Dilluns, 4 de maig. La salut també era això
El cap de setmana passat, a Tortosa, ExpoEbre celebrava el seu vuitantè aniversari. Dit així, sembla una notícia administrativa, una d’aquestes frases que podrien aparèixer en una nota de premsa, amb el seu punt de solemnitat si es vol, però amb una temperatura emocional pròxima a zero. Però les coses, quan deixen de ser simples formulacions i transcendeixen, rarament són només allò que semblen en el titular. Una fira no és només una fira quan, enmig del soroll dels estands, de la llum una mica blanca dels pavellons, de les salutacions més o menys protocol·làries i d’aquell aire de capital de territori que tenen les ciutats quan volen demostrar que encara conserven una certa energia cívica, algú hi introdueix una pregunta que desborda l’aparador, el programa i la rutina institucional.
El Rotary Club de Tortosa va intentar jugar aquest rol, organitzant unes jornades sobre salut i qualitat de vida de la gent gran. No es tractava d’afegir una activitat més al calendari d’Expoebre, sinó d’obrir, dins d’un espai pensat per mostrar coses, una conversa sobre allò que sovint costa més de mirar de cara. La qüestió, formulada amb rigor tècnic, humanitat i sensibilitat social, era la distància entre la longevitat com a tal i la vida viscuda lliure de discapacitat i en bona salut. Viure molts anys, sí. Però viure’ls com? Amb quina salut, amb quina autonomia, amb quina companyia, amb quin propòsit, amb quina dignitat?
La pregunta, tot i no ser nova per a mi, aquell cap de setmana se’m presentava amb una concreció inesperada. Durant anys he anat pensant, escrivint i discutint sobre el final de la vida, sobre la dependència, sobre la salut, sobre els límits de la medicina, sobre la manera tan pobra com la societat contemporània acostuma a reduir la vida humana a una suma d’indicadors, protocols, prestacions i bones intencions. Però ara, en aquella trobada firal de Tortosa, el tema se m’acostava per una via més íntima. No es tractava només de parlar als altres sobre longevitat saludable. Es tractava d’adonar-me que algunes de les variables que expliquen viure més i viure millor m’interpel·laven a mi mateix d’una manera gairebé incòmoda. Entre totes les variables possibles —alimentació, moviment, son, estrès, entorn, microbiota, immunitat, ritmes, espiritualitat— n’hi havia dues que em semblava que mereixien una atenció especial perquè no pertanyen només al camp de la salut, sinó també al camp del sentit i de l’essència humana. Una és la sociabilitat, la qualitat dels vincles, les relacions humanes que eixamplen la vida. L’altra és el propòsit, aquesta paraula tan usada i tan maltractada, però que, ben entesa, vol dir una cosa molt senzilla i molt exigent alhora, tenir alguna raó per llevar-se al matí que no sigui només continuar funcionant.
_________________________________________________________________________
Les relacions socials
Parlar avui de relacions socials obliga a evitar dues simplificacions igualment pobres. Una és el catastrofisme de repertori, que pretén explicar el malestar contemporani amb quatre paraules dites amb to crític —capitalisme, pantalles, individualisme, ansietat, estrès—, com si repetir-les amb gravetat ja fos pensar. L’altra és la vella retòrica que mira l’empresa, el benefici o la iniciativa privada com si portessin una culpa d’origen. No és això. Una societat viva necessita activitat, risc, inversió, innovació i capacitat de crear prosperitat. El problema comença quan aquesta energia, legítima i sovint fecunda, perd la mesura i es converteix en llenguatge únic de l’existència. Durant unes dècades, sobretot a l’Europa posterior a la Segona Guerra Mundial, el capitalisme va conviure amb una arquitectura social que el moderava i el feia més civilitzat. Mercat, sí, però també drets, educació, sanitat, pensions, cohesió, confiança comunitària i una idea de progrés compartit. L’estat del benestar. Amb la caiguda del Mur de Berlín i l’ensorrament del bloc soviètic, una part d’Occident va llegir Fukuyama com qui escolta una absolució. El fracàs del socialisme real va semblar autoritzar el capitalisme liberal a oblidar les seves pròpies virtuts socials. I, quan el mercat deixa de ser una eina i colonitza la vida humana, el temps es torna rendiment, el descans sembla negligència, la conversa fa perdre el temps productiu i les relacions humanes queden relegades a l’espai sobrer que deixen l’agenda, el cansament i la pantalla. La persona pot acabar envoltada de contactes, missatges i notificacions, però sense companyia veritable. Connectada amb tot. Però acompanyada per molt poca cosa. Sola.
