VAL D’AMBRA
Surto cap a Florència des de Rapolano sota un cel de núvols grisos i dotze graus de temperatura. Entre els núvols, però, el sol comença a obrir-se pas, més matiner que a casa nostra per aquesta diferència de longitud que, encara compartint el mateix fus horari, aquí es nota en la llum. A Florència, a primera hora de la tarda, la temperatura pujarà força, però ara el matí és fresc i quiet. A Rapolano la vida sembla anar més a poc a poc. La silueta del poble, retallada contra aquest cel gris, transmet sensació de calma. Algunes persones passegen els gossos, els carrers encara no han acabat de despertar i tot d’una em ve al cap Byung Chul Han, el filòsof germano-coreà, que a més a més d’elogiar la lentitud ens proposa viure sense pressa. Deixo enrere el poble i continuo camí cap a Florència.
Des del punt on soc ara veig una boira espessa que ocupa tota una vall entre cims ondulats. La vall sembla el cràter d’un volcà, una olla bullint de la qual la boira no acaba d’escapar-se, sinó que s’estén d’un cantó a l’altre fins a formar una superfície plana. La imatge fa especialment visible la geografia d’aquesta terra, amb muntanyes que pugen i baixen, tornen a pujar i tornen a baixar, i fondalades on la boira s’instal·la mentre, al damunt, el cel es manté ben clar. Tot d’una m’adono que el navegador em fa sortir per un lloc diferent de l’habitual. Per un moment dubto, però no conec prou el territori per entrar en conflicte amb la tecnologia que, potser sí, acabarà idiotitzant-nos. Vaig en direcció a Colonna del Grillo, un nom que em crida l’atenció i em fa preguntar si aquest Grillo té res a veure amb un grill. Després sabré que la colonna era al segle XIX, efectivament, una fita de carretera. Hi ha una petita ironia en el fet d’haver-hi arribat, cent cinquanta anys després, per no portar la contrària al GPS.
Poc després de deixar el poble entro, gairebé sense transició, en un bosc espès que em sorprèn per la brusquedat amb què apareix. La carretera és molt bonica, molt més que el trajecte habitual cap a Florència, i els canvis de paisatge em mantenen atent al que vaig trobant. En deixar enrere la província de Siena i entrar a la d’Arezzo, dins la comuna de Bucine, el bosc que m’acabava de sorprendre desapareix i el paisatge s’obre. La boira continua enganxada a les fondalades, però el sol comença a imposar-se i apareixen els fruiters. En pocs quilòmetres tot sembla haver canviat, llevat de l’asfalt. El trontoll continuat del cotxe
UFFICE D’IMMIGRAZIONE. FLORÈNCIA
em recorda que és tan defectuós com el de bona part de les carreteres que he fet aquests dies.
En alguns arbres comencen a veure’s les primeres fulles vermelles de tardor i als camps hi ha rosada. Gaudeixo del paisatge, que amb aquesta llum em sembla espectacular. Els xiprers apareixen enmig de la boira, amb el sol al fons, com si algú hagués encès un focus darrere una cortina de fum. Fins a Pietraviva m’acompanya aquest efecte de la claror obrint-se pas entre els arbres, primer reduïts a siluetes i després amb les fulles cada vegada més visibles dins la boirina. La mirada passa dels camps als arbres i dels arbres a les fondalades, pendent de tot el que el sol va descobrint.
Quan arribo al poble d’Ambra m’adono que el navegador, en lloc de fer-me passar per la via ràpida cap a Florència, m’ha endinsat a la Val d’Ambra. Entre els turons boscosos, les vinyes, els oliverars i els petits nuclis medievals, aquesta vall conserva un paisatge on els segles de conreu i poblament es poden llegir sense gaire esforç. Jo hi he entrat per un desviament de trànsit, sense haver-me proposat descobrir-la, i ara em vindria de gust dedicar-li un dia sencer. És un dels problemes de viatjar per la Toscana. A cada lloc on arribes hi trobes raons per quedar-t’hi uns quants dies, i el temps que havies reservat per al viatge comença a semblar-te escàs.
L’entrada a Florència va començar lluny de la imatge que jo en duia. Abans d’arribar als marbres del Duomo, a la cúpula de Brunelleschi o als palaus dels Mèdici, hi havia una ciutat construïda molt més tard, però que ja havia tingut temps d’envellir. Vaig tenir una mena de flashback estrany. Aquells carrers, aquelles cases, em van fer pensar primer en alguns entorns d’Andorra la Vella i després en algun poble de França. No sabria precisar el perquè d’aquella associació. De vegades la memòria ens porta a un lloc sense demanar-nos si el trajecte té gaire lògica. El cas és que, mentrestant, Florència continuava sense assemblar-se a Florència. Jo avançava entre edificis que no havien estat construïts per meravellar ningú enmig d’una circulació lenta, i aquella primera aproximació em resultava més familiar que solemne. Des del cotxe vaig veure un munt d’immigrants fent cua davant d’una prefectura de policia on es podia llegir Ufficio d’Immigrazione. Anava a veure una ciutat que havia contribuït decisivament a canviar la manera europea de mirar el món, i el primer que m’hi trobava era una escena que podia haver vist en moltes altres ciutats del continent. Una cua que feia pensar en un dels problemes que més tensions provoquen avui a Europa. El torn per a l’art encara no havia arribat.
La cua va quedar enrere i vaig tornar a concentrar-me en la conducció. Les ciutats tenen aquesta manera de tallar-nos el pensament, sovint amb un vehicle que ens passa massa a prop o amb la necessitat de trobar per on hem de girar. Paro en un semàfor i allà constato que hi ha força motos i escúters. Apareixen per la dreta, per l’esquerra, s’esmunyen entre els cotxes i passen per qualsevol espai disponible per arribar a la pole position i sortir disparades quan el vermell doni pas al verd. Recordo que no fa massa anys —no sé si ara ha canviat— Roma era la ciutat europea amb més motocicletes i, en general, les ciutats italianes ja tenen aquesta cultura de les dues rodes molt desenvolupada, però si no hi estàs acostumat, la primera immersió en aquest trànsit pot resultar desconcertant. Sort que des dels setze anys vaig amb moto per Barcelona, després de Roma, la segona ciutat europea en aquell rànquing!
Quan finalment vaig poder deixar el cotxe i començar a caminar, era encara a certa distància de la Florència monumental que havia anat a buscar, però aquesta altra ciutat, la que no necessita agradar al visitant, ja havia fet la seva feina. Un començament, doncs, ben lluny de l’esplendor que ha fet cèlebre la ciutat.
DUOMO FLORÈNCIA
A Cartes d’Itàlia, Josep Pla (1897–1981) escriu, referint-se a Florència: “Florència és una ciutat provinciana. Totalment provinciana. (…) Florència és una ciutat provinciana, (…) d’una arqueologia única, i una colònia estrangera de la més alta qualitat. Després de Londres i París, Florència és la ciutat que posseeix, a Europa, la colònia estrangera de més alta qualitat”.
Llegint aquestes paraules de Pla, reconec una sensació que vaig tenir en arribar a Florència amb cotxe i que em va acompanyar després, caminant pels carrers del centre històric. Malgrat haver visitat fugisserament Florència anteriorment i estar al corrent de les seves característiques, no va deixar de sorprendre’m trobar aquest aire en una ciutat d’una projecció universal tan extraordinària. Em feia l’efecte que tot el talent i el patrimoni cultural i artístic acumulats a la fi de l’edat mitjana i durant el Renaixement havien fet créixer molt més el nom de Florència que la ciutat mateixa.
Pel que fa a la colònia estrangera, si Pla tornés avui a Florència, no sé què escriuria, però sospito que no podria seguir parlant “de la més alta qualitat” per qualificar-la. Poder comptar amb una població estrangera que destaqui pel que aporta, més que pel nombre dels qui la formen, avui en dia em temo que és un somni. Penso en persones amb inquietuds, coneixements i sensibilitat, atretes per una ciutat fins al punt de voler entendre-la, que n’aprenguessin la llengua, participessin en la seva vida i hi aportessin alguna cosa pròpia sense pretendre que la ciutat s’adaptés als costums que porten de casa. No cal dir que no penso només en Florència.
