EL PONTE VECCHIO

Alguns lectors us heu queixat, molt amablement, d’una certa sobredosi museística desprès de llegir algun dels capítols de Siena i potser d’Arezzo. En alguns episodis em vaig entretenir sense pressa amb les pintures, les escultures i tot el que hi havia per veure al Duomo, als palaus, em vaig deixar envaïr per l’emoció. A la catedral, tan aviat mirava el marbre del paviment com tornava a aixecar els ulls, convençut que, mentre mirava a terra, m’estava perdent alguna cosa. Pel que es veu, en escriure me’n vaig endur el costum. En un d’aquells capítols parlava de la síndrome de Stendhal, provocat per una sobredosi de bellesa i art. Em sembla prou clar que, a còpia d’explicar-vos el que havia vist, us vaig acabar induint una síndrome de Stendhal. En el meu cas, el que em desbordava era la quantitat de bellesa que havia d’assimilar. En el vostre, admeto que hi podia haver contribuït la llargada del relat. Ara toca anar a veure art a Florència i, abans d’entrar-hi, convé prendre alguna mesura preventiva. Intento aplicar-me-la primer a mi mateix i, de retruc, potser també us en beneficiareu vosaltres. Procuraré aturar-me davant d’allò que em faci venir ganes de quedar-m’hi una estona, encara que a la sala del costat hi hagi una obra que tothom considera imprescindible. Ja sé que, un cop a dins, em costarà deixar coses per veure.

Això escrivia el dia que tenia previst anar a la Galleria degli Uffizi al matí i a la Galleria dell’Accademia a la tarda. Abans d’entrar als Uffizi vaig passar pel Duomo i per la Piazza della Signoria, amb la torre d’Arnolfo alçant-se damunt del Palazzo Vecchio. Ja era a tocar del museu, però vaig allargar la caminada fins al cap nord del Ponte Vecchio, a la riba dreta de l’Arno. El sol encara quedava darrere dels edificis i el pont es veia a contrallum. Mirant les cases de l’altra riba em va venir al cap una observació de l’Elianne, que també s’havia aturat amb mi a mirar l’Arno un altre dia. A ella, aquella vista li havia fet pensar en Girona, en les cases de l’Onyar. Em va dir que en Quim Nadal, quan era alcalde, s’hauria inspirat en Florència per als canvis que es van fer a la vora del riu. També em sonava haver llegit en algun lloc allò de convertir Girona en “la Florència de Catalunya”.

Tornant de la Toscana vaig haver d’aturar-me a Girona per participar en les jornades del CODINUCAT. Vaig anar al Pont de Pedra a mirar la vista. Vaig trobar que el conjunt feia molt de goig. Entenia que l’Elianne hagués pensat en Girona davant de l’Arno i, ara que mirava l’Onyar, em feia gràcia comprovar que el record també feia el camí de tornada. Si he de triar entre les dues vistes, però, em quedo amb la de Florència. I això que el Ponte Vecchio, mirat com a conjunt arquitectònic, no m’acaba d’agradar. El pont em deixa els meus dubtes. La vista, en canvi, em va fer quedar una estona més a la riba, quan ja era a quatre passes dels Uffizi. Ara que ho escric, l’Onyar em torna a dur a l’Arno. Soc encara a la riba dreta, a quatre passes dels Uffizi. Camino una mica més per veure el Ponte Vecchio des del costat sud, amb la llum més favorable. Apareixen aleshores els ocres, els grocs, les petites construccions penjades sobre el pont, el corredoio vasariano i els reflexos sobre l’aigua. La mateixa arquitectura canvia completament segons d’on arriba el sol. No és un detall menor. Aprecio el que veig, però no acabo de…

I arribo als Uffizi amb aquella inquietud del començament del dia encara intacta. La cua és enorme i

LA GALLERIA DEGLI UFFIZI

durant uns instants espero que sigui la de la gent que encara ha de comprar l’entrada. L’arquitectura del pati ja imposa abans d’entrar. A través dels arcs, la torre del Palazzo Vecchio apareix emmarcada com si l’edifici hagués decidit convertir la ciutat en un quadre. Més tard, des de dalt, tornaré a veure aquest mateix corredor en sentit invers, amb la torre al fons i la cúpula del Duomo apareixent lateralment. Florència es va enquadrant tota sola.

