-Què faràs avui?
-He d’anar a Diagonal, a prop de Muntaner, a veure una persona peculiar i després…
-Com hi vas?
-No ho sé…
M’aixeco del tamboret, miro el cel des de la finestra i no pot ser més primaveral, més de mes d’abril…
-Creus que plourà?
-No ho sé. Espero que no. He vingut en bici… Crec que els del temps han dit que plourà demà a la tarda. Ruixats…
-Vaja! Espero que no. Sant Jordi amb pluja… Ja se sap, però, que a l’abril… De tota manera, espero que no. Com celebraràs Sant Jordi?
-Tinc obligacions familiars i aniré tot el dia de corcoll. I tu?
-Doncs pretenia escriure. Què millor que escriure per celebrar Sant Jordi, no? Mira, potser aprofito aquesta tarda i quan acabi la trobada amb el mestre, m’atanso a Jaime’s a comprar llibres. Ostres, el problema de cada any: llibres per als meus fills!
-Què vols dir?
-Que no llegeixen gaire. Són de la generació digital. Tot el que no sigui ràpid i curt…
-Però això d’anar a comprar llibres avui, quan Sant Jordi és demà… (?)
-La llibretera d’on acostumo a anar a comprar llibres, Jaime’s, la Montse, em va dir que quan cau en festiu la gent s’esglaona més al llarg del dia. Però… la veritat és que les piles de gent m’atabalen molt. A banda, avui em vindrà de pas i així demà tindré tot el dia complet per fer coses que he de fer per casa, i també escriuré.
Finalment passejo des de casa fins la Diagonal, xerro una estona amb el mestre, un xilè amable i empàtic que parla català. Quan acabo ja és tard. Decideixo anar fent, sense presses. Paro en una botiga. M’hi entretinc. Descobreixo una tenda bio. Entro, tafanejo una bona estona i compro quatres coses.
-Es pot fer compra per Internet?
-Encara no. Ho estem mirant i no crec que triguem gaire en disposar d’aquest servei.
Segueixo caminant. El cel està força cobert. Com si, efectivament, hagués de ploure. Però no. De tota manera, entre l’amenaça de pluja i que s’ha fet tard -demà no penso sortir al carrer-, decideixo parar en una llibreria que m’agrada, a la que hi vaig sovint, i que me la trobo al davant, inesperadament. Distret amb les meves coses, ni pensava que estava al costat. Compro tres llibres.
Quan entro m’adono que Sant Jordi ha començat el dia abans, és a dir ahir divendres. De fet, al migdia ja vaig veure una parada de roses i com que anava cap a casa, en vaig comprar, ja amb la idea que el dia de Sant Jordi no sortiria al carrer.
Per a mi, les bones llibreries, són com temples sagrats. Quan et trobes aquells llibreters vocacionals, que coneixen el producte que venen, sol·lícits, que gaudeixen buscant-te el que els demanes, dóna gust! Parlen amb tu d’una obra, del seu autor, del contingut, amb satisfacció i coneixement. Amb sensibilitat.
Ahir, com avui dia de Sant Jordi, no és el millor dia perquè t’atenguin amb tanta dedicació. La situació els desborda. De tota manera, el llibreter que m’atén, m’aclareix uns dubtes sobre uns llibres de Montaigne, de Peguy i de Salvador Pániker, tot i que la llibreria està plena de gent a vessar.
Continuo cap a casa i no puc evitar parar en una altra llibreria, igualment plena de gom a gom, especialitzada en algunes disciplines concretes, i caracteritzada per tenir molt producte d’editorials catalanes i en català.
Qui crec que és el propietari, malgrat la gentada, està aturat amb un client que li demana per un llibre, fent referència a què en va llegir un del mateix autor i li va agradar molt. De tota manera el llibreter, amb el llibre a la mà i somrient, sense cap pressa ni neguit per tants i tants clients que puguin estar esperant per fer-li una consulta, recolzat elegantment amb el colze en una pila de llibres i amb un corbatí ben visible, que arrodoneix un look força original i genuí, li diu:
-És un gran llibre, però més complex que el que vostè va llegir. No té res a veure. Fins el punt que si aquell li va agradar tant, aquest… Cregui’m, és dur.
“Quina professionalitat”, penso. La sinceritat per davant, encara que perdi la venda!
Avui m’he despertat i el dia era radiant. Ràpidament he canviat d’idea. Penso que esmorzaré, faré una excepció i miraré el diari. Normalment el fullejo ràpidament i només llegeixo algun article d’opinió que m’interessi. Les notícies i, en especial, la manera de donar-les, em provoquen “urticària” creixent. Quan acabi aniré a fer un volt, passant -avui sí- per Jaime’s, per acabar arriscant-me a fer una incursió al Passeig de Gràcia, tot tornant cap a casa.
El diari em connecta de nou amb el problema de quins llibres comprar als meus fills. Tot d’una llegeixo: “Despertar-los el gust per llegir. Com podem aconseguir fer fills lectors?”. “Això mateix”, penso jo!
Arribo a prop de la llibreria, situada al costat d’una casa d’instruments musicals, afers i estris vinculats a la música. Hi ha un quartet de corda en plena activitat, el que provoca una aglomeració important a la vorera. Finalment aconsegueixo entrar.
Busco a la Montse, que malgrat estar per tot i atendre tres o quatre clients alhora, accepta ajudar-me a pensar en -i a trobar entre prestatges i piles de llibres- alguna obra per a cadascun dels meus dos fills. Aconsegueixo, amb certa rapidesa, el repte en el cas del més jove. Pensant en el gran… no acabo de trobar res que em ressoni. En veig un que… potser sí. Opto per trucar i preguntar-li, i em diu que no. Que no li agrada. M’explica que està pujant pel Passeig de Gràcia. Li proposo trobar-nos al gran bulevard de Barcelona, amb la idea de triar junts el llibre per a ell. Així també podré observar, mirant llibres junts, què li crida l’atenció.
Abans d’abandonar Jaime’s, miro “La finestra de Vermeer”, de Pere Rovira. L’obro i trobo una cita de La Rochefoucauld:
“En vieillissant on devient plus fou et plus sage”
Ep! Segueixo amb la “Nota de l’autor”:
“(…) Per escriure sobre la intimitat d’una persona es necessiten llums que la il·luminin, llums d’interior i d’exterior; s’ha de trobar la llum que ve de fora i la lucidesa de la consciència”.
Compro. La ressenya de la contra em resulta definitiva:
“A les pàgines de ‘La finestra de Vermeer’ conviuen la reflexió existencial i l’apunt apassionat, el somieig sensual i l’exabrupte crític, la pàgina descriptiva i la creació sentimental, el retrat i la caricatura, la indagació artística i la sàtira, la imaginació i la provocació…”.
No se’n parli més. Fet!
Al cap d’una estona, el meu fill i jo ens trobem i, d’entrada, em regala un llibre. Em fa molt feliç! Tot seguit m’ensenya el que s’ha comprat ell. Narrativa històrica sobre la Catalunya anarquista dels anys 30. Quina agradable sorpresa!!! Mai hagués imaginat que aquest tema li pogués interessar i, per suposat, no hagués encertat a comprar-li. Finalment, després de considerar diverses opcions, i donat que mai ha llegit cap obra d’Eduardo Mendoza i que em sembla -per com és el meu fill- i el que he llegit de Mendoza, que li pot agradar; optem per aquest autor. En castellà, és clar…
Ens separem i jo torno a casa. Em trobo un correu que em fa il·lusió. Una persona ha considerat que el dia de Sant Jordi era el dia per agrair-me que li enviés, fa temps, al voltant d’un any diria jo, un llibre meu. De fet, jo diria que ja m’ho va agrair i després ens hem vist en dues o tres ocasions i sempre ha estat especialment cordial i amable amb mi. Segueix habitualment el meu bloc i jo crec que en relacionar Sant Jordi amb la meva passió per escriure, ha volgut afalagar-me, agraint-me un fet vinculat a aquesta activitat, central en la meva vida. Li he agraït i mentre escric em ve al cap la idea de dedicar-li aquest post de Sant Jordi, com a regal per la seva cordialitat i afecte.
Relligo idees i recordo que, no fa gaires dies, un poeta amic meu, en Marcel Riera, guanyador del premi Carles Riba de poesia el 2011, va presentar a la llibreria Jaime’s una selecció de 50 poemes d’amor, traduïts per ell mateix i recollits en el llibre (per cert, de magnífica estètica) “Dóna’m la mà”.
En reprodueixo un per tancar aquest post de Sant Jordi: “Recorda’m” de Christina Georgina Rossetti (Londres, 1830-1894). Diu així:
“Recorda’m quan sigui lluny d’aquí, molt lluny d’aquí, a la terra on cal callar, quan ja no em puguis donar la mà ni jo girar-me i tampoc retrocedir.
Recorda’m quan ja no, sense parar, em parlis de com veies el nostre futur: recorda’m només i estigues segur que serà tard per donar consells o resar.
Però si m’oblidessis un moment i després em recordessis, no et sàpiga greu: perquè, si la fosca i la corrupció deixen un lleu vestigi dels pensaments que vaig tenir un dia, més valdrà que m’oblidis i estiguis somrient que no que em recordis amb melangia”.
Feliç diada de Sant Jordi!!!