“Ja saps que gairebé mai puc fer vacances. La restauració és un negoci esclau. El confinament va esdevenir, en part, com un període de vacances inesperades. Parar de cop, descansar. Oblidar una realitat que a estones ofega i no deixa viure. Tu m’has dit més d’una vegada que m’he passat 20 anys tancada en un restaurant… Bastant cert. En tenia 20, ara en tinc 40. Mai havia estat dos mesos seguits fora d’aquell lloc!

De tant en tant, el meu neguit de fons trencava la pau d’aquelles estranyes i, és clar, falses, vacances. No sabia què passaria amb el restaurant, si aguantaríem -no sabia tampoc quants mesos- sense ingressar ni cinc de calaix. No era el millor començament de la dècada en la que jo confiava fer-me una mica de coixí pel futur. Ni ho era, és clar, per als treballadors dels restaurant que després de més de 2 mesos d’estar a l’ERTO, encara no han cobrat res. Sempre els he considerat companys i pateixo per ells.

Amb l’inici del desconfinament, s’ha acabat el parèntesi i torno a passar-me el dia, fins ben entrada la nit, al restaurant. Els dies se’m fan llargs. Ningú a dintre del local on espero servir algun ‘take away’ o a algun client de la terrassa. No sé què significarà econòmicament atendre aquests pocs clients. Assumim la feina la meva sòcia i jo. Acabem rendides cada vespre. Mil preguntes em passen pel cap al llarg del dia. Miro al carrer i l’ambient és estrany… No sé com serà la nova normalitat, ni què significarà… La vida sempre és incerta, però ara…

De les millors coses del desconfinament va ser la visita del Christian al restaurant. No em va sorprendre. Sabia que tard o d’hora vindria. Volia sopar i no sabia ben bé com anava això de les fases i si podia, no podia, si havia de sopar a la terrassa… Sempre he trobat atractiu aquest home i quan el veig no puc reprimir un somriure que em delata. Sempre ha estat un exercici difícil integrar en la mateixa persona ‘un home 30 anys més gran que jo’ i aquell que al cap d’un instant, sento que m’atrau i que sovint desitjo, oblidant qualsevol consideració d’edat o del tipus que sigui… A la meva vida però, no és fàcil trobar un espai per un home.

El vaig acomodar a l’entrada que fa de transició entre el carrer i la porta del restaurant. No és terrassa, tampoc interior. És un espai ambigu, ambigüitat que aprofitem.

Una pluja de mes de maig va refrescar i fer acollidor aquell dia de primers de juny. La llum era de juny i quan el Christian va començar a prendre quelcom per matar la gana, era tard, però encara s’endevinava llum de dia, malgrat la grisor del cel. A la terrassa quedaven els últims clients i ell em va esperar per sopar.

Vàrem seure en escaire a la tauleta que hi ha en aquesta entrada especial i oberta. El vaig trobar atractiu …

-Fa 20 anys que et conec. Només t’he vist dues o tres vegades fora del restaurant, però no et sé veure en altres entorns… Com estàs?

-Bé. M’encanta que hagis vingut. Efectivament, fa 20 anys que ens coneixem sense conèixer-nos.

– Sí… Sempre m’ha semblat que dins d’aquest restaurant has viscut el món sencer. Em sembla, pel que m’has dit, que les parelles que has tingut les has conegut aquí -on si no?-, però per ara res ha quallat. No sé si volies tenir fills, potser comença a ser tard si fos el cas…

-No, no en vull tenir. Per altra banda, he arribat a la conclusió que estic bé sola. Sóc optimista i fins i tot, com ara, quan res és fàcil, lluito per mantenir la moral alta.

-Vols dir que vols estar sola? No serà que el teu dia a dia és prou difícil com perquè algú sàpiga veure-hi un espai per compartir? Pel que fa als fills… No sé, igual no has pogut trobar el moment ni les condicions. No ho sé…

La gent ha marxat definitivament, continua plovent. S’acosta la mitjanit i els carrers en desconfinament incipient i remullats, estan buits. Estem sols. El Christian s’aproxima, canvia de cadira i s’atansa al meu costat a la banqueta. Sap interpretar el meu desig. Ja té una edat i moltes batalles viscudes. Sap com connectar amb la meva feminitat i jo sé com… provocar-lo. Tenim ganes d’abraçar-nos, d’acaronar-nos, de tocar-nos. Les nostres mans es perden per sobre i per sota de la roba… No sé fins a on arriba l’erotisme, fins a on arriben altres coses. L’amor? No crec que cap dels dos gosi introduir aquesta paraula en un context difícil per concretar-la. El Christian em fa una observació.

-Saps? Em sorprèn la distància entre el teu discurs fred, dur, la teva inexpressió sentimental, la duresa amb què expliques el que us ha tocat viure a molts de la teva generació i com et deixes estimar, com tanques els ulls i sembles voler clamar que ningú et robi aquest moment, esporàdic, furtiu, estrany, de felicitat.

-Tens experiència Christian, i em saps interpretar. Per altra banda, ni demanes res, ni tens urgències. Segurament saps gaudir d’aquests moments inesperats, com ho faig jo. Sense gaires preguntes. Segurament no hi hauria respostes i trencaríem la màgia del moment.