Ara podria començar per la Galleria degli Uffizi i continuar per tot el patrimoni artístic que vaig visitar: Museo delle Cappelle Medicee, Basilica di San Lorenzo, Basilica di Santa Maria Novella, Cattedrale di Santa Maria del Fiore, Museo dell’Opera del Duomo, Basilica di Santa Croce, Galleria dell’Accademia, Palazzo Medici Riccardi, Piazza della Signoria, Loggia dei Lanzi, el Palazzo Vecchio, el Ponte Vecchio…

Impossible! Inhumà! Moriríem tots per una síndrome de Stendhal aguda amb simptomatologia florida i resistent a qualsevol tractament!!! Arribats a aquest punt, he de triar. Permeteu que abans us presenti la llista —només la llista— de les obres de les que tindria coses personals a dir i sentiments a intentar transmetre: El mateix Palazzo degli Uffizi, que actualment acull la Galleria, Cappelle Medicee / Sagrestia Nuova de Michelangelo, Basilica di San Lorenzo / Sagrestia Vecchia de Brunelleschi, Trinità de Masaccio, Crucifix de Giotto, Cappella Tornabuoni de Ghirlandaio (Santa Maria Novella), Cappella Strozzi de Filippino Lippi (Santa Maria Novella), façana de Leon Battista Alberti (Santa Maria Novella), elements arquitectònics vinculats a Brunelleschi (Santa Maria Novella), Cappella dei Principi (Cappelle Medicee), tomba de Donatello a San Lorenzo, la Pietà Bandini de Michelangelo, la Magdalena penitent de Donatello, Cappella Bardi de Giotto (Santa Croce), Cappella Peruzzi de Giotto (Santa Croce), tombes de Gioachino Rossini, de Michelangelo, de Galileo Galilei, de Machiavelli i de Vittorio Alfieri, cenotafi de Dante Alighieri (Santa Croce), la Primavera i el Naixement de Venus de Sandro Botticelli, el Baptisme de Crist d’Andrea del Verrocchio i Leonardo da Vinci, l’Adoració dels Mags i l’Anunciació de Leonardo da Vinci, el Tondo Doni de Michelangelo. I no acabaria, i només cito els que em van fer sentir quelcom.

Si de tot el que vaig veure m’obliguessin a triar cinc o sis obres per exemplificar la meva vivència del patrimoni artístic i cultural de Florència, entre les seleccionades no hi hauria el David de Michelangelo. Sí, en canvi, que hi hauria la Pietà Bandini. El David impressiona, però la Pietat commou. El David és la perfecció però, per a mi la Pietat és el tot. El David impressiona, per la tècnica, des de la raó. La Pietat aconsegueix quelcom més difícil que una reducció a tècnica. La Pietà arriba directament a l’ànima, sense valoració racional prèvia. És el meu resum personal sincer.

DAVID. MICHELANGELO

La mirada lateral del David és severa, vigilant i concentrada, i expressa decisió. El front i les celles acumulen tensió. Tot plegat anticipa en una espera tensa la presència de Goliat. Com deia, impressiona.

PIETÀ BANDINI. MICHELANGELO

Quan em vaig trobar davant de la Pietà, abans de voltejar-la i mirar per totes les bandes i tots els racons, em vaig quedar immòbil no sé quants segons. Es va fer present la professora Laruy d’història de l’art i aquella classe sense finestres al subsol de l’escola on els nens ens asseiem als bancs de l’esquerra i les nenes als de la dreta. Diria que allà vaig veure, per primera vegada en diapositiva, la Pietà. Diria! Per una banda dubto si l’any 1973 o 1974 teníem projectors, diapositives i pantalles o el que calgués a l’escola. Però diria que sí. Si no va ser una diapositiva, va ser una fotografia o quelcom més gran que la foto que hi havia al llibre de text. En aquest dietari ja he parlat i he retut tribut a la professora Laruy, una dona prima, esvelta, elegant i amb un monyo que de jove havia anat amb Vespa a veure el Partenó d’Atenes! Una professora inoblidable. En el meu cap, la trilogia Pietà/Michelangelo/Laruy era una realitat feta sentiment!