Aquesta transformació no és cap abstracció. S’inscriu en el cos, en el cansament, en la manera com molta gent parla, menja, estima, opina i s’indigna, sempre amb una pressa que ja no sembla una circumstància, sinó una forma de vida. Mai no havíem disposat de tantes opcions petites i, alhora, potser mai no havia costat tant orientar les decisions grans. Podem triar sèrie, restaurant, destinació, aplicació, tarifa, gimnàs, dieta o suplement, però cada vegada hi ha més persones que no saben ben bé a quina comunitat pertanyen, quin relat compartit les acompanya o quins valors poden sostenir-les davant d’una desgràcia, una malaltia, una vellesa o una pèrdua. No cal cap consigna per veure-ho. N’hi ha prou de mirar amb una mica d’honestedat. Quan una societat conserva virtut cívica, pot crear prosperitat i ampliar llibertats. Quan la perd, pot fabricar individus aparentment autònoms i profundament sols, envoltats de béns, serveis i pantalles, però cada vegada més pobres en comunitat, temps i sentit.
Aquesta deriva també es veu en l’afebliment de moltes classes mitjanes i populars. Durant dècades, el treball no prometia cap paradís, però sí una certa progressió vital, estabilitat, casa, educació per als fills, vacances modestes, protecció sanitària, jubilació raonable i confiança en el futur. Quan aquest pacte implícit s’esquerda, quan els salaris perden força, l’habitatge es converteix en una càrrega desproporcionada, la riquesa es concentra massa i la vida quotidiana es torna una cursa d’obstacles, el malestar social no és una fantasia ideològica. És una conseqüència. El problema no és que algú prosperi. Al contrari, ens hem d’alegrar quan les persones prosperen. El problema és que massa gent comenci a percebre que l’esforç ja no garanteix una vida prou digne, que el futur s’estreny, que la prosperitat ha perdut reciprocitat i que les institucions arriben tard, o arriben febles, a corregir els excessos. Quan això passa, la convivència es desgasta. I, quan la convivència es desgasta, també es degraden les relacions socials.
Per això, quan fa anys vaig marxar de Barcelona cap a les Terres de l’Ebre, no ho vaig viure només com un canvi de domicili. Tampoc no cal convertir-ho ara en una mitologia personal, perquè ja n’he parlat prou i el risc de repetir-se sempre és alt. Però hi ha fets que, si són veritat, tornen. Vaig deixar una ciutat que m’havia donat molt i que també m’havia anat expulsant per saturació, per soroll, per excés de fricció, per aquesta manera tan barcelonina de confondre centralitat amb sentit. Al Perelló vaig trobar aire, silenci, horitzó, camins, una relació més elemental amb la llum i amb la natura. Vaig trobar una vida menys irritada. El vent, les oliveres, els marges de pedra seca, el blau distant del mar, la duresa seca del paisatge quan l’estiu no perdona i tot sembla reduït a mineral, pols i resistència. Vaig guanyar protecció. Em vaig protegir de moltes coses que m’havien anat erosionant sense que jo mateix ho advertís del tot.
Però tota protecció té també una ombra. En marxar de Barcelona, vaig deixar-hi una part molt important de la meva vida social. Al principi, la inèrcia era tan gran que potser ni tan sols ho vaig trobar gaire a faltar. La vida nova imposa la seva pròpia música. Hi ha la casa, les rutines, les lectures, l’escriptura, el paisatge, els desplaçaments, el descobriment lent d’un territori que primer es mira des de fora i després, si tens una mica de sort i una mica d’humilitat, et comença a mirar ell a tu. Però arriba un moment en què un s’adona que la calma no pot convertir-se en clausura. Que el silenci és una benedicció
mentre no es transformi en aïllament. Que el contacte amb la natura pot ordenar moltes coses, però no substitueix del tot la conversa humana de qualitat, aquella conversa que obliga a precisar, a escoltar, a sortir d’un mateix, a tolerar la diferència, a descobrir que l’altre no és només una companyia contra la solitud, sinó la presència concreta que ens treu de nosaltres mateixos i ens recorda que una vida humana no es pot viure només des del propi jo.
