ESCRITS DEL DESCONFINAMENT (3). COSES DE LA NOVA NORMALITAT

En l’últim post (veure “Escrits del desconfinament (2). Miscelània” del 12 de juny del 2020) parlava de la diferència entre soledat i monotonia i explicava que, en el meu cas, arribats els 70 o 80 dies de confinament em vaig sentir assetjat per la monotonia i per la forma de teletreballar. La multiplicació de reunions per qualsevol cosa, que normalment es resoldrien amb una trucada de telèfon de cinc o deu minuts, ha acabat formant part d’aquesta monotonia. Em refereixo a les reunions innecessàries, avorrides i poc productives.

Per contra, he apreciat extraordinàriament petites coses de la vida com anar al restaurant o a fer un aperitiu a una terrassa. La nova normalitat primerenca ens fa valorar extraordinàriament les coses més normals de la quotidianitat, pel fet d’haver-les perdut. De la mateixa manera que he valorat la llibertat de moviment quan després d’haver tingut un nét, el primer, fa dos mesos, encara no he pogut anar a visitar-lo al Con Sud sud-americà, on viu. Tot arribarà!

Ahir, dia 13 de juny, exactament tres mesos després, vaig agafar la bicicleta per tornar a fer kilòmetres pel Delta. Cal dir que la meteorologia va contribuir, i molt, a la sensació d’haver recuperat molts graus de llibertat. Temia per la meva forma física. Durant aquests tres mesos només he caminat, i no cada dia, i he guanyat pes. Caminar va acabar esdevenint monòton i menjar era una de les formes de trencar la monotonia, tot i els riscos associats per a la salut d’acabar menjant, més o menys, compulsivament.

Vaig baixar de casa fins al mar. Feia un vent agradable que, de tota manera, a la tornada va anar a més, dificultant el pedaleig. Mentre baixava veia nítidament l’horitzó que separava el mar blau preciós del cel blau clar, quasi blanc. Arribat a la zona urbana -aproximadament a 1 kilòmetre de l’inici del Delta- vaig veure els efectes de la fase 3 sobre els restaurants. Per fi La Barraca havia obert. En aquesta època, i en dies lleugerament ventats com avui, a la terrassa s’hi està bé. Està a pocs metres del mar i la vista de la costa del Delta és maca.

Només entrar al Delta, vaig veure i gaudir del verd de les plantacions d’arròs que comença a créixer. Des de casa ja fa uns dies que veig el Delta verd, però pedalant per camins entre camps d’arròs i veient les aus aterrar i enlairar-se dels mateixos, he vist de prop com la natura ha seguit el seu curs mentre hem estat confinats i, tot i que aquesta no és una zona de gran contaminació ambiental, segur que la disminució d’emissions de CO2 també s’ha deixat notar.

Molts dels efectes del Glòria, encara no s’han reparat. De tota manera, aquesta terra mòbil ha canviat des del 14 de març. Hi ha hagut un parell de temporals més, res a veure amb el Glòria, afortunadament, però suficients per desmuntar la platja del Goleró, fer que l’aigua hagi guanyat terreny i la sorra hagi anat a parar terra endins, anul·lant camins que habitualment transitava en bicicleta. He hagut de cercar rutes alternatives, davant la dificultat de pedalar a la sorra.

La primera colònia de flamencs la vaig trobar més al nord-oest d’on els trobava a l’hivern. Em vaig asseure i em vaig passar una bona estona observant-los. Vaig continuar fent més parades del que és habitual. Necessitava assaborir el paisatge, com si es pogués recuperar el temps perdut. En aquell entorn les reaccions tòxiques, l’agressivitat i l’ira que ja he comentat en aquest bloc, que sorgeixen amb el desconfinament, afortunadament queden lluny. El Glòria ja es va encarregar de donar bona resposta a l’estupidesa humana a finals de gener. Passen “Glòries”, “Coronavirus” i no sembla que aprenem gaire…

El trajecte que vaig fer, va ser curt comparat amb els habituals. Després de tres mesos de no pedalar, em va semblar prudent no forçar excessivament els pulmons, el musculoesquelètic i la psique d’un organisme malacostumat per -malgrat els esforços per minimitzar-lo- l’excés de sedentarisme. El Zoom, el Teams, l’Skype, Jitsi Meet… útils per treballar, però usats abusivament, han estat enemics implacables d’un estil de vida saludable.

Tornant em vaig aturar a La Barraca. Durant dos mesos llargs no vaig sortir de l’entorn immediat de casa, lluny de la zona urbana. Des de fa uns 15-20 dies baixo, de tant en tant, fins a la platja i sempre veig La Barraca tancada. Trobar-la oberta ha estat un estímul inesperat, ideal per rehidratar-se, tot gaudint de la vista meravellosa que es veu des d’aquell indret. Un parell de converses telefòniques amb amics. Un d’ells celebrant el primer retrobament de tota la família immediata -fills, joves, néts- a Sant Antoni de Calonge, al meu estimat Empordà, on hi passava temporades durant anys.

Aquesta pinzellada del que significa per ara, per a mi, la nova normalitat, bàsicament apreciar molt petits detalls que ens havien estat negats durant els mesos anteriors, aquest esbós, no seria complet, sense incorporar novetats menys agradables.

Un missatge arriba al mòbil anunciant-me un altre (fins quan?) programa de TV que contribuirà a incrementar la sensació que les residències de gent gran són llocs sinistres, tenebrosos i perillosos per als nostres avis, sense deixar clar que no són centres sanitaris i que el que ha fallat -i no està ben resolt- és l’atenció sanitària. Això indueix a posar en qüestió els professionals de les residències, que no són sanitaris i, per tant, no poden tractar ni guarir, però que han fet la seva feina de forma impecable i admirable. No em trec del cap el mal que fa i farà aquest tipus d’abordatge al sistema residencial. Semblant al que pateixen també els centres sociosanitaris i sanitaris.

Pel que fa a la judicialització que ja s’està vivint, generarà molts problemes i ja els està generant. Els professionals sanitaris, que van arribar força “cremats” quan els hi va tocar “echar el resto” contra la pandèmia, estan al límit i, alerta… Si finalment es produeix un rebrot a la tardor, no tinc clar que la capacitat de resposta que tinguin els hi permeti mantenir el grau de sobreesforç que han fet entre març i maig/juny.

Reprodueixo un fragment d’un article publicat per una gerent, metgessa, d’un gran hospital universitari de Catalunya:

“El ambiente político propicia el desacuerdo en vez de las sinergias. Que haya fiscales que investiguen los protocolos de ingreso a las Unidades de Cuidados Intensivos (UCI) o que haya un aluvión de demandas en los juzgados porque los EPI no estaban disponibles, ni en los hospitales ni en el mercado, o que la Guardia Civil investigue al único profesional que ha estado al pie del cañón dando la cara ante el país entero, en medio de una crisis sin precedentes, desanima”.

Bé, aquest és l’estat d’ànim. Apuntar, malgrat s’endevina, que el professional investigat és Fernando Simón, que certament va ser l’únic professional sanitari que, durant l’estat d’alarma, excepte els dies que la COVID-19 el va deixar a casa, va informar cada dia, sovint acompanyat per polítics i policies que conformaven una imatge singular i estranya. Però això va ser així, per la malaurada centralització de competències. Això no treu que investigar Fernando Simón pel que se’l va investigar, sigui lamentable. En especial quan tots hem sabut el nom del màxim responsable de fer-ho. Assetjar professionals sanitaris, centralitzar i militaritzar actuacions sanitàries -no en va, cap país d’Europa ha tingut menys anys de governs democràtics en els últims dos segles- i veure uns polítics tirar-se els morts per la COVID-19 pel cap en un continu de debats violents i poc edificants, no ajuda.

La Marisa sí, ha obert La Barraca, però no sense por. Podria habilitar taules a l’interior, però no ho fa. Els coberts i tovallons vénen dins una borsa de cartró, per tal que no quedin exposats damunt les taules. Per mirar la carta, et faciliten l’enllaç amb el web del restaurant. Si has d’anar a dintre al WC, només hi pots accedir amb mascareta. Ella pateix per la seva mare, que comença a tenir una edat. Però ella mateixa ha viscut amb molta angúnia la pandèmia, i amb tristesa l’aspecte del paisatge solitari durant aquesta primavera. 

S’atansa a la taula, contenta de tornar-me a veure -un client que torna, també ha esdevingut un petit detall que s’aprecia- però sense ocultar la seva preocupació pel que pugui passar, en general i al restaurant. Com tanta gent, ha d’obrir sí o sí, malgrat ella no ho faria, si vol donar opcions de sobreviure al negoci.

M’explica que ha complert escrupolosament amb tots els requisits de totes les fases del confinament i més. Ja ho he dit, podria acollir clients a l’interior i no ho fa… intueixo que estic davant d’una persona que serà molt crítica amb els que -la majoria, crec jo- han tret poques o cap lliçó del que hem viscut. Patirà, però, pel tipus de negoci que té… Haurà de callar fins a on es pugui aguantar, en més d’una ocasió…

“M’he passat hores asseguda al balcó de casa aquests mesos. I sort de tenir-lo. Com tothom, m’he engreixat. El tancament ens va agafar amb un munt de menjar -i de vi, per cert!- a les neveres del restaurant…”.

