Suposo que continuaré viatjant. La vida que he tingut, sobretot la professional, però també la personal, m’ha portat a viatjar força pels cinc continents. Curiosament, però, mai he estat a la Val d’Aran. I això que he estat esquiador!
Ara mateix, però, no sento massa la necessitat de viatjar. Avui és 27 d’octubre de 2024, miro per la finestra i veig… Podria dir que veig el paisatge de sempre. Però el paisatge de sempre, sempre és diferent. El mar està preciós, la Punta del Fangar, també, i els núvols, des de l’horitzó marítim fins a dalt de tot de l’arc de núvols que veig damunt del meu cap, dibuixen un paisatge únic, mai vist. Mai! Aquest paisatge gris, de tardor de les de veritat, el que veig, sento, contemplo, ara mateix, aquest no l’havia vist mai. Cada dia és com un viatge a un paisatge nou, mai vist.
Fa fresca, per no dir fred. Les estufes de pellet proporcionen un caliu agradable. Fa quatre dies a fora el porxo dinàvem amb amics, en pantaló curt i màniga curta. Avui, el porxo és com un quadre melancòlic, reconfortant i revitalitzant. La pluja i el vent han deixat la figuera i l’albercoquer desproveïts de bastantes fulles que jeuen a terra. El vent refreda. Una hora menys de llum, la grisor del cel i tot plegat, tot el que composa el paisatge i conforma l’ambient, proporcionen un retrat bonic.
Viatjar pel món està bé. Descobrir nous paisatges sense moure’s de lloc és fantàstic, i viatjar cap a dins d’un mateix ―il faut le faire!― cercant l’efecte mirall interior-exterior, és tot un repte. Avui és un d’aquells dies en els que m’agradaria ser poeta per explicar-vos el mateix, però de forma molt diferent.
En Raúl diu:
“La depressió és excés de passat, un passat no resolt. Una suma d’enregistraments inconscients que portem a dintre i que ens atrapen, no en el present, sinó amb temes que no són d’ara, sinó del passat. L’ansietat és justament el contrari, és manca de futur. Per treure’ns la depressió del damunt, hem d’alliberar coses que arrosseguem. L’ansietat arriba quan no tenim clar cap a on anem, per què hi anem o cap a on hem d’anar…”.
Al final, és el de sempre: només existeix el present. Però quan diem o escrivim això, d’una banda, estem totalment fora de la manera de viure habitual, i d’una altra, hem conegut tants “fantasmes”, xerraires de fira, falsos gurus i ximplets varis, que… Que si mindfulness, meditació, ioga de no sé quina mena, saviesa pretesa o realment orientalista més o menys desvirtuada… Això, però, no treu que sigui cert que tot el que no sigui viure el present, és perdre el temps. El futur, tard o d’hora, és mort, i la mort, pel que he vist les vegades que he acompanyat moribunds en aquest tram final, acostuma a provocar ansietat…
La tardor és bonica. Sobretot, quan fa anys que no l’hem pogut viure com enguany.
_______________________________________________________________________
Tot el relatiu als humans, és polièdric. Presenta moltes cares. En aquest bloc he escrit bastant sobre futbol. No, no, no! No vull trencar la màgia
dels sentiments bonics tardorals ―que, com he dit, els voldria poètics― parlant de futbol. Hi ha cares repugnants del poliedre del futbol a les que no em referiré (per sort o per desgràcia, les conec molt bé). Però hi ha vegades que el futbol, el joc del futbol sobre el terreny, és art.
El que va fer el Barça ahir a l’estadi que porta el nom del feixista Santiago Bernabéu, va ser poesia de la millor que es pot produir.
Tot força paradoxal. L’equip que representa la marca Espanya (més que la pròpia Selecció Espanyola), va jugar amb deu estrangers. El Barça, molt aliè a la idea espanyola d’Espanya, va jugar amb set catalans, un basc, un polonès, un francès i un brasiler. Dels onze, sis són internacionals amb Espanya, malgrat la major part de socis del Barça se’ns refot Espanya i la Selecció Espanyola!
La colla de nanos de la Masia i quatre més van noquejar al Reial Madrid de Militao, Rüdiger, Tchouaméni, Valverde, Camavinga, Bellinhgam, Vinicius ―digne successor de l’esperpèntic Cristiano Ronaldo― i companyia, i Mbappé. Dimecres ja van guanyar al Bayern München. I avui, a Madrid, la major part dels dards anaven contra Mbappé. Com si Mbappé no fos un futbolista consagrat I descobrissin ara que és un frau ―que no ho és ―. O contra Ancelotti, que ahir es va equivocar en gran part del plantejament tàctic ―sense treure mèrit al Barça, tot un Madrid no pot caure dotze vegades en fora de joc!― i sobretot enfrontant-se amb l’equip tècnic del Barça per la celebració d’algun dels gols, el que demostra pura impotència i mal perdre. Impròpia d’Ancelotti, un home habitualment ponderat. Però és que ahir la humilitat, el treball ben fet i les ganes dels teenagers del Barça, amb la bellesa del seu joc, van posar en evidència a una colla d’estrelles que, en termes d’equip, no se sap a