Hi ha motiu de celebració?

Encara hi ha motiu de celebració?

Avui fa 35 anys que la Constitució Espanyola va ser aprovada. Des de llavors, ha plogut molt…

Les coses el 1978 eren molt diferents que enguany. Només feia 3 anys que Franco havia mort. Veníem de la foscor, de la por, del terror i la repressió. Això va contribuir a què de forma majoritària optéssim per un model de transició que durant anys s’ha considerat exemplar i en el que l’amnèsia, l’oblit, van ser tàcitament acceptats. Personalment entenc aquesta opció i jo durant anys la vaig acceptar passivament.

La mort d’Alfonso Armada aquesta setmana, és un bon exemple del que dic. L’any 1983, sent president espanyol Felipe González, Armada va ser condemnat a 30 anys de presó i degradat, malgrat se li va conservar la pensió com a general de divisió. Poc temps va estar Armada a Alcalá-Meco però aviat “uns problemes de salut” que no li han impedit arribar als 93 anys, van permetre que, primer s’instal·lés còmodament a l’Hospital Militar Gómez Ulla i, atenció, al cap de 5 anys, a resultes d’un informe no vinculant del “Tribunal Supremo”, Felipe González l’indultés al·legant raons de salut i que havia manifestat varies vegades “la seva lleialtat a la corona i a l’ordenament jurídic constitucional”. Va ser alliberat un 24 de desembre per poder passar el Nadal a casa. Sé que algú em dirà que és un mal exemple perquè hi ha qui ha volgut situar-lo més a prop del prototipus De Gaulle que de Franco. Però ja ens entenem. El “Valle de los Caídos” segueix en peu i encara es poden trobar símbols franquistes per pobles i ciutats. La ferida de la Guerra Civil es va tancar en fals i, tot i que ara és fàcil dir-ho, ho reconec, la democràcia espanyola es va construir sobre aquest fonament d’aluminosi: l’amnèsia estimulada pel soroll de sabres i el record dels horrors recents.

La Constitució des d’aquesta perspectiva, representa la formalització legal del procés: un document consensuat entre d’altres per Manuel Fraga (dictadura), Miquel Roca (nacionalisme) i Solé Tura (comunisme) en un context ple de condicionants.

Ara aquestes bases comencen, però, a ser qüestionades. Les víctimes del franquisme han d’anar a l’Argentina perquè es faci justícia, l’ONU sol·licita Espanya perquè investigui abans d’un any les desaparicions durant la dictadura i, més enllà dels independentistes catalans, diverses veus qüestionen que la Constitució no s’hagi de reformar.

Em vénen al cap els seguidors madrilenys del meu blog, que els tinc, entre els quals alguns amics amb els que discrepem cordialment: no cal ser independentista -ni tan sols català- per demanar la reforma de la Constitució. Fernando Rey Martínez, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Valladolid, aportava ahir a “El País” uns quants arguments per modificar la Constitució: “La Constitució (…) ha inaugurat l’únic període autènticament democràtic de la nostra agitada història (…)  però ja no és el text viu que recull l’acord bàsic i fonamental de la nostra convivència, sinó un document polític coagulat, en part incorporat a la legislació i la jurisprudència, però en part clarament superat per la realitat. Que hàgim reformat la Constitució només dues vegades, i per exigències europees, és una anomalia impresentable en comparació amb qualsevol altre país (…). Els partits han de passar de ser la institució privilegiada -això va tenir el seu sentit el 1978, però no el 2013- a la més controlada; i cal obrir espais a la ciutadania i la seva participació: obrir les llistes, fer més proporcional el sistema electoral, reformar el règim de referèndum (…) el sistema de cooptació de vocals del Consell General del Poder Judicial, del Tribunal Suprem i el Constitucional ha de canviar radicalment (…) ja ni parlo dels temes territorials (…) (Els partits) podran al·legar que no és necessària la reforma constitucional perquè, amb el desafiament independentista català en marxa, seria com tirar gasolina al foc. Com si aquest desafiament no requerís una resposta constitucional”.

Què ens passa a la majoria de catalans? Joan B. Culla ho resumeix molt bé quan parla de “l’equívoc de la transició”. Deia  Culla: “Mentre les forces polítiques del catalanisme haurien concebut el procés constituent i estatuari com el punt de partida de consolidació de l’autogovern, les forces polítiques dominants al conjunt d’Espanya haurien entès aquell procés com el punt d’arribada pel que feia a un nou disseny territorial de l’Estat”.

Aquest equívoc de gravíssimes conseqüències s’ha mantingut durant molts anys, no sense tensions, fins que des del poder central pel que fa, entre altres, a política lingüística, cultural, inversions en infraestructures  i fluxos fiscals, el PP sobretot i el PSOE en part, han conclòs que el que per a ells va ser “la concessió autonòmica”, s’ha acabat i cal recentralitzar, escanyar econòmicament i uniformitzar. Aznar va ser el primer en trencar decididament l’esperit de la transició. Per ara, el punt final (o si es vol inicial pel neoindependentisme català) va ser la sentència del Tribunal Constitucional de 28 de juny de 2010, per la qual 10 magistrats nomenats a dit pels partits polítics van enterrar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, les Corts Generals espanyoles, sancionat pel Rei i votat en referèndum pel poble de Catalunya.

