OBSERVAR, REFLEXIONAR, SENTIR, ADAPTAR-SE

Divendres 8 de maig de 2026. Matí

M’he llevat aviat, amb aquella llum primera que encara no permet saber quin dia farà. He obert la finestra, he deixat entrar l’aire dins la casa i, com fan els japonesos, m’he quedat uns instants dret, mirant cap al mar, mentre sentia la fresca matutina al rostre. He fet cafè. Se sentien els ocells a prop, al jardí i pels voltants, cantant com només ho fan en aquesta època de l’any, fent sentir amb força la primavera. La casa, a aquella hora, està immersa en una pau que no té res d’espectacular, però que potser per això mateix resulta tan necessària. Quin plaer, aquell primer cafè del matí, pres amb calma, amb la mirada perduda cap a l’horitzó, veient les onades picar contra la punta del Fangar. Cada dia és diferent, encara que la frase, dita així, pugui semblar una evidència. La llum no cau mai de la mateixa manera, el mar no repeteix exactament el mateix color, el vent modifica el paisatge, i fins i tot el silenci, quan se l’escolta una mica, porta matisos que el dia anterior no hi eren.

He baixat a la peixera. Llibres oberts, llibres tancats, papers escampats, una pàgina a mig fer, la possibilitat d’escriure una estona abans que el dia aportés distraccions, trucades i alguna petita obligació. Sensació intensa, que aquesta vida és la que vull. A un costat de la taula hi quedaven encara alguns papers de la conferència de Tortosa del dia 2, notes, esborranys, fulls impresos, materials que havien passat per ExpoEbre i que després havien anat quedant allí, barrejats amb documents d’altres feines. Entre aquells papers ha aparegut la diapositiva de la genètica i l’epigenètica. A la fira havia servit per explicar, d’una manera comprensible, que una part de nosaltres i del nostre estat de salut, un 20% aproximadament, ve determinada per la genètica i que després, amb els anys, hi anem deixant la nostra petja. El 80% està a les nostres mans. La manera de menjar i de dormir, el moviment que mantenim, el lloc on vivim, les tensions que carreguem massa temps, les persones amb qui compartim els dies, el sentit que anem donant al temps que encara tenim. Tot això, que en una diapositiva pot semblar un esquema, vist des de la taula de casa, amb la llum entrant per les finestres i el mar al fons, recuperava una concreció molt més íntima.

Vista des de la peixera, aquella imatge ja no pertany només a una conferència. M’ha portat cap a una pregunta més propera. En un dels posts anteriors (veure Una trobada de vida de 4 de maig de 2026) havia escrit sobre el propòsit de vida i les relacions humanes, però ara em sembla que aquell fil havia de passar per aquesta casa, per aquesta taula, per aquest paisatge i per aquesta etapa. Escriure continua essent una part essencial del meu propòsit, segurament la més visible i la més constant. Però aquest matí, entre els papers de Tortosa, les diapositives sobre longevitat i aquella imatge de la genètica i l’epigenètica damunt la taula, he notat que l’escriptura em portava cap a una altra mena de pregunta. Ja no es tractava només de pensar com envellim les persones, sinó també de mirar com evoluciona, com “envelleix” un país quan perd capacitat productiva, quan els serveis públics estan tensionats i quan les grans xifres, presentades de forma poc detallada, ja no expliquen prou bé la vida real de la gent. Durant uns minuts he tingut la temptació de quedar-me a escriure. Però he sentit que necessitava treure aquella reflexió fora de la taula, deixar que el paisatge hi posés una mica de distància i que el pensament respirés abans de convertir-se en frase. He agafat una jaqueta lleugera i he sortit a caminar..

_________________________________________________________________________

 Dissabte 16 de maig. Migdia

Dedico infinitament menys temps a les converses de país, del que hi havia dedicat en altres èpoques. Feia temps però, que esperava amb interès l’Informe Fènix, pel que m’havia avançat el seu coordinador, l’amic Xavier Roig. Ja fa temps també que, fins on puc, intento filtrar la informació i n’acabo desestimant el gran gruix. Intento evitar que cada notícia, cada disputa i cada alarma envaexi i empastifi el meu entorn immediat. Durant molts anys havia viscut massa a prop de les urgències, de les reunions, dels informes, de les decisions que calia prendre o que algú hauria hagut de prendre. Ara encara m’importen algunes poques coses que passen al món, però em resisteixo a que totes tinguin dret a entrar amb les botes posades trepitjant-ho tot dins la meva vida.

