Dijous 10 de setembre de 2026
Aquest matí m’he despertat amb fresca. Feia tant de temps que no la sentia que, durant uns instants, m’ha semblat una novetat. No, no es tracta d’una frase feta per començar un escrit. Després de gairebé tres mesos de suportar temperatures, per ara i aquí, inhumanes, notar una mica d’aire fresc era poca cosa i era molt. Com que no sembla que els propers estius hagin de retornar al que estàvem acostumats —més aviat al contrari—, imagino que aprendrem a adaptar-nos-hi. És el que té agredir el medi, el planeta, sense miraments.
Els meteoròlegs han parlat de no sé quantes onades de calor. Jo només n’he percebuda una. Una onada, en principi, arriba i se’n va. Aquesta, de memòria, diria que va arribar i es va quedar abans del 15 de juny. Hi ha hagut algun dia de treva, és clar, però fins avui no havia sentit el canvi. El vent, fresc, s’ha fet notar remarcablement durant la nit i, amb els porticons de llibret prou oberts a totes les bandes de la casa, el corrent d’aire ha fet baixar la temperatura. Durant setmanes, obrir-los havia servit massa sovint per fer circular la mateixa escalfor d’una banda a l’altra de la casa. Aquesta nit, no. Quan el sol ha començat a sortir darrere el mar, els mateixos arbres, la mateixa vegetació, el blanc de les cases i el mateix mar tenien una llum diferent. No era encara tardor, però ja no era exactament la llum de l’estiu.
_________________________________________________________________________
Un estiu diferent 
Diferent per la velocitat amb què ha passat. Tot va de pressa. Cada vegada més de pressa. L’estiu també hi ha anat. Poc he anat a la platja, i això que a prop de casa n’hi ha de molt boniques. Quan hi vaig m’agrada contemplar la bellesa fins entrar en un estat semimeditatiu, alternant aquesta activitat amb la lectura i els banys al mar quan tinc calor. Però és que aquest estiu la sensació de calor era permanent i no m’agrada estar permanentment en remull. I menys quan la temperatura de l’aigua recorda la d’un caldo que ha bullit fa una estona, però no tanta. Una cosa semblant o pitjor passava a la piscina. Hi ha una calor que forma part de l’estiu i una altra que t’impedeix viure’l. Aquest any, massa sovint, he tingut la sensació de la segona.
Moure’s no era agradable. Ja fa anys que no toco la bicicleta els mesos més calorosos, reservant-la per a la tardor, la primavera i bona part de l’hivern. Algun dia vaig decidir sortir a caminar amb el clarejar del dia, però no trigava gaire a sentir massa calor pel meu gust i aquella sensació, per a mi desagradable quan passejo, de notar com les gotes de suor començaven a lliscar per la pell. Difícil moure’s, doncs. I, tanmateix, cal fer-ho. Soc metge i no em canso de dir que no cal practicar cap esport, ni encara menys competir. N’hi ha prou de caminar, de moure’s, de tonificar una mica la musculatura i de preservar l’equilibri corporal. Tot això, simplement, no es fa estant tot el dia assegut. Afortunadament, la pandèmia del COVID em va portar a muntar un petit gimnàs a casa, climatitzat, i això m’ha permès moure’m durant l’estiu tòrrid. Però una cosa és poder fer exercici en una habitació amb aire condicionat i una altra poder sortir a caminar sense haver de fugir de la calor.
_________________________________________________________________________
Divendres 11 de setembre de 2026
AMPOSTA, 11 SETEMBRE 2026
No em va sorprendre que el PP, el PSOE i totes les forces polítiques del 155, creguessin que amb els “piolins” primer i amb l’aplicació de l’esmentat article constitucional després, havien acabat amb l’independentisme. En la mesura que representin la visió dels espanyols, encara em sorprendria menys que aquests pensessin que s’ha resolt el “problema catalán”.
Molta gent està dolguda, cansada. Però no crec que cap independentista convençut hagi dimitit. Potser una part dels afegits conjunturalment a l’onada de fa 10 anys, han reculat més o menys. Les enquestes diuen però que el 45% dels catalans seguim sent favorables a la independència.
Vaig anar a la manifestació d’Amposta i amb el que vaig viure allà i les noticies que arribaven de Barcelona i Girona, bé o malament, vaig concloure que la cosa, lentament i sense grans escarafalls, es va reactivant. Diuen que a Barcelona va cridar l’atenció la presència de jovent. A Amposta diria que no, però sembla que a Barcelona sí. Aquest estiu, en diferents posts, he parlat d’esperança. La tinc tota en el futur de Catalunya i en les noves generacions de catalans. Sento que Catalunya acabarà sent un Estat independent, i hi arribarà per camins tan inimaginables com inimaginable és avui la manera com la intel·ligència artificial canviarà el món, els humans, Catalunya i els catalans. Res a veure amb el procés.
El discurs més decebedor de la Diada va ser el del President Illa i el millor el del President Pujol. De moment, les entitats fan molt bé de preservar la reactivació de l’independentisme de les grapes dels partits polítics i dels polítics. De tots sense excepció. És essencial que cap ni un empastifi i torni a malmetre la iniciativa de la gent.
El pont d’Amposta feia goig engalanat amb l’estelada.
______________________________________________________
El valor de l’amistat
CORCUBIÓN
He arribat fins aquí sense haver fet mai un viatge amb un amic. Aquest agost ho he fet per primera vegada, durant una setmana, amb en Francesc Reyes, i només això ja converteix aquells dies en una de les coses que recordaré d’aquest estiu. Ens coneixem des de fa més de trenta anys i, si comptés les vegades que ens hem vist, el resultat seria sorprenentment modest. La feina, sobre la qual he escrit sovint pensant sobretot en tot el que em va prendre, també em va donar algunes coses que no voldria perdre de vista. En Francesc n’és una. És català i és gallec, probablement les dues coses sense necessitat d’haver de decidir en quina proporció. Fill de pare i mare catalans, va néixer a Manresa, però la vida familiar el va portar d’immediat a Galícia, on el seu pare, després d’haver estat a Holanda i quan semblava que la carrera professional el duria al Canadà, va acabar exercint de neurocirurgià i de catedràtic a Santiago de Compostel·la. Amb en Francesc sempre hem parlat català, un català impecable que els anys i la distància no han erosionat. Però Galícia és casa seva. Ha tingut una trajectòria acadèmica i pública molt més rellevant del que ell mateix deixa entreveure, amb anys de formació al Regne Unit i responsabilitats importants en la política i la universitat. Ningú ho diria. I, de fet, això no és el més important d’ell. El més important és ell, la persona que hi ha darrere de qualsevol currículum. Potser per això recórrer Galícia amb ell tenia alguna cosa diferent de visitar un país acompanyat per algú que simplement el coneix.
Jo havia estat diverses vegades a Santiago i a A Corunya per motius de feina, cosa que no vol dir conèixer Galícia. Una setmana tampoc no permet conèixer-la, naturalment, però sí començar a adonar-se de tot el que un ignora. Vam recórrer la Costa da Morte, Fisterra i una part d’aquell litoral atlàntic on el paisatge sembla guardar memòria. El mar, els fars, els pobles pescadors, els naufragis, els vaixells que durant segles han anat amunt i avall per aquelles aigües, la duresa d’una vida que va obligar tanta gent a emigrar, els que marxaven i els que es quedaven, aquesta morriña tan difícil de traduir sense empobrir-la. A Punta do Boi, prop de Camariñas, el petit Cementiri dels Anglesos recorda encara els homes de l’HMS Serpent, el vaixell britànic naufragat allí a final del segle XIX. Segurament no es pot parlar d’Història, però si d’una història que no ha precisat de monuments grandiloqüents. Un mur baix, unes tombes, l’Atlàntic al davant i prou. Galícia em va despertar curiositat i, sobretot, consciència de desconeixement. Potser és una de les millors coses que pot fer un viatge, recordar-te que pots haver recorregut gairebé una cinquantena de països dels cinc continents i, en canvi, descobrir fins a quin punt desconeixes una terra tan propera com Galícia.
A Carnota aquesta sensació va adquirir, a més, una dimensió inesperada. La platja és immensa, una gran corba de sorra finíssima i gairebé blanca, d’una llum que en alguns moments podria fer pensar en latituds molt més meridionals, si no fos perquè darrere hi ha Galícia, la muntanya, les dunes, els aiguamolls i aquell verd que impedeix qualsevol confusió. En Francesc hi havia passat molts estius de la seva infantesa. M’explicava agostos sencers en què el sol apareixia, amb sort, una desena de dies. Ho recordava sense dramatisme, com es recorda el clima de la infantesa, que acaba formant part del paisatge íntim igual que una casa, una olor o una veu. Nosaltres, en canvi, alguns migdies d’aquest agost hi vam passar calor, molta calor, una calor que a estones no quedava gaire lluny de la que jo havia deixat a Catalunya. I va ser inevitable parlar del canvi climàtic, no com una qüestió abstracta o una discussió de dades, sinó mirant un lloc concret que en Francesc havia conegut d’una altra manera.
Vaig pensar aleshores que llocs com Carnota tenen davant seu un perill paradoxal. Allò que l’escalfament pot fer més amable per a un determinat turisme pot acabar fent menys habitable tot el que el turisme arrossega al darrere. Si els estius es tornen més secs, més assolellats i més previsibles, una costa d’una bellesa així pot començar a atraure segones residències, apartaments, lloguers turístics i aquella indústria de la banalització que coneixem massa bé. És una impressió meva, no una profecia, però mentre mirava Carnota pensava inevitablement en la Costa Brava, en el que havia estat i en el que n’hem fet en massa llocs, i també en alguns trams de les Rías Baixas. El risc no és que hi arribi gent. El risc és que, amb l’excusa de permetre que hi arribi tothom, acabem destruint precisament allò que feia desitjable arribar-hi. Potser un dia la calor haurà aconseguit el que durant generacions va evitar la fresca i la pluja, convertir aquell litoral atlàntic, esquerp i magnífic, en una nova mercaderia.
Però el que més recordo d’aquella setmana no és cap paisatge concret. Són les hores compartides. Els àpats, les caminades, les carreteres, les converses sense pressa, els silencis que no calia omplir, les històries que després de més de trenta anys encara no ens havíem explicat. És curiós que algú a qui has vist potser una desena de vegades pugui ocupar un lloc tan clar en la teva vida, com ha passat amb en Francesc. Hi ha persones amb qui la freqüència no determina la proximitat. Potser perquè mai no han necessitat demostrar res. En ell hi he trobat sempre senzillesa, austeritat, prudència, una bondat sense exhibició, aquella
ANTIGA BALENERA DE CANELIÑAS
disposició gairebé natural a buscar una solució abans que un culpable, a acompanyar sense envair, a cuidar les persones i també les formes. En bona mesura, l’amistat es construeix precisament amb això. Aquella setmana em va recordar que la vida no es mesura només pel que hem fet, pels llocs on hem estat o per les coses que hem aconseguit. També es mesura per algunes persones que, de manera una mica paradoxal, malgrat els anys, les distàncies i les poques ocasions de veure’ns, han continuat sempre a prop. I aquest estiu ha estat molt bonic tenir el plaer de comprovar-ho.
_________________________________________________________________________
Un estiu que mai oblidaré
ORIOL, ADRIANA, MOCHI
El 19 de setembre es casa l’Oriol, el meu fill petit. Es casa amb l’Adriana, a Amer, a la Selva, on ella hi té una bona part dels seus orígens familiars. Ell i ella, dues persones de pedra picada, dos joves que generen esperança.
Escric aquesta frase i em quedo una estona mirant-la. No sé ben bé què se suposa que ha de sentir un pare quan es casa un fill. Cadascú arriba a aquests moments amb la seva història al darrere, amb els anys viscuts, amb les proximitats i les distàncies, amb tot allò que s’ha dit i, sobretot, amb tot allò que no ha calgut dir. L’Oriol va ser un nen d’una bonhomia i una tendresa extraordinàries. Introvertit, poc donat a les grans expansions, entre nosaltres les paraules no han estat mai la mesura exacta de les coses. Els fets, sí. I hi ha afectes que potser precisament perquè no necessiten ser explicats acaben ocupant un lloc més profund, menys visible i també més resistent.
L’Oriol fa cinc anys que viu fora i abans ja havia passat temporades lluny de casa. Malgrat això, la distància no ha alterat mai aquest fons. París és a prop, almenys sobre el mapa, però els anys tenen una geografia pròpia i una distància pròpia que no es mesura en quilòmetres. Els fills venen quan poden, nosaltres hi anem quan és oportú per a tots. Cadascú té la seva feina, les seves responsabilitats, els seus horaris, en definitiva, la seva vida. I gairebé sense adonar-te’n acabes acceptant que estimar també consisteix a conviure amb una certa absència. Arriba un moment en què la paternitat deixa de tenir res a veure amb acompanyar de prop cada pas i passa, sobretot, per assumir plenament que aquella vida que un dia vas ajudar a començar ja no és, en cap sentit, una extensió de la teva. Els fills es fan adults, trien, marxen, estimen, construeixen la seva manera d’estar al món, i la relació amb ells canvia de forma sense que necessàriament canviï allò essencial. Potser aquesta és una de les estranyeses més fondes de ser pare d’un adult, comprovar com la quotidianitat compartida disminueix mentre el vincle, en canvi, pot conservar intacta tota la seva fortalesa.
Ara l’Oriol es casa amb l’Adriana, i aquesta normalitat assumida dels anys i de la distància adquireix de cop un altre relleu. Encara no ha arribat el dia i, per tant, no vull escriure l’emoció que sentiré perquè no la conec. Ja vindrà. Però sí que conec aquesta altra emoció més silenciosa dels dies previs, aquesta consciència sobtada del temps i del vincle. Ja fa temps que l’Oriol no és un nen petit, és clar. Però determinats moments ens obliguen a veure amb una nitidesa especial allò que la vida quotidiana deixa en segon terme. Hi ha una part d’un fill que se separa de tu des del mateix moment que comença a fer-se gran, però n’hi ha una altra, més fonda, que queda incorporada per sempre a la teva pròpia història. És una forma d’amor que sobreviu als canvis, a la distància, als silencis i a les vides que
EL MEU FILL PETIT
inevitablement divergeixen.
I potser és això el que aquests dies noto amb més intensitat, precisament quan l’estiu comença a retirar-se.
Aquest casament arribarà encara dins de l’estiu, després d’uns mesos llargs, excessius, fatigants, dels quals començo a acomiadar-me amb agraïment cada vegada que al vespre l’aire refresca una mica o que la llum perd aquella duresa de juliol i agost. La tardor encara no hi és, però ja se sent, i amb ella arriba també aquesta percepció més neta del pas del temps. L’Oriol es casa. Jo continuo fent-me gran. Ell continua fent la seva vida. Són coses naturals, gairebé òbvies, i tanmateix hi ha moments en què allò més obvi adquireix un pes inesperat. El dia 19 miraré el meu fill i l’Adriana sabent que hi ha experiències que només revelen el seu significat quan les vius. El casament donarà una forma simbòlica, compartida amb tots nosaltres, a una realitat que fa temps que existeix entre ells. Potser serà això el que aquell dia em commourà especialment, veure expressat en un gest allò que la vida ja havia anat fent seu.