Sentència exposada en una pissarra al Mas Espuella, del llibre “Instruccions per a l’ensenyança dels minyons” de Baldiri Reixac
Vaig arribar al Mas Espuella divendres al vespre. L’Albert, l’Anna i la seva filla ja ens esperaven. En Joan i l’Anna no trigarien gaire en arribar. Per fi ens trobàvem a l’Alta Garrotxa, entre Argelaguer, municipi al que pertany el Mas, i Tortellà, el poble de l’avi Siset de la cançó d’en Lluís Llach. Curiosament els meus dos millors amics descendeixen de nadius d’Argelaguer.
Certament més val estar sol que mal acompanyat i molt millor encara estar ben acompanyat d’aquells que estimes i t’estimen. La trobada havia estat repetidament ajornada i finalment vàrem ser sis dels nou que havíem de ser quan es va planejar. El lloc era important, però la companyia més.
Dos no varen poder venir per un esdeveniment sobrevingut que els hi va impedir. L’altre… L’altre probablement era qui més necessitava l’escalf i la companyia d’aquests amics de pedra picada i sòlids valors. Però els humans som complexes i en ocasions ens compliquem la vida fins extrems insospitats. Ens equivoquem i en lloc d’estar on hauríem d’estar optem per presons fosques…
“Amb l’ajut que va caldre perquè aconseguissis fugir de la gàbia d’or en la que et vas ficar… Com has pogut tornar-hi? Com has pogut pensar que imposar-te aquesta pena sumaríssima beneficiaria algú? Quin risc per al teu benestar i el de qui pretenies salvar amb tan inútil sacrifici…”.
Certament, si quan et pots escapar no ho fas… Baldiri Reixac deia als nens que “quan ho voldràs fer no podràs”. Afortunadament mai és tard. Però no s’hi val a badar!
Una altra sentència penjada a la paret del Mas Espuella: “Com despertar, si no som conscients de què estem adormits?”.
No saps com m’alegra saber, pel que em dius i pel que m’expliquen els amics que han parlat amb tu i que t’estimen, que sembla que t’has desvetllat!
———–
Si anar a Madrid mai m’ha entusiasmat especialment, anar-hi dilluns, 
després de gaudir de l’amistat sincera i apreciada de la colla amb la que vaig passar el cap de setmana a la Garrotxa, encara era més feixuc.
Plovisquejava i feia fresca. L’edifici provocava calfreds. Era lleig, vell, fosc i no m’estranyaria que més enllà del que es veu a primera vista, en els racons i les zones ocultes del mateix hi hagués brutícia, teranyines i potser, fins i tot, rates…
A l’entrada hi havia un número de la Guàrdia Civil palplantat. Visiblement avorrit. Amb la mirada perduda a l’horitzó. Sortia, es quedava dret a la vorera amb les mans agafades darrere l’esquena. Tornava a entrar dominat per una visible desgana i així anava complint la seva missió…
Una dona amb aspecte de funcionària d’aquell establiment judicial li deia coses. Era evident que es coneixien, imagino de veure’s sovint en aquell edifici espantós.
La dona amablement se’m va acostar interessant-se per si em podia ajudar en alguna cosa i sense que li demanés em va indicar on es trobaven els lavabos. En pocs segons em vaig adonar que no hi era tota.
Va arribar el moment d’accedir a l’edifici pròpiament dit des d’aquella entrada. L’advocat que portava el cas va entrar mostrant, de forma natural, pròpia d’aquell que està acostumat a tal rutina, el seu carnet de col·legiat sense necessitat de passar per l’arc de seguretat. Quan els hi vaig explicar que era metge i hi anava en qualitat de pèrit, em van demanar també el carnet de col·legiat. No el trobava. Em van explicar que si no el tenia havia de passar el control de seguretat. Però finalment el vaig trobar. Ni se’l van mirar -el carnet i la fotografia eren de l’any 1982, qualsevol semblança amb mi mateix era pura coincidència- i em van deixar passar. La desgana era la tònica imperant en tothom que vaig veure aquell dilluns en aquell edifici inhumà.
————–
Divendres vàrem sopar al Mas Espuella. Productes de la terra acompanyats d’un vi excel·lent de la Catalunya nord que va portar en Joan. La política no va faltar a la conversa. L’altre Joan, l’amo del Mas, amb el llaç groc ben visible, sabedor que el meu bon amic Joan coneix de primera mà el que “s’està coent”, no perdia ocasió de treure el tema dels presos, dels exiliats i del país. Se’l veia extremadament preocupat i desencisat per la manca de decisió dels polítics. No entenia que no s’aprofités l’ocasió per tirar pel dret.