Les jornades del Rotary em van fer veure això d’una manera curiosa, gairebé irònica. Jo m’havia acostat al Rotary amb la intuïció que podia ser un espai de relació social interessant, madur, civilitzat, amb un cert nivell cultural i una certa capacitat per mantenir converses que no fossin només la repetició amable de les bestieses de cada dia. No m’interessava gaire una sociabilitat entesa com a simple distracció, aquesta manera de trobar-se per perdre el temps amb una alegria sorollosa i una buidor impecable. M’interessava, en canvi, un àmbit on la relació amb els altres pogués tenir un gruix, una forma de servei, una connexió amb el territori, una exigència mínima. I el primer que vaig trobar fou acolliment. Un acolliment real, no invasiu, no teatral, no d’aquells que fan sentir el nouvingut com una peça decorativa. Em vaig sentir ben rebut. I això, en una etapa de la vida en què un ja no està per gaires comèdies, té un valor que no sempre sabem reconèixer.
La paradoxa és que aquest intent meu de recuperar una sociabilitat valuosa va acabar portant-me, gairebé de seguida, cap a una activitat que s’assemblava molt al treball. Jo, que visc en una etapa en què el treball ja no hauria de tenir la centralitat absoluta que havia tingut en altres moments de la vida, em vaig veure preparant una conferència exigent, davant d’un públic no professional, en el marc d’una fira de cap de setmana, a Tortosa, sobre un tema que demanava rigor, pedagogia i una certa capacitat escènica. Tortosa no és un medi rural en sentit estricte, naturalment. És una ciutat amb història, amb densitat, amb una capitalitat antiga, amb una memòria que de vegades sembla més gran que la seva força present. Però comparada amb els grans escenaris on acostumen a imaginar-se les conferències, els congressos i les cerimònies de la cultura institucional, conserva una escala que podríem anomenar perifèrica, i ho dic sense cap menyspreu. Al contrari. Hi havia alguna cosa d’irònic i de preciós en el fet que, just quan jo volia apartar-me de l’esquema productiu, se’m demanés tornar a treballar intensament per parlar de com viure millor.
A més, el repte no era menor. No es tractava de fer una conferència per a especialistes, amb aquell llenguatge protector que de vegades permet amagar-se darrere de les paraules tècniques. Es tractava de parlar a un públic general, de fer entendre conceptes complexos sense rebaixar-los, d’explicar la diferència entre esperança de vida i esperança de vida en bona salut, de parlar de zones blaves, de determinants de salut, de biologia, d’hàbits, d’entorn, de comunitat i de propòsit sense convertir-ho en una xerrameca d’autoajuda ni en un sermó motivacional. Aquesta mena de feina obliga molt. Obliga perquè el públic no professional detecta de seguida quan li parles des de massa lluny. I també detecta quan el tractes com si fos incapaç. Calia trobar el punt exacte. Ni tecnocràcia ni simplisme. Ni superioritat ni populisme. Dir les coses amb claredat i amb respecte. Fer que una persona que no ha llegit mai un informe de salut pública pogués sortir d’allà entenent que la seva manera de caminar, de menjar, de dormir, de relacionar-se i de donar sentit als dies no és una qüestió menor, sinó una part importantíssima de la seva salut futura.
Em va reconfortar comprovar que podia fer-ho. No pas perquè necessités demostrar res, o no només per això. A aquestes altures de la vida, les demostracions ja tenen un punt una mica ridícul si no van acompanyades d’alguna forma de servei. Em va reconfortar perquè vaig sentir que aquell esforç tenia sentit, i que el treball, quan no és servitud ni vanitat, encara pot ser una manera honesta de fer alguna cosa per a compartir.
Durant uns dies vaig tornar a entrar en una disciplina intensa, preparant, ordenant, pensant en el públic, buscant imatges, dades, frases, transicions, silencis. I, en lloc de sentir-me atrapat pel vell mecanisme productiu, vaig tenir la sensació que allò m’ajudava a passar d’una etapa a una altra. No era exactament feina. O no era només feina. Era una mediació. El meu desig de relacions socials actives i interessants prenia la forma, paradoxalment, d’un encàrrec que exigia treball. I potser aquí hi havia una lliçó que jo mateix no havia previst. De vegades, la sociabilitat no arriba com una tertúlia plàcida, sinó com una responsabilitat compartida.
També hi havia una altra paradoxa, més fina. Jo, que no tinc el més mínim interès a confondre la vida amb producció, rendiment, consum i aparador, em trobava parlant en una fira, en un espai on inevitablement conviuen institucions, empreses, sectors productius, interessos diversos, presències públiques i privades. Però la vida real sempre és més ambigua que els esquemes purs. No tot espai econòmic és una rendició a res, de la mateixa manera que no tota crítica del nostre model de vida és una forma de lucidesa. En aquell entorn hi havia també ciutat, territori, gent gran, voluntariat, escolta, curiositat, ganes de fer alguna cosa útil. Hi havia un club que m’havia obert la porta. Hi havia persones que, abans de conèixer-les gaire, jo ja sentia que formaven part d’aquest territori que m’ha acollit. I aquí la idea de relació social deixava de ser una variable d’estudi per convertir-se en una experiència concreta. La salut també era això. Entrar en una sala, saludar, mirar cares, notar una expectativa, sentir que allò que dius pot interessar algú i descobrir que, en el fons, la comunitat no és una paraula grossa, sinó una successió de gestos menors que acaben fent casa.
No és només que les relacions socials ajudin a viure més anys. Aquesta seria la versió pobra, instrumental, sanitària, gairebé comptable de la qüestió. És que una vida sense vincles significatius queda exposada a una intempèrie profunda. Podem tenir una alimentació correcta, caminar cada dia, dormir raonablement bé, controlar el colesterol i la pressió arterial, llegir llibres intel·ligents i contemplar paisatges magnífics. Però, si no hi ha ningú amb qui compartir una part de la vida, si no hi ha una comunitat mínima en la que ens puguem reconèixer, si no hi ha una conversa que ens tregui de la nostra cambra interior, alguna cosa essencial s’afebleix. La sociabilitat no és decoració. No és agenda. No és vida social entesa com a soroll. És una arquitectura 
invisible de la salut. I potser per això, en sortir d’aquelles jornades, vaig tenir la impressió que el que havia passat a ExpoEbre no era només una conferència, ni només un acte de Rotary, ni només una activitat dins una fira que celebrava vuitanta anys. Era una petita confirmació biogràfica. Jo havia anat a parlar de longevitat saludable i havia acabat entenent una mica millor una necessitat meva.
_________________________________________________________________________
El propòsit de vida
La segona variable és encara més delicada, perquè la paraula propòsit ha estat gairebé segrestada pel llenguatge contemporani de l’autoajuda, de l’empresa emocional i de la felicitat prefabricada. Avui tot ha de tenir propòsit. Les marques tenen propòsit, els directius tenen propòsit, els cursos tenen propòsit, les fundacions tenen propòsit, fins i tot les campanyes publicitàries més banals volen semblar travessades per una missió transcendent. És una inflació verbal molt pròpia d’una època que, quan perd el sentit profund de les coses, les converteix en eslògan. Però que una paraula hagi estat malmesa no vol dir que hàgim de renunciar-hi. Al contrari. De vegades cal rescatar les paraules importants de les mans que les han deixat gastades. Propòsit de vida no vol dir tenir un pla brillant, ni una missió heroica, ni una vocació espectacular. Vol dir que la vida conserva una direcció interior. Que els dies no són només dies que passen. Que el temps no és únicament una superfície on col·loquem activitats, sinó un camí que, fins i tot quan no sabem del tot on va, manté una certa orientació.
