zaratus[1]Molts hem coincidit en assenyalar la crisi moral que ens afecta com la mare de totes les crisis. De la crisi econòmica derivada de la substitució de l’economia productiva per la financera que ha contraposat la redistribució racional de la renda amb el mercat. De la crisi política que ha transformat polítics i governs democràtics compartimentats en territoris estatals, nacionals, regionals… en instruments al servei del poder econòmic que és un i global. De la crisi de l’individu, que en el millor dels cassos cerca la felicitat a l’interior de sí mateix i en el pitjor l’espanta la idea de connectar amb la seva pròpia essència en el sentit més transcendent.

En general, bé o malament, l’home modern, aquell que vàrem batejar com homo ecconomicus, persegueix el benestar personal ignorant que mai l’assolirà sense intentar fer feliç al proïsme, per tant, sense compromís amb allò que és col·lectiu.

En aquest context, no resulta estrany que la major part de religions, en la mesura que promouen l’altruisme i només ofereixen accés a la felicitat a partir de practicar el bé comú i estimar els altres, hagin estat substituïdes per noves (o adaptació d’antigues) formes d’espiritualitat, o simplement per la recerca de la felicitat a través del consum malaltís de tot tipus de béns i de serveis. A primera vista, en la mesura que la majoria coincidim en què valors com el sentit comunitari, el compromís col·lectiu o la ja esmentada pràctica del bé comú, constitueixen l’antídot ideal contra la crisi mare de totes les crisis, la crisi moral; podríem pensar, amb convenciment o amb sentit instrumental, en el retorn a les religions com a part de la solució. Però aquestes comporten “exigències molestes” com ara la inhibició sexual i la renúncia a tota mena de plaers i, a més a més, acaben generant mala consciència i sentiment de culpa.

La crisi de l’Estat del Benestar resulta paradigmàtica de la crisi moral que ens afecta. L’anàlisi de les condicions econòmiques, polítiques i socials que van fer possible el benestar, ens il·lustra de la contradicció que suposa voler mantenir aquest actiu col·lectiu sense revertir el sistema de valors que sustenta una concepció individualista de la nostra existència, totalment contraposada a l’esperit fundacional del Welfare State.

En diferents posts he intentat explicar que l’Estat del Benestar va ser possible perquè:

1.) Va néixer en un context -fi de la II Guerra Mundial- en el que malgrat els individus, uns més que altres, però tothom havia perdut alguna cosa i ningú estava bé, la majoria van cedir part del que era seu per reconstruir l’espai col·lectiu. Feia 60 anys ja que Zarathustra havia parlat i que “Déu havia mort” per donar pas a l’ideal del superhome. La realitat de la petitesa humana, però, (la consciència de la qual és la que explica precisament la grandesa humana) s’havia imposat amb tota cruesa. Avui en dia sembla com si el Zarathrusta de Nietzsche -probablement en forma de tablet– s’hagi transformat en el llibre de capçalera de la major part d’individus del món dit desenvolupat.

2.) Des del final de la II Guerra Mundial, fins l’anomenada crisi del petroli de 1973, es va viure una època en què es van combinar un creixement econòmic excepcional amb la redistribució de la riquesa probablement més equitativa que s’hagi viscut mai. Avui en dia, igual que va passar en el moment de la gran depressió de l’any 1929, en què la renda es va acumular en mans del 10% de la població més rica, la riquesa s’ha concentrat encara més en un nombre més reduït de mans. La lògica desigualitària del capitalisme financer ha esmicolat la treva que es va establir entre el capitalisme liberal i un sistema democràtic que perseguia la distribució equitativa de la renda. L’armistici entre mercat i democràcia a l’interior de les nacions, i la cooperació econòmica i monetària internacional, van permetre a les societats occidentals viure els millors vint-i-cinc anys de la seva història.

Durant aquelles dècades els protagonistes creien en un Déu -ressuscitat després de la mort anunciada per Zarathrusta- o creien en la lluita de classes entre homes de carn i ossos. Éssers humans limitats però plens d’ideals, que perseguien la cooperació i el bé comú, lluny del superhome que havia matat Déu convençut que res estava per sobre de la voluntat individual.

