FEBRER 2024 (I)

Avui és 11 de febrer, aniversari del gran amic de l’ànima Joan Oliveras. Vaig començar a escriure ahir, mentre el mestral movia els mobles del porxo i altres objectes de l’exterior. Afortunadament, va ploure. Moderadament, però, unes quantes hores al matí i al final del dia. Tenim la sort de dependre de l’aigua de l’Ebre i no del que crec que en diuen sistema Ter-Llobregat. Però tanmateix… L’aigua, la natura, la cura del medi, ens interpel·len a tots.

Avui el mestral bufa encara més fort i el dia és esplèndid, i reprenc el que vaig començar a escriure ahir, fruit d’un esdeveniment que va tenir lloc divendres al matí i que em va portar a la ment una esfera en la que, com a tal, no hi acostumo a pensar: la laboral.

Aquest matí escoltava el periodista Xavier Grasset ―avui, més que entrevistat, en conversa distesa amb Roger Escapa―, un home que em transmet bones vibracions, culte i atret per l’humanisme, contesta, quan l’Escapa li ha preguntat si “mirava pel retrovisor”, que sempre mira endavant. Que no té temps de mirar enrere. Em trasllado la pregunta a mi mateix i penso que de temps en tinc, però no miro gaire enrere. Intento mirar endavant amb optimisme. Content i agraït de com m’ha anat la vida ―també la professional, malgrat per a res la repetiria si en tingués opció― i il·lusionat amb la idea de poder viure tranquil, en aquesta terra ebrenca d’adopció, llegint, escrivint, passejant, fent esport i gaudint dels amics i de la família. Però el fet succeït divendres, m’ha portat a revisar la meva trajectòria professional, i confesso que m’he sorprès de recordar fets rellevants que ―òbviament― no he oblidat, però, com deia, en els que mai hi penso.

Ara fa exactament quaranta anys que treballo, i mai m’hagués imaginat que el final de la meva vida laboral no fos nítid. Molts amics em diuen: “M’he jubilat”. És a dir, ahir treballava i avui, de cop, ja no. Jo, formalment no m’he jubilat, però la frontera entre la vida activa i la de jubilat, afortunadament, és agradablement borrosa. Si Déu ho permet, aquest estiu m’acolliré a la jubilació activa i seguiré treballant, només, amb aquells clients amb els que tingui afinitat personal. Persones amb ànima clarament perceptible, intel·ligents i amb la ment oberta.

Creia que aquesta decisió era relativament recent. Però ara, revisant la meva trajectòria, me n’adono que no. Veig que mai he acceptat treballar amb persones que, a criteri meu, anaven pel món amb un paquet de valors personals escàs i/o malmès. Durant anys, necessitava que l’activitat professional en sí mateixa fos estimulant i em reptés. En aquest moment, en tinc prou aportant el valor afegit que pugui aportar a persones competents per fer un món millor. Encara que el contingut específic de la feina no em resulti de gran interès.

La primera vegada que vaig dimitir d’una direcció general tenia 35 anys i el motiu va ser no compartir valors ni projecte amb el meu cap directe. Vaig plegar sense tenir feina, ni idea de quin podria ser el meu destí següent ni com de difícil seria trobar-ne un de satisfactori.

Al llarg de la vida, comptant les ofertes rebutjades pel mateix motiu, m’he trobat amb diverses situacions d’aquest tipus. Mai he acceptat tampoc treballar amb ningú que pretengués limitar la meva llibertat d’expressar desacords, discrepàncies o crítiques, amb cruesa o sense, el que m’ha permès dir sense restriccions el que penso, ja sigui en públic o en privat, segons el cas. Vaig tenir la sort i l’orgull de treballar amb el president Pujol, qui pot donar testimoni que mai vaig dir, ni deixar de dir, res de res, en funció de si era el que ell volia escoltar o tot el contrari. Poso aquest exemple, com especialment representatiu d’aquells personatges, líders, caps, als que molts dels col·laboradors només els hi diuen el que volen escoltar. Afortunadament, mai he format part d’aquesta mena de gent, ni mai m’hi trobaran en el gremi dels “pilotes”, dels farsants o dels llepaculs. No em cal, però, arribar a aquest grau de vassallatge. En tinc prou amb el deplorable “políticament correcte”, que detesto. Ho trobo una forma de cinisme que em molesta i que, per suposat, no practico. Dic el que penso amb totes les lletres i sense circumloquis. Els que es dediquen a “marejar la perdiu” em treuen de polleguera.

                                                                                   ————

Vaig dedicar dotze anys de la meva vida professional al sector públic (dels quals nou llargs en càrrecs de responsabilitat i/o confiança política) i, per ara, vint-i-vuit i escaig al privat. Tots ells marcats pel que anomeno la síndrome de l’emigrant, que en el país d’acollida no acaben de sentir-se ―o no són considerats― com a nacionals amb tots els ets i uts, i quan van de vacances al seu país d’origen ja no els consideren d’allà. Els veuen com a estrangers. Sovint acaben patint un dilema, viuen amb el cor dividit en proporcions variables. Qui no ha escoltat a casa nostra un andalús ―o espanyols d’altres regions― arribat aquí als anys 60 dir “aquí soc un ‘xarnego’ i allà em diuen “el catalán”?

Quelcom de semblant m’ha passat a mi en el món laboral. Mentre vaig estar en entorns polítics no em consideraven “dels seus” i en algun cas també ―menys que en el sector públic― a la privada quan em consideraven i em deien “el polític”. Personalment, en l’àmbit polític i de l’Administració pública, sempre em vaig sentir un estrany ―encara avui molta gent es sorprèn i no em creu quan ho dic― i al sector privat em vaig sentir i em sento en el meu medi.

Considero que seria ―tan utòpic com― desitjable que tots els polítics i funcionaris haguessin tingut experiència directiva, professional, en el sector privat i viceversa. Facilitaria el diàleg i la comprensió.

Encara avui em sorprèn com de malament aborden la major part d’empresaris i directius que conec del sector privat la relació amb les administracions i els polítics. El mateix em passava quan estava a l’administració. Tenien ―i, pel que veig des de fora, segueixen tenint― una imatge completament distorsionada de l’essència i la idiosincràsia d’empresaris, emprenedors, inversors i directius del sector privat.

                                                          —————

Vaig ser força bon estudiant, sentia que era important formar-me, i vaig poder accedir a una bona educació reglada escolar i universitària, al nostre país i a l’estranger. A la universitat, a banda d’estudiar Medicina, vaig adquirir una base sòlida de coneixements en el camp sanitari i de la gestió general. Malgrat per a mi la gestió és una, única, cal admetre que la gestió pública i la privada tenen regles de joc diferents i pot tenir sentit formar-se en ambdós camps si se’n té ganes. Jo ho vaig fer i concloc que no és indispensable la formació en gestió pública per treballar en el sector públic. Però ho vaig fer. A banda de la formació en gestió general, pública i privada, en planificació i gestió sanitària i salut pública, he tingut també la sort de poder treballar en totes aquestes disciplines. També en el camp de la recerca sanitària (no en recerca clínica) i de la docència, en totes les disciplines esmentades en quatre països.

Des que tinc memòria, em sento dominat per la curiositat, el desig d’aprendre coses i de saber, i el d’intentar comprendre els éssers humans, la societat i el món. Quan era molt jove, creia que això era possible i sempre he pensat que hagués estat feliç si hagués pogut viure durant l’època del Renaixement. No només per la cultura i l’art, que també. Leonardo da Vinci simbolitza el meu ideal. No sé com li hagués anat en el nostre món hiperespecialitzat i tecnificat actual. Però el saber interioritzat, la imaginació i la creativitat artística i no artística, m’atrauen molt més que no pas ser, posem per cas, un uròleg especialitzat en la etiopatogènia, diagnòstic i tractament dels càlculs renals d’oxalat de calç.

Tinc 65 anys, no m’he hiperespecialitzat en cap tema micro, i a hores d’ara, encara no he aconseguit entendre bé els humans, ni la societat, ni el món. Quant més ho intento, sento que cada vegada ho aconsegueixo menys i, si allargo gaire, potser ja no entendré res de res. Em consola, però, pensar que arribar al convenciment que “només sé que no sé res” pot ser el resultat d’haver viscut a fons i amb força plenitud. També em consola que, malgrat no ser majoria, hi hagi homes i dones tan sorpresos com jo pel fet que la filosofia hagi desaparegut de l’educació obligatòria.

A aquestes alçades del partit, sent conscient que és impossible destriar quina part de la formació reglada, de la no reglada i de l’experiència viscuda m’han fet com soc ―fer-ho és un divertiment del tot estèril en termes de resultats―, sento que el meu interès per l’home, estudiant, llegint i observant el comportament dels individus de l’espècie, ha estat el que ha tingut més pes en fer-me com soc.

                                                                                        ———–

Semblaria que, si l’home és un subjecte d’interès, seria lògic mirar de, en primer lloc, conèixer-se a sí mateix. Alerta amb qui ràpidament afirma “em conec molt bé”, en un món pensat per estar distrets tot el dia amb el “soroll” exterior i poc per mirar endins… S’entén que la filosofia s’ignori i que els suposats líders siguin figurants amb peus de fang. No hi ha res pitjor que donar poder a ignorants tan ignorants que no saben que no saben. El món de la política n’està farcit i el de l’empresa no se n’escapa. Temps de transició cap on no se sap ben bé on encara, amb valors en crisi o en revisió. L’autoritat, més que del coneixement, ha de derivar de la coherència personal i de la capacitat d’estar en pau amb un mateix. És bo dir el que es pensa, procurar dir el mateix en públic que en privat i intentar fer el que es diu.

No sé si en algun moment va ser habitual que professionals ben formats i amb experiència, destinessin algun període de les seves vides a la política. Potser habitual no. Però més freqüent que ara, sí.

Fa anys que el sector públic i el món de la política, es basen en paradigmes que acaben expulsant el talent. Ep! A la privada, també hi ha “genteta i gentussa”. D’aquí la meva decisió de no treballar amb aquests perfils i fer-ho només, com he dit, amb aquells bon professionals que, addicionalment, aporten valor humà. Curiosament hagués dit que aquesta havia estat una decisió de la meva última etapa professional, però revisant la trajectòria he vist que no. Mai he treballat enlloc on m’ha costat entendre el sistema de valors dels meus caps (sector públic) o clients (sector privat). He intentat evitar el que jo anomeno “idiotes especialitzats”, persones fins i tot amb molta intel·ligència d’algun tipus, però en el fons simples, capaços inclús d’excel·lir en una dimensió, un camp concret, però ser molt limitats a l’hora d’entendre gaire res que s’escapi del

EL DOLÇ ENCANT DE LA MEDIOCRITAT
Font: PARLEM CLAR

seu únic àmbit de coneixement i d’experiència. Quan aquests arriben a posicions de poder, els hi costa entendre i acceptar el “poliedrisme”, la multidimensionalitat de la persona que és el professional. La dimensió professional és una. Però una persona és molt més que un professional, per bo que aquest pugui ser. No entendre-ho és perillós, podent conduir a situacions absurdes, quan no ridícules.

Fins aquí el que m’ha aportat repassar la meva trajectòria professional. En el proper post tractaré de reflexionar sobre com aquesta s’ha enriquit, gràcies a altres àmbits de la meva vida, aliens al món laboral.