Aquí convé fer una precisió important. No hem d’identificar automàticament la vida laboral amb el propòsit de vida. Seria un error conceptual i, sobretot, una injustícia amb moltes biografies. Hi ha persones que han treballat tota la vida en allò que estimaven, que han trobat en la professió una forma real de servei, de creació, d’utilitat, de reconeixement i de sentit. Un bon metge, un mestre vocacional, un artesà, un científic, un advocat honest, un infermer, un agricultor que estima la terra, un empresari que construeix alguna cosa que va més enllà del benefici immediat, poden haver viscut la feina com una part essencial del seu propòsit. Però també hi ha moltes persones que han treballat tota la vida simplement perquè calia treballar, perquè s’havien de pagar factures, criar fills, mantenir una casa, sostenir una família, obeir un ordre social que no preguntava gaire si allò feia feliç ningú. En aquests casos, la feina no era propòsit. Era obligació. Era estructura. Era, de vegades, una distracció enorme, una màquina de dies plens que impedia veure el buit que hi havia sota la superfície.
Per això la jubilació no sempre és el moment en què es perd el propòsit. De vegades és el moment en què es descobreix que no n’hi havia hagut mai. Mentre hi havia horaris, caps, clients, reunions, torns, desplaçaments, nòmines, terminis, fills petits, pares grans, vacances curtes i una agenda plena d’obligacions, la vida semblava tenir una direcció. Però una direcció imposada no sempre és una direcció interior. Quan tot això cau, quan el despertador ja no mana, quan el matí queda obert com una habitació massa gran, pot aparèixer una pregunta que no neix aquell dia, sinó que estava tapada des de feia dècades. I ara què? Però aquesta pregunta potser no vol dir “he perdut el meu propòsit”, sinó “he descobert que havia viscut sense formular-me’l mai”. És una diferència enorme. En un cas, cal transformar un sentit que ja existia. En l’altre, cal començar una recerca que potser s’havia ajornat tota la vida.
També hi ha els afortunats, si és que aquesta paraula no sona massa lleugera, que no s’han de jubilar mai del tot perquè el seu propòsit no depèn d’una plaça, d’un càrrec, d’un sou ni d’una institució. Un pintor no deixa de ser artista perquè compleixi seixanta-cinc anys. Un escriptor no es jubila i continua regalant-nos la seva forma literària de mirar el món. Un músic pot perdre agilitat als dits, però no necessàriament la relació amb el so. Un escultor, un ceramista, un fotògraf, un actor, un cineasta, un poeta, un creador d’arts plàstiques, quan ho són de debò, no practiquen només una professió, sinó una forma de vida. Naturalment, també poden cansar-se, equivocar-se, assecar-se, perdre el favor del públic o descobrir que la vanitat els havia confós. Però, quan la creació és autèntica, el propòsit no depèn del calendari laboral. Pot transformar-se, alentir-se, fer-se més sobri, més interior, menys exhibible, però continua. Hi ha persones que no tenen una feina creativa, però tenen una vida creativa. I potser aquesta és una de les grans qüestions que hauríem d’atrevir-nos a plantejar quan parlem d’envelliment saludable. No només de què viu una persona, sinó què fa que la seva vida continuï generant alguna cosa.
És aquí on la paraula Ikigai apareix amb una força especial. No és casualitat que una cultura tingui una paraula per dir allò que nosaltres hem d’expressar amb una perífrasi llarga, necessitat de tenir un propòsit de vida, raó per llevar-se al matí, sentit íntim de l’existència. Quan una llengua disposa d’una paraula així, vol dir que aquella experiència ha estat pensada, dita, transmesa, sedimentada. El Japó és un país difícil d’explicar, i encara més difícil de conèixer de debò. Qualsevol simplificació occidental sobre el Japó corre el risc de convertir-se en postal, en exotisme o en una d’aquestes caricatures elegants que ens fascinen precisament perquè no ens comprometen. És un país de tradició i tecnologia, de ritual i acceleració, de refinament i duresa, de comunitat i soledat, d’una cortesia exquisida que no sempre equival a proximitat i que fins i tot pot acabar en suïcidi (Harakiri, també és un terme japonès. Tot un ritual. Un art!) En aquest país tan complex, la paraula Ikigai existia, venia de lluny, però la modernització, l’occidentalització i la pressió d’una vida urbana cada vegada més productiva van fer que, en molts contextos, quedés mig adormida, coneguda potser com a paraula, però no sempre capaç d’orientar la manera concreta de viure, treballar, envellir i donar sentit als dies.
