PIAZZA I DOBLE FAÇANA (GÒTICA DE 1350 I RENAIXENTISTA DE 1470), DE SANTA MARIA NOVELLA. FLORÈNCIA
Vaig aparcar al Parcheggio Stazione Fortezza Fiera, situat al costat de la Fortezza da Basso i del viale Filippo Strozzi, i vaig començar a caminar cap al centre per un entorn sense més interès i una mica destarotat. Hi havia el tren, l’estació de Firenze Santa Maria Novella i una línia de tramvia que em va semblar força nova. Tot plegat tenia aquell aire de barri ferroviari perifèric, més aviat pobre, que en créixer havia acabat absorbint una antiga fortalesa. Vaig pensar que, en temps més o menys remots, aquell edifici devia haver quedat fora de la ciutat, fins que els carrers i les cases l’havien anat envoltant. La part bonica de Florència encara semblava lluny. Em va semblar paradoxal que un lloc tan poc atractiu portés el nom de Filippo Strozzi, tot i que del personatge en sabia ben poca cosa.
Més tard, en buscar qui era, el nom del vial va anar prenent sentit. La fortalesa s’havia aixecat adossada a les muralles, i els Strozzi eren una de les grans famílies florentines, rivals dels Mèdici. D’aquests, les novel·les i les sèries n’han fet gairebé uns coneguts de casa, aquells banquers que al segle XV governaven la ciutat sense necessitat de corona i tenien diners tant per exercir el poder com per pagar obres d’art. Els Strozzi han tingut menys fortuna amb la popularitat, però també en tenien, de diners i d’ambició. La rivalitat no els impedia casar-se amb els Mèdici, fer-hi negocis o arribar a enteses quan convenia. Filippo s’havia casat amb Clarice de’ Medici, neta de Lorenzo el Magnífic, i havia ajudat a finançar la fortalesa. Quan les aliances es van trencar i es van enfrontar amb les armes, va acabar derrotat i tancat allà mateix, on acabaria morint. Poc es devia pensar, quan hi posava els diners, que també s’hi deixaria la pell.
Costa associar l’esclat de llibertat creadora del Renaixement amb un poder que podia quedar en mans d’una sola persona o d’una família amb una gran fortuna al darrere. La recuperació dels clàssics i l’impuls de l’humanisme potser feien esperar una renovació semblant en la manera de governar, però la curiositat intel·lectual no duia necessàriament a voler repartir el poder. Hi havia republicans, i Florència tenia una tradició republicana important, però per a molts humanistes un sol home podia governar legítimament si tenia la preparació i la virtut necessàries per fer-ho bé. Maquiavel hi posava el seu matís, que conservar el poder podia exigir saber no ser bo. La distància entre una cosa i l’altra deixa prou espai per discutir-hi, sense necessitat d’atribuir a aquella gent les conviccions polítiques que avui ens semblen irrenunciables.
I després hi havia qui pagava tot aquell desplegament de talent. Hauria estat estrany que el mecenatge no influís gens en la manera de mirar els Mèdici. Si el qui governa et permet pintar, estudiar o escriure, és fàcil que la seva figura et resulti més amable. L’admiració podia ser sincera i, alhora, trobar-se còmodament amb l’agraïment i amb la necessitat de continuar rebent encàrrecs. Ves a saber fins a quin punt allò ajudava a acceptar el príncep de torn. La bellesa que feien possible devia pesar també a l’hora de jutjar-los. 
Resseguint el mur de la fortalesa, camí del centre, vaig descobrir, a l’extrem del recinte, una caserna militar que ocupava una petita part de l’antiga fortificació, amb una bandera italiana esfilagarsada que onejava al vent. Aquella imatge sí que l’havia anat trobant repetidament durant el viatge. En molts edificis públics les banderes estaven poc cuidades, tant si eren italianes com europees o locals, fins al punt que ja m’hi fixava expressament. A la caserna, el contrast amb el respecte que els militars exigeixen per als símbols tenia la seva gràcia. Tanta veneració a la pàtria i tan poca atenció a canviar-li la bandera. Si aquell drap hagués hagut de donar la mesura del seu fervor patriòtic, Itàlia no hauria semblat gaire ben defensada.