M’agrada molt escriure, i quan intento explicar Florència em ve de gust acostar-me als escriptors que l’han mirada al llarg del temps. En les seves pàgines busco també alguna cosa de l’ofici que tant admiro, aquesta capacitat de fer que una experiència arribi a un altre sense perdre allò que l’ha feta íntima i pròpia. Hi ha impressions que reconec de seguida, judicis dels quals discrepo i observacions que em descobreixen una cosa que havia tingut davant sense adonar-me’n. Amb Pla, aquesta proximitat pot començar en un detall tan senzill com el verd d’unes finestres. 
Al prefaci de Cartes d’Itàlia, Pla escriu: “Aquestes ‘Cartes d’Itàlia’ (…), formen un llibre de sensacions organitzades al voltant del color verd fresc amb què són pintades les finestres d’Itàlia”. I amb això pot voler dir —no sé a vosaltres, però a mi m’ho diu— que el gran verd que pot simbolitzar l’ànima d’Itàlia es pot trobar en els detalls més senzills i aparentment intranscendents de la vida quotidiana, com ara el color de les finestres. I aconseguir transmetre això, o allò, o el de més enllà, segons el lector, a partir d’observar i descriure el que se li posa per davant, sentir-se interpel·lat per allò aparentment intranscendent i transformar-ho en literatura, en coneixement, en art, no és gens senzill. Aquest paràgraf que acabo d’escriure potser l’hauré de trasplantar a l’encapçalament del primer capítol d’aquest dietari que anomeno Viatge a la Toscana.
La lectura de Pla em porta a una qüestió que és al moll de l’os del que escric i que va molt més enllà de Florència i d’aquest viatge a la Toscana. Si aquestes pàgines es limitessin a reproduir informació que qualsevol pot trobar a la Viquipèdia, no tindria sentit escriure-les. El que hi puc aportar de propi és el filtre de la meva mirada, la manera com allò que veig, escolto i visc passa pels meus sentiments, pels meus pensaments, per la memòria i per la meva manera d’entendre el món. En la fidelitat amb què sigui capaç d’explicar aquest procés hi ha, per a mi, el sentit del dietari i un dels pilars fonamentals d’aquesta afició a l’escriptura. La informació es pot consultar en molts altres llocs. El que només puc explicar jo és què m’ha passat davant d’una obra, caminant per un carrer o aturant-me en un aparador, quines associacions m’ha despertat, què m’ha commogut i què m’ha deixat indiferent, encara que fos precisament allò que se suposava que m’havia de commoure.
En aquest sentit, m’interessa la discrepància de Henry James (1843–1916) amb John Ruskin (1819–1900). James, novel·lista nord-americà que va passar bona part de la vida a Europa i va dedicar a Itàlia nombroses pàgines de viatge, explica a Italian Hours la incomoditat que li produeix llegir els judicis del crític d’art anglès sobre algunes obres florentines que ell havia admirat. Aquelles lectures semblaven exigir-li que rectifiqués el plaer que ja havia sentit. James s’hi resisteix, però també reconeix que Ruskin fa observacions excel·lents, capaces d’ajudar-lo a mirar millor. Hi trobo una afinitat amb el que he intentat expressar en altres capítols d’aquest dietari, especialment davant d’algunes obres vistes a Siena i Arezzo. La crucifixió de Cimabue em sembla un nyap, com ja he escrit, i no deixarà de semblar-m’ho perquè
DAVID. MICHELANGELO
una autoritat em digui que l’he d’admirar. I ja avanço una impressió que explicaré en els propers capítols de Florència. El David m’impressiona, però és que la Pietat Bandini em commou. Em podria passar molta estona assegut davant de la Pietat, deixant-me endur per una bellesa que m’arriba endins i que, mentre la contemplo, em fa sentir més vivament. Davant del David reconec una perfecció que admiro sobretot des de la raó, conscient del domini tècnic que l’ha feta possible, però que no em desperta aquella emoció ni el mateix desig de quedar-m’hi. No pretenc convertir aquestes apreciacions en una classificació universal de les obres d’art. Són els meus judicis, nascuts del que he experimentat davant d’elles, i substituir-los pels d’un altre seria falsejar allò que aquestes pàgines volen explicar.