Okinawa, una de les zones blaves del planeta, va conservar amb més naturalitat aquest fil. Allí, el Ikigai no era una moda importada per conferenciants ni una fórmula de mercat, sinó una manera de referir-se a allò que fa que una vida continuï tenint valor. No cal que sigui heroic. No cal que sigui grandiloqüent. Pot ser cuidar un hort, trobar-se amb els amics de sempre, tenir cura dels nets, cuinar, caminar, cantar, participar en una comunitat, mantenir una habilitat manual, ajudar algú, pregar, pintar, escriure, recordar, transmetre. Les zones blaves ens han fascinat perquè semblen dir-nos que la longevitat no neix només d’una dieta o d’un marcador biològic, sinó d’una ecologia sencera de vida. Menjar d’una determinada manera, moure’s de manera natural, tenir vincles, pertànyer a una comunitat i saber per què et lleves. En aquest conjunt, el propòsit no és un luxe espiritual. És una peça de salut.
El llibre Ikigai, d’Héctor García i Francesc Miralles, va tenir el mèrit d’haver captat aquesta necessitat contemporània. Es podrà discutir, com sempre, si Occident simplifica massa allò que toca, si converteix en fórmula allò que en origen era experiència, si transforma en producte editorial una saviesa que vivia en el teixit d’una comunitat. Però també seria injust negar que el llibre va posar una paraula damunt una ferida molt real. S’ha dit sovint que és un dels llibres escrits originalment en castellà més traduïts del món, només per darrere del Quixot. Encara que aquesta fórmula tingui alguna part de llegenda editorial i calgui dir-la amb cautela, el fet rellevant és un altre. Si milions de persones, en llengües molt diferents, han sentit interès per aquesta paraula japonesa, potser és perquè el món contemporani pateix una fam de sentit que la seva abundància material no aconsegueix calmar.
Aquesta fam de sentit conviu, paradoxalment, amb una societat que ens imposa l’obligació impossible de la felicitat permanent. N’he parlat moltes vegades. La felicitat, si volem parlar-ne amb una mica de decència, no és un estat continu. És una experiència intermitent. Arriba a moments, de vegades amb una intensitat inesperada i breu, com una claror que travessa una habitació i després se’n va. Quan diem que algú ha tingut una vida feliç, normalment volem dir que, en el conjunt de la seva vida, hi ha hagut prou moments de plenitud, d’amor, de sentit, de calma o d’alegria per compensar els altres. Però una vida humana té de tot. Té tristesa, por, ràbia, cansament, enveja, decepció, pèrdua, malaltia, confusió. Viure bé no vol dir eliminar aquestes emocions negatives, sinó entendre-les, donar-los lloc, no deixar que ens governin i tampoc negar-les com si fossin una vergonya. La maduresa no consisteix a estar sempre bé. Consisteix a poder viure també quan no estem bé.
El problema és que el capitalisme emocional del nostre temps no tolera gaire aquesta veritat. Ha construït
una idea de felicitat associada a la disponibilitat permanent de solucions. Si tens diners, pots comprar descans, experiències, teràpies, viatges, cossos entrenats, cases boniques, aliments saludables, entrenadors, aplicacions, retirs, entreteniment, cosmètica, tècniques de respiració, promeses de serenitat i simulacres de plenitud. Tot sembla resoluble amb consum. I, quan tot sembla resoluble amb consum, no queda bé no ser feliç. La tristesa fa nosa. La desgràcia incomoda. El dolor dels altres interromp la festa. Ningú no vol sentir parlar gaire estona d’una vida que no funciona, d’una vellesa sola, d’un fill perdut, d’un matrimoni desert, d’un cos que falla, d’un matí sense sentit. La cultura de la invulnerabilitat ens ha educat per aplaudir l’èxit, la joventut eterna, la bellesa aparent, la vida plena, la superació constant, però ens ha deixat gairebé analfabets davant la fragilitat.