Sobretaula agradable i a dormir.
Dissabte el cant del gall em va despertar. Al cap d’una estona vaig córrer la cortina i l’espectacle de la sortida del sol en aquell bellíssim escenari garrotxí, em va fascinar. El groc incipient a orient, es tornava taronja i posteriorment rogent a mesura que els rajos de l’astre topaven amb els núvols que, ara ja de retirada, havien portat aigua el dia abans. Quin bé de Déu l’aigua aquesta tardor!
A les 8 ja érem a taula per esmorzar. Mig en broma mig seriosament, algú va apuntar la possibilitat de liquidar el gall “despertador”. Esmorzar de pagès que ens va servir en Joan que, va continuar -i així seria també en el dinar, el sopar i l’esmorzar de l’endemà- demanant insistentment al nostre amic Joan que li aclarís què passava. Per què no es feia efectiva la independència. “No ho entenc, no ho entenc”, repetia entre entristit, frustrat i indignat. I és que fa temps que al nostre país, parlar de política és parlar de sentiments amb tot el que comporta… Vaig pensar que la frase ja citada: “Com despertar, si no som conscients de què estem adormits?” la devia penjar a la paret del Mas, en Joan. Però quan? Abans del referèndum anhelant-lo, o després no entenent per què els polítics no feien efectiu el resultat?
Mentre ens dirigíem cap al lloc adequat per caçar bolets, la claror s’obria pas sobrepassant els cims de les muntanyes i baixant cap a les valls verdes, precioses, mentre un globus aerostàtic, silent, sobrevolava dolçament aquell paisatge exuberant.
L’Anna ens va demostrar que de tots nosaltres, sense cap mena de dubte, era la millor caçadora de bolets. Estava com posseïda! Els veia de lluny i s’afanyava a córrer abraonant-se sobre els fongs, com tement que inesperadament pogués aparèixer un intrús amagat darrere algun arbre i se li avancés i el capturés abans. En Joan Déu n’hi do, i l’altra Anna i l’Albert van fer un bon paper. La Nina i jo, simplement passejàvem i contemplàvem com els altres estaven concentrats i absorts a la caça del bolet. La meva ineptitud absoluta en tal pràctica es va fer patent quan l’Anna em va haver d’aturar amb un crit quan ja estava a punt de trepitjar un rovelló!
Vàrem tornar abans de dinar i malgrat tots sis vam fer l’aperitiu amb els
rovellons capturats, fets a la brasa, en van sobrar un munt. L’excedent de bolets, que també contenia fredolics, llenegues i no sé si alguna varietat més, me’ls van regalar i en vaig tenir per acompanyar dinars i sopars tota la setmana. La meva ineptitud a l’hora de caçar-los, res té a veure amb el que m’arriben a agradar!
—————-
Mentre esperàvem drets al Tribunal Superior de Justícia de Madrid -no hi havia cap sala d’espera, ni cadires per asseure’s- una funcionària va sortir a demanar-nos el DNI a l’advocat, al procurador i a mi mateix. Entretant va venir l’advocat defensor de la part contrària. Segurament un funcionari de la Comunitat de Madrid, ja que nosaltres anàvem contra una decisió presa de forma presumptament fraudulenta per una institució d’aquesta Comunitat en un procés licitatori.
Davant meu tenia uns armaris que, segons indicaven els rètols enganxats a les portes, contenien expedients judicials. Un d’ells tenia escrit “Expedientes voluminosos”. Semblava com si aquells casos més llargs i/o complexes i carregosos dormissin la son dels justos -o dels pecadors- en aquell armari tan tronat com l’edifici mateix i tot el que hi havia en ell. Fins i tot el personal reflectia una mica la grisor de les parets. Hi havia tres funcionàries que estaven de xarrera feia estona -en lloc de treballar- que semblaven tretes d’una pel·lícula de l’Almodóvar dels primers temps. Després, durant la celebració de la prova pericial, vaig pensar que tot plegat recordava més a Fellini.
L’advocat i el procurador no s’estranyaven de res. L’advocat-funcionari defensor dels fraudulents, encara menys. Jo quan vaig entrar a la “sala” on va tenir lloc la cosa, no m’ho podia creure. Era un despatx amb set o vuit taules i quatre persones treballant -o potser simplement ocupant uns llocs de treball-, ple d’expedients per tot arreu -a terra, damunt les taules, les cadires, les prestatgeries- de manera que no hi havia espai ni per deixar els papers i encara menys per seure. La prova pericial es va celebrar a peu dret.
