Font: DIARIODESIGN
L’Estat del Benestar va néixer a Europa acabada la II Guerra Mundial, es va desenvolupar en un context de creixement econòmic basat en l’economia productiva i va ser sostenible fins a la crisi del petroli de 1973. A partir d’aleshores va començar a ser deficitari i va acabar sent finançat amb crèdit. Crèdit que en la mesura que ha contribuït a fer gran el globus de l’economia financera, el manteniment de l’Estat del Benestar ha alimentat el que ha acabat sent la gran amenaça per al mateix: el dèficit públic que s’ha volgut pal•liar amb retallades.
A Espanya, el règim de 1978 i l’arribada del PSOE al poder el 1982, van coincidir amb el moment en el que es va intentar recuperar l’endarreriment històric del desenvolupament de les prestacions del Benestar en relació a Europa. Evidentment Espanya no era Suècia i quan va intentar començar a aproximar-s’hi, el sistema ja era deficitari i no sostenible.
Les retallades s’han aplicat, doncs, sobre un sistema crònicament subfinançat. La coincidència d’aquestes amb la incessant aparició de casos de corrupció, que ha afectat a tots els partits que des de 1978 han tingut responsabilitats de govern a totes les administracions -els mateixos que han aplicat les retallades-, ha provocat tristesa, patiment i indignació.
En aquest escenari, l’Estat del Benestar ha adquirit un valor instrumental en mans dels que s’oposen als partits clàssics i que tenen davant el repte gens fàcil d’articular políticament la indignació del carrer. I si ara veiem que el règim del 78 s’ha caracteritzat pel tot s’hi val, en aquest cas la història sembla repetir-se. Sota l’aparença de defensar els més febles i maltractats (abans els hi deien els proletaris i ara “la gent”), els manipulen sense miraments per articular una alternativa als partits de sempre. La pretesa privatització del sistema del Benestar ha esdevingut un veritable mantra per a tots els que competeixen per capitalitzar l’articulació i representació política del 15M i tot el que simbolitza en sentit ampli. Una arma llancívola contra la vella política.
No és que la situació a la que s’ha arribat no sigui indigne i indignant. La indignació és una reacció lògica i a la meva manera de veure els màxims responsables polítics -del PP es podia esperar però del PSOE a priori no tant- n’han estat els socialistes que, en prioritzar el repartiment del poder amb el PP mirant de blindar un bipartidisme, han abandonat l’aplicació política dels valors de la socialdemocràcia.
Amb el fracàs de la Unió Soviètica i la caiguda del mur de Berlín, els partits polítics que encara conservaven la paraula “comunista” a les seves sigles, la varen fer desaparèixer. El marxisme -que mai va anar gaire més enllà del discurs polític- va quedar hivernat a les universitats. Mentre als parlaments els excomunistes havien de transformar-se en verds, ecologistes i similar, els professors marxistes miraven d’innovar en el terreny de l’empoderament dels ciutadans i les noves formes de participació. Eren anys difícils en els que aquests poc podien imaginar que el capitalisme faria possible un 15M i en els que evitant esmentar la paraula “socialdemocràcia” -massa conservadora per als marxistes “neoclandestins”-, miraven d’aplicar aquests tipus de polítiques en un terreny social massa abandonat pel PSOE.
Els que maneguen de veritat el poder al món, l’economia financera globalitzada, van creure -o van fer semblant- que era la fi de la història, que el mercat havia guanyat definitivament la partida i que podia expandir-se il•limitadament sense gaires contemplacions. Lluny d’evitar la desigualtat l’han incrementat fins a extrems inhumans. Ni tan sols l’egoisme fruit de la reflexió intel•ligent de preservar el patrimoni propi dels que acabin volent expropiar-te’l per sobreviure, els va fer reaccionar.
En el cas d’Espanya, les conseqüències d’aquesta crisi moral global en forma de crisi econòmica, han estat més devastadores que a molts altres països.
M’he referit sovint a què la dictadura es va tancar en fals. Al PP i al PSOE els hi va convenir fomentar l’amnèsia en relació als morts de la Guerra Civil, intercanviant amnistia per perdó i oblit de conveniència. El Monarca imposat a dit per Franco, va ser legitimat per les forces polítiques de la transició. Sota el seu regnat s’han repartit les poltrones del poder amb la pràctica d’una alternança afavorida per la llei electoral. D’aquesta manera s’ha fet passar gat (la suposada democràcia espanyola) per llebre (la real pseudodemocràcia de baixa qualitat que ha permès en un país de pícaros i Lazarillos de Tormes, institucionalitzar la corrupció).
Ja amb la gent al límit, han continuat com si res: ha abdicat el Borbó pare, envoltat d’escàndols de tota mena, en favor del seu fill i aquí no ha passat res: ni 15M (“la canalla que se queja”) ni independència de Catalunya (els catalans que treballin, que paguin i que no emprenyin).
Com que la fòrmula ha estat compatible amb la globalització, entesa com a govern mundial d’una minoria de no electes, l’acceptació d’aquesta Espanya a Europa i al món ha estat automàtica. I el PSOE ha aparegut a la foto al costat del PP, aplicats ambdós a fer possible aquesta substitució de la democràcia pels interessos dels mercats.
El poder financer ha acabat, doncs, tan escorat a la dreta extrema en el escaquer polític, que la socialdemocràcia abandonada a Espanya pel PSOE, ha esdevingut una opció quasi revolucionària. Fins i tot la democràcia cristiana, comparativament, ho pot semblar. Sóc conscient que puc estar parlant d’espectres del passat. Substitueixin socialdemocràcia i democràcia cristiana pels respectius valors sobre els que es sustentaven i els denominen com vulguin. Estat del Benestar, per exemple.