En l’informe hi han participat també persones que conec bé des de fa molts anys i que respecto molt, com en Miquel Puig i en Guillem López Casasnovas. Quan persones d’aquest nivell professional —com la resta d’autors i assesors als que no conec: Xavier Cuadras, Modest Guinjoan, Jordi Galí  i Jaume Ventura— decideix posar damunt la taula una diagnosi incòmoda, la meva primera reacció és escoltar i veure què.

El que l’informe diu, a la meva manera de veure, té una gravetat considerable. Catalunya pot créixer en termes globals i empobrir-se en termes reals. Podem tenir més activitat, més població, més consum aparent, més moviment, més ocupació agregada, i al mateix temps perdre renda per càpita, capacitat productiva, marge fiscal i qualitat de vida. La fotografia oficial pot sortir raonablement presentable mentre la vida de molta gent esdevé més difícil. Aquesta és una de les grans trampes del nostre temps, confondre volum a l’engròs amb prosperitat, activitat i consum amb progrés, ocupació amb una feina dignament pagada, increment del PIB amb benestar efectiu. Quan la vida real queda per sota de la magnitud publicitada, la xifra deixa de ser una explicació i es converteix en una forma d’encobriment.

A mi, que m’he passat molts anys mirant el sistema sanitari, els serveis socials, les institucions i els equilibris sempre difícils entre necessitats i recursos, aquesta part de l’informe em sembla especialment rellevant. Una feina molt mal pagada, impacta en el conjunt de la societat. Si una persona cobra tan poc que no pot contribuir prou al finançament dels serveis que ella mateixa necessita, algú altre acaba pagant la diferència. La sanitat, l’escola, els serveis socials, la seguretat, l’habitatge tensionat, la pressió sobre els barris i sobre els municipis, tot això reapareix en algun punt del sistema encara que el full de resultats d’una empresa concreta o d’un sector aïllat del conjunt, surti favorable. El benefici empresarial, almenys en part, acaba sent assumit, de facto, com a cost públic que paguem entre tots. Apostar per això és hipotecar el futur del país.

Per això em va sorprendre la crítica d’en Xavier Sala i Martin a l’informe. L’he escoltat moltes vegades amb interès i li reconec una capacitat més que sobrada. Justament per això, alguns dels seus retrets a l’Informe Fènix em van semblar poc convincents. Quan diu que les mitjanes amaguen diferències i que dins d’un sector carregós per a la societat hi pot haver gent que continuï vivint molt bé, formula una evidència, però aquesta evidència no desfà el problema de fons. Fins i tot els qui viuen molt bé dins d’un sector empresarial basat en un model econòmic que passa per pagar salaris entre baixos i indignes, acaben formant part d’un país empobrit, en la mesura que també han de contribuir a compensar allò que aquell model no paga. La qüestió rellevant és si el conjunt del sistema genera prou valor, prou salaris i prou retorn fiscal per mantenir una societat raonablement equilibrada. Quan aquesta resposta falla, l’èxit particular d’alguns ja no serveix per tranquil·litzar ningú. Tampoc al munt d’immigrants importats massivament com a mà d’obra barata per satisfer les necessitats d’un model empresarial molt poc exemplar!

L’altra objecció tampoc em va semblar gaire sòlida. Advertir que una reducció de determinats sectors de baix valor afegit, com el del turisme de sol i platja, podria afectar també llocs de treball ben retribuïts és comprensible, però aquesta advertència no pot blindar indefinidament un model que necessita una gran massa de treballadors mal remunerats per fer possible el benefici d’uns altres. Un negoci que només és viable quan una part important del seu cost real queda traslladat al conjunt de la societat arrossega un problema de legitimitat econòmica i moral. Naturalment, qualsevol transició té costos, i ningú seriós hauria de parlar d’això amb frivolitat. Però mantenir el model actual també en té, i probablement són més profunds del que ens agrada admetre.

L’informe obria un debat important, potser un dels més decisius dels darrers anys sobre el futur econòmic de Catalunya, i semblava que la discussió quedés desplaçada cap a objeccions laterals. Em va semblar estrany…

Tornant a l’encaix d’aquestes notícies en el meu món, evidentment res te que veure amb altres etapes en les que tot em reclamava una intervenció directa. He participat prou en consells, institucions, responsabilitats, debats, informes i reunions per saber què vol dir intentar influir en les coses des de dins. L’Informe Fènix m’importa perquè parla del país on visc, dels serveis públics que ens han de protegir quan els necessitem, de la qualitat de les ofertes laborals, de la cohesió social, de la diferència entre una economia subvencionada i una economia que genera riquesa real en una societat. Però la meva resposta ja no passa per entrar en el mullader de cada rèplica, cada tertúlia i cada batalla d’egos.

Des d’aquí puc llegir un informe d’aquesta importància, parlar-ne amb l’amic que l’ha coordinat, escoltar les crítiques, detectar les que em semblen consistents i les que em semblen forçades, i després tornar a mirar el jardí, els papers de la conferència de Tortosa, la punta del Fangar i la llum que va canviant damunt del mar. El país entra dins a casa, però ja no ho fa amb aquella força invasiva que abans ho desplaçava tot. Hi entra com entren les coses serioses quan un les vol mirar amb calma, sense convertir-les en espectacle ni en una nova forma d’agitació personal. Almenys, així intento que sigui.

XAVIER ROIG. COORDINADOR INFORME FÈNIX

Vaig deixar l’informe damunt la taula, juntament amb les diapositives sobre longevitat, els apunts sobre les zones blaves i les notes de la conferència. Em va semblar curiós que aquella feina, dedicada en principi a pensar en l’envelliment saludable,  acabés posant de manifest unes pràctiques empresarials, laborals, econòmiques, socials, tant poc saludables per a les persones i per a la comunitat. L’Informe Fènix parla d’economia, sí, però al fons parla de vida. De la vida concreta de la gent. De la diferència entre créixer de qualsevol manera i viure millor. De la responsabilitat de no deixar que una societat sencera s’acostumi a empobrir-se mentre li diuen que tot va de meravella i millorant.

_________________________________________________________________________

Divendres 22 de maig.

He sortit a caminar per la platja de la Marquesa. La sorra, les herbes baixes, aquella llum blanca del Delta que sembla venir de tots els costats alhora, els ocells que apareixen de cop i desapareixen sense gaire soroll, el mar baix, les llacunes i la línia llunyana de l’horitzó m’acompanyaven amb una discreció que agraeixo cada vegada més.

Abans d’ahir vaig estar a Palma per qüestions de la Fundació Edad y Vida. Des d’aquesta entitat intentem treballar per una integració més real dels serveis socials i sanitaris. Ho fem des del lloc que ens correspon, que és el de pensar, estudiar, contrastar, proposar i intentar que la societat i els responsables públics mirin els problemes de cara. Edad y Vida no governa, no gestiona, no manega pressupostos públics, no signa decrets. La seva funció és més discreta, però necessària. Posar damunt la taula allò que sovint tothom coneix, potser parcialment, i gairebé ningú converteix en una decisió política tan necessària com poc prioritzada.

En aquest marc, vaig voler parlar amb persones del Departament de Salut de la Generalitat que coneixen molt bé el sistema des de dins. Els hi vaig plantejar el següent: si agaféssim les projeccions demogràfiques de Catalunya a vint o trenta anys vista i volguéssim mantenir el mateix model d’hospital d’aguts que tenim avui, amb la mateixa lògica de llit hospitalari d’alta tecnologia com a resposta central a necessitats que sovint ja són cròniques, socials o de dependència, quants llists/hospitals nous hauríem de construir?

La resposta, encara que un la pugui imaginar, resulta impressionant. Necessitaríem una quantitat d’hospitals que costa fins i tot de representar mentalment. I encara que algú volgués defensar aquesta bogeria, Catalunya difícilment s’ho podria permetre. Si a l’empobriment real que reflecteix l’Informe Fènix, li afegim els 20.000 milions d’Euros (aproximadament) anuals que van a parar a Espanya i no tornen, ni aquest despropòsit ni moltes altres mesures necessàries i encertades, son realitzables. Sense recursos per invertir, transformar i reconvertir dispositius assistencials, el sistema acaba administrant el present amb pedaços, allargant solucions antigues per a problemes nous que s’agreugen exponencialment.

Per això em va interessar tant saber quants llits hospitalaris d’aguts estan ocupats avui de manera inadequada. Pensava sobretot en estades que s’allarguen per raons que ja no són pròpiament i/o principalment de salut, de persones grans amb cronicitat, comorbiditat, dependència, fragilitat social, manca de suport familiar o absència d’un lloc adequat on anar després de l’alta hospitalària, que en algun moment potser va resultar d’una estada ben indicada. Parlo de llits d’aguts convertits, de fet, en una solució social caríssima perquè el país no ha construït prou alternatives intermèdies, prou places residencials amb atenció sanitària integrada, prou dispositius de convalescència i rehabilitació, prou serveis d’atenció domiciliària, prou dispositius de cures adequades a la complexitat de la nostra societat envellida. Quan una persona ocupa durant setmanes o mesos un llit d’un gran —o no tan gran— hospital perquè el problema de fons és social, residencial o de coordinació entre sistemes, el país paga a preu d’alta o bastant alta tecnologia, una necessitat que reclamava una altra resposta assistencial molt menys costosa i més adequada. Un altre “negoci” poc rentable, no només social i humanament, també econòmicament, que acabem sufragant amb els impostos de tots

Així doncs, es dilapiden recursos, que no arriben al sector d’atenció residencial i domiciliària. I com passa amb els sectors càrnic, del turisme de sol i platja i de delivering a domicili, aquest sector, altament feminitzat, és un importador més d’immigrants mal pagats, que precisen, com és lògic i just, escola, sanitat, serveis socials, habitatge, seguretat i atenció pública, sense que les seves retribucions permetin que paguin els impostos i cotitzacions suficients per cobrir ni les seves pròpies necessitats. Molts venen d’històries duríssimes i accepten feines i salaris que aquí gairebé ningú acceptaria si tingués una alternativa. Per tant, com fan els responsables dels sectors empresarials “subvencionats”, les administracions públiques, l’estament polític, amb la seva incapacitat i/o temor de pagar un preu electoral elevat per les decisions que haurien de prendre i no prenen, es sumen a l’aposta per l’empobriment general del país.

Aquesta reflexió en aquell paisatge obert, amb el mar a prop i el Delta desplegant aquella bellesa una mica aspra que no té res de decorat, suposava un contrast que, en el meu cas, m’allunya encara més de la primera línia de brega! Sé perfectament que gaudeixo d’una calma que forma part d’un entorn, que pertany a aquest país que acumula problemes greus sense afrontar-los. Fins i tot els oculta i els nega !!!

Em sap greu el que passa, m’importa, em preocupa i encara intento aportar alguna cosa des del lloc on ara puc fer-ho. Però mentiria si digués que visc el problema com l’havia viscut quan tenia altres responsabilitats que afortunadament ja no tinc! En aquest context, votar, amb tot el que va significar per a mi i per a tants que vàrem conèixer la dictadura, ha quedat reduït  a una mena de dret al “pataleo”, en un panorama en el que la credibilitat i la confiança en la majoria de polítics són molt baixes. Massa responsables públics han perdut la capacitat de mirar més enllà del cicle electoral, de la notícia del dia i de la por a obrir conflictes que requereixen anys de feina seriosa i que poden comportar perdre feina i sou. Convé començar a dir les coses pel seu nom: el problema no és només de recursos econòmics disponibles.

_________________________________________________________________________

POSTA DE SOL DARRERA EL MONTSIÀ

Un vespre d’aquests

Cau la nit i el silenci torna a ser del tot patent. Surto al porxo una estona. El jardí es pot mig endevinar, amb aquella foscor amable de les cases apartades, i el cel, quan els núvols ho permeten, encara conserva aquí una bellesa estel·lar que a ciutat gairebé s’ha perdut. A baix, a la peixera, queden els papers, els informes, les notes de la conferència, les xifres incòmodes, les preguntes que ningú no acaba de respondre. A fora, la nit va fent la seva feina silenciosa. I penso que potser una part de la maduresa consisteix també en això, en saber fins on arriba la pròpia responsabilitat en cada moment de la vida, en dir el que honestament es pot dir, en aportar el que encara es pot aportar, i després tancar la porta, mirar el cel i permetre que la pau del lloc et retorni a una forma més serena de viure.