Soc a Escòcia perquè fa 56 anys en Melchor va arribar a Sant Cugat del Vallès. Jo vaig arribar a Edinburgh ja fa uns quants dies. He pogut recórrer una bona part del país. He fet quasi dos mil kilòmetres (més de mil cent milles). Les he fet sol, assegut a la dreta d’un cotxe amb canvi manual que feia anar amb la meva mà esquerra i, òbviament, conduint per l’esquerra i, detall no menor, entrant a les incomptables rotondes que hi ha en aquest país, per l’esquerra. Jo mateix vaig dissenyar-me l’itinerari que la Veda, ara ja sogra de la Vega — neboda del Melchor— em va perfeccionar.

L’any 1967, malgrat la dictadura i l’arraconament de la nostra llengua, la meva vida transcorria en català. Família, amics, escola… El castellà l’entenia força bé, però em costava molt de parlar-lo. En Melchor venia d’un poblet de la província de Salamanca, Macotera, i parlava un castellà, castellà, nítid i bonic. Com que va esdevenir el meu millor amic fins els primers anys de carrera, gràcies a ell vaig aprendre prou bé el castellà. En canvi, l’accent dels escocesos va fer que, d’entrada, m’hagués de concentrar bastant per entendre el que deien. Amb els dies, em va passar com amb la conducció per l’esquerra. Encara que l’hagis practicat força, quan fa temps que no t’hi poses, necessites un cert rodatge.

Vaig arribar a Edinburgh el 18 d’agost, nou dies abans que Kevin, pastor de l’Església d’Escòcia, retirat i pare de Pete, dirigís la cerimònia de casament del seu fill amb Vega, la neboda del Melchor. A quarts de tres de la tarda, la temperatura a l’aeroport d’Edinburgh era de 16 graus. Venint, no sé si de les onades o simplement l’onada de calor que patim a Catalunya ja no sé quant temps fa, ho vaig agrair enormement. Només pensar que cada dia dormiria amb nòrdic i, segons les zones del país, calefacció moderada (les temperatures a la nit baixaven fins a 7-9 graus), em provocava una sensació molt agradable.

L’hotel, com totes les cases a banda i banda del carrer, tenia planta baixa, dues plantes i golfes, coronades amb moltes xemeneies —suposo que una per habitatge—. Durant anys i anys, la sutja d’aquelles xemeneies havia donat a les parets de les cases d’Edinburgh un to ennegrit que, sense fer-les-hi perdre la bellesa, l’harmonia, malmetia una mica l’estètica d’aquelles façanes d’aspecte distingit, malgrat tot. El pitjor d’aquells dies era la brutícia i les deixalles escampades per tota la ciutat, a causa de la vaga d’escombriaires.

Vaig deixar la maleta i la bossa de mà a l’habitació i, equipat amb una samarreta de màniga llarga, un jersei i un tallavent impermeable —amb caputxa, és clar—, vaig iniciar una caminada que va resultar ser llarga. Abans, però, i malgrat ser les 3 p.m., vaig aconseguir menjar alguna cosa. Vaig caminar des de Hymarket fins al Parlament escocès per la ciutat vella, i d’allà vaig tornar al punt de partida, per la ciutat nova, seguint Princess Street. La ruta del turista perfectament identificable. Només pretenia, però, caminar, mirar, aclimatar-me i comprar fruita per menjar-me a l’habitació abans d’anar a esmorzar. L’aspecte de la fruita no era gaire encisador. El més atractiu eren les cireres i unes peres conference. Vaig optar per aquestes últimes. L’endemà vaig constatar amb sorpresa que eren boníssimes. Les cireres, del país, varen ser la meva elecció en dies posteriors i eren igualment molt bones. El castell el vaig deixar per al final del viatge —els dos últims dies els vaig reservar per visitar la ciutat amb més deteniment, tot i que vaig acabar obviant la visita al castell— i a la Royal Mile i, en particular, a Hight Street, la densitat de turistes devia ser com la que hi ha al voltant de la Pedrera, de la Tour Eiffel, de Westminster o de Times Square. Les botigues eren, com és lògic, per a turistes: cashmire i llana de xai (més o menys reals), quadres escocesos a dojo, kilts per a turistes, whisky… L’estàtua del gran filòsof nacional David Hume tenia descolorit el dit gros d’un peu degut a una tradició, també típica, consistent en tocar l’esmentat dit perquè portava sort. Havia vist llençar monedes a la Fontana di Trevi i mil coses més a llocs diferents, amb la mateixa finalitat. Però mai tocar el dit del peu a l’estàtua d’un filòsof. The Writer’s Museum, dedicat a Robert Burns, Walter Scott i Robert Louis Stevenson, em va cridar l’atenció. Aquest sí que el vaig visitar al final del viatge i vaig pensar que cap d’aquells tres escriptors mereixia allò que de museu no en tenia res. Em va semblar un nyap. De tornada, em va cridar l’atenció l’estàtua de Walter Scott. El blanc del marbre contrastava amb el negre —en aquest cas, especialment negre— de la gran construcció que la enquibia. La pedra semblava ser com la de les cases anteriorment esmentades, però aquí estava especialment ennegrida. Al darrere, la vista del castell i dels edificis de la ciutat antiga, completaven una bonica postal. Aquella també va ser una ciutat murallada que, amb el temps, es va “eixamplar”, com Barcelona, però amb una idea molt diferent de la d’Ildefons Cerdà.