A partir d’aquí la defensa de l’Estat del Benestar des de fora de l’stablishment ha esdevingut un instrument polític valuosíssim, sense necessitat de fer esment ni al comunisme, ni al marxisme. Igualment, diferenciant “la casta” de “la gent”, no cal parlar de dictadura del proletariat, ni de lluita de classes. I tot això té un gran valor electoral perquè molts dels que ara pateixen, abans, amb la combinació dels salaris familiars i els crèdits que ara se’ls hi neguen, es sentien membres d’unes classes mitjanes que no simpatitzaven amb aquesta terminologia i tot el que representava. Per aquest motiu els ideòlegs de Podemos s’han afanyat a substituir l’eix dreta-esquerra, per parlar dels de dalt (“la casta” o minoria de dretes) i els de baix (“la gent” o majoria formada per l’espai que en termes del règim del 78 anava des de part de la UCD i d’AP al PCE, passant pel PSOE).
En aquest terreny propici per manipular les emocions, equiparar la gestió empresarial d’allò públic a privatització ha estat bufar i fer ampolles. “La gent” associa fàcilment “la casta” amb l’empresa (pobres empresaris, tan víctimes de la dictadura financera mundial com “la gent”!). I com que “la casta” roba, l’empresa i el que és privat serveix per robar. Així és com a base de confondre gestió empresarial amb privatització i assimilar privatització a corrupció s’ha promogut una concepció “soviética” del sector públic.
I tant ha quallat, que fins i tot partits com CiU han acabat aprovant al Parlament de Catalunya mesures -llei de transparència, d’acompanyament als pressupostos i altres- que desincentiven la presència de la societat civil i de l’empresariat -amb tot el seu valor afegit- en els òrgans de govern de les empreses públiques, alhora que actuen d’estímul per tal que els millors directius públics cerquin opcions més atractives en el sector privat.
Aquest és el camí pel qual els que més pateixen i fugen escaldats de la corrupció i del col•laboracionisme amb el foment de la desigualtat creixent dels partits tradicionals, poden acabar confiant el vot a una casta d’universitaris dedicats a manipular en benefici propi el patiment de la gent. Elit acadèmica que de moment lluny d’articular un programa, s’ha limitat a empaquetar uns quants slogans basats en l’odi, la ràbia i l’esperit de revenja i difondre’ls a partir de l’ús magistral de la TV (cadenes de “la casta” incloses) i de les noves tecnologies.
Estem parlant d’uns profes acomodats que -com tants altres acadèmics d’opcions diverses- no han hagut de gestionar mai res en la vida real (el que no els diferencia de cap president de Govern espanyol, tret de Calvo Sotelo). Han begut de les fonts de Maquiavel, Chesterton, Gramsci, Laclau i si bé la interpretació que han fet del marxisme, és menys perversa que la que van fer Lenin, Stalin o Castro, és igual d’esbiaixada. I com que d’aquests no en queda gaire res, han anat “de sabàtic” a la Veneçuela de Chávez i amb un discurs entre bolivarià i peronista volen inaugurar un nou règim en substitució del del 78, que apunta maneres totalitàries.
Podemos, però, no deixa de ser una colla de “surfistes oportunistes”. Potser té raó Niño Becerra quan diu que en la mesura que l’únic que aconseguiran serà una condonació de part del deute i algun tipus de renda bàsica que si, -afegeixo jo- es fa amb les premisses que Tomás Garicano proposa a Ciutadans poden resultar mesures beneficioses.
En qualsevol cas. Més enllà del protagonisme que se’ls hi doni a aquests “surfistes d’última hora”, el tsunami hi és i ja ha fet moltes destroces. Els esmentats estralls de la crisi sobre els més febles de la societat, víctimes de la conxorxa dels partits tradicionals amb el poder financer global, és una realitat.
Però si els nous models polítics persegueixen furgar en el malestar i fomentar el ressentiment i l’esperit de venjança, em reafirmo en la convicció que cap problema es pot resoldre amb solucions basades en aquests valors negatius. La reacció està clara i justificada. La solució en absolut.
Sóc conscient que apel•lar com alternativa, més que a la socialdemocràcia i a la democràcia cristiana, als valors que les van caracteritzar, pot sonar demodé. Segueixo creient, però, que estimular la capacitat perduda dels primers, de fer politiques redistributives que disminueixin les desigualtats, combinada amb la capacitat dels segons de desregular, ens situaria en el camí adequat. Sense una major recaptació d’impostos, millor redistribució i menys regulació és impossible revitalitzar l’Estat del Benestar que, de tota manera, només ha funcionat a Europa a plena satisfacció en èpoques de creixement econòmic.
A Catalunya, els partits tradicionals no s’han lliurat dels problemes del PP i el PSOE. En el terreny social opino que la línia a seguir és la mateixa. Si no hi ha un acord entre els valors socialdemòcrates i socialcristians que permeti aproximar ERC i CiU mai hi haurà una majoria per la independència. La CUP haurà de fer prevaldre el rigor i l’honestedat que els caracteritzen, absents a Podemos . ICV pot acabar diluint-se en Podemos (diguin-li Ada Colau, monja Forcades o com vulguin) i minimitzar-se. Pel que fa als socialistes catalans, opino modestament que el més útil per a tots, seria que adoptessin el camí que semblen mostrar persones com Ángel Gabilondo per tal de contribuir a la disminució de la desigualtat. El camí de la socialdemocràcia que mai havien d’haver abandonat i a poder ser -aquí ja tinc més dubtes- que contribuissin també a flexibilitzar l’ADN centralista i jacobí de la trista Espanya de sempre.