Va aparèixer la jutgessa elegantment vestida -contrastava amb l’estètica global del lloc i dels funcionaris- i mentre la funcionària que ens va demanar els DNI es disposava, asseguda, a transcriure el que diguéssim, la jutgessa, jo, l’advocat de “la parte actora”, el procurador i l’advocat-funcionari defensor de l’Administració, per aquest ordre, estàvem drets, apilats com els propis expedients, i col·locats com podíem entre taules, cadires, armaris, prestatgeries i piles de papers per tot arreu. Jo per veure l’advocat-funcionari, havia d’esquivar amb la vista dues piles d’expedients de ben bé un metre d’alçada cadascuna d’elles.
La jutgessa em va fer jurar o prometre dir la veritat, em va demanar si tenia interessos o coneixia algun dels involucrats… i, després de mostrar-me el meu informe pericial perquè confirmés que era el que havia fet jo, va procedir a fer-me les preguntes preparades per l’advocat de l’empresa que m’havia sol·licitat aquest informe. L’advocat-funcionari no tenia preguntes. De fet no semblava que res del que passés allà li interessés gaire. La seva passivitat i visible desinterès feien que semblés una estàtua. La funcionària que transcrivia les respostes s’equivocava constantment, no entenia el que dèiem, i la jutgessa i jo havíem de repetir preguntes i respostes en un exercici que em va transportar a la infantesa, quan a l’escola fèiem dictats.
Quan es va acabar la jutgessa li va preguntar a l’advocat-funcionari si tenia alguna cosa a afegir i, evidentment, va dir que no per, acte seguit, preguntar si ja podia marxar. Li van haver de dir que no, que s’esperés. Que primer havia de signar l’acta, o com es digui la transcripció d’aquella mena de prova pericial o com li vulguin dir al que allà vàrem fer. Com podia ser que aquell home estigués tan absent que ni tan sols hagués reparat que en aquests casos, abans de marxar has de signar?
La funcionària em va mostrar el que havia escrit i vàrem haver de corregir la meitat del document, comptant les faltes d’ortografia, les de mecanografia i les d’ignorància de paraules com ara el mot “esterilización” que segurament no sabia què volia dir i va escriure “instilización”.
Mentre jo esmenava l’escrit de la funcionària, la jutgessa va desaparèixer ràpidament -amb el posat propi d’algú a qui l’espera quelcom més important a fer- i l’advocat-funcionari, avorrit, mentre el retenien allà contra la seva voluntat, va optar per aquella fórmula tan tradicional a Madrid de fer-se el simpàtic amb els catalans, explicant que la dona i el cunyat eren de Girona, que hi anava sovint i que era tan maco… Només li va faltar dir aquella frase tan suada que diu “no parecéis catalanes” i que utilitzen per expressar la sorpresa que els hi produeix trobar-te “normal” o fins i tot simpàtic, en relació al pèssim concepte que tenen dels catalans.
——————
El cap de setmana al Mas d’Espuella va ser una bona ocasió per posar en valor l’amistat. La de veritat.
-Mira, Josep Ma, la família no la tries i els amics sí. Jo ja parlo de la gent que m’estimo i de la que no m’estimo tant i en les dues categories hi ha familiars i amics o coneguts.
-Jo m’esforço per mantenir el contacte amb els (pocs) bons amics que tinc. Pocs, però importants. I aquest cap de setmana ha estat reconfortant. M’encanta estar al Delta, però al final convisc amb massa poca gent. He apreciat molt l’estima que han demostrat l’Albert i l’Anna pels absents. Amb tu i l’Anna fa molts anys que ens coneixem, que ens estimem i que ens tenim una grandíssima confiança. Amb l’Albert i l’altra Anna la relació no ha estat tan estreta i sovintejada. Per això he apreciat l’estima que m’han demostrat. I com deia la seva preocupació sincera pels problemes que afecten algun dels amics que havien de venir i no han vingut.
-Són molt bona gent, Josep Ma.
-Ho sé, Joan. M’he de socialitzar més.
I és que “si quan ho pots fer no ho fas, quan ho voldràs fer no podràs”…
De fet, com ja he dit, sempre podràs, mai es tard. Però no s’hi val a badar!