COSES DE LA VIDA A TOCAR DE LA TARDOR…

desdelasegarra

L’estiu està a punt d’acabar i ahir l’Espanyol va perdre a casa contra el Real Madrid… Business as usual!

Espanya continua sense president, el que com ja passa habitualment amb les derrotes de l’Espanyol contra el Madrid, pot deixar de ser notícia.

A Catalunya no estava clar si la gent sortiria al carrer l’11 de setembre i, una vegada més, la gent va sortir, de forma massiva, per cinquè any consecutiu. La tieta Maria, en Guifré de Gràcia i tants altres continuen emprenyats. Fins i tot el venerable senyor Masblanch, home d’ordre, austerament elegant i contingut no pot dissimular que ja en té ben bé prou…

Mes de setembre per descartar grans problemes de salut i resoldre’n de menors. El contacte amb l’hospital em permet refrescar certes dificultats que han d’afrontar els professionals en el seu dia a dia en el sistema sanitari públic. I em connecta de nou amb els meus interrogants al voltant del balanç beneficis/riscos per a la salut, de la hiperespecialització mèdica.

Ja ho vaig viure quan feia el doctorat, la base teòrica del qual era la teoria de l’organització. La pretensió en aquell cas era la de dividir per integrar. El tot organitzatiu era el resultat de diferents formes de divisió del treball per fer funcionar l’organització com un tot. Comparable fins a cert punt amb el cos humà…

L’home i la seva circumstància, el seu medi, és la suma de diverses dimensions. Si ens referim a la psíquica, la física i la social, fins aquí acostumen a ser acceptades teòricament parlant. Fins i tot aquells professionals de la salut que s’han especialitzat en fragments d’ADN que examinen durant anys i anys, acostumen a acceptar que l’home és un ésser bio-psico-social i que la seva salut depèn d’aquestes dimensions. Tampoc hi ha gaire problema per acceptar la dimensió espiritual com a constitutiva de l’home. Ara bé, relacionar-la amb la salut… Com a molt es fa a través de la dimensió psíquica. Fins aquí la teoria.

La pràctica… Això ja és una altra cosa. El volum de nous coneixements que obliga a la superespecialització i la creença que fora del mètode científic no hi ha res, comporta que l’home en el precís moment que interacciona amb el traumatòleg per exemple, no sigui gaire més que un menisc per exemple. Ni tan sols és un maluc ja que per això hi ha el traumatòleg que només fa malucs, diferent del que només fa genolls…

Prevenir la malaltia, millorar la salut i amb molta sort curar alguna cosa, és una activitat que em costa entendre des de la pèrdua de la visió integral, multidimensional i complexa de l’home. Admeto que tinc un problema mal resolt ja que entenc els avantatges de la superespecialització. Però en aquest trencaclosques em falten diverses peces. Molt més enllà del romanticisme reclamo la figura del metge que escolta, dialoga, explora amb les mans el malalt i s’interessa pel conjunt de la seva vida. Sí, ja sé que a la pública no hi ha temps… Ni a la privada gairebé tampoc, perquè de fet no hi ha temps ni per viure. Hi ha tantes i tantes coses per fer que no es pot pensar, ni viure en consciència. Ni visitar un malalt amb els cinc sentits, el cervell i l’ànima.

En efecte hi ha moltes coses per fer i afortunadament molts fets, coneixements, situacions que estimulen la curiositat. Alguns lectors us heu referit en ocasions a la meva afició per interrelacionar coses. És que crec que tot està relacionat, i conscient de la meva limitació per comprendre el tot, no em conformo en especialitzar-me en una part. Potser hagués estat més feliç vivint en l’època de Leonardo da Vinci tot i la limitació del coneixement en relació al nostre temps. Però ajuntar coneixement, art i progrés sota ideals humanistes després d’una Edat Mitjana decadent, em sembla més engrescador que cercar desesperadament -com fem ara- un nou paradigma per viure i fer-ho sense gaires pistes, més enllà de saber que el que durant anys hem donat per més o menys bo, ara és obsolet. De fet a l’Edat Mitjana no tot va ser foscor i decadència. La filosofia globalista de Ramon Llull al segle XIII, propugnava la màxima visió de conjunt, holística, universal. Si aleshores el “saber poc de molt” tenia sentit, ara -tot i que pugui semblar insensat pel volum de coneixement existent- encara en té més si el que es persegueix és no perdre de vista la “naturalesa humana de l’home”, valgui la redundància -desgraciadament- més aparent que real.

