GLI ORTI
Il mio orto, alido e sitibondo di me, sentendo che io vado, rimette le fronde, già secche per il dolore di vedermi stentare per le case altrui, doglioso nel vedersi da altre mani troncarsi le cime delle erbe et sbarbare i cesti delle ricche foglie, vero ornamento, honore et veste della fruttifera terra…
D’una carta de Giorgio Vasari al cardenal Minerbetti
Després de dinar a la Piazza Grande, m’he acostat a l’església de San Domenico per veure el gran Crucifix de Cimabue, una de les obres que els historiadors consideren fonamentals per entendre l’evolució de la pintura italiana i que a mi em sembla, clar i català, un nyap, molt semblant al crucifix del mateix pintor que vaig veure a la Santa Croce de Florència. M’hi acosto, l’observo i intento trobar-hi alguna de les virtuts que expliquen tanta veneració, però no ho aconsegueixo. El cos de Crist (en sentit literal, no sagrat) em resulta anatòmicament incomprensible. El baix ventre sobresurt amb una prominència que em recorda la part inferior d’un abdomen ascític, els pectorals estan exageradament marcats i, entre tots dos, la zona de l’estèrnum presenta un aspecte gairebé consumit. Als dos avantbraços apareixen uns relleus musculars que semblen segons bíceps, situats on no correspon i més voluminosos que els bíceps reals. Potser hi influeix el fet que al ser metge, en el seu moment, vaig estudiar anatomia, però em costa passar per alt unes
CRUCIFIX DE CIMABUE. ESGLÉSIA SAN DOMENICO. AREZZO
deformacions tan evidents. Si es tractés d’una pintura abstracta, les meves objeccions anatòmiques no tindrien cap sentit. Però, segons expliquen els historiadors de l’art, Cimabue forma part d’una evolució de la pintura que, allunyant-se progressivament de les convencions medievals, acabarà conduint a una representació més realista de la figura humana durant el Renaixement. Si el camí és el d’aproximar-se a la realitat, em sembla perfectament legítim assenyalar que aquest Crist presenta unes deformacions anatòmiques que, als meus ulls, resulten incomprensibles. Entenc que la seva obra representa una aportació important en aquesta evolució, però això no m’obliga a trobar-la bella. Em tira enrera.
El conjunt em recorda una imatge religiosa a mig camí entre el paganisme i el cristianisme, com si l’hagués pintada algú d’un poble indígena acostumat a venerar divinitats d’una tradició ancestral, a qui de sobte haguessin imposat la fe cristiana i hagués hagut de representar un Crist crucificat sense acabar d’abandonar les formes dels antics ídols. No pretenc establir cap relació històrica entre Cimabue i aquestes representacions. És una associació visual que em provoca la pintura, una impressió personal que no aconsegueixo evitar. Però continuo sense trobar-hi cap bellesa. Em pregunto què carai hi veuen els especialistes, i la pregunta és sincera. Potser una bona explicació m’ajudaria a comprendre millor la seva pintura. Una altra cosa seria aconseguir que m’agradés.
En sortir de San Domenico, m’he fixat en el pendent de la plaça que hi ha davant de l’església. És la tercera vegada, en pocs dies, que em crida l’atenció trobar una plaça construïda sobre un terreny inclinat sense que se n’hagi corregit el desnivell. A Siena, a la Piazza del Campo, el pendent és considerable i em vaig preguntar si els desguassos de la part baixa serien suficients per evacuar tota l’aigua que s’hi podria acumular en cas d’una pluja torrencial. A la Piazza Grande d’Arezzo també havia observat una inclinació important, i ara torno a trobar-me amb una situació semblant davant de San Domenico. El que em sorprèn no és tant que el terreny tingui pendent com que, a l’hora de construir aquestes places, es decidís conservar-lo en lloc d’anivellar-lo. ¿Per què no es va salvar el desnivell del terreny? ¿Responia a les dificultats tècniques de l’època o, senzillament, a una manera d’entendre l’espai públic que acceptava la topografia natural sense considerar necessari corregir-la? No ho sé, però és una particularitat que m’ha cridat l’atenció en tres places molt diferents i que em continua intrigant.
Quan arribant a la Casa Vasari, vaig veure la placa que deia Casa di Giorgio Vasari vaig sentir molt respecte. La va projectar ell mateix, en va dirigir la construcció i va pintar els frescos que en decoren l’interior. És una casa benestant, però no un palau, ni una residència especialment opulenta. Les seves dimensions són relativament modestes si es comparen amb les dels grans edificis que Vasari va projectar per als seus protectors. Només es pot visitar la planta baixa, però n’hi ha prou per apreciar l’extraordinària dedicació que va posar en la decoració. Especialment en una sala presidida per una llar de foc, on gairebé no queda un centímetre de paret o de sostre sense pintar. Figures, escenes i ornaments ocupen totes les superfícies disponibles, fins al punt que la pintura sembla haver-se apoderat completament de l’habitació. No sé quina funció tenia exactament aquella estança, i no m’atreveixo a atribuir-li’n cap. La llar de foc és un element domèstic ben concret, però l’abundància de frescos converteix la sala en un espai molt singular. M’he entretingut examinant les pintures i la manera com s’adapten a l’arquitectura. El contrast entre les dimensions discretes de la casa i aquella decoració exuberant és, probablement, el que més m’ha impressionat de la visita.
Una senyora del museu m’ha dedicat una bona estona d’explicacions, amb una amabilitat i un entusiasme que he agraït especialment. Coneixia molt bé l’obra de Vasari i parlava amb aquella afecció per les coses que fa agradable escoltar algú que domina una matèria. També he vist un audiovisual que m’ha permès entendre millor algunes de les seves intervencions arquitectòniques, especialment les Logge Vasariane de la Piazza Grande. Al migdia havia contemplat aquella plaça, amb el seu pendent considerable i una barreja extraordinària d’edificis de diferents èpoques, materials i estils. Hi havia comptat tretze arcades d’una regularitat que contrastava amb la diversitat de les altres façanes. Ara entenia millor el sentit de la intervenció de Vasari. En una plaça arquitectònicament tan heterogènia, les logge introdueixen un element d’ordre i continuïtat que contribueix a donar coherència al conjunt, sense eliminar-ne la diversitat. És una intervenció urbanística notable, una autèntica obra d’urbanista, encara que el concepte d’urbanisme, almenys amb aquest nom, no existís en aquella època. Vasari resol amb intel·ligència la convivència entre construccions molt diferents.
LE VITE
La plaça conserva el seu caràcter irregular, però les arcades hi aporten una unitat que difícilment s’hauria aconseguit sense aquella actuació. També vaig saber que Vasari havia treballat en altres projectes de gran importància, alguns dels quals havia tingut ocasió de veure durant aquests dies de viatge, encara que aleshores no els hagués relacionat amb el seu nom.
Les explicacions de la casa s’afegien als comentaris que havia rebut de dos bons amics. Joan Oliveras m’havia parlat de Le vite de’ più eccellenti pittori, scultori e architettori, conegut habitualment com Le Vite, i de la seva importància en els orígens de la història de l’art. Posteriorment, Montserrat Teixidó, italianòfila entusiasta, amb qui aquests dies he estat en contacte arran d’alguns comentaris que m’ha fet sobre les coses que he anat publicant del viatge, m’havia explicat que havia comprat el llibre en italià, que l’havia llegit i que n’havia gaudit molt. La coincidència m’havia fet gràcia. Vasari va publicar la primera edició d’aquesta obra el 1550 i una segona, ampliada i revisada, el 1568. Hi va reunir biografies de pintors, escultors i arquitectes i va intentar reconstruir l’evolució de l’art italià a través de les seves obres. Se’l considera un dels fundadors de la història de l’art com a disciplina, encara que abans d’ell ja s’hagués escrit sobre artistes. La seva visió, però, no era imparcial. Les preferències pels creadors toscans i l’admiració per Miquel Àngel van influir en els seus judicis, i no totes les anècdotes que recull tenen el mateix valor documental. No he llegit Le Vite i, per tant, no puc valorar de primera mà les seves qualitats com a obra d’història de l’art. Però em sembla notable que un home que desenvolupava una activitat tan intensa com a pintor i arquitecte trobés també el temps i la disposició per emprendre una obra d’aquella envergadura.
Amb tot plegat, Vasari començava a adquirir per a mi uns contorns més definits. Pintor, arquitecte, escriptor, historiador de l’art, autor d’intervencions urbanes importants. Aquella diversitat d’activitats em feia pensar, salvant totes les distàncies, en Leonardo da Vinci, i sobretot en l’ideal d’home renaixentista que sempre m’ha fascinat. No es tracta de comparar les dimensions artístiques de Leonardo i Vasari, ni d’atribuir al segon una genialitat que no estic en condicions de valorar. El que em resulta atractiu és la figura d’un home capaç de conrear disciplines diferents amb una competència reconeguda i de moure’s entre la creació artística, l’arquitectura i l’estudi
INTERIOR CASA VASARI
del passat. Aquesta amplitud d’interessos és una de les característiques del Renaixement que més he admirat sempre. En aquella època, el volum de coneixements disponibles era molt inferior a l’actual, i això feia més factible una formació que abracés camps diversos. Però també hi havia una concepció de la cultura que no establia entre les disciplines unes fronteres tan rígides com les que hem anat construint amb el temps. Vasari m’oferia un exemple concret d’aquella manera d’entendre el saber, que m’interessava molt abans de conèixer-lo.
La comparació amb el present s’ha de fer amb prudència. L’especialització ha estat indispensable per al progrés científic i ha permès aprofundir en camps del coneixement que avui resulten inabastables per a una sola persona. El problema apareix quan aquesta divisió del saber acaba traduint-se en una fragmentació de la realitat, en què cadascú coneix amb una precisió extraordinària una part molt concreta, però es perd la capacitat de relacionar-la amb les altres i d’entendre el conjunt. És una qüestió que m’ha preocupat també durant molts anys pel que fa a la professió mèdica. No es tracta d’enyorar una època en què el coneixement acumulat per la humanitat era molt més limitat, sinó de preguntar-nos què passa quan el progrés científic i tecnològic avança sense una formació humanística que permeti orientar-lo. L’art, el pensament, la creativitat i la capacitat de relacionar disciplines diferents no són ornaments culturals que puguem permetre’ns després d’haver resolt les qüestions considerades importants. Formen part d’allò que ens fa humans. Una societat pot disposar de coneixements científics extraordinaris i d’una tecnologia cada vegada més poderosa i, alhora, empobrir-se humanament si perd la capacitat de posar-los al servei d’una vida millor. És una contradicció que em sembla especialment visible en aquest segle XXI, en què determinades formes de desenvolupament econòmic i l’ús que fem de la tecnologia afavoreixen massa sovint l’aïllament, la pèrdua de vincles i una concepció de la persona reduïda a la seva utilitat productiva o a la seva condició de consumidora. La cultura renaixentista no ofereix cap recepta per resoldre aquests problemes, però la seva aspiració a relacionar coneixements i a situar l’ésser humà al centre del pensament continua semblant-me una referència valuosa.
Després de visitar les habitacions, he sortit al jardí, on no hi havia ningú més. He tingut la sort de poder
FRESCOS SOSTRE
gaudir-ne tot sol. En un plafó he llegit un fragment d’una carta que Vasari va escriure al cardenal Minerbetti, en què es lamentava d’haver de dedicar tant de temps a treballar a les cases dels altres mentre tenia desatès el seu hort. Parlava de les plantes com si fossin capaces d’enyorar-lo, de ressentir-se de la seva absència i de recuperar-se quan tornava. M’ha agradat especialment aquella manera d’expressar l’afecte per un espai natural al qual se sentia vinculat. La carta m’ha fet pensar en la necessitat que tenim de mantenir una relació directa amb la natura, una relació que no es redueix al plaer estètic de contemplar un paisatge. La natura ens situa davant d’uns ritmes que no controlem, ens recorda que formem part d’un ordre més ampli i ens permet recuperar una manera d’estar al món menys sotmesa a les exigències immediates de la vida quotidiana. És una experiència que conec bé i que constitueix una part essencial de la meva vida a les Terres de l’Ebre. El contacte amb el paisatge, amb els arbres, amb el mar i amb els canvis de les estacions m’ha proporcionat durant anys una forma de benestar que difícilment podria substituir per cap altra cosa. Aquella carta de Vasari, escrita fa gairebé cinc segles, em parlava d’un sentiment que em resultava perfectament familiar.
M’he assegut una estona. El jardí estava buit i el silenci, després de tantes hores de carrers, esglésies i museus, m’ha resultat especialment agradable. La solitud no és cap novetat per a mi. Fa molts anys que he après a viure sol i que valoro la llibertat d’organitzar el meu temps. Una de les raons per les quals he vingut a passar unes setmanes a la Toscana és precisament experimentar una manera de viatjar diferent de la que havia practicat habitualment. A Rapolano Terme disposo d’una casa, faig la compra, cuino, llegeixo, escric i surto a caminar. No he renunciat, evidentment, a visitar els pobles, les ciutats i els monuments que m’interessen, però voldria fer-ho sense aquella pressió d’haver d’aprofitar cada hora del dia. No sempre me n’he sortit. La Toscana ofereix massa coses i alguns dies he acabat acumulant més visites de les que m’hauria agradat. En aquell jardí, però, no tenia cap pressa. M’hi he estat una bona estona, gaudint del silenci i del contacte amb la natura, amb aquella sensació de pau que conec bé i que de vegades m’acosta a una forma d’intimitat amb mi mateix i amb alguna cosa que sento que em transcendeix, sense necessitat de definir-la.
Quan he marxat de Casa Vasari, he pensat en la diferència entre la impressió que m’havia produït Arezzo
JARDÍ CASA VASARI
en arribar-hi i la que m’enduria al final de la jornada. La decepció inicial havia anat deixant pas, a mesura que coneixia el centre històric i el seu patrimoni artístic, a una valoració molt més favorable. És curiós com acaben anant aquestes coses. Arezzo no té la monumentalitat ni la projecció internacional de Florència o Siena, però tampoc no es pot comparar amb els petits pobles medievals que he visitat aquests dies. És una ciutat d’una altra escala, amb una personalitat pròpia i un patrimoni que mereix una visita sense presses. Una ciutat que respira i que no ofega.