Llegeixo unes declaracions de Luis Carandell, president conseller delegat de Nestlé Health Science, que situen damunt de la taula el tema de la responsabilitat. La responsabilitat sobre la protecció de la pròpia salut i la responsabilitat sobre la sostenibilitat de l’Estat del Benestar. Entre altres coses, Carandell diu:
“(…) L’envelliment de la població que es registra a la majoria de països del món està causant un increment de la despesa sanitària que serà insostenible a llarg termini. (…) No es pot considerar que la responsabilitat de la meva salut estigui lligada al que facin les empreses o els governs. Cadascú s’ha de responsabilitzar de la seva salut”.
Hi estic d’acord, malgrat que algunes empreses amb alguns productes i/o residus no afavoreixin precisament la salut de la població. I malgrat que la Constitució espanyola de 1978, en el seu article 43, reconeix el dret a la protecció de la salut, encomanant als poders públics, organitzar i tutelar la salut pública a través de mesures preventives, prestacions i serveis necessaris.
Però és que crec que una cosa no treu l’altra i, en qualsevol cas, si vaig errat que algun jurista em corregeixi. Per a mi es tracta d’un magnífic exemple de com la Constitució es pot fer servir com un marc jurídic interpretable i adaptable a la realitat; o bé com un instrument rígid que pot portar a l’absurd, quan no a qüestionar la legitimitat de voluntats democràtiques com succeeix amb el dret a decidir. Però torno a la salut i deixo per un altre dia el ‘patriotisme constitucional’, nom d’una ponència del XIV Congrés del Partit Popular, l’esborrany de la qual va escriure, per cert, Josep Piqué.
Penso que els temps que vivim són bons per parlar de deures i de responsabilitat. He escrit i mantinc que quan comparo la Constitució dels Estats Units –que considera la salut com una responsabilitat de l’individu i no de l’Estat–, amb la consideració que del tema en fa la Constitució Espanyola, em quedo –sense que serveixi de precedent– amb l’espanyola. Dit això, no veig forma d’imaginar un Estat del Benestar sostenible i veritablement equitatiu si no es parteix del principi que la responsabilitat bàsica i primera sobre la meva salut la tinc jo. Tinc dret a què els poders públics protegeixin la meva salut, però tinc el deure de ser el primer en fer-ho.