Sovint em falten coneixements per valorar la credibilitat d’un expert, i tampoc no sé prou bé com s’adquireix o s’acredita aquesta expertesa. Però aquesta limitació no em priva de sentir, de pensar ni de discrepar, i encara menys m’obliga a presentar com a pròpia una emoció que no he tingut. Alhora, seria absurd prescindir del que em poden ensenyar els qui saben més que jo. Una explicació encertada pot descobrir-me un detall, fer-me entendre una decisió de l’artista o donar paraules a una impressió que encara no havia sabut precisar. És aquí on la informació troba el seu lloc en el dietari, al costat de l’experiència personal, amb una extensió i un pes que no l’acabin desplaçant. M’interessa incorporar allò que m’ajuda a comprendre el que he vist, fins i tot quan em fa revisar una primera opinió, perquè reivindicar el meu judici també implica estar disposat a enriquir-lo.
En aquesta mateixa llibertat de mirada hi trobo també una afinitat amb A Room with a View, de l’escriptor anglès E. M. Forster (1879–1970), quan el narrador suggereix que un viatger pot arribar a Itàlia per estudiar-ne l’art i acabar recordant sobretot el cel i les persones. Jo havia fet el camí en sentit invers. Havia anat a la Toscana fonamentalment pel paisatge i per la vida, però m’hi havia trobat amb una acumulació d’art tan aclaparadora que la curiositat m’havia anat omplint els dies de visites, fins a fer-me difícil compaginar tot el que volia veure amb la manera com volia viure el viatge. Ja he explicat que, entre la bellesa divina del paisatge i la creada pels humans, per a mi la partida la guanya la primera, però això no m’ha estalviat la temptació d’entrar en una altra església o de visitar un altre museu. A Florència, on aquesta temptació és constant, em venia de gust dedicar temps al carrer, observar les persones, aturar-me en un aparador, entrar en una botiga de joguets pensant en els nets o asseure’m a menjar un gelat. També havia vingut per això, per disposar d’aquelles estones sense haver de calcular què deixaria de visitar si les allargava. I encara comptava trobar temps per escriure’n el dietari, com si les hores que em faltaven per viure-ho tot haguessin de sobrar-me per explicar-ho.
L’admiració que ens porta a aquestes ciutats també té qui l’explota, i no sempre amb gaires miraments. En la mateixa novel·la, Forster fa que Lucy i Miss Lavish, dues angleses de visita a Florència, comprin una pasta de castanyes perquè sembla típica i es trobin mastegant una cosa amb gust de paper i d’oli per als cabells. Més endavant descriu una compra de records horrorosos, amb l’agreujant que a Londres haurien costat menys. Sembla que l’admiració per un lloc ens predisposi a adquirir qualsevol cosa que porti el seu nom, encara que sigui difícil imaginar un objecte menys digne de recordar-lo. Després cal trobar-li un prestatge o, encara pitjor, regalar-lo a algú que no ens ha fet cap mal. A Siena, però, aquesta capacitat d’explotar comercialment la bellesa m’havia fet perdre les ganes de riure. Ja ho vaig explicar en parlar de l’antiga capella del Museo dell’Opera del Duomo convertida en botiga de souvenirs, amb la decoració religiosa encara intacta damunt d’un assortiment d’articles turístics com els de qualsevol establiment dels voltants. El mateix museu que et demana atenció i sensibilitat davant les obres exposades
PIETÀ BANDINI. MICHELANGELO
compta que, en arribar a la botiga, ja te n’hauràs desprès. La capella hi posa els segles d’art i de bon gust. Els responsables de la botiga han procurat que res d’això no es contagiï als articles que hi venen.
Hi ha alguna cosa que m’agrada especialment de viatjar i escriure, i és que el viatge continua quan m’assec davant del text. Una impressió que havia passat de pressa em reclama més estona, una paraula em fa veure que encara no he acabat d’entendre què m’havia atret d’allò que mirava. Aleshores hi torno, provo de precisar-ho i, de vegades, mentre escric, descobreixo una relació que caminant no havia sabut veure. És un plaer diferent, més quiet, una manera d’allargar el gust del viatge i de continuar viatjant quan ja he tornat a casa. Em sembla que trobaria a faltar aquestes hores fins i tot si ningú no m’hagués de llegir. Florència em dona feina, però és una feina que em costa deixar.