És dur haver de viure amb un marc de referència -globalment parlant- obsolet i no tenir ni idea de quina pot ser l’alternativa. Aquests dies he llegit una entrevista al filòsof John Gray. En destaco el següent: “(…) La estabilización que parecía haberse alcanzado tras la crisis financiera era un camelo. El tipo de capitalismo desigual que existe hoy en día es intrínsecamente inestable, y no puede legitimarse democráticamente. El error de los pensadores progresistas de todos los grandes partidos ha consistido en imaginar que era posible aplacar el descontento de grandes sectores de la población ofreciéndoles lo que en el fondo era una continuación del statu quo”.

En les últimes setmanes m’he trobat alguns alts càrrecs i directius d’empreses públiques de la Generalitat que si bé en públic lloen la Llei de Transparència, en privat consideren que no tindrà cap efecte sobre la corrupció i sí que el tindrà en canvi en detriment de la gestió pública eficient. Un d’ells es queixava que a no sé quin formulari o pantalla, el primer que apareixia era el salari, els regals rebuts i els viatges fets. Es queixava en el sentit de: “Però quina imatge estem donant quan induïm que el primer que cal demanar és això? Regals? Viatges? Però de què van?”. En efecte, si el que més interessa és això, sembla que es parteixi de la presumpció de culpabilitat…

Comprenc aquests comentaris. I sé que l’única utilitat que tindrà fer públics els salaris, a banda de ser un estímul més a l’expulsió de talent del sector públic -sí, sí, he dit talent, no he dit corrupció-, serà fer safareig i demagògia barata a la premsa. S’ha associat cobrar poc a ser honest, fins el punt que avui he escoltat per la ràdio que fins i tot polítics de Podemos, han assenyalat la dificultat de treballar a dedicació plena i exclusiva, sense horaris ni descans, amb una remuneració progressivament decreixent adoptada com a símbol d’integritat.

Dit això, penso que Gray té raó en gran part. Mai ningú té tota la raó!!! Però té raó en el sentit que determinats fets semblen inversemblants o irracionals perquè a qui li sembla li costa creure que el futur pugui ser diferent del passat recent… És a dir, s’empenyen en continuar amb les mateixes receptes de sempre -no en conceben d’altres- i ignoren el mal que han fet a tanta i tanta gent que reacciona visceralment amb tot tipus de propostes fetes des de la desesperació, la ràbia, la impotència.

Jo crec que el futur serà paradigmàticament diferent. Però també penso que quan s’està lluny d’imaginar el nou marc de referència i l’únic que se sap és que l’actual està depassat i provoca danys col·lectius inadmissibles des de la perspectiva del respecte a l’home; en aquesta situació desconfiar d’algunes “novetats” no vol dir pretendre seguir vivint amb models caducs.

Per a mi la Llei de Transparència té valor com a resposta, com a símptoma d’esgotament d’un sistema, com a tram d’un camí que ves a saber com acabarà i si acabarà amb mesures d’aquest tipus o d’altres que no ens podem ni imaginar. No té valor de solució en sí mateixa, però aturar-se aquí és escàs.

L’establishment no s’ha esforçat gaire en voler entendre en profunditat els motius del descontent, i per això passen coses “sorprenents” expressió de la més o menys revolta, que segons el lloc i el moment s’expressa de formes diverses. Des d’apostar per Trump, a fer-ho per Le Pen o els neofeixistes alemanys, passant per Podemos i, per què no, en alguns casos, optar per l’independentisme català quan mai abans s’havia considerat aquesta opció de forma consistent.

Gray, com certs militants de l’esquerra manifesten que el terme populisme usat per l’establishment de sempre, pels conservadors, és un insult que l’únic que fa és posar de manifest el desconeixement de la realitat de la gent comú i corrent i/o el menysteniment cap a aquestes persones. Desconeixement o menysteniment dels votants potencials en el cas dels polítics. Quelcom semblant diuen dels que critiquem la premsa sensacionalista…

Bé, anem a pams. Jo crec que tan cert és que molts dels que critiquen el populisme són incapaços d’entendre les raons reals que mouen a la gent del carrer, com que molts populistes coneixen perfectament la duresa de les circumstàncies personals que envolten molta gent que pateix i no tenen cap escrúpol a l’hora de manipular-les. No deixa de ser simptomàtic que els partits de “la nova política” hagin caigut tan ràpidament en els tics de la política de sempre.

El mateix passa amb l’actualitat informativa. Més enllà de la premsa reconeguda com a sensacionalista, el sensacionalisme, el groguisme, ha anat impregnant tots els Mèdia.

Tinc un amic que tot sovint em retreu que em desentengui de l’actualitat i quan li dic que si ho faig és perquè sóc menys feliç després de llegir el diari que abans, m’insisteix en que no me’n puc desentendre. Jo matiso dient que, efectivament, em desentenc de l’actualitat tal i com l’expliquen (manipulen, embruten, utilitzen perversament) massa Media. Però no em desentenc de molts dels problemes reals que amaga, distorsiona, ignora, l’actualitat informativa.

Més enllà de la patètica incapacitat de l’establishment per -voler- assabentar-se del que de veritat passa, més enllà de la manca de sensibilitat vers els que pateixen desgràcies de les de debò, inhumanes, en aquesta transició entre el que és conegut i ja no serveix i el que haurà de servir però encara no ha arribat -ni tan sols s’intueix-, el populisme i una concepció perversa de l’actualitat existeixen i les seves intencions no són millors que les dels de l’establishment, entre altres coses, perquè molts d’aquests en formen part o malden per accedir-hi.

Si hagués d’escollir, però, què ha marcat més aquest inici de curs, no hi ha dubte que ha estat el fet de tenir els dos fills vivint fora del país, el que implica adaptar-se a un ecosistema vital nou en un mar de pensaments i sobretot de sentiments rics i intensos. Segueixo pensant que és molt recomanable i positiu viure una part de la pròpia vida a l’estranger. Jo vaig tenir la sort de poder-ho fer i considero que va marcar el meu trànsit terrenal positivament. Amb tot, i més enllà d’aquella preocupació de molts pares d’ara -i crec que d’abans i potser de sempre- sobre quin món deixarem als nostres fills, el que ha portat els meus fills lluny de casa té molt més a veure amb la globalització i les dinàmiques d’aquest sistema obsolet al que em referia abans, que no pas el que m’hi va portar a mi.

Algunes celebracions entranyables d’aniversaris d’amics i de parelles d’amics, han marcat i marcaran encara aquest mes de setembre. Sensacions positives i sentiments bonics i agradables. Els aniversaris serveixen per fer balanç i -si voleu comptant amb l’avantatge que amb el temps els mals records queden mitigats- posar en valor l’amor, la capacitat de superació de proves dures, els valors sòlids, el dret a tornar a començar, la lluita per la felicitat, la renovació de l’esperit familiar quan la vida ha portat a trencar la família tradicional… Tot això ha caracteritzat aquestes celebracions i també la sensació que els anys posen les coses i les persones al seu lloc, que fer les coses bé té premi i que si no en té, la maduresa ajuda a comprendre i acceptar que la manca de reconeixement també forma part de la vida…

I què més? Doncs que el Barça n’hi va clavar set al Celtic de Glasgow i que un bon amic que va marxar de vacances a finals de juliol, encara no ha tornat ni falta que li fa… Jo tampoc hagués tornat però aquí estic. Ja us aniré explicant més coses…