I aquesta és la paraula: sentiment! Al contrari que amb el David, no vaig reparar en cap perfecció tècnica i sí en l’amor immens barrejat amb el dolor intens que es desprenia d’aquella obra. La immobilitat de l’estàtua no contradiu el moviment que transmet, amb sensació d’inestabilitat, de pes, de gravetat, d’un Crist que s’esllavissa cap avall malgrat l’esforç visible dels vius per impedir-ne la caiguda. Això i la mirada trista, compassiva i pietosa de

L’ESCLAU BARBUT. MICHELANGELO

Nicodem, que, segons diuen, té els trets facials de Michelangelo, et deixen glaçat, paralitzat. Abans de pensar en cap tècnica, de preguntar-te si està inacabada o de mirar la part rugosa del darrere o el que sigui, connectes amb un munt de sentiments i amb la sensació que el marbre no aconsegueix aturar la caiguda de Crist. Així és com em surt intentar transmetre el moment màgic de la meva primera trobada «in vivo» amb la Pietà Bandini.

En el viatge de la Provença a la Toscana, just quan acabava d’entrar-hi, abans de trobar Lucca i Pietrasanta, vaig passar per Carrara, a les Alpi Apuane, on les muntanyes semblaven nevades, però en realitat era el blanc del marbre de Carrara (veure VIATGE A LA TOSCANA. 30 SETEMBRE DE 2026 (2): AL FINAL, LA TOSCANA). Quan vaig anar a veure el David, a la Galleria dell’Accademia, vaig passar per la galeria dels presoners, quatre estàtues inacabades de Michelangelo, en què es pot veure el bloc de marbre encara sencer per una o varies de les bandes i esculpit per les altres. La sensació és que l’escultor es va posar a picar el marbre cercant l’estàtua que ja estava perfectament feta a l’interior. Com si vingués en un motllo que calia trencar. És impressionant la transició de pedra a estàtua humana. Quan penso en les muntanyes de Carrara, em ve la idea que primer la neu es va transformar en marbre i després el marbre va sortir un cos humà.

Em situo al mig de la sala dels Uffizi on hi ha dues obres mestres de Botticelli. Jo diria una obra desdoblada en dos. A una banda tinc El naixement de Venus i, a l’altra, La primavera. Els dos quadres es miren de cara. Mirant a banda i banda i abans d’acostar-me a cap dels dos, m’impacta la bellesa del rostre i la perfecció del cos de les «dues» Venus. M’acosto primer a El naixement de Venus. Darrere de la deessa, una ratlla finíssima separa el verd grisós del mar de la claror del cel. De prop, les onades són tot just uns traços blancs que es repeteixen fins a la riba. El vent escampa les roses, fa voleiar els cabells de Venus i infla el mantell que li allarguen des de terra. Enmig de tot aquest moviment, el que més m’impressiona és la quietud de la deessa, amb el cap lleugerament inclinat, dreta damunt la petxina que és a punt de tocar terra.

Em giro i travesso la sala per anar a veure «l’altra Venus», com deia Giorgio Vasari, «un’altra Venere», quan descrivia La primavera. Aquí passem de la claror del mar a la foscor del bosc. De lluny m’impressiona com en sobresurten els cossos, tan lluminosos que semblen acostar-se mentre el fons s’enretira. De prop, em sorprèn la precisió gairebé obsessiva amb què Botticelli ha pintat les cares, els plecs dels vestits, les fulles i les flors que amb prou feines es distingeixen a la foscor del terra. I al mig de tot, una mica endins del jardí, hi ha aquella altra Venus, amb el mantell vermell i una mà alçada. Aquella altra Venus o la mateixa?

RETRAT DE SIMONETTA VESPUCCI. PIERO DI COSIMO

Botticelli es va inspirar en una mateixa musa?

En aquest viatge m’han «acompanyat», des de la distància, a través del dietari i de missatges de WhatssApp i alguna conversa telefònica, els bons amics Joan Oliveras i Xavier Ranera i l’estimada amiga i italianòfila «malalta» de tot el que té a veure amb Itàlia, Montserrat Teixidó. La Montserrat em va parlar de la importància de Simonetta Vespucci en la vida i/o l’obra de Botticelli. La meva curiositat per saber si darrere la Venus hi havia una dona real, em va portar a buscar informació. I, pel que he pogut trobar, no puc dir que fos ni model, ni musa inspiradora, ni amant. Potser algun altre rol? No ho sé. Per altra banda, Simonetta va morir abans que Botticelli pintés aquestes dues obres i tampoc esta clar que hagués disposat d’una model per fer-les. Potser era el seu ideal de bellesa? Potser coincidia amb la figura de Simonetta? Deixo un retrat d’ella en el post i jutgeu vosaltres mateixos.

