Notes personals
Sempre he estat un punt escèptic. Des de molt petit he conviscut amb una sensació persistent de distància respecte del que se’m presentava com a obvi. Recordo, sorprès d’enrecordar-me’n, donada la curta edat, que un dia, al parvulari, assegut amb nens i nenes en una d’aquelles petites tauletes i sobre una cadireta de mida ad hoc, que escoltava el que la senyoreta Maria ens explicava —no recordo el què, el que fos; el contingut s’ha esvaït, però no l’actitud— mentre observava els meus companys i companyes, abduïts, embadalits i completament crèduls. Jo pensava: ves a saber si això és veritat. No tant com un gest de rebel·lia, sinó com una sospita silenciosa, per força ingènua, però persistent. Una esquerda primerenca entre el que s’afirma i el que és o no és.
Aquesta mirada amb distància no s’ha esvaït mai més. Al contrari, amb els anys ha anat adquirint formes més sofisticades, més conscients i sens dubte menys ingènues.
La pregunta per la veritat s’ha anat convertint en un eix estructurador del meu pensament. Ai, la veritat! Tenir raó! A saber! La certesa absoluta és una aspiració fràgil, sovint més vinculada a la necessitat de seguretat que no pas a la realitat mateixa i al fet que varia segons qui s’expressa, des d’on es diu i amb quina autoritat es pronuncia.
El pensament, almenys en l’espai interior, és lliure. I jo he tendit a deixar-lo campar. Quan escolto, quan llegeixo, quan analitzo qualsevol discurs, ho faig amb graus variables de llibertat, sabent que cap mirada és neutra, que cap interpretació és innocent. Els valors, les idees, les creences, la ideologia —aquest entramat invisible però determinant— orienten inevitablement la manera com prenem partit. En funció d’això, puc sentir-me segur d’una cosa, del seu contrari, o fins i tot de la falsedat d’allò que d’altres consideren indiscutible. Tot això, és clar, en el meu fur intern.
De portes enfora, però, la realitat és una altra. He estat —com gairebé tothom— integrat en una societat, en una família, en organitzacions i institucions amb regles del joc establertes, amb relats compartits i veritats funcionals. I, malgrat sentir una incomoditat de fons permanent, durant molts anys he seguit el corrent. Sovint de manera més formal que real. Complint, adaptant-me, assentint. Però amb la sensació persistent de no acabar d’encaixar. D’estar-hi sense ser-hi del tot. Això no ha parat de créixer a mesura que han passat els anys. Sento que sempre he estat un outsider, fins el punt que, actualment, em costa aguantar molt fer “paperots” que durant anys vaig haver de fer, o simplement vaig fer, amb menys incomoditat. Ara, ras i curt, no els faig. I no tinc cap voluntat explícita de marginació o automarginació. Simplement, m’he pres seriosament la llibertat de pensament alhora que he “fotut una bona cossa” als fariseus bavosos que practiquen amb total desvergonyiment, el maleit políticament correcte.
Certament, no acceptar acríticament les veritats donades, mantenir una distància reflexiva respecte dels consensos socials, implica pagar el preu d’una certa soledat intel·lectual, o soledat a seques. A canvi, però, s’obre un espai riquíssim. L’espai infinit i il·limitat del món interior.
He conreat aquest món a través de l’escriptura, del diàleg amb persones molt allunyades de la meva realitat immediata, de la capacitat —no sempre fàcil— de deixar de banda el propi marc mental per escoltar l’altre. No es tracta d’una renúncia a les pròpies conviccions, sinó d’un exercici deliberat de descentrament. D’aquí pot sorgir la sospita de relativisme moral. Potser sí, però només en la dosi justa: la que permet entendre que res no és immutable, que les veritats canvien, que els contextos importen, que fins i tot la pròpia veritat —aquella que un defensa amb més convicció— pot i ha de ser revisable. Benvingudes siguin les contradiccions aparents o reals. Les veig com una evolució del pensament, com el resultat de voler, saber, poder veure la realitat des de mil prismes diferents. Entre mil realitats, algunes o moltes poden ser contradictòries. Ja no es temps de justificacions sobreres i estèrils.
Acceptar això no és còmode. Implica renunciar a la tranquil·litat de les certeses fortes. Implica admetre que equivocar-se no és una excepció, sinó una possibilitat constant. Però també és una forma d’honestedat intel·lectual. I, potser, una manera més humana d’estar al món.
Perquè, al capdavall, dubtar no és paralitzar-se. Dubtar és mantenir obert l’espai del pensament, resistir la temptació de confondre allò que ens sembla evident amb allò que ho és de veritat. I si alguna cosa he après, és que res no és universalment evident. L’evidència no és una propietat de la realitat, sinó una convenció de la nostra mirada. I la veritat —si és que es pot parlar així— no és un trofeu que es posseeix, sinó una recerca constant que, quan es torna dogma, es converteix en tirania. Per això en certa mesura, podem celebrar la contradicció com a essencial pel coneixement. 
De fet, el coneixement no es fonamenta en idees abstractes. Resulta, entre altres, de la capacitat d’analitzar honestament les pròpies contradiccions, de l’experiència vital individual i de l’observació del comportament humà feta des de el coneixement d’un mateix (cal posar-hi una mica de feina i tot i així, mai ens acabem de conèixer del tot!).
És tant important acceptar la pròpia inconsistència!!!
_____________________________________________________________________________________
Apunt autobiogràfic
Moltes vegades, amb un punt d’ironia —potser més per protegir-me i dissoldre la vergonya que per fer broma—, dic que, si hagués d’explicar la meva vida en cinc segons, diria que ha estat força simple. Durant molts anys vaig sobretot treballar. Viure, si de cas, ho feia de manera accessòria, com qui compleix sense acabar d’estar present en el que fa. No diria, ara que m’ho miro amb més distància, que abans no visqués gens, però sí que vivia menys des de mi i més des del que s’esperava de mi. A partir d’una certa edat —que situo clarament cap als cinquanta (serà cert allò de la midlife crisis?)— vaig començar a procurar, i ho continuo fent tant com he sabut i pogut, desplaçar el centre de gravetat, intentar viure més i deixar que el treball ocupi un lloc secundari, que és el que li pertoca.
Sé que molts humans —potser la majoria— troben en el treball una forma plena de vida, fins i tot de realització personal. Res a dir. Simplement constato que no ha estat el meu cas. Si vull ser honest amb mi mateix, no em puc explicar a partir del que faig, sinó només des del que soc, cosa molt més incerta i canviant. Evolutiva i no exempta de contradiccions.
No m’ha agradat mai dir “soc metge” —ni cap altra cosa que pugui dir-se amb un nom d’ofici o professió—. Vaig fer de metge, i sobretot de gestor de serveis de salut —i també d’investigador, de professor d’universitat, de policymaker, de consultor, de Secretari del Govern de la Generalitat; vaig dirigir empreses públiques i privades— com podria haver fet moltes altres coses. L’ofici és una funció, una manera d’ordenar el temps i de relacionar-se amb els altres, però no el nucli del que ens constitueix. Allò que, si té algun valor, no prové del títol ni de la tasca, sinó de la manera singular com mirem, com dubtem, com ens equivoquem i com ens relacionem amb el món. I això, si he après alguna cosa amb els anys, no es pot reduir mai a una etiqueta ni a una ocupació, per digna que sigui.
Cap als onze anys vaig descobrir que a l’escola destacava amb una facilitat no negligible. Ho vaig viure, com és natural, amb una barreja d’orgull ingenu i d’alleujament: fer-ho bé obre portes i simplifica moltes coses. Amb el temps, però, he entès que aquella certa habilitat primerenca, més intuïtiva que conscient, no només em va facilitar el camí, sinó que també el va condicionar d’una manera molt concreta. Sense adonar-me’n gaire, vaig començar a identificar el fet de sobresortir amb una forma de validació. Ser el primer, fer-ho millor, obtenir reconeixement, es van convertir en una brúixola fiable. Potser massa fiable.
Destacar aviat et col·loca, gairebé sense adonar-te’n, en un lloc de referència. No és només una qüestió de resultats, et situa en una posició de lideratge implícit, en un petit pedestal que els altres reconeixen i que tu mateix acabes assumint. Aquest lloc té una recompensa immediata i poderosa, que és l’admiració. I l’admiració, el reconeixement, sobretot quan arriba d’hora, pot funcionar com una forma d’afecte que acaba substituint altres afectes que mai hauria de substituir.
L’admiració es pot considerar una forma d’afecte particular, net, ordenat, sense massa demandes explícites. Arriba des de la distància, no obliga a exposar-se, no compromet gaire emocionalment. És una manera de ser vist i valorat sense haver de sostenir la intensitat, la vulnerabilitat o la imprevisibilitat que comporta l’amor pròxim. Per desgràcia, abans vaig ser víctima d’una manera d’estimar d’aquelles en les que, amb la millor intenció del món, t’acaben engarjolant en una gàbia d’or. T’estimen tant que la necessitat de protegir-te els porta a tancar-te en una presó daurada, per salvar-te de totes les inclemències imaginables, la qual cosa implica mostrar-te el món com un contenidor de perills, riscos i amenaces. Quan aquesta és l’experiència amorosa predominant que has viscut, la distància que comporta l’admiració com a forma d’amor és un bàlsam que mitiga totes les pors i inquietuds i tot d’una et descobreixes fort i valent. Això creus!
Així es va anar perfilant una trajectòria que, des de fora, podia semblar sòlida i coherent, amb estudis intensos i extensos, resultats impecables, una carrera catalogada formalment com a prou brillant i sense sorolls, assumint responsabilitats i, inevitablement, lideratge. Tot encaixava en el relat social habitual. I durant un temps, també em semblava que m’encaixava a mi. Als ulls de la majoria, una història d’èxit —com tantes, eh?—. A ulls meus, potser també, però només fins a cert punt. Cal situar-ho tot en el context social, educatiu i de valors que definia aquell famós “home com cal”. Però no. No. No era així. En el fons, mai no ho vaig sentir d’aquesta manera.
Arribats a aquest punt, he de dir que hi havia una cosa que em resistia a acceptar, que de fet no estava disposat a empassar-me de cap manera, i era la idea de sacrificar certs principis per grimpar. No era cap heroïcitat, ni fruit de cap idealisme dramàtic. Simplement no em sentia còmode amb la submissió calculada, amb la cerimònia del “sí, senyor” que alguns semblen dominar amb naturalitat. Jo no seria mai un llepaculs. Em repugnen els aduladors. Em fan fàstic els pilotes. No puc amb aquesta gentussa. Puc afirmar, sense gaire risc d’equivocar-me, que mai he donat la raó a ningú si no creia que la tenia. Puc haver incorregut en algun silenci, segurament prou expressiu i explícit. La meva cara no serveix per dissimular. El que penso se’m nota.
Això et col·loca en una posició incòmoda per als poderosos del teu entorn i per a tu respecte amb ells. Perquè quan algú no està disposat a assumir coses que no veu clares, no és un aliat tan fàcil de controlar.
I així va passar l’inevitable en aquest món nostre: la por a la dissidència i a perdre el control no només va fer que em veiessin com una persona “difícil”, sinó que va limitar la meva promoció. No és una opinió. M’ho van comunicar explícitament; no era qüestió de capacitat, sinó d’acceptar jugar el joc que s’espera o patir-ne, sense contemplacions, les conseqüències. Les que sigui. I no dic les que sigui retòricament. Dic les que sigui, perquè he experimentat que poden ser moltes, variades i afectar-te a tu i als teus. Si hagués estat un dels mestres habituals en l’art de complaure, segurament hauria arribat més lluny. Però no era el preu que volia pagar i, en aquest aspecte, em sento satisfet d’haver estat fidel a mi mateix.
Amb els anys, va anar apareixent una sensació difícil de definir. La impressió que aquella identitat tan ben resolta en el gran teatre del món començava a incomodar-me. No era un fracàs, ni tan sols un malestar patent. Més aviat una sensació insidiosa, una pregunta persistent sobre què hi havia, o què hi havia quedat, més enllà del personatge funcional que havia anat perfeccionant. No va ser un trencament sobtat, sinó un desplaçament lent. Però suficient per fer-me replantejar fins a quin punt confonem allò que fem bé amb allò que som. I fins a quin punt el reconeixement pot acabar substituint preguntes més incòmodes que, tard o d’hora, reclamen ser escoltades.
L’admiració, quan és abundant i visible, es transforma en una mena d’eco que multiplica l’ambició i que també pot fer créixer l’odi. I jo, en el meu cas, vaig acabar sent víctima d’aquesta reacció inversa. No recordo cap daltabaix, més aviat un verí lent, subtil i persistent. Una manera de rebre retrets i resistències no tant per allò que feia, sinó per allò que, sense voler-ho, representava. No era cap excepció, ni cap tragèdia personal, sinó el funcionament habitual de la societat moderna, una societat que ha construït mecanismes molt eficients per ordenar l’èxit i, al mateix temps, per castigar-lo quan es torna massa visible, incomoda i/o es transforma en un mirall explícit que posa en evidència, no pas a tothom, però sí a certs garants de l’homeòstasi de l’establishment. L’admiració i l’enveja no són anomalies emocionals, sinó parts del mateix sistema de jerarquies. Quan algú s’eleva, altres han d’encaixar la, diguem-ne, caiguda simbòlica. És un mecanisme tan normal que gairebé ni el veus, fins que et toca a tu.
Des de la meva experiència, puc dir que aquesta cursa no sembla presentar-se com una decisió conscient. Simplement t’hi trobes, avançant etapa rere etapa, sense saber ben bé quan hi vas entrar ni com se’n podria sortir. El preu que pagues per la teva ambició i per estar al capdavant és alt i poc visible, i s’acaba traduint en una exigència constant, en una identitat cada cop més sotmesa al rendiment infinit i en una dependència discreta d’una admiració que, tot i reconfortar, manté sempre una certa distància del veritable escalf. Fins que arriba un moment —dramàtic o no, però sí clar— en què el cos, el cap o la vida mateixa fan de fre. I aleshores t’adones que no sabies parar, perquè ningú no t’ho havia ensenyat, i perquè mentre l’admiració arribava, semblava que n’hi havia prou. Podria semblar que es va complir la dita de victòria en victòria fins a la derrota final. Però, en realitat, va ser al revés. Les suposades victòries eren, en realitat, petites derrotes, i allò que es va percebre com la derrota definitiva va ser, en canvi, l’alliberament.
En aquest punt, la vida va posar damunt la taula una altra pregunta, potser la més difícil: què passa quan l’admiració deixa de fer la funció descrita? Quan el reconeixement ja no omple el buit que, durant tant de temps, havia substituït l’amor més pròxim? Aleshores, si vols viure de veritat, cal canviar de paradigma, i passar d’una vida centrada en el rendiment i el reconeixement a una vida centrada en la coherència i el sentit, i en una forma d’estima més propera, més vulnerable i menys “segura”, però també més real.
Però hi ha una qüestió de fons que, sovint, queda amagada darrere d’aquest debat. No és només que l’admiració substitueixi l’amor, o que el reconeixement tapi el buit. En el meu cas —i sospito que no és una excepció—, amb el temps em vaig anar desconnectant de mi mateix. Era una erosió lenta. La vida m’enganyava amb la urgència i l’ocupació, i de cop em trobava sense espai per pensar en allò que realment importa. I el que realment importa, al capdavall, no és ni treballar, ni ser admirat, ni tan sols ser reconegut, encara que el desig sigui comprensible.
Això em portava a viure, sense gairebé adonar-me’n, dins una mena de “matrix” que es confon amb la “normalitat”, i on la majoria es mou com si això fos natural, el que toca. I, mentre hi era dins, l’admiració i el reconeixement semblaven suficients, perquè ho emplenaven tot. Al final, els egos inflats no hi caben! Però si encara tens alguna cosa viva a dins, aquesta vida 
interior —que malgrat haver estat apaivagada, soterrada, no ha arribat a morir del tot—, quan es desperta, et fa una pregunta que t’interpel·la dia i nit, 24h/365d en expressió del “matrix” manicomial: “Per què segueixes corrent si no saps cap a on vas o saps que vas cap al no-res?”
I llavors, discreta i silenciosament, s’obre una escletxa. No és una decisió grandiosa, sinó una necessitat de coherència, un gir imperceptible cap a una vida que em pertany una mica més. I potser això és tot, i n’hi ha prou amb deixar de creure que l’aplaudiment és la mesura del que val una vida i matar l’ego si encara s’hi és a temps.