Desprès d’esmorzar el full scotish breakfast —haggis inclosos, ja hi haurà temps de parlar-ne— vaig veure que l’Uber que m’havia de dur a buscar el cotxe de lloguer, era més car que el taxi que el dia abans m’havia portat de l’aeroport a l’hotel, un trajecte relativament curt. “Deu ser més lluny”, vaig pensar. Però no. Era molt més a prop. En fi…

Vaig començar a conduir amb una sensació molt familiar, derivada que el fet de conduir per llocs desconeguts, especialment en altres països, la visc com una mena d’aventura. L’etapa era curta. El destí, Callander. Vaig parar a Stirling, amb la idea de visitar el castell, però la quantitat d’autocars de turistes em va fer enrere. Vaig desviar-me de la ruta cap a Aberfoyle, un poblet amb molt d’encant, i d’allà cap el llac Katrine, als Trossachs, on vaig caminar una bona estona. Aigües bastant tranquil·les, muntanyes al voltant tocant núvols blancs, grisos, foscos…

Escòcia m’ha deixat bones sensacions. Molt bones sensacions. Clarament lligades a la bellesa del paisatge i als escocesos, a les persones d’aquella terra. Acabada la caminada pel llac Katrine, en arribar al cotxe, vaig veure que una llanta estava partida i que una de les estelles de metall havia fet un estrip al neumàtic. No entenc encara com la roda no es va desinflar. Vaig retornar a Aberfoyle, un poble d’uns 800 habitants, amb una benzinera i un taller mecànic adossat a la mateixa. Allà vaig conèixer en Roger Kelsey. Un anglès de 72 anys que, malgrat opinar pel que fa al Regne Unit que “better togheter”, després de quaranta anys a Escòcia, ja era més escocès que anglès. Al cap i a la fi, va ser una majoria d’escocesos que el setembre de 2014 varen votar “No” a la independència d’Escòcia. Des del taller d’en Roger vàrem trucar al número d’assistència en carretera que m’havia facilitat l’arrendador del cotxe que ens va remetre de nou a aquest últim. Sense l’autorització de l’arrendador no em prestaven el servei i aquest,  no responia al telèfon. Divendres, 5 p.m…. Quan li vaig confirmar que tenia assegurança a tot risc, en Roger va trucar a la botiga oficial de la marca del vehicle més propera, va encarregar una roda nova, a continuació va telefonar a una casa de neumàtics, en va encarregar un, i l’endemà ell mateix els va anar a buscar, els va portar i me’ls va muntar sense cobrar-me res. Jo estava a unes 12 milles del meu destí, Callander, on tenia reservat hotel, i en Roger em va deixar el número del seu mòbil perquè el truqués si la roda petava en anar cap allà o en tornar l’endemà per a la reparació. Un cop tot acabat, vàrem anar a esmorzar i quan vaig voler pagar, el noi del bar ja tenia instruccions de no cobrar-me!

En Roger era un home amable, amant dels cotxes clàssics, retirat —anava al taller per distreure’s— i tan poc partidari de la independència d’Escòcia com del Brexit. Li agradava molt Escòcia i mai s’havia plantejat tornar a Anglaterra. Era un home que destil·lava pau, serenitat i certa saviesa…

Callander és un poblet amb molt d’encant, situat als Trossachs, i és la porta dels Highlands. L’hotel era una casa antiga del poble, amb nou habitacions, distribuïdes en tres plantes, i una taverna a la planta baixa. Una noia molt amable, a la mateixa barra de la taverna, mentre anava posant pintes de cervesa em va fer el check in i em va lliurar la clau de l’habitació, situada a dalt de tot. Agradable i confortable, evidentment emmoquetada i, almenys aparentment, molt neta, donava al carrer principal del poble i tenia el bany darrere d’una biblioteca plena de llibres, excepte en la part de la falsa porta, difícil d’endevinar ja que era un tros de la biblioteca partit i transformat en porta!

Vaig anar al llac Ness, però no al Castell de Balmoral on, per pocs dies, encara hi havia la Reina Elisabeth II. Al llac Ness, em vaig imaginar una càmera oculta captant els turistes que s’hi apropen per assegurar-se que Nessie, el monstre del llac Ness, no hi és. El país té molts llacs, molts d’ells més grans i en entorns igual de bonics o més que el del llac Ness.

Us podria parlar de Saint Andrews. Aneu-hi si visiteu Escòcia. Qualsevol guia us explicarà que allà va néixer el golf, us indicarà també el lloc on es va practicar aquest esport per primera vegada, a tocar de la platja West Sands, la de la pel·lícula Carros de foc. Més que parlar del que podeu trobar en una guia, voldria traslladar-vos un sentiment genuí de benestar, d’estar en un lloc agradable, plaent, confortable, que m’inspirava bones sensacions. De tots els llocs que podria esmentar, assenyalo l’illa de Skye, al nord-oest del país —tota ella és preciosa i inspiradora— i la platja i l’antic barri de pescadors de Nairn. Aneu-hi. No sé si compartireu la meva sensació de retrobament amb el que val la pena de veritat.

A Skye em vaig instal·lar en un bed and breakfast bonic i acollidor, davant del mar i les muntanyes de la costa del midland. La casa es diu Strathgorm, pertany a un llogaret anomenat Breakish i, a banda del paisatge de conte de fades, la propietària, Allison, era cordial, afable i preparava uns esmorzars deliciosos, ben presentats, amb productes del lloc. El haggis, excel·lent. Si dic que el haggis és una barreja de vísceres d’ovella trinxades amb civada, sal i espècies, embotit en una bossa feta amb l’estómac de l’animal, molta gent no el voldrà ni provar. El haggis de l’Allison va ser el millor que vaig menjar a Escòcia.

Els colors de la posta d’un sol que s’intuïa més que es veia, entre núvols negres que tocaven el mar, a la platja de Nairn, va ser un altre moment estel·lar del viatge. En un punt de la platja hi havia una glorieta molt bonica i bancs per seure que, com a tot el país, cadascun d’ells està dedicat a la memòria d’algun ciutadà del lloc.

De Nairn a un altre poblet bonic, Pitlocry, des d’on vaig trucar els nuvis i vaig quedar l’endemà amb ells per arreglar els detalls del meu kilt per al casament. L’endemà, anant cap a Saint Andrews, vaig aturar-me a Perth, on em vaig trobar amb la Vega i el Pete. Els vaig saludar amb goig i, una vegada més, em va impactar la intensitat de l’amor mutu que senten l’un per l’altre. La Vega, amb Steve, un del millors amics d’en Pete, em van acompanyar a la sastreria Robert Nicol, que des de 1847 fa, ven i lloga kilts de gran qualitat. La senyora que em va atendre, gran, amb un aspecte a joc amb el del vetust establiment, ple d’encant, em va prendre delicadament totes les mides i em va proporcionar un kilt que semblava fet a mida per a mi. Un kilt amb els colors i l’ensenya del Black Watch del 3rd Battalion, Royal Regiment of Scotland. Mai abans m’havia emprovat unes faldilles! Em va sorprendre —i no vaig ser l’únic— que, més enllà de les faldilles, el conjunt resultés francament elegant!

Aquell dia, dijous, arribava a Edinburgh la Macu, la mare de la núvia, germana del meu amic d’infantesa Melchor. Ens havíem trucat —amb la Macu—  aquells dies i, com a bona mare patidora, estava més nerviosa ella que la seva filla, que era la que es casava. La Macu va arribar a Sant Cugat, diria que amb 6 o 7 anys, amb els seus germans Melchor —com he dit, de 9 anys— i Tere, de 8 anys. La Macu, com la Tere, eren les germanes del meu amic, a les que coneixia, saludava, veia quan anava a jugar a casa el Melchor, però amb les que mai vaig tenir relació. Varen venir des de Salamanca amb el seu pare, Don Antonio, i la seva àvia paterna, Francisca.

