Festival FEC'10

María Titos. El periódico.

Les persones, en la mesura que no som clònics, som desiguals. En aquest sentit la desigualtat és natural i la cerca d’igualtat és una aspiració que cal perseguir però irrealitzable en la realitat.

Ara bé, quan s’arriba a la situació actual de desigualtat socioeconòmica, caracteritzada per l’acumulació de riquesa i d’ingressos en un nombre reduït de rics, cal repensar les coses a fons. Els riscos són alts, a banda de per a la pròpia economia, per a la cohesió social i la convivència, per a la democràcia i per a àmbits tan importants com és el de la salut de les persones.

No parlem de res que sigui nou ni desconegut. Es tracta d’un fenomen clar quan hem comparat “el món desenvolupat” amb els “països emergents”. Però també evident en comparar els diferents nivells socioeconòmics en països rics. Més exagerat en uns, EEUU per exemple, menys en altres, UE o Canadà, per exemple.

En els últims anys, però, s’ha polaritzat la desigualtat en els extrems de l’escala de la distribució de la renda. Piketty i Saez demostren que la concentració màxima de la renda en el 10% de població més rica es va assolir immediatament abans de la gran depressió de 1929, igualant-se la distribució entre la població des del final de la II Guerra Mundial fins al voltant de la crisi del petroli de 1973, per disparar-se de nou la desigualtat al màxim amb la crisi financera de 2008.

Durant 3 dècades, precisament coincidint amb el moment en el que es desenvolupa a Europa l’Estat del Benestar, es produeix un cert miratge provocat pel creixement del crèdit i el desenvolupament de l’economia financera per damunt de la productiva. Últimament parlem de “quan ens pensàvem que érem rics” per descriure aquest miratge que a Espanya i a Catalunya ha adquirit grans proporcions i s’ha concretat amb la política d’endeutament i hipotecària, provocant una bombolla que quan ha esclatat ha posat de manifest la realitat a la vista de tothom amb tota la seva cruesa.

Piketty està ara de moda pel seu llibre “Le capital au XXIème siècle”. L’autor és francès i el llibre ha estat publicat originalment en la llengua de França, país en el que el debat sobre la desigualtat és permanent (liberté, egalité, fraternité) i en el que ha tingut gran èxit. De fet, en la mesura que exposa els efectes inquietants del capitalisme basat en la lògica desigualitària de l’economia financera, ha esdevingut un bestseller mundial. Però on ha tingut més impacte ha estat en el país que va ser construït sobre la base de la desigualtat: els EEUU.

En els últims anys, en aquell país, la riquesa acumulada en el 10% dels rics, s’ha concentrat molt en els més rics d’aquest grup. La desigualtat és creixent a tot el món, però des del moment que ha esdevingut una prioritat a l’agenda política americana se’n parla més. Malgrat la desigualtat a Espanya és més gran que la de la UE -i aquesta és important i creixent-, com diu Merkel “Europa representa el 7% de la població mundial, el 20% de la producció i la meitat de les despeses en Seguretat Social que hi ha al món“. Per aquest motiu, trobo encertat que parlant del rol d’Europa, persones com Pascal Lamy opinin que el projecte europeu ha de ser el de “civilitzar la mundialització“.

Si acceptem que la pròpia naturalesa humana fa impossible la igualtat absoluta i també que segons diuen molts economistes la desigualtat impedeix que l’economia de mercat funcioni de forma eficient, sembla lògic debatre, més que sobre l’eradicació de la desigualtat, sobre com revertir la desigualtat extrema i no tan extrema.

S’atribueix a Keynes la referència a què si bé no existia cap argument per justificar la desigualtat extrema de principis del segle XX, n’hi havia uns quants per defensar una certa desigualtat per al creixement econòmic.

Cal evitar els extrems. Cal perseguir l’equitat -per exemple a l’hora d’accedir a serveis essencials- igual que cal perseguir la igualtat d’oportunitats -a l’hora d’accedir a la formació o al mercat laboral, per exemple-. Ara bé, ens hem d’entendre sobre el significat de les paraules. Equitat vol dir igual intensitat de resposta a igual intensitat de problema. Però no igual intensitat de resposta, encara que la gravetat del problema sigui diferent. Això és, precisament, iniquitat. Igualment cercar la igualtat d’oportunitats, implica entendre que no tothom -fins i tot en condicions socioeconòmiques comparables- les aprofitarà de la mateixa manera. Alerta quan, per exemple, es proposa baixar una nota de tall en la mesura que pot comportar la pèrdua de qualitat d’uns estudis o rebaixar un nivell de resultat desitjable perquè una minoria no pot assolir-lo.

És comprensible que avui en dia es critiqui Adam Smith i “la mà invisible del lliure mercat” que, coordinant les voluntats dels individus preocupats pels seus interessos personals, aconseguiria la conciliació amb l’interès general i el bé comú. S’oblida que Smith va ser l’autor de “La teoria dels sentiments morals” i que no concebia el capitalisme sense fonamentar-lo en una base moral i ètica. El problema és que les motivacions humanes -no només les del mercat- obvien aquesta ètica i la persecució del benefici personal deixa totalment de banda el bé comú.

Sovint m’he referit a què la crisi moral que ens afecta col·lectivament, ens porta a confondre el tenir -o simplement el fet de viure- amb el consumir, a creure que el que dóna sentit a l’existència és el creixement material, a confondre l’essència humana amb l’aparença; en definitiva, a associar la felicitat al consum. El consum lògicament va lligat a la capacitat de consumir i en un medi en el que el criteri monetari s’imposa com a mesura de la utilitat del bé o servei que es vol consumir, la desigualtat és creixent i el cercle viciós està servit en un mercat i una societat que no es regeixen pel principi ètic.

El “tant tens, tant vals”, fa que el citat 10% de rics i en especial els més rics d’aquest grup, amb la defensa del seu interès individual acabin incorporant una creixent insensibilitat social que ha destrossat des del fonament moral de l’economia de mercat, fins les bases que van fer possible l’estat del Benestar entre els anys 40 i 70 del segle passat (veure posts de 23 i 27 de març passat).

Reconec que l’anàlisi del problema és més senzilla que la formulació de solucions. Una aproximació a “què” fer, consistiria en reduir la desigualtat sense renunciar als avantatges de la competència per tal de conciliar el capitalisme amb la igualtat o, millor dit, amb molta menys desigualtat.

Pel que fa al “com”… difícil. Antón Costas, President del Cercle d’Economia, suggereix intervenir amb regulacions intel·ligents. Recomana aplicar polítiques fiscals adequades i amb efectes redistributius, així com promoure que l’economia real -productiva, industrial- recuperi terreny a la financera. Difícil, sí. Més si, com és el cas, l’economia està globalitzada i el govern del món no ho està.

Sigui com sigui, donat que la regeneració moral serà condició sine qua non per millorar la situació actual, val la pena recordar de nou l’últim paràgraf del post citat de 27 de març passat, que deia:

En aquest context, la qüestió educativa, la formació en continguts instrumentals però sobretot en valors, la formació humanística, són avui una emergència. Constitueixen material de primera necessitat. Precisem millors polítics i millors agents econòmics. Però també necessitem estimular el millor de tothom”.

En seguirem parlant…

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.