Encara no havia sortit de la Piazza del Campo. Havia passat una bona estona contemplant-la, interessant-me per la història del Palio i divertint-me amb la coincidència que les bicicletes de L’Eroica que havia vist dos dies abans també haguessin passat per aquella mateixa plaça. Entre una cosa i l’altra, havia perdut la noció del temps. Potser feia mitja hora que hi era quan vaig començar a sentir una incomoditat que no tenia res a veure amb la bellesa del que contemplava. El Campo continuava semblant-me una meravella, però l’entusiasme amb què hi havia entrat començava a enterbolir-se.
Hi havia molta gent. Moltíssima. Al voltant de la plaça, els bars, els restaurants i les terrasses ocupaven bona part dels espais disponibles. Aquella arquitectura extraordinària continuava allà, intacta, però costava contemplar-la sense que s’hi interposés tota una activitat comercial concebuda principalment per als visitants.
El que em molestava era que les terrasses s’havien convertit en un contínuum al voltant del Campo. En qualsevol ciutat és natural trobar llocs on asseure’s a prendre un cafè. Els seus habitants també volen gaudir de les places, passejar-hi i passar una estona agradable en una terrassa. Jo mateix hauria estat encantat d’asseure’m davant del Palazzo Pubblico, contemplant la Torre del Mangia. Però no enmig d’aquella multitud ni en una plaça que semblava haver anat cedint bona part del seu espai a les exigències del turisme. El problema no eren les terrasses, sinó la seva proliferació fins al punt de transformar el caràcter d’un espai públic extraordinari. Una cosa és que una ciutat disposi de serveis per als qui hi viuen i per als qui la visiten. Una altra, molt diferent, és que la ciutat acabi configurant-se principalment en funció dels interessos de la indústria turística.
Josep Pla va utilitzar una paraula que em sembla especialment encertada quan va observar els efectes del turisme sobre la Costa Brava. Transmutació. No és una paraula que jo hagi après als llibres i que ara utilitzi per interpretar un fenomen que desconec. En aquest cas, la connexió amb la meva vida és molt directa.
Abans de fugir de Barcelona, ja havia fugit de Calella de Palafrugell.
A Calella de Palafrugell havia vist com el turisme desfigurava un indret que estimava fins a fer-me’n marxar. Anys després, Barcelona seguia el mateix camí, agreujat pel soroll i una hiperactivitat urbana insuportable. Comerços, horaris i carrers s’adaptaven a una població de pas i a una altra que s’hi instal·lava sense cap voluntat d’integrar-s’hi. Els anomenats expats, amb un poder adquisitiu sovint molt superior al dels residents, contribuïen a encarir l’habitatge i a expulsar-ne els veïns, mentre pretenien una ciutat feta a la seva mida. A l’altre extrem, empresaris amb beneficis considerables, entre els quals els de la indústria turística, s’aprofitaven de la vulnerabilitat de molts treballadors immigrants per pagar sous irrisoris i pressionar a la baixa els salaris de tothom. Uns feien de Barcelona una ciutat cada vegada més cara i els altres, una ciutat on treballar no era sinònim de viure millor. Barcelona, una ciutat d’una personalitat extraordinària, anava perdent la dignitat.
Vaig marxar de Barcelona per motius diversos, però aquell procés hi va tenir molt a veure. Per això, des de Siena estant, em tornava aquella irritació que coneixia tan bé. El que tenia davant dels ulls em resultava agressiu. Quan una ciutat comença a transformar-se al ritme de la música que li toquen els turistes (i també els expats i els immigrants, perquè, a efectes del que estic dient, poc importa que uns siguin uns privilegiats i els altres uns explotats), corre el risc d’acabar perdent allò que la feia diferent. I quan aquest
procés arriba a condicionar la vida dels seus habitants, la ciutat està perduda.
La Piazza del Campo continuava sent una obra d’art extraordinària. La Torre del Mangia encara s’enlairava sobre les cases de Siena. El que canviava era la vida que les envoltava. El més greu és que els mateixos ciutadans acabin sense reconèixer, darrere dels negocis i les multituds, els llocs vinculats a la seva vida, als seus records i a la seva identitat. Evidentment que poden néixer noves identitats de la barreja de cultures, però amb una condició indispensable, el respecte per la cultura del lloc. I això comença per la llengua pròpia. Sense aquest respecte no hi ha una nova identitat compartida, sinó una substitució imposada. Després de dubtar sobre la possibilitat de marxar immediatament de Siena, vaig forçar-me, malgrat tot, a enfilar els carrers que conduïen cap al Duomo.
La catedral apareixia en un espai que no tenia res a veure amb la gran obertura del Campo. Siena m’obligava a caminar per carrers que pujaven i baixaven, a travessar passos estrets entre façanes i a canviar contínuament de perspectiva. Després de la sobrietat del Palazzo Pubblico i del predomini del maó a la plaça, els marbres del Duomo produïen una impressió completament diferent. Hi vaig entrar aquell mateix matí, encara que la visita més extensa quedaria per al diumenge següent. La riquesa de l’edifici, la combinació de marbres i l’abundància de decoració ja justificaven sobradament haver-m’hi acostat. Em resultava difícil imaginar la quantitat de recursos i de treball que aquella catedral havia exigit als sienesos.
L’interior em va confirmar que hauria de tornar-hi amb més temps. Hi havia massa coses que volia contemplar i encara arrossegava el malestar amb què havia sortit del Campo. Em sabia greu que aquella irritació m’impedís gaudir plenament del que tenia davant dels ulls. El Duomo mereixia una altra visita, en unes altres circumstàncies.
En sortir del Duomo vaig continuar pels carrers del centre fins a trobar-me amb la Piazza Salimbeni. La plaça em va cridar l’atenció per un motiu que no havia previst. El nom del Monte dei Paschi di Siena em resultava molt familiar, entre altres coses, perquè coneixia un parell de persones de la banca barcelonina que havien tingut una vinculació important amb aquella entitat. Però fins aleshores no havia sentit una curiositat especial per la seva història. Va ser trobar-me davant del Palazzo Salimbeni i començar a preguntar-me què hi havia al darrere.
Vaig descobrir que aquell palau havia format part del castellare fortificat dels Salimbeni, una de les famílies poderoses de la Siena medieval. La història de la família i les seves disputes amb les institucions de la República havien acabat amb la confiscació dels seus béns pel Comune, el 1419. Més endavant, aquell espai va quedar vinculat a les institucions econòmiques de la ciutat i finalment al Monte dei Paschi. El banc havia nascut el 1472 com a Monte Pio, creat per les magistratures sieneses per facilitar préstecs a persones amb dificultats econòmiques en un moment complicat per a l’economia de la República. Els crèdits tenien un interès mínim que permetia mantenir el sistema. No era exactament beneficència, però la finalitat original tenia un caràcter social evident.
Em va sorprendre descobrir que aquella institució, considerada el banc més antic del món encara en activitat, havia nascut amb aquesta finalitat, el que em permetia acostar-me a una altra dimensió de Siena, tan important per entendre la ciutat com la pintura o l’arquitectura.
Quan contemplo una ciutat històrica, em pregunto sovint d’on van sortir els recursos que van permetre construir-la. El talent artístic podia existir sense mecenes, però la possibilitat que es desenvolupés, es professionalitzés i produís obres extraordinàries depenia en bona part de les condicions econòmiques, socials i culturals. Calia que algú volgués encarregar les obres i disposés dels diners necessaris per pagar-les. Darrere de l’esplendor medieval de Siena hi havia comerciants, banquers, artesans, manufactures i una societat que havia desenvolupat una activitat econòmica considerable. Els mateixos sectors mercantils i financers que havien contribuït a la prosperitat de la República van exercir un paper decisiu en el Govern dels Nou, durant un dels períodes de més vitalitat de la ciutat.
Aquella societat havia estat capaç de generar riquesa i de convertir-ne una part en arquitectura, pintura i escultura. No penso que els qui la governaven fossin especialment altruistes ni que els mercaders sienesos actuessin moguts per una noblesa de sentiments superior a la dels seus contemporanis. Hi havia ambició, interessos, conflictes polítics i rivalitats entre famílies. També hi havia creditors i deutors, persones que prosperaven i altres que necessitaven ajuda. La devoció religiosa, el prestigi social, el poder i els diners intervenien en la vida d’aquella societat d’una manera que difícilment podem separar. Però tot això havia contribuït a produir una de les ciutats més belles que havia vist.
Encara vaig descobrir una altra particularitat de la Piazza Salimbeni. Els edificis semblaven medievals d’una manera tan convincent que jo mateix els havia acceptat com a tals sense plantejar-me gaire res. Després vaig saber que una part important de la imatge actual de la plaça és conseqüència de la intervenció de Giuseppe Partini entre 1877 i 1879. Els segles hi són, però també hi ha la mà d’un arquitecte del XIX que va reforçar i completar aquella aparença medieval.
Havia passat el matí admirant la ciutat que havien construït els sienesos medievals i ara resultava que una plaça que m’havia semblat especialment representativa d’aquell període devia una part del seu aspecte a una intervenció molt posterior. Les aparences, també les històriques, no sempre són tan fiables com voldríem. Al centre de la plaça, l’estàtua de Sallustio Bandini em tornava a recordar la importància del pensament econòmic en una ciutat que jo havia vingut a conèixer sobretot per l’art. Siena es revelava més complexa a mesura que intentava entendre les forces que n’havien produït la bellesa.
Vaig continuar caminant, però cada vegada em sentia més cansat de l’exèrcit de turistes uniformats que feien intransitables els carrers. Tenia previst dinar a Siena i entrar al Palazzo Pubblico per veure els frescos de Lorenzetti. Finalment no vaig fer ni una cosa ni l’altra.
Abans de renunciar al dinar vaig buscar un restaurant que tingués la carta exclusivament en italià. No pretenia descobrir un establiment excepcional ni trobar un lloc secret reservat als sienesos. Només em venia de gust seure en un restaurant que no semblés pensat principalment per a les “hordes barbares“ . Una carta escrita només en italià m’hauria fet pensar que encara hi havia una clientela local prou important perquè l’establiment no hagués considerat necessari adaptar-se als turistes. Naturalment, no era cap garantia de res, però em semblava un criteri raonable.
No vaig trobar-lo. O vaig perdre les ganes de continuar buscant-lo, que potser és més exacte. Aquell ambient m’havia saturat i, completament fart, vaig decidir marxar. M’havia passat unes hores descobrint una ciutat magnífica, però començava a veure que el meu mal humor podia acabar espatllant el record de la jornada. Em va semblar preferible tornar a Rapolano, respirar fons contemplant la bellesa del paisatge toscà en el que els únics ramats que t’hi pots trobar son d’ovelles —gràcies a les quals podem gaudir del deliciós formatge pecorino— i deixar pendent una part de les visites.
Vaig enfilar el camí del cotxe des de la Piazza del Mercato. A mesura que m’allunyava dels carrers més concorreguts, la irritació anava disminuint. En un punt del recorregut vaig tornar a veure Siena a una certa distància, amb les cases apinyades sobre els turons, els campanars, els teulats i aquell color de terra cuita que dominava una bona part de la ciutat. Em vaig aturar. Des d’allà Siena recuperava el seu atractiu infinit.
RECUPERANT LA PAU DES DE L’EXTERIOR
La mateixa ciutat que acabava d’abandonar, tip de l’ambient “neobabilònic” —i no em refereixo a l’imperi de Nabucodonosor—, em produïa novament una admiració benvinguda.
Vaig arribar al cotxe sense haver dinat. Els frescos de Lorenzetti continuaven dins del Palazzo Pubblico. Jo ja era fora de Siena.
Hi hauria de tornar, prèvia mentalització adequada, i ja avanço que hi acabaria tornant cinc dies després, el dia 11 d’octubre.