El Melchor va ser el primer nen orfe, orfe de mare en aquest cas, que vaig conèixer, i aquest fet, als meu 9 anys, em va impactar. La història familiar em provocava entre llàstima i por, segurament temença que una cosa així em pogués passar a mi. Don Antonio, un home recte i honest, salmantí, diria —no ho puc assegurar— que, no sé en quin moment del procés d’esdevenir jesuïta, ho va deixar. Però com passa sovint en aquests casos, la religió, la fe més aviat, sempre va marcar la seva manera de ser, de viure i el seu caràcter. I la mort de la seva esposa, la mare del Melchor, també. Una vegada completats els estudis d’Enginyeria, amb molt d’esforç, ell i la dona, deixant els tres fills repartits entre els avis paterns i materns als respectius poblets salmantins, va anar a Suïssa a especialitzar-se en fred industrial, sobrevivint a base de, ell i la senyora, treballar de cambrers o del que podien. El cas és que la mare del meu amic va morir a Suïssa. Don Antonio, un dels pocs especialistes en la seva disciplina, a Espanya, aquells anys, va ser contractat per Nestlé. Això va fer que tots es desplacessin a Sant Cugat a viure. Els nens no tenien un record clar de la seva mare. Tot aquest relat, resumit, a mi em va fer l’efecte d’un conte de Charles Dickens. Com passa sovint amb molts tipus de relacions, la distància les condiciona. Quan vàrem començar els estudis universitaris, en Melchor ja va anar marxant. Els va completar en dues o tres universitats. Quan va acabar, el moment va coincidir amb la jubilació del seu pare, i ambdós varen retornar a Salamanca, on Don Antonio va morir al cap dels anys. En Melchor es va casar —vaig anar a Salamanca al seu casament— i allà ha desenvolupat la carrera professional i hi viu amb la Maria, una dona encantadora, i els seus tres fills que, per primera vegada, vaig veure a Escòcia al casament de la seva cosina i em van semblar persones sòlides, educades i ben formades. Ell no coneix els meus fills i néts.

A la primavera de 2013, la Macu —que aleshores ja vivia a Madrid— em va buscar més de 35 anys després de no veure-la. Més o menys els mateixos que feia que no veia ni sabia gairebé res del seu germà Melchor. El motiu era la malaltia greu que patia la seva germana Tere que, dels tres, és l’única que seguia vivint a Barcelona, no gaire lluny de casa meva a l’Eixample. Alguna vegada l’havia vist acompanyant un dels seus dos fills, amb paràlisi cerebral, al transport que el duia a un centre especial per a aquests malalts. La Tere tenia un càncer de pulmó que se l’enduria el novembre del mateix any. Durant aquells mesos, la seva germana es va instal·lar a Barcelona per cuidar-la i jo la vaig ajudar a facilitar el trànsit de la malalta pel sistema sanitari, fins les cures pal·liatives i el final de la seva vida. En aquell període vaig conèixer la Vega, la núvia.

El dia de l’enterrament de la Tere, el novembre de 2013, vaig tornar a veure el Melchor sobrepassades les esmentades tres dècades. I no l’he tornat a veure més fins el casament de la Vega i el Pete a Falkland Estate, a Escòcia, el passat 27 d’agost. He vist més aquests anys a la Macu, i fins i tot a la Vega i al Pete, que al seu germà.

“A ver si esta vez no pasan diez años más hasta que nos volvamos a ver, porque a este paso…”, em va dir amb somriure irònic de qui sap que tenim tots dos 64 anys. Vaig pensar que tenia tota la raó i m’he proposat, sí o sí, visitar-lo a Salamanca aviat. Trobar-te tants anys després en el context d’un casament molt escocès —el sopar es va servir a les 5 p.m.— malgrat compartir taula grupal durant l’àpat, l’entorn no era el més idoni per fer un update del que ens pot haver arribat a passar a tots dos des d’aquells anys llunyans d’inici d’estudis universitaris, fins avui que tenim la jubilació a tocar. És ben cert que qui té un amic té un tresor. Al llarg de la vida, els amics de veritat, normalment es poden comptar amb els dits de dues mans, o potser més aviat d’una. El Melchor va ser el meu gran amic des dels 9 anys fins l’inici de la vintena i tenim (almenys) una conversa pendent…

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.