“De aquellos polvos vinieron estos lodos”:  manifestació massiva sota el lema “Som una Nació. Nosaltres decidim”, el 10 de juliol de 2010, marea humana als carrers l’ 11 de setembre de 2012, cadena humana del 2013 i…

Davant això, tancar-se en banda, negar l’evidència i emparar-se en una legalitat que permet que 10 magistrats actuant al dictat dels partits que els han proposat, ignorin el que els catalans van expressar a les urnes, és apostar, més que mai, per la confrontació. Aquesta mena de legalitat que acaba enterrant la legitimitat democràtica, no s’hauria de revisar?

Que algú tan mesurat com Miquel Roca afirmi que hi ha un abans i un després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, i que aquest Tribunal -“partiditzat” des de sempre, però polititzat des d’aquesta sentència- més enllà de la seva funció de control constitucional, ha perdut la capacitat d’adaptar la Constitució a l’evolució social, fins a fer-li dir que no li mereix cap respecte…

Sovint, per neutralitzar els que propugnen una reforma de la Constitució, es fa referència a la perennitat de la Constitució dels EEUU. S’oblida que, per exemple, la Constitució francesa de 1958 s’ha reformat 24 vegades. Però s’oblida també la capacitat del Tribunal Suprem, en el cas dels EEUU, d’adaptar l’esperit constitucional als canvis socials.

La Constitució va ser elaborada de forma deliberadament ambigua, confiant en aquesta capacitat interpretativa que ha desaparegut, i en la voluntat política present el 1978 però absent avui. Voluntat política, que hauria de permetre que l’actual conflicte Catalunya-Espanya es pogués resoldre amb un referèndum a celebrar a Catalunya, per exemple, per la via del 150.2 de la Constitució o, si es vol, com propugna l’acreditat constitucionalista Rubio Llorente, “autoritzant un referèndum a Catalunya” que si el resultat del qual fos la independència portés el Govern espanyol a “estudiar una reforma de la Constitució per fer-la possible i convocar un referèndum”. Ja sé, lectors discrepants, que potser penseu: “Sí home, i què més!! Ja s’ha cedit prou!!”.

Miquel Roca, referint-se als que diuen que en el temps de la Constitució ja es va cedir massa, deia a “El País” de dilluns passat quelcom molt important: “¿Qué quiere decir que ‘ya se cedió demasiado’? ¿De quien era propiedad España? Ese ‘se cedió demasiado’ representa mucho: algunos quieren recuperar aquello que interpretan que cedieron”. I aquest cedir pressuposa una concepció única de ser espanyol des de la que es decideix quant d’idioma, quant de cultura, quant de sistema educatiu propi, quant d’infraestructures, quant… se’ns autoritza o quant de solidaritat se’ns imposa als catalans per ser acceptats sense problemes.  Això ha fet que el sentiment majoritari entre nosaltres sigui que d’aquesta manera no: estem al cap del carrer i no veiem gaires alternatives.  També ha provocat que els espanyols estiguin de nosaltres fins el cap d’amunt i ens vulguin passar per sobre, precisament amb aquesta Constitució, l’esperit amb la qual va ser consensuada es troba a les antípodes del mal ús i l’abús que se’n fa.

Acabo amb una aportació més de Miquel Roca en la citada entrevista, apel·lant al diàleg: “Lo que es evidente es que si no se habla no se resuelve. Jordi Solé Tura, Gregorio Peces-Barba y yo nos sentamos a hablar con Manuel Fraga, que en 1978 representaba la herencia más directa del franquismo. ¿Hay más diferencias entre algunos protagonistas del momento que las que había entre nosotros?”. Ho diu un que va néixer a l’exili respecte a un que va ser Ministre de la dictadura!!

Evidentment, aquesta reflexió ens duria cap a la tercera via. Però la tercera via avui l’han de posar damunt de la taula el Govern del partit que va fundar Manuel Fraga i en concret el President Rajoy. I no ho faran. Com no ho farien els successors de Pablo Iglesias, malgrat no tenir cap FAES al darrere. Vegeu sinó la foto que acompanya el post…

Amics madrilenys seguidors del meu blog, sé que de vegades us costa acceptar la discrepància. Disculpeu les incomoditats que us provoco i deixeu-me que us faci una pregunta alhora que animar-vos a contestar-la en l’espai previst en aquest blog: Creieu que a la vista de les conseqüències que ha comportat que el Tribunal Constitucional malmetés l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, el PP, avui, amb aquesta informació, renunciaria a sotmetre’l al Tribunal Constitucional? Jo em reservo l’opinió. Però s’accepten apostes!!

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.