Aleshores pot passar una cosa molt contemporània. Una persona es jubila, o perd el seu lloc en l’engranatge, o simplement deixa de tenir la vida plena d’obligacions. S’aixeca al matí i nota una tristesa fonda, una mena de desorientació sense nom. No sap cap on tirar. No és necessàriament una depressió clínica, encara que podria acabar sent-ho si el malestar es cronifica, s’intensifica i s’apodera de la persona. Potser és, inicialment, una tristesa humana, una alarma existencial, el senyal que la vida ha quedat sense brúixola. Però en una societat que no suporta la tristesa, aquesta experiència es converteix de seguida en una anomalia que cal eliminar. La persona va al metge. I pot trobar-se amb un metge tan víctima del sistema com ella mateixa, un professional cansat, cremat, amb una agenda impossible, obligat a veure pacients cada pocs minuts, sense temps real per escoltar una història de vida, sense marge per preguntar què ha passat, què ha perdut aquella persona, de què viu, amb qui parla, què espera, què estima, què tem, què ha deixat de fer, què no ha pogut dir mai.
En aquest context, la recepta pot aparèixer com una solució ràpida a un problema que potser no era només farmacològic. Cal dir-ho amb molta cura. Hi ha depressions greus. Hi ha trastorns d’ansietat que poden arrasar una vida. Malauradament, m’ha tocat viure massa de prop fins a quin punt la depressió pot devastar una persona i deixar també profundament ferits els qui l’envolten. Hi ha situacions en què els antidepressius, els ansiolítics o altres fàrmacs i tècniques molt més agressives i cruentes que la química, són necessaris, beneficiosos i fins i tot salvadors. Seria una frivolitat, i una crueltat, negar-ho. Però una cosa és tractar una malaltia mental i una altra és medicalitzar tota tristesa, tota desorientació, tota incapacitat cultural per acceptar que la vida també fa mal. Quan un sistema sanitari saturat, una societat accelerada i una cultura intolerant al dolor es troben, el risc és evident. Allò que demanava temps, paraula, comunitat, propòsit i acompanyament pot acabar convertit en una prescripció. No perquè el metge sigui insensible, sinó perquè el sistema l’ha col·locat en una posició gairebé impossible.
El consum elevat d’antidepressius, ansiolítics i hipnosedants ens diu alguna cosa que va més enllà de la farmacologia. Ens parla d’una societat que pateix. Ens parla d’una soledat que es disfressa de vida normal. Ens parla de persones que dormen malament, que viuen amb por, que estan tristes, que tenen ansietat, que no troben paraules per explicar-se, que reben diagnòstics quan potser abans haurien necessitat temps, conversa, comunitat i sentit. També ens parla, és clar, d’un progrés en el reconeixement dels problemes de salut mental. Avui hi ha patiments que abans s’amagaven o es moralitzaven. Això és positiu. Però no podem quedar-nos aquí. Si cada vegada hi ha més problemes de salut mental, si cada vegada consumim més psicofàrmacs, si cada vegada hi ha més persones que no saben com sostenir la pròpia vida interior, potser no estem només davant un problema individual. Potser estem davant un indicador social. Alguna cosa no funciona en la manera com vivim.
Per això el propòsit de vida no és un decorat espiritual per a gent sensible. És tan determinant, en la vida humana, com la dieta, el moviment, el son o la fortalesa del sistema immunitari, encara que no actuï de la mateixa manera ni es pugui mesurar amb la mateixa facilitat. Una persona amb propòsit no és immune al dolor, ni a la malaltia, ni a la pèrdua, ni a la tristesa. Però té una estructura interior que l’ajuda a no quedar completament dispersa quan la vida s’esquerda. El propòsit ordena. Dona direcció. Ajuda a suportar l’esforç. Permet transformar una part del patiment en significat. I això, probablement, té efectes sobre el cos, sobre la inflamació, sobre el son, sobre la manera de menjar, sobre la voluntat de moure’s, sobre el sistema immunitari, sobre les relacions socials, sobre la qualitat dels anys que queden. No perquè el propòsit sigui una medicina màgica, sinó perquè la vida humana no està dividida en compartiments estancs. El cos escolta la biografia. I la biografia, quan perd el sentit, acaba parlant a través del cos.