Al cap d’un quart d’hora escàs de caminar, vaig retrobar Santa Maria Novella per la part del darrere, la més propera a l’estació. Uns dies abans m’havia entretingut a visitar-la, i tornar-la a veure em va portar de seguida al cap la Trinitat, de Masaccio. M’havia impressionat tant que la imatge em tornava només de veure l’església, abans de tenir temps de pensar en res més. Ja en parlaré en els capítols més dedicats a l’art. Aquell matí continuava camí del centre, amb la Florència monumental començant a fer-se visible.
Després del trànsit i de tot aquell tros de ciutat que havia fet a peu des de l’estació, em va fer bé la claror de la plaça. Em vaig quedar mirant Santa Maria Novella de biaix. La mateixa llum que donava al marbre arribava al mur lateral, i vaig acabar mirant amb el mateix gust aquella pedra nua que, posat de cara a l’església, amb prou feines hauria vist. A la cantonada es veia ben bé on s’acabava el marbre i començava la pedra. Em va venir al cap allò de tot és façana. Quan ho dius d’algú, vols dir que, si mires què hi ha al darrere, poca cosa hi trobaràs. Aquí vaig mirar i hi vaig trobar tota una església medieval.
Entre les parades del mercat em vaig fixar en els dos obeliscs. Fan cara d’haver estat posats allà per fer bonic, però sembla que servien de fites en una cursa. L’associació plaça urbana-cursa em va fer pensar en el Palio de Siena. A la Piazza del Campo hi corren els cavalls amb els genets al damunt. Aquí, al Palio dei Cocchi, els cavalls estiraven els carros que havien de girar al voltant dels obeliscs. Amb el mercat muntat, aquell matí ja costava imaginar per on podria passar un carro. I pensar que n’hi feien córrer uns quants alhora.
A la plaça de Santa Maria Novella vaig mirar a quina distància tenia el Ponte Vecchio. Google Maps em donava un quilòmetre i cent metres. Ja sabia que el centre de Florència era petit, però veure aquella xifra al mapa em va tornar a sorprendre. Un quart d’hora a peu. Onze mançanes de l’Eixample de cap a cap i amb prou feines vuit d’ample. Els que sou de Barcelona o la coneixeu, imagineu-vos l’espai que va de Roger de Llúria a Comte Borrell en un sentit i de la Gran Via a Còrsega en l’altre. I, pels que sou del Perelló o el coneixeu, situeu-vos. De llarg, si fa no fa, del restaurant Censals a la benzinera Alas. D’ample, del cementiri a l’institut. Totes dues distàncies en línia recta. I mireu què hi cap.
A tocar del mercat, San Lorenzo i les capelles dels Mèdici. Una mica més enllà, el Duomo, amb el baptisteri al davant i, al darrere, el museu de l’Opera del Duomo on hi ha, entre moltes altres obres, la Pietat de Miquel Àngel o la Magdalena penitent de Donatello, tallada en fusta. El David de Miquel Àngel, és a pocs carrers, a l’Accademia. I més cap al riu, cap a l’Arno, la Piazza della Signoria, el Palazzo Vecchio i els Uffizi. En d’altres paraules, en aquest trajecte hi trobem —i només esmento una petita mostra —: la Trinitat de Masaccio, els sepulcres dels Mèdici de la Sagristia Nova de Miquel Àngel, la cúpula de Santa Maria del Fiore de Brunelleschi, la Porta del Paradís de Lorenzo Ghiberti, la Pietat Bandini de Miquel Àngel, el David de Miquel Àngel, el David de bronze de Donatello, la Mare de Déu d’Ognissanti de Giotto, la Primavera i El naixement de Venus de Botticelli, l’Anunciació de Leonardo da Vinci, el Tondo Doni de Miquel Àngel… I encara n’hi a més i para quan te’n cansis!
Si voleu pensar en el Louvre o en el British Museum per fer-vos una idea de la categoria de les obres, penseu-hi. Però Florència no és ni París ni Londres. Josep Pla tenia tota la raó quan deia que era una ciutat provinciana. Al capítol anterior ja parlava de la sorpresa de retrobar aquell aire de província en una ciutat de projecció universal. Mirant el mapa, amb el pont a un quart d’hora, tornava a tenir, exactament, la mateixa sensació. Tot el talent i el patrimoni artístic i cultural que Florència va acumular a la fi de l’edat mitjana i durant el Renaixement van fer créixer molt més el seu nom que la ciutat mateixa. No sé si hi ha res de comparable al món i diria que el que més s’hi aproxima (Venècia?, el Vaticà?) es troba a la península itàlica.