En aquest dietari del viatge a la Toscana, he expressat en més d’una ocasió la fascinació que em produeix el Renaixement. Em fascina fonamentalment per la pluridisciplinarietat, pel fet que el coneixement en profunditat de diverses disciplines fos una possibilitat real. I també he comentat que a l’escola, per aquesta mateixa raó, ens el trobàvem en diverses matèries. A geometria i a dibuix vam aprendre el concepte de perspectiva. Com més s’allunyaven les vies del tren, més semblava que s’apropaven, fins a fondre’s en un sol punt. El senyor Camps, el professor de dibuix, ens deia que aquell era el punt de fuga. L’estimat Mariano Barrado, professor de matemàtiques, ens deia que només es creuaven a l’infinit, una idea que, ho confesso, aleshores em semblava més pròxima a un dogma de fe que a un concepte matemàtic comprensible del tot.

TRINITÀ. MASACCIO

Dret davant de la Trinitat, a Santa Maria Novella, tenia la impressió que la capella continuava endins, més enllà de la paret. Quan resseguia amb la mirada les línies llargues de la volta, veia que els requadres del sostre s’anaven fent més petits a mesura que s’endinsaven i les línies que els separaven confluïen en un punt baix, gairebé a l’altura dels ulls. El famós punt de fuga del professor Camps! El fet que aquest estigués tan a prop de l’altura des d’on miràvem contribuïa a fer-nos veure la capella com una prolongació de l’església. Avui, al cinema, ho arreglen donant-nos unes ulleres perquè una pantalla plana ens faci veure profunditat. Ara ja ho trobem normal. Però recordem la primera vegada que ho vàrem experimentar. Com devia ser, doncs, experimentar l’efecte de la perspectiva al Renaixement!

Dèiem que el Renaixement creuava múltiples disciplines.  L’esquelet de baix, amb la inscripció que diu “Io fu’ già quel che voi siete, e quel ch’io son voi ancor sarete” —“Jo ja vaig ser allò que vosaltres sou i allò que jo soc vosaltres també ho sereu”—, potser ens acabaria portant a les preguntes filosòfiques!

Abans de tornar als Uffizi, encara em queda una de les impressions més fortes d’aquells dies. A Santa Maria Novella, Masaccio havia pintat un mort sota els peus de Crist. A Santa Croce, davant la tomba de Miquel Àngel, només m’he de girar per veure la de Galileu. A poca distància hi ha Maquiavel i el cenotafi de Dante, que és enterrat a Ravenna. Sé que el monument de Miquel Àngel el va projectar Vasari, el mateix que en va escriure la vida, però en aquell moment amb prou feines em miro el monument. Si poso aquestes tombes entre les coses que més m’han impressionat del patrimoni artístic de Florència, és pel que vaig sentir quan em vaig adonar d’on era i de qui tenia tan a prop. La impressió va ser tan forta que la qualitat de les escultures va quedar en segon terme. M’impressiona trobar tan a prop els uns dels altres uns homes que sempre havia tingut al cap per separat. Tots em porten al Renaixement, cadascú des del seu temps. Amb Dante encara soc a l’edat mitjana i ja hi reconec un precursor. Amb Miquel Àngel i Maquiavel soc de ple en el Renaixement. Amb Galileu arribo als inicis de la ciència moderna. I tot aquest recorregut, que sempre havia necessitat segles per explicar-me, allà el podia fer a peu en un moment. L’única altra ciutat que em ve al cap és l’Atenes de Sòcrates. M’imagino què sentiria si, en una sola estança, pogués anar de Sòcrates a Fídies i trobar-me, a quatre passes, amb Pèricles. Devia ser alguna cosa semblant al que em va passar a Santa Croce. Em vaig girar una altra vegada. Encara em costava creure que entre Miquel Àngel i Galileu només hi hagués l’amplada de la nau. I a la mateixa nau hi ha també Rossini, que ja pertany a la història de l’òpera del segle XIX.