Se’n va i jo continuo assegut mirant el mar, que està com un llac. No així el telèfon, al que no paren d’arribar missatges de companys irritadíssims -em costa trobar una paraula que no sigui una “paraulota”- amb el record dels aplaudiments de les 8 del vespre, amb el tracte que reben ara per part d’alguns familiars de malalts, per les inspeccions diverses (salut, treball…), Fiscalia i “tutti quanti”. No em puc evitar preguntar “quants d’aquests, quan vingui el rebrot agafaran la baixa en una actitud de ‘ja us ho fareu sense nosaltres’”.

Qui no sàpiga de què va, potser dirà: “Tan pocavergonyes són?”. Jo dic, a banda de no saber què faran a l’hora de la veritat, que entenc perfectament que n’estiguin tips i retips!!! Ara Fiscalia a revisar els protocols de les UCI? De veritat??? 

Una companya que va viure tota la pandèmia al peu del canó, a urgències d’un hospital, durant llarguíssimes jornades de treball i doblant i triplicant guàrdies em diu:

“El escarnio que se hace de las residencias, es simplemente una forma de desviar la atención del problema real, que no es otro que la falta de recursos y también de una legislación/normativa común para todas y de obligado cumplimiento”.

“Siguen diciendo, incluidos políticos y alguna ministra, que el Ejército encontró personas fallecidas en sus camas. ¡¡¡Y lo dijeron como si les hubieran dejado morir!!! Debían ignorar que en aquellos días las funerarias no daban abasto. Si incluso para retirar los fallecidos de los hospitales fue tremendo, ¿cómo no lo iba a ser de las residencias? Mucha medalla pero un profundo desconocimiento del sistema sanitario. Calladitos hubiesen estado más guapos. ¡¡¡Si no tienes ni idea, por lo menos no intoxiques!!!”.

“Ver a la Fiscalía pedir los protocolos de ingreso en UCI, de unos hospitales que han estado al borde del colapso, tampoco es justo. Pero en vez de sentarse a buscar soluciones, van a ver a quién cargan las responsabilidades…”.

Aquesta és una petita mostra de com està l’ambient entre els nostres professionals… Entretant, molta “Comisión para la reconstrucción…”, molt ego enorme campant, molts interessos corporatius, sectorials, patronals, sindicals, polítics… pràcticament cap proposta per resoldre la falta de metges i infermeres a les residències de gent gran, i manca de consens sobre el “com” aplicar una solució.

Crida l’atenció que davant quelcom tan evident, la manca de professionals sanitaris a les residències, no hi hagi capacitat d’acord en com resoldre-la. Massa dies he tingut la sensació que preval el que “si no es fa com jo dic, no hi donaré suport”, sobre la preocupació real per la situació de risc en la que, encara, tenim els avis. Alerta, si demà hi hagués un rebrot greu, la situació no seria idèntica a les residències -alguna cosa s’ha après- , però sí molt semblant, perquè en la pràctica poca cosa ha canviat. Entretant, els polítics continuen discutint si les residències han de pertànyer a Salut o Serveis Socials, si poden seguir sota un Departament de Treball, en discussions d’aparença estructural -que ni que ho fossin, no és ara la prioritat-, però que sovint amaguen afanys competencials sectorials o personals. Una vergonya!

És una llàstima que els Media no considerin encara notícia que les residències segueixen pràcticament igual com estaven. Esperaran el rebrot i les futures morts, per tornar-se a fer ressò de les queixes dels familiars?

Tampoc deu ser notícia, no deuen trobar rellevant, que els professionals sanitaris hagin arribat a un estat límit, que estiguin indignats perquè ja sembla que han caigut de nou en l’oblit, més enllà de la ridícula paga

La Vanguardia

única, que sembla rebran aviat.

Un “premi” que, personalment, trobo ofensiu. Potser seran notícia només si en un eventual rebrot, no estiguessin disposats a deixar-s’hi la pròpia salut com han fet en aquests mesos? Estic segur que no ho faran, més enllà del que la resistència física determini. Però és una llàstima que tots els que els denuncien i investiguen siguin notícia, i ells no.

Afortunadament, al Delta, l’arribada de l’estiu astronòmic sembla que coincidirà amb l’estiu real, que sempre ajuda, en especial després del confinament. Espero que mentre va creixent l’arròs els eventuals rebrots siguin petits i controlables. Si com ens avisen, a la tardor, el coronavirus rebrota amb certa agressivitat, la bellesa del Delta no es veurà alterada… Però sí que el virus continuarà acarnissant-se amb la vellesa. I, tant de bo m’equivoqui, però, si això passa, em temo que les residències de gent gran, si no canvien molt les coses aquest estiu, tornaran a ser notícia…

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.