Avui en dia, els artífexs de l’economia financera, en el millor dels casos han substituït religió per una “espiritualitat lligada a una ètica personal de l’autenticitat, que es redueix a la recerca del benestar personal com a camí cap a la felicitat. No hi ha espai per al projecte col·lectiu ni per pensar en res que no sigui un mateix. La indústria de l’autoajuda ha “fet l’agost” a partir de l’estrès generat per aquesta nova forma de religió light, que ignora qualsevol altre que no sigui el propi jo.

3.) En el terreny polític, socialdemocràcia i democràcia cristiana, inspirades en la religió o simplement en el sentit del compromís social, van apostar amb convicció per l’Estat del Benestar com a ciment de la cohesió social.

Avui en dia els polítics estan tremendament condicionats pels interessos econòmics i tots, polítics, agents econòmics i ciutadans, compartim aquesta nova religió de l’autenticitat, entesa com la cerca de la felicitat a partir del benestar individual. Com si els vots en les eleccions, els diners o el consum de prestacions socials, obtinguts de la manera que sigui i sense cap consciència de responsabilitat col·lectiva, apropessin al nirvana.

Segons la revista “Forbes”, els ingressos de les cinc-centes empreses més importants del món (moltes d’elles formant part del nucli dur de l’economia financera), produeixen l’equivalent a la meitat del PIB mundial. De manera que ens trobem que uns quants milers de membres de 500 Consells de direcció i accionistes majoritaris, decideixen amb les seves estratègies de mercat, qui ha de comprar què i per què. Només cal pensar en quantes mans es concentra el poder que defineix les estratègies d’ús d’Internet i de les noves tecnologies -incloses les prioritats en recerca i coneixement orientades en la línia de la lògica dominant-, que han accelerat la transformació de l’home cap a un ésser individualista, consumidor incansable de noves necessitats generades artificialment que impedeixen viure d’una forma pausada, tranquil·la i conscient.

Ens agrada tant el consumisme i la immediatesa concebuts des de la persecució del benestar personal, que les prestacions de l’Estat del Benestar, les devorem amb els mateixos patrons de consum i mòbils que ens impulsen a acaparar qualsevol tipus de bé o servei.

En resum, la crisi moral individual que per suma esdevé col·lectiva, ha provocat la crisi econòmica, la crisi política i la del Benestar, en la mesura que cap de les condicions que el van fer possible es donen avui en dia.

L’individualisme postmodern ens clonifica sota un lema tan hipòcrita com és el de la llibertat per damunt de tot. Un concepte de llibertat deteriorat, que com el no menys demacrat concepte de democràcia, fan trontollar el valor de la justícia. Fa poc esmentava que entre els elements diversos que hi ha en la base de situacions com la de Can Vies, hi trobem el de contraposar el sentit de la justícia a la democràcia. La reacció desesperada, fins i tot rabiosa, d’exigir justícia comporta riscos evidents si no s’emmarca en una nova racionalitat. Però en ella hi ha una inequívoca reivindicació de canvi que, malgrat no se sap encara “com s’ha de concretar, persegueix la justícia social i la recuperació de la dignitat humana. En la mesura que l’ésser humà és un ésser social, la recuperació de la comunitat i del sentit del compromís, són indispensables per fer front a l’actual crisi moral deshumanitzadora.

No voldria de cap manera contribuir a “assolir la paràlisi per l’anàlisi”. Sóc conscient de les limitacions d’aquest tipus d’aportacions. Però no hi ha solucions miraculoses. Paradoxalment, em sembla que fins i tot el compromís amb allò col·lectiu haurà de ser el resultat de sumar decisions individuals, és a dir, que el punt de partida es troba en la individualitat en la que estem instal·lats la majoria. Voldria tenir la fe dels més creients, o com a mínim confiar en les teories de l’energia mental del new age, en el sentit que desitjar molt una cosa es començar a assolir-la. Objectius més modestos com el foment de la vida associativa no són, però, menyspreables…

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.