CORRIDOIO VASARIANO

I ara sí, acabo on he començat, als Uffizi. Mentre feia cua per entrar al museu, els arcs del pati emmarcaven la torre d’Arnolfo, al Palazzo Vecchio. Més tard, en tornar a mirar el pati des de dalt, vaig entendre què havia fet Vasari. Cosimo I de’ Medici li havia encarregat de reunir les magistratures florentines a tocar del palau del govern. Vasari va repartir les oficines en dues ales porticades i les va unir al fons amb una llotja oberta sobre l’Arno. Així, l’espai entre les dues ales prolongava la Piazza della Signoria fins al riu. Això és el que trobo extraordinari dels Uffizi. Amb l’encàrrec de construir unes oficines, Vasari va obrir el centre polític de Florència a l’Arno.

A Arezzo, el porxo del Palazzo delle Logge havia donat un front nou a tot el costat alt de la Piazza Grande (Veure VIATGE A LA TOSCANA. 15 D’OCTUBRE DE 2026 (8-II): AREZZO, DE LA DECEPCIÓ A LA BELLESA IMPROBABLE ). Per construir-lo es van canviar les dimensions de la plaça medieval. Als Uffizi, la decisió remarcable és la de deixar entre les oficines un carrer que prolonga la ciutat fins al riu. Vasari, a més de ser arquitecte, va ser un urbanista molt abans que l’urbanisme es constituís com a disciplina. Adoptava solucions que afectaven la ciutat sencera. Això es torna a fer evident amb un altre encàrrec de Cosimo. Els Uffizi encara estaven en obres quan li va demanar que comuniqués el Palazzo Vecchio, des d’on governava, amb el Palazzo Pitti, on vivia la família. Vasari va fer passar el corredor elevat per dins dels Uffizi i, en arribar a l’Arno, el va fer girar i resseguir la riba fins al Ponte Vecchio. La filera de finestres que havia tingut al davant mentre mirava el pont abans d’entrar al museu era la d’aquell pas. Per damunt de les botigues, els Mèdici travessaven el riu i continuaven fins al Palazzo Pitti sense baixar al carrer. Quan el corredor topava amb la torre dels Mannelli, el va fer passar per fora, damunt les mènsules de pedra que encara es veuen des del carrer. I tot això ho va haver d’executar en cinc mesos, amb motiu del casament de Francesco, fill de Cosimo.

És fàcil, davant d’una obra d’aquesta envergadura, imaginar que Vasari es devia haver dedicat tota la vida a l’arquitectura. Jo venia d’Arezzo, d’haver entrat a les habitacions que ell mateix havia pintat a casa seva (Veure VIATGE A LA TOSCANA. 15 D’OCTUBRE DE 2026 (8-III): CIMABUE, GIORGIO VASARI I EL JARDÍ  ). Veure el que un pintor havia fet a les parets de les estances on vivia em donava una idea de la familiaritat que tenia amb l’ofici. I era amb aquesta familiaritat que escrivia Les vides, el llibre que havia pogut fullejar. Sabia què costava aprendre a pintar i fins a quin punt allò que es feia en un taller depenia del que s’havia après en un altre. Amb aquest coneixement es va atrevir a explicar més de dos segles d’art italià i a formar-se un judici sobre homes amb qui, en alguns casos, havia compartit època i encàrrecs. A Miquel Àngel li va donar el lloc més alt en la seva història. Quan, a Santa Croce, em vaig trobar davant de la tomba que Vasari li havia projectat, la relació entre aquells dos homes va adquirir en el meu imaginari un valor de suma de talents que el llibre tot sol difícilment m’hauria fet sentir.

Hi ha una classe d’admiració que em costa més d’explicar que la que sento davant d’una obra extraordinària. És la que em produeix adonar-me de tot el que una persona va ser capaç d’assumir en el curs d’una vida. El Renaixement va donar a homes com Vasari una llibertat que avui gairebé ens costa imaginar. Ell la va exercir en una cort que exigia resultats i en una època en què els homes amb qui treballava li posaven el llistó molt amunt. A mi m’admira que, enmig de tot allò, tingués prou capacitat per mesurar-se amb els millors del seu segle. I prou ambició per posar-se a fer coses que cap d’ells li havia ensenyat a fer. M’havia imposat aquesta contenció per evitar-me i evitar-vos la síndrome de Stendhal. Ara bé, si volia transmetre l’immens valor del patrimoni artístic i cultural florentí, no podia deixar fora Giorgio Vasari.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *