El Rockledge estava ple de records de tantes vegades que m’hi havia hostatjat entre el 2000 i el 2015. Vaig deixar les maletes a l’habitació i em vaig asseure una estona a la sala d’estar mentre fumava un Toscano partit per la meitat i somreia a l’esquirol que, des del balcó, a través del vidre, em mirava fixa i dolçament. A l’esquerra, la llar de foc gran i alta, de casa victoriana, i a la dreta, una biblioteca amb llibres i un aparell de música. Vaig posar la ràdio abans d’anar a Les 5 Saisons, a la rue Bernard, al barri d’Outremont. Allà podria fer una compra d’emergència, de productes de qualitat i alguna amanida i plat preparat abans d’anar l’endemà al mall per comprar per a… uns quants dies. No sabia fins quant de temps em quedaria al Rockledge. De fet, m’hi podia quedar a viure. Almenys de moment. Però això ho volia pensar bé. Calia tenir en compte l’hivern i les nevades. I també el verd espectacular i el color intens de la primavera i l’estiu, i el vermell únic de les fulles dels erables a la tardor. I sobretot el meu propòsit de trobar un ambient propici per escriure.
Les 5 Saisons era, per cercar un símil proper, una mena d’Ametller Origen que ja existia els anys 80 quan aquí estàvem lluny d’imaginar establiments d’aquest tipus. Vaig tornar a obrir la porta de l’ascensor i darrere d’aquesta hi havia la reixa de rombes plegables que tota la vida m’havia cridat l’atenció. Em recordava els ascensors dels “Intocables”, a Xicago. Aquells que anaven a parar a subsòls secrets plens de gàngsters fumant cigars, jugant al pòquer i bevent whisky a l’època de la llei seca. La reixa, la tancaves a mà i s’obria automàticament a l’arribar al destí que, en aquest cas, era també el subsòl. Vaig travessar de nou el garatge, vaig obrir la porta del mateix i vaig pujar al Lincoln. Vaig fer ziga-zagues en direcció nord-est. Vaig passar per davant del Bloomberg Pavilion de la universitat en la que havia estudiat i on havia tingut el despatx i havien passat tantes coses, vaig endinsar-me a Outremont i no vaig trigar en arribar.
De tornada, vaig parar-me al Parc Joyce. Feia dies havia recordat un “5 à 7” a casa de la Diane (trobades socials a casa d’algú per celebrar algun aniversari o el que convingués a l’acabar la feina. “5 à 7”, tot i ser orientatiu, indicava un vinet i algun snack o pastís entre les 5 i les 7 de la tarda). Recordava la casa en un dels quatre carrers al voltant del parc. Un indret tranquil i que em provocava bones vibracions. Vaig aparcar i fer la volta al parc, mirant les cases i veient que n’hi havia tres en lloguer i una en venda. Vaig tenir clar quina m’agradava i vaig apuntar el número de telèfon de la immobiliària. No trucaria d’immediat. De moment em quedaria al Rockledge i ja trucaria quan fos. Si la casa ja estava llogada, és que no era la que necessitava per viure aquella etapa de la meva vida.
Vaig sopar a la cuina del Rockledge. Una amanida de celery i pastanaga, una selecció de formatges i un parell de copes de St. Hugo, un cabernet sauvignon australià més que acceptable. M’encantava aquella cuina en la que tot era dels anys 50. El terra de rajoles blanques i negres, la cuina de gas amb la flama permanentment encesa (sempre m’havia cridat l’atenció aquell sistema en un país on, per la quantitat de fusta utilitzada en la construcció de les cases, els incendis eren molt freqüents), la vella nevera westinghouse que es barrava amb una palanca giratòria, la cafetera tipus “Melita”, el molinet de cafè… Quan vaig acabar, vaig trucar a la Lucie i vaig quedar per dinar amb ella l’endemà a Sainte Anne de Bellevue, a l’extrem sud-oest de l’illa de Montreal.
L’ombra del tendal de la terrassa s’agraïa en aquell dia encara de primavera però amb temperatura i humitat d’estiu. Vaig poder triar taula davant el llac i abans de 10 minuts la vaig veure arribar elegant i estudiada. Llarga i sentida abraçada!
-Finalment! No va ser durant els anys 80 i ara quan ja et veia jubilat al teu país, vens al nostre!
-Ja veus. Vaig marxar sense pensar-ho gaire i ara… igual. Potser és cert que els humans no canviem tant.
-Tindràs feina. Les coses no han canviat tant de quan tu hi erets. Ja saps… La lluita entre els equips de recerca pels fons públics i privats depassa tota lògica.
-Sé que es vol resoldre l’etern problema. En la nostra època tenia noms i cognoms. En Peter i en Charles, ja no hi són. Però sé que la seva “descendència” segueix amb les ganivetades per l’esquena.
-El teu perfil pot ser ideal. Ets estranger, no tens vincles amb cap d’ells i ets un gestor. Han calgut trenta anys perquè entenguessin que la solució no estava en valorar l’experiència en recerca per cercar una solució. Calia un gestor…
-I encara un avantatge més. Ho faré des d’una companyia privada externa a universitats i equips de recerca… Et confesso que hi vinc a viure. Faré la feina. La faré i espero que vagi bé. Però ja estava pensant en jubilar-me i no he abandonat la idea. M’estimula més fer l’experiència país que l’experiència feina.
-Però si el país el coneixes com un canadenc! Vas viure uns quants anys amb nosaltres. I… amb mi, per cert!
-Sí. No ho he oblidat. Va ser fantàstic. Però no em vaig atrevir a viure l’amor conjugal amb tot el que comporta. De fet, no ho he aconseguit
SAINTE-ANNE-DE-BELLEVUE
mai i ara, per damunt de tot, cerco la tranquil·litat. Potser no soc capaç ni d’explicar amb paraules en què consisteix aquesta pau que busco. Però aquest país em transmet pau. Sou rics, no gaire apassionats en general, al món no es parla de vosaltres. No apareixíeu a les notícies de la major part de països del món. Es podria dir que sou avorrits, tot i que jo sé que no és ben bé això. I quan fa fred i neva no hi ha gaire moviment. Ni gaire soroll. Mai hi ha gaire soroll, però a l’hivern menys, i l’hivern és molt llarg. No creguis que no em fa respecte. Mai m’han agradat els climes extrems i, a mesura que envelleixo, cada vegada em costa més. Les capes de roba, les gorres, les bufandes, els guants, les botes… Però mira, per ara, em sembla que vull viure aquesta experiència. Si me’n canso marxaré. A casa o a algun lloc de clima suau, gent poc agressiva i invasiva i amb paisatges bonics. No sé si queden gaires llocs d’aquests al planeta…
-I sol, no? Sempre has estat solitari, però durant anys et resisties a renunciar a un ideal de parella que, honestament, sempre em va semblar utòpic. No aguantes gaire els altres. Em feies patir quan veia que, fins i tot, semblava que en ocasions no t’aguantessis ni a tu mateix.
-Tu, en canvi, sembles feliç amb en Guy.
-Valoro la companyia, i amb els anys he après que, per trobar-la, cal posar-hi feina. Com tantes dones, vaig voler ser mare i soc de les que admeto que l’instint maternal pertany al regne animal. És l’instint de supervivència de l’espècie que, amb la civilització, sembla que es perdi. Ser mare, en el meu cas com en tants, va significar renunciar a la carrera professional que hagués desitjat i que hagués pogut fer. Oportunitats no me’n van mancar i a tu et puc dir, sense que em malinterpretis, que capacitat, tampoc. Però vaig haver de renunciar-hi. Se suposa que les societats “nòrdiques”, riques i avançades, són menys masclistes que les vostres, les mediterrànies. Però al final… en Claude sí que va poder fer la seva gran carrera perquè dels nens me’n vaig ocupar jo. I de rentar els plats, també! Els nens es van fer grans, el niu va quedar buit i jo també. Buida i insatisfeta. I em vaig dir a mi mateixa: “Ara és la meva. Ara em toca a mi”. En Claude no estava disposat a sacrificar res perquè jo pogués guanyar el temps perdut. Ni temps ni diners. Ell ja estava bé amb aquell “model familiar” en el que jo m’ocupava de tot. No tenia més sentit que continuéssim junts. Afortunadament, vaig poder reatrapar i desenvolupar -tard i amb dificultats- la carrera professional. I des de fa uns pocs anys sento que ja en tinc prou, ja m’he tret l’espina que duia clavada. M’he fet gran i vull compartir la vida amb algú que també vulgui el mateix. Vaig pensar de nou en tu. La primera vegada no en teníem ni 30 i vas marxar. Aquesta no sabies ni com posar-t’hi amb això d’envellir en companyia.
-Què més voldria jo que ser capaç de compartir la vida tranquil·la a la que aspiro amb algú…
-Mira, no crec que hi hagi receptes màgiques. A nosaltres, ens està funcionant la voluntat. Voler compartir el que desitgem en el tram de vida que ens pugui quedar i, alerta que aquí està la clau per a mi, posar-hi molta feina. Molta paciència, molta tolerància. Però els dos, no només un com em va passar amb en Claude. Hi posem molta feina i el sacrifici no és tal, perquè el resultat aporta. Som més feliços junts posant-hi feina que envellint sols…
-Doncs jo porto molts anys sol i no tinc pas la sensació de què més enllà de companyies sectorials, temàtiques, parcials, sigui capaç de gran cosa més. Em penso que arribo molt tard. A la meva edat, no puc pretendre fer una marató quan mai he corregut ni per pujar a un avió a punt de tancar l’embarcament…
Vaig llogar una casa al Parc Joyce, després de cercar molt per tot el barri. Sabia què volia. Havia conservat en la memòria sensacions, vistes, olors, colors, silencis… Quan vaig veure aquella casa, el seu aspecte exterior em va seduir molt. Jardí suficient, gairebé sense solució de continuïtat amb la gespa del parc, de manera que el parc era una prolongació natural del meu jardí. Parets de pedra, finestres amb vidres quadriculats pels llistons de fusta, xemeneia, parquet flotant que cruixia a mesura que el trepitjava, olor de fusta bona, silenci absolut, parets a quatre vents, separació d’una vintena de metres amb les cases veïnes…
Anava a tornar al Rockledge quan alguna cosa em va acabar portant al Beauty’s Luncheonette, a Mont Royal Avenue. En lloc de tirar pel dret, vaig recrear-me recorrent tot el carrer Bernard, fins a Avenue du Parc, i d’allà Mont Royal fins el famós dinner, inaugurat els anys 40 per la família Sckolnic. Jueus, com jueus eren els propietaris de les botigues de roba de la zona que acabarien sent els clients inicials del conegut restaurant. Seguint la tradició jueva, allà hi anava a menjar smoked salmon, cream cheese and capers bagel i acostumava a prendre una Molson i un cafè. El cafè esdevenia una urgència quan molts diumenges, amb la Lucie sovint, amb el Pierre a vegades o amb altres amics, fèiem cues de fins a vint minuts o mes a -20, -30 graus, per fer el brunch. Si no n’hi havia prou amb el bagel, podia caure una omelette o uns ous benedictine o el que fos. Érem joves, teníem gana i estàvem acostumats a viure en el fred!
Durant els trenta anys que havien passat, hi havia anat diverses vegades. Però aquesta era diferent. Tenia una sensació diferent. La incertesa era fins i tot superior a la que vaig sentir quan hi vaig anar essent ben jove. Aleshores feia respecte. Ara el meu pressentiment era positiu. Aquella seria una bona etapa. Els anys passats a la política, a la consultoria i a l’empresa em donaven un bagatge suficient per manegar cracks de la recerca i, fins i tot, un parell de premis Nobel, sense faltar al compromís adquirit amb mi mateix de viure aquella reedició de l’experiència americana gaudint cada moment, cada paisatge, cada imatge, cada color, cada sensació. I llegint i escrivint molt.
Allà assegut al banc blau elèctric del Beauty’s, em va passar la meva vida professional per davant i em vaig estremir. Jo havia anat a estudiar a
ESQUI DE FONS A MONTREAL
FONT: Amy Photo
aquell país pel valor afegit que suposava fer-ho, per ser “un home de profit”. Què diferent faria ara les coses! Què fàcil i absurd dir-ho ara!
Vaig tornar cap el Rockledge amb una sensació de felicitat íntima.
Acabant l’estiu, la casa del Parc Joyce estava pràcticament enllestida. El dia que m’hi vaig traslladar ja feia fresca i les fulles dels arbres començaven a esdevenir vermelles. El dia s’havia escurçat molt i la tardor ja estava allà mateix