Aquí la imatge de la brúixola em sembla útil. El propòsit no és el mapa complet. Ningú no té el mapa complet de la seva vida. Desconfiem, més aviat, si algú creu tenir-lo. El propòsit és més aviat una brúixola. No elimina la boira, no aplana la muntanya, no evita la pèrdua, no garanteix cap arribada triomfal. Però ajuda a no girar en rodó indefinidament. Una persona sense propòsit s’assembla a algú que es desperta enmig d’una sabana o d’una muntanya nevada sense orientació, envoltat d’una immensitat que no sap interpretar. Pot caminar molt i no avançar enlloc. Pot omplir el dia d’activitats i continuar desorientat. Pot tenir companyia i sentir-se sol. Pot estar entretingut i no estar viu del tot. En canvi, una persona que conserva una brúixola interior pot travessar dies difícils sense perdre del tot el fil. Pot mirar enrere i intentar donar coherència a la vida viscuda. Pot descobrir que fins i tot els errors, les ferides, les decisions equivocades o els anys aparentment perduts poden ser incorporats a una narració menys cruel.
Això té una dimensió espiritual, encara que no calgui entendre l’espiritualitat d’una manera confessional. Transcendir no és fer-se important. No és deixar una petjada narcisista. No és voler que el món recordi el nostre nom. Transcendir és sortir del petit jo, obrir la vida a alguna cosa que la supera. Pot ser Déu, per a qui creu. Pot ser la família, la comunitat, el servei, la natura, una causa noble, una obra, una manera de cuidar els altres, una fidelitat discreta. El propòsit queda feble si només consisteix a millorar el propi benestar. Naturalment que el benestar importa. Naturalment que cal tenir cura del cos, de la casa, dels diners, del descans i de la pròpia pau. Però una vida tancada en el manteniment del jo acaba essent una vida massa petita. El propòsit necessita una obertura. Necessita que alguna cosa ens reclami més enllà de la nostra comoditat. Potser per això les societats més individualistes produeixen tantes formes de malestar que no saben curar, perquè ofereixen moltes distraccions però poques orientacions.
Potser per això, en aquell cap de setmana d’ExpoEbre, les dues qüestions se’m van acabar unint. Les relacions socials i el propòsit de vida no són compartiments separats. Es necessiten. Les relacions sense propòsit poden acabar en distracció. El propòsit sense relacions pot acabar en abstracció o en orgull. Necessitem vincles que ens humanitzin i una direcció que no ens deixi dispersos. Necessitem comunitat i brúixola. Necessitem algú que ens miri i alguna cosa que ens orienti. Jo havia anat a Tortosa a parlar d’envelliment saludable, però vaig sortir amb una confirmació íntima que no figurava en cap diapositiva. En aquesta etapa de la vida, després d’haver deixat Barcelona, després d’haver trobat al Perelló una forma de pau i de protecció, després d’haver constatat que la natura pot ser una mestra severa i benigna alhora, em calia també no confondre la calma amb la retirada. Calia tornar a entrar en relació amb els altres. No per omplir l’agenda. No per fer vida social. No per ser vist. Sinó per continuar formant part d’alguna cosa.
Al final, el que em queda d’aquests dies no és només la satisfacció d’haver fet una conferència digna, ni l’agraïment per l’acollida del Rotary, ni la curiositat d’haver parlat de salut en una fira que celebrava vuitanta anys de vida ciutadana. Em queda una emoció més fonda i més difícil d’explicar. La sensació que un territori pot acollir-te abans que tu sàpigues del tot com entrar-hi. Que hi ha persones que encara no coneixes gaire i que, tanmateix, ja formen part del teu paisatge moral. Que una ciutat com Tortosa, amb les seves contradiccions, la seva història, la seva llum damunt les pedres, el seu riu i la seva manera una mica reservada de dir les coses, pot oferir-te una nova forma de pertinença. Jo ja estimava aquest territori abans de conèixer aquestes persones concretes. Ara, després d’aquest cap de setmana, l’estimo una mica més. I potser això, al capdavall, també és una definició de salut. Viure prou anys per poder continuar descobrint llocs on encara és possible sentir-se agraït.