-Jo tinc la vida feta. Però tu no. Ven això i comença a viure!!!

-No, ara no tinc ganes de parlar d’això. Deixa’m gaudir de tu i del moment. En qualsevol cas, si això és el desconfinament, que s’aturi el món i vivim intensament el moment, però en silenci, sense comentaris i, sobretot, sense preguntes que farien de mal contestar! Després…”

A banda d’aquesta parella i pel que a mi respecta, durant el confinament em vaig acostumar a estar a casa. Sortir em provocava basarda. Avui, al meu territori entrem en fase 3. Durant la fase 2, vaig començar a gaudir d’algun petit plaer. Després de 82 dies d’esmorzar, dinar i sopar a casa, sol, i el que és pitjor, havent de menjar-me “el ranxo” que cuinava jo mateix (!), poder simplement anar a dinar a la terrassa d’un restaurant en el que em sento molt bé, va ser un esdeveniment. Com un tornar a viure i adonar-me que m’havia acostumat al confinament. Em va costar decidir-me a gaudir de les possibilitats de la fase2! No sé per què vaig trigar 17 dies en anar a dinar a una terrassa d’un restaurant. Definitivament m’havia acostumat a estar a casa i el carrer em semblava un indret estrany i hostil.

Sembla mentida, però, que anar al restaurant, fos un esdeveniment alliberador. Va ser realment un plaer. De nou menjar diferent de com ho fas a casa, gaudir del bon temps, de la vista… Vaig apartar la taula uns 50 centímetres de la taula veïna per situar-me a dos metres i després d’aguantar amb les mans la carta de sempre, de paper plastificat, no adaptada a normes, em vaig posar hidrogel d’un dispensador que hi havia a la terrassa del mateix restaurant. Tot d’una em vaig adonar que feia dies que havia caigut en la monotonia. Estic acostumat a estar sol, però no a què la vida sigui monòtona. Estic acostumat a treballar al despatx de la casa del Delta, però és que durant aquests mesos, més enllà del despatx, la casa s’ha transformat en una oficina. Aquesta casa no havia estat pensada com a lloc de treball. Una cosa és atendre trucades de feina o preparar documents durant caps de setmana llargs com havia fet sempre. L’altra és treballar a un ritme trepidant fins a transformar totes les taules de la casa (cuina, menjador, porxo, a banda de la del despatx, clar) en una oficina!!!

Quan vaig tornar del restaurant a casa, vaig recuperar les bones sensacions que sempre m’ha provocat aquest espai i vaig córrer a alliberar tot l’habitatge -excepte el despatx- de cap vestigi de res que tingués que veure amb la feina!

La manera de teletreballar d’aquests mesos ha estat i és caòtica. Reunions per a tot, a qualsevol hora, han dificultat adoptar rutines que permetessin contrarestar els efectes insans del confinament i del desconfinament. Es parla, amb raó, dels efectes sobre la salut mental. En el meu últim post (veure “Escrits del desconfinament (1). Quan el fort de la tempesta ha minvat (de moment)” del 30 de maig del 2020) parlava de reaccions diverses (del personal sanitari, de familiars de malalts i persones que han mort, de la judicialització de la sanitat…) que per a mi ja deixen entreveure conseqüències psicològiques del confinament, preocupants. Efectes tòxics del confinament.

Durant el confinament vaig parlar bastant en aquest bloc dels efectes positius del mateix, de saber-hi trobar allò de positiu que sens dubte va tenir. No sé si cal que repeteixi que, per als que van emmalaltir, els que van morir i els que s’han vist arrossegats a la misèria, de positiu, segurament en va tenir poc. Però és innegable que va tenir els seus aspectes positius. Ens preguntàvem com seria la nova normalitat i les opinions es dividien entre els que pensaven que s’hauria reflexionat sobre els aspectes més nocius de “la vida moderna”, sobre els humans, sobre la deteriorada salut mental de la majoria, la que, irònicament, defineix “la normalitat”, i els que opinaven que no hi hauria nova normalitat i que la gent el que voldria seria tornar a la normalitat de sempre. És a dir, a seguir igual i no modificar gaire la normalitat coneguda abans de la COVID-19, definida per una societat decadent i suïcida que no regateja cap esforç per destruir el planeta i per autodestruir-se.

De moment diria que, amb l’inici del desconfinament, està passant això. A la Xina ja tornen a tenir els nivells de contaminació ambiental de fa un any i aquí m’he atipat de veure terrasses de bars i restaurants amb gent apilada, sense respectar la distància de seguretat i desitjant -això em sembla bé, si se n’ha tret algun aprenentatge i em semblaria millor si es respectessin les normes- poder gaudir dels plaers del menjar i el beure com abans.

Sincerament, no sé com serà la nova normalitat, tot i que no sembla que hagi de ser gaire nova … Sí que he pogut constatar, però, que hi ha qui sap fer front a les adversitats del desconfinament i a la incertesa del que ens espera… Envejo aquella parella que no gosava projectar més enllà el seu amor, limitant-lo a unes sensacions meravelloses d’un dia plujós de juny que semblava de maig, en el que el temps es va aturar en un espai que va esdevenir màgic…

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *