CAL FELICITAR EL CERCLE D’ECONOMIA

Font: diari ARA

Acabada la “XXX Reunió del Cercle d’Economia”, cal felicitar el Cercle i el seu president, Antón Costas, pel programa i pel resultat de les jornades. El Cercle segueix avançant i millora en el camí de la pluralitat i de la possibilitat de debatre des de posicions discrepants.

La societat és rica i complexa. Han acabat les jornades de Sitges i  llegeixo unes declaracions favorables a la independència de Catalunya d’Emma Vilarasau, que faig meves: “No és que cada vegada em senti més d’aquí, és que cada vegada em sento menys d’allà“.

El futur de la relació entre Catalunya i Espanya preocupa i ocupa al Cercle d’Economia, la seva posició favorable a l’anomenada tercera via és coneguda. Costa, però, confia en què l’Estat espanyol pugui oferir a Catalunya una proposta satisfactòria.

En efecte, la nostra societat és plural i complexa. Mentre empresaris i polítics debatien a Sitges, a Barcelona les nits de Can Vies ens recordaven a tots que la indignació i la impaciència creixen. Que el vassallatge és història. Que el mercat fa massa temps que no reparteix proporcionada i equitativament els seus beneficis. Les patologies de la democràcia són molt greus i generen cada vegada més frustració i cada dia són més els que volen esmicolar la democràcia perquè no veuen altra forma de donar pas a la justícia.

Mentrestant, a Sitges Rajoy feia una exhibició de mediocritat absoluta i quasi de frivolitat exhibint la no decisió com un excel·lent sistema de presa de decisions per passiva: deixar que les coses es resolguin soles o…”que es podreixin”. No s’adona que aquest exercici de resistència numantina en les posicions de sempre, imposant-les silenciosament, té data de caducitat. Tant li fan els indignats com que el 25 de maig el 61% dels catalans votéssim per partits favorables a la consulta o que a França, UK, Holanda, Espanya… molta gent s’hagi expressat contra l’statu quo.

La pròpia realitat del Cercle és més diversa, plural i oberta del que alguns creuen. Destaco l’esforç d’Antón Costas per insistir a tothom que l’ha volgut escoltar sobre el que hauria de ser obvi: cap problema es pot resoldre si abans no es reconeix que el problema existeix. López Burniol, amb el joc net que el caracteritza, ha practicat amb l’exemple la virtut que predica: dir el mateix en públic que en privat. Va ser clar en dir que la sortida del problema català només admet quatre solucions: l’Estat unitari, el federalisme (que ell mateix etiqueta de variant de l’Estat unitari), l’Estat confederal i la independència. Reclamant que es faci la consulta en la que ell votaria no a la independència. Destacable també que el Cercle compti amb la figura de Josep Ramoneda que ha assumit el repte d’apropar la filosofia, el pensament intel.ligent i crític a l’economia i a l’empresa.

Víctor Lapuente, professor de Quality of Government a la Universitat de Göteborg, es va referir a la “bisexualitat política” per defensar que cal aprofitar el millor de la dreta: la “desregulació” i el millor de l’esquerra: la “redistribució” equitativa. Ha demostrat amb dades comparatives de desenes de països que el model burocràtic administratiu d’hiperegulació es dóna en els països menys eficients, amb més corrupció i amb més baixa qualitat democràtica. La posició d’Espanya -país que, no ho oblidem, ha volgut fer front a la corrupció amb muntanyes de normes i òrgans funcionarials de control- no era bona en gairebé cap dels aspectes analitzats.

Antoni Brufau, president de Repsol, va estar, com és ell, brillant i va donar una lliçó de geoestratègica energètica global. Molts vam quedar una mica inquiets sobre el futur del planeta si les politiques que preconitza per maximitzar l’explotació de petroli i gas avancen. Em va venir al cap una imatge del planeta semblant a un formatge gruyère ple de forats.

Enrico Letta, ex primer ministre italià, va demostrar que entre els polítics de tota la vida n’hi ha de capaços de saber llegir la realitat social. Almunia va fer una exhibició del contrari -no en va forma part del símbol de la pitjor euroburocràcia, totalment mancada de credibilitat: la Comissió Europea- i Josep Piqué, ex ministre espanyol, va estar en la mateixa línia positiva i brillant que Letta. Van quedar clares, però, les limitacions i dificultats per tal que la UE actuï amb unitat política.

Artur Mas va deixar clar el seu compromís amb el procés d’autodeterminació de Catalunya. Conscient de que el seu rol és -en paraules seves- el de “menjar-se marrons“, va demostrar que ha fet seu el que sembla ser un sentiment majoritari entre els catalans i tot el que comporta: a les pressions que rep d’alguns empresaris, i de part del món financer, mediàtic i politic, cal afegir-hi les que li arriben d’Unió i… de Convergencia, on alguns temen que l’opció de Mas pugui costar cara al seu partit.

Antón Costas va voler alertar Rajoy sobre la importància d’evitar un “xoc de trens” i el va encoratjar a “rebutjar l’immobilisme“. El mateix immobilisme que va mostrar Rajoy en tot moment ben simbolitzat amb l’afirmació que quan hi ha un xoc de trens és perquè “algun circula per la via equivocada“, del que es desprèn que per a ell la legalitat no s’ha d’adaptar a la legitimitat sinó al contrari.

Mentre acabo d’escriure i penso que la Constitució o, probablement millor la seva reforma, podria permetre que el tren de Rajoy deixés d’anar per “la via equivocada”, escolto la notícia de l’abdicació del Rei 39 anys després de succeir Franco. Sento que tot forma part de la mateixa realitat: l’esgotament del model de la transició.

El valor de la transició és innegable. Però és un valor que forma part de la història. Ha caducat. I això encara costa d’admetre, en especial pels que en van ser protagonistes com s’ha fet palès aquests dies a Sitges. Pretendre que perquè a finals dels anys 70 del segle passat, en el postfranquisme immediat, es van posar d’acord persones tan diverses com un exministre franquista, alguns perseguits per la dictadura i altres, ara l’acord també ha de ser possible, és negligir moltes coses. Ni la majoria dels polítics professionals actuals tenen la talla dels Fraga, Carrillo, Roca, Solé Tura, Herrero y Rodriguez de Miñón… ni les situacions socials són comparables en absolut a les de aleshores. La història s’encarregarà de reconèixer ambdues coses: el valor que va tenir la transició en el seu moment i la prescripció posterior.

Antón Costas ho ha dit clar: hi ha un “problema català”, però atenció, hi ha també un “problema español”. La fórmula de la transició ha fet la seva funció. Però ara el cadàver comença a fer mala olor. Els resultats de les europees són els que són. Els diferents “Can Vies”, lluny d’extingir-se van a més. La vida continua i més val que els que tenen i tindran responsabilitats sàpiguen llegir correctament la nova realitat social. Felip VI de Borbó, també.