Però en aquest trajecte hi ha molt més que obres d’art o, si es vol, també hi ha obres d’art d’una altra mena.
Quan vaig mirar el mapa a Santa Maria Novella, encara tenia tota la jornada per davant. Amb l’avantatge que em dona escriure després d’haver-la viscut i gaudit de cap a cap, ja us puc avançar que vaig trobar una altra mena de patrimoni en un tros d’uns vuit-cents metres per cinc-cents, gairebé tot dins l’espai que havia descrit al matí. Si aleshores, per fer-me entendre, m’havia valgut de l’Eixample (onze mançanes de llarg per vuit d’ample) i del Perelló (del restaurant Censals a la benzinera Alas i del cementiri a l’institut, respectivament), ara en tindria prou amb vuit mançanes de l’Eixample per cinc. Al Perelló, si fa no fa, del Molí de Vent a la benzinera Alas de llarg i de la plaça de la Cooperativa a la benzinera d’ample, sempre en línia recta.
Què hi havia en aquells vuit-cents metres per cinc-cents? Moltes coses. En citaré només unes quantes, les que em van fer aturar o que em van quedar més vives d’aquella jornada. La botiga de roba de Loretta Caponi i la de Ferragamo, el Mercato Centrale i el restaurant on vaig dinar, la botiga Toscana Lovers, la jogueteria Città del Sole i la gelateria Perché no!… Com que són llocs que em van fer aturar i mirar amb interès què hi havia i què s’hi feia, em permeto dir-ne petits «museus» d’artesania. En una sabata, en un brodat o en un plat de resina amb rodanxes de cítric deshidratades a dins, peces treballades a mà, es podia reconèixer la feina d’algú que coneixia bé el seu ofici i que prestigiava el made in Italy gràcies al seu saber fer, que sovint ha passat d’unes mans a unes altres, de vegades al llarg de moltes generacions.
Encara duia als ulls la claror del matí sobre el marbre de Santa Maria Novella i la pedra nua del mur lateral quan, en sortir de la plaça, em vaig ficar en un carrer estret. Vaig llegir-ne el nom. Via delle Belle Donne. Què més podia demanar a Florència a aquella hora? Doncs, a mà esquerra, m’hi esperava l’aparador de Loretta Caponi. Potser per a un florentí Loretta Caponi sona tan corrent com a mi Enriqueta Martínez. Però, a la meva orella catalana, el nom desprenia una classe que potser només li posava jo. Tant se val. Acabava d’entrar al carrer de les dones guapes i la primera que hi trobava es deia Loretta Caponi. Tant de glamur de bon matí em va agafar desprevingut. Sense cap mena de dubte, els vestits de l’aparador feien honor a les belle donne del carrer. El primer que em va saltar a la vista va ser l’elegància que desprenia tot el conjunt. Fins i tot les lletres del rètol tenien el seu punt de bon gust, i hi havia una delicadesa especial en la manera de vestir els maniquins i de disposar la roba. La botiga era fonda. La mirada se n’anava més enllà dels vestits, entre les lleixes de roba plegada i les làmpades, fins a un racó que em va fer pensar en un taller. Em va tornar a la memòria la figura d’una d’aquelles modistes que havia vist de petit, quan acompanyava la mare a fer-se roba, amb la cinta mètrica al coll i les ulleres una mica avall. Me la vaig imaginar al fons de la botiga, mirant per damunt de la muntura com queia la roba abans de tornar a abaixar els ulls i moure una agulla uns mil·límetres.
De la Via delle Belle Donne vaig sortir a la Via della Spada, que desemboca a la Via de’ Tornabuoni. Vaig tirar cap al riu i, a la plaça de Santa Trinita, al costat de la botiga de Ferragamo, em va aturar un nom gravat a la pedra d’un palau. Salvatore Ferragamo. El primer que vaig pensar va ser que potser hi havia nascut el fundador de la nissaga. En comprovar-ho, vaig veure que havia nascut a Bonito, a la Campània, i que, per arribar a aquell palau, li havia calgut passar primer per Hollywood. Feia dècades que els italians travessaven l’Atlàntic per guanyar-se la vida a Amèrica. El 1927, Ferragamo, que ja se l’havia guanyada calçant les actrius de Hollywood, també el va travessar, però de tornada. A Califòrnia mantenia els encàrrecs. A Florència va venir a buscar els sabaters capaços de fer a mà les sabates tal com ell les volia, que als Estats Units no trobava en nombre suficient. Tornar li va sortir bé. Amb un nom com Tornabuoni, fins i tot sembla que el carrer li doni la raó. Va tornar el sabater i les que van anar a fer les Amèriques, amb el made in Italy incrustat a les soles, van ser les sabates. Els encàrrecs continuaven arribant de Hollywood, però ara donaven feina a un taller de Florència.
Un altre dia vam tornar a passar per la Via della Spada amb l’Elianne, una amiga de Barcelona que havia aprofitat el pont d’octubre per passar uns dies a la Toscana i amb qui ja havia estat a Siena. Ens va sorprendre trobar una merceria de tota la vida al costat d’una botiga de Giorgio Armani. Al rètol hi deia Merceria. La paraula ens era tan familiar que per un moment ens hauríem pogut creure a Barcelona. Hi ha botigues que, de tan familiars, acabes pensant que són cosa de casa. I resulta que a Florència també hi ha merceries i que, en una ciutat gran, fa la mateixa gràcia trobar-ne una que a Barcelona, on cada vegada en veiem menys. En un poble encara ens semblaria natural trobar-ne una, tot i que tampoc n’hi queden gaires. En un carrer on pots encarregar un vestit a Armani, un aparador de pijames, mitjons i jerseis té una simpatia especial. I un pijama que doni gust de posar-se i que duri, a un preu enraonat, ja és una bona troballa. 
Després vam saber que era la merceria Del Cor, hereva de l’antiga merceria Anzellotti, que era allà on ara hi ha el Caffè Giacosa. Durant anys, els sastres de la Via de’ Tornabuoni hi anaven a buscar fils i botons. Una botiga de vetes i fils, com La Puntual de L’auca del senyor Esteve. D’aquí venia, en part, la calidesa que tenia per a mi aquell aparador. Em feia pensar en aquella gent que llevava la persiana de bon matí i es passava el dia darrere el taulell, amb el convenciment que els fills farien el mateix. Fins que en Ramonet té l’ocurrència de dir-li al pare que vol ser escultor. Al senyor Esteve li cau el món a sobre i, al final, és ell qui li acaba pagant el marbre. Me’l vaig imaginar a l’Armani del costat, preguntant quant valia un vestit a mida. Passat el primer esglai, potser hauria trobat que en Ramonet havia fet curt a l’hora de cobrar. I és que té gràcia discutir la vocació d’en Ramonet a la Florència de Michelangelo. Si per una d’aquelles casualitats remotíssimes el noi hagués arribat a esculpir una peça que, sense arribar ni de lluny a la sola de la sabata de la Pietat, n’hagués tingut una mica de gràcia, potser hauria estat Armani qui hauria hagut de passar per La Puntual a preguntar com anava la diversificació del negoci.
El matí que em vaig aturar davant la placa de Ferragamo, encara vaig tenir temps de passar pel Mercato Centrale, a San Lorenzo, abans de dinar. De formatges italians no en sé prou per triar-los pel nom, de manera que em vaig guiar per coses més elementals. Si era cremós o sec, i si duia tòfona, que m’agrada. En vaig trobar un al meu gust i també em vaig endur un tros de mortadel·la. Amb la mortadel·la tinc una relació curiosa. Si no és excel·lent, en general em fa fàstic. Una bona mortadel·la italiana, en canvi, em sembla un producte excepcional. No tinc terme mig… en aquest cas! Aquell dia vaig encertar totes dues compres. En el formatge i en la mortadel·la es notava tant la qualitat del producte com l’ofici de qui l’havia elaborat.
Enmig de la parafernàlia turística, em vaig obligar a aixecar el cap. El mercat és bonic. Per fora, una filera d’arcades de pedra volta l’edifici. A dins, l’estructura de ferro s’alça sobre les parades i els finestrals del pis de dalt hi deixen entrar la llum. Amb el producte que hi ha a baix, la idea de poder-lo menjar ben cuinat al mateix mercat em sembla extraordinària. I al pis de dalt hi havia força per triar i, en general, producte 
gurmet. Però l’aglomeració era insuportable. Em va tornar el malestar de la Boqueria, on qui va a comprar s’ha d’obrir pas entre els qui hi van a veure el mercat. Amb els anys he anat trobant la mateixa escena a la Concepció, a Sant Antoni, al Ninot. Vaig baixar amb el formatge i la mortadel·la. A dalt no hi hauria dinat ni que m’ho haguessin pagat.