retenia era la visió del conjunt, amb un punt esperpèntic que em costaria d’oblidar. Intentava imaginar com devien ser aquelles figures quan estaven senceres, col·locades a les altures de la façana del Duomo, i em resultava difícil relacionar aquella imatge hipotètica amb el que tenia davant dels ulls. No sé fins a quin punt hauria estat capaç de reconstruir-ne l’aspecte original. El que sí sé és que aquell conjunt, tal com es presentava en la
MAESTÀ DE DUCCIO DI BUONISEGNA. MUSEO DELL’OPERA. SIENA
penombra del museu, em tenia fascinat. Em costava apartar-ne la mirada.
La delicadesa de la Madonna del Perdono, de Donatello, contrastava amb la força expressiva de les escultures de Giovanni Pisano que acabava de contemplar. Uns petits fragments de vidre blau, incrustats en el marbre blanc, destacaven per la subtilesa amb què havien estat incorporats a l’obra. Semblava mentida com un detall tan discret podia produir un efecte d’una bellesa extraordinària. Encara que, ben mirat, potser allò que semblava tan senzill era precisament una de les mostres més refinades del talent de Donatello. Dic jo, no?
Mentre ens movíem pel museu per anar a veure la Maestà de Duccio di Buoninsegna , vam passar per una antiga capella que havia estat convertida en botiga de «souvenirs». Em va recordar una situació semblant que havia trobat a Santa Maria Novella de Florència, prop de l’estació de tren, encara que allà els productes exposats tenien, com a mínim, una relació directa amb el culte religiós. En aquest cas l’espai era ocupat per articles turístics com els que es poden comprar en qualsevol establiment dels voltants. Aquella capella, amb la seva decoració religiosa encara intacta i la mercaderia turística exposada a sota, em produïa una impressió força desagradable. Posats a acabar amb segles de devoció religiosa potser hi havia alternatives museístiques més interessants que la venda de rampoines als turistes.
La Maestà de Duccio di Buoninsegna, que antigament havia presidit l’altar major del Duomo,
MAESTÀ DE DUCCIO DI BUONISEGNA. PANELL POSTERIOR. MUSEO DELL’OPERA. SIENA
destacava pels seus colors i daurats impressionants. Però aquella bellesa era la d’una obra que havia arribat fins als nostres dies incompleta. El retaule havia estat pintat per totes dues cares. La Mare de Déu amb l’Infant ocupava la principal, mentre que al darrere Duccio hi havia representat diverses escenes de la vida i de la passió de Crist, amb pintures de dimensions més petites distribuïdes a les parts inferior i superior.
Amb els segles, aquella construcció monumental havia estat desmuntada, les dues cares separades i algunes peces havien acabat disperses, algunes ben lluny de Siena. La Temptació de Crist a la muntanya, per exemple, era a la Frick Collection de Nova York. Altres fragments es trobaven a Washington, Londres o Madrid. Ja sabem que aquestes coses passen, però, ves què vols, em sabia greu que una obra concebuda com un conjunt hagués acabat repartida entre museus de mig món. No em costava entendre que els museus i els col·leccionistes volguessin adquirir aquelles peces. M’imagino algun historiador de l’art, acostumat a les vicissituds del patrimoni artístic, incloent-hi els espolis, alguns d’una brutalitat extraordinària, somrient davant d’aquesta lamentació meva i considerant-me, en el millor dels casos, un perfecte… ingenu!
A la Crucifixió, una de les peces esmentades que s’havia salvat de la diàspora i estava exposada allà, Duccio havia reunit una multitud al voltant de les tres creus. La diversitat de gestos i expressions dels personatges contrastava amb la solemnitat de l’escena. Alguns semblaven profundament trasbalsats, mentre que d’altres mostraven actituds que, a primera vista, costava relacionar amb el drama que tenien al
CRUCIFIXIÓ. MAESTÀ DE DUCCIO DI BUONISEGNA
davant. Aquella varietat de reaccions, en una pintura dedicada a un dels episodis centrals del cristianisme, em desconcertava. Potser perquè tendim a imaginar les escenes religioses amb una gravetat uniforme, em trobava observant una multitud molt més diversa, amb rostres i gestos que no sempre encaixaven amb la idea que m’havia fet d’aquell moment.
En passar darrere del gran panell de la Maestà, vaig observar la robustesa de l’entramat de ferro que el sostenia. Aquella pintura devia pesar molt més del que m’havia imaginat. I aleshores va sorgir una altra qüestió. Si el retaule havia estat pintat per totes dues cares, com l’havien col·locat originalment a la catedral perquè es poguessin contemplar totes dues? Em vaig quedar amb el dubte.
Després d’una bona estona dedicada, de nou, a la pintura i a l’escultura, sortir a prendre l’aire era una perspectiva agradable i alleugeridora per a la meva forma particular «síndrome de Stendhal». El Museo dell’Opera del Duomo oferia aquesta possibilitat. Sense necessitat d’abandonar el recinte es podia accedir al Facciatone, estructura que havia de formar part d’una ampliació monumental de la catedral. La pujada ens va obligar a enfilar-nos per unes escales estretes i recargolades. El que quedava d’aquella obra permetia imaginar l’ambició dels sienesos del segle XIV, que havien projectat una catedral de dimensions extraordinàries. Les dificultats constructives i la crisi agreujada per la pesta negra de 1348 van contribuir a deixar-la inacabada. Després de la COVID, aquella història resultava menys remota. Les conseqüències de les dues epidèmies no són comparables, però l’experiència recent ens ha recordat que els avenços de la medicina no eliminen la possibilitat de noves amenaces infeccioses, fins i tot més letals.
VISTA DE SIENA DES DEL FACCIATONE
Des de dalt teníem molt a prop els marbres, les cobertes i els volums del Duomo, que des d’aquella altura oferia una imatge completament diferent de la que havíem contemplat des dels carrers. Més enllà apareixien la Torre del Mangia, els teulats, els campanars i els palaus agrupats sobre els turons que formen la ciutat. Siena s’estenia davant nostre amb una harmonia extraordinària, però el que feia especialment atractiva aquella panoràmica era la manera com la ciutat deixava pas al camp. Els últims edificis cedien el protagonisme als vessants, a les terres cultivades i als boscos, que s’estenien fins a les muntanyes del fons. Ja havia observat aquella relació entre Siena i el seu entorn durant la primera visita, però des del Facciatone podia apreciar-la en tota la seva amplitud. A diferència de les grans metròpolis, on sovint resulta impossible distingir on acaba una població i comença la següent, Siena conservava uns límits perfectament recognoscibles. Em vaig quedar una bona estona contemplant els turons, els colors de la vegetació i les terres cultivades, les carenes que s’allunyaven progressivament i les cases disperses pel paisatge. Hi reconeixia la Toscana que havia vingut a buscar, aquella successió de camps, pobles i construccions aïllades que tantes vegades m’havia fet aturar el cotxe durant els dies anteriors. Sens dubte, era una manera ben agradable d’acabar la visita.
El passeig fins l’Oratori de Sant Bernardí, va ser tranquil i agradable. Es trobava a poca distància dels indrets més freqüentats de Siena, però en entrar-hi semblava que haguéssim deixat enrere una altra ciutat.
ORATORIO DI SAN BERNARDINO
El silenci era gairebé absolut, no hi havia massa gent i podíem contemplar les pintures amb tota tranquil·litat. Les obres d’Il Sodoma, Domenico Beccafumi i Girolamo del Pacchia cobrien les parets de l’oratori. La llum era suau i els bancs de fusta convidaven a seure una estona. Em vaig asseure. Feia moltes hores que caminàvem i miràvem coses, i aquell espai em va proporcionar una tranquil·litat que no havia trobat en cap altre lloc durant la jornada, tret de la terrassa del restaurant a l’hora de dinar. Resultava curiós que un indret tan pròxim als grans monuments conservés aquella calma. Semblava que la majoria dels visitants seguissin uns itineraris tan previsibles que gairebé ningú no se n’apartava. A pocs minuts de les aglomeracions del Campo i del Duomo, l’oratori era pràcticament buit. La massa de cabres que semblava haver envaït Siena aquell matí s’havia esfumat.
Entre les pintures de l’oratori hi havia una Mare de Déu amb el Nen que em va retenir una bona estona per un motiu ben poc solemne. Maria tenia l’expressió serena que apareixia en tantes de les imatges que havíem vist durant el viatge. El Nen Jesús, en canvi, mostrava una actitud que desentonava completament amb el conjunt. Tenia els ulls una mica perduts i una expressió de satisfacció que em costava relacionar amb la innocència que habitualment s’atribueix a la seva figura. Em costa de dir-ho, però aquell Nen Jesús em va semblar una mica “friqui”. Hi havia en la seva actitud alguna cosa de lasciva, una mena de 
complaença que contrastava amb la solemnitat de la Mare de Déu i dels personatges que l’envoltaven. Resultava gairebé grotesc. Semblava un convidat inesperat, aparegut enmig d’una celebració solemne sense compartir gens l’ambient dels qui hi participaven. I, tanmateix, aquell convidat aparentment fora de lloc era precisament la raó de ser de tot el que tenia al davant. Sense aquell infant, sense la història que la seva figura representava per als creients, no haurien existit ni l’oratori ni aquelles pintures, ni probablement una bona part de les meravelles que havia estat contemplant durant el dia. El personatge que menys semblava encaixar en aquella solemnitat era, paradoxalment, el que la feia possible. No sé què pensaria el pintor de la meva interpretació, però aquella circumstància em va fer observar encara una estona més la seva peculiar criatura.
Quan vam tornar al carrer, la llum de la tarda donava a Siena un aspecte diferent. Vam continuar caminant per carrers menys concorreguts, on encara es podia observar la vida ordinària de la ciutat, amb botigues, façanes modestes, racons sense cap reclam especial i aquella barreja d’edificis antics i activitats quotidianes que tant m’agrada descobrir quan viatjo. A la Piazza del Mercato, on ja havia estat durant la primera visita a Siena, més enllà dels edificis s’obria el paisatge de vessants, camps i construccions disperses que baixaven des de la ciutat. Eren els mateixos relleus que havíem contemplat feia una estona des del Facciatone, però ara els teníem més a prop. Des del mirador del Duomo havien format part d’un panorama immens, amb Siena estesa als nostres peus. Aquí la mirada es podia entretenir en els detalls del terreny, en la vegetació dels primers pendents i en la successió de turons que començava just al darrere. La llum de la
PIAZZA DEL MERCATO
tarda accentuava aquella diferència. Les formes més pròximes conservaven els contorns definits i els colors de la terra i dels arbres, mentre que les carenes més allunyades perdien precisió i es tornaven progressivament blavoses. Aquella successió de plans que semblaven anar-se dissolent en la distància em captivava. Com m’havia passat altres vegades durant el viatge, intentava identificar les muntanyes i els pobles que podien amagar-se darrere dels turons. Vaig fer una fotografia. Després vaig desar el telèfon i vam continuar caminant i contemplant el paisatge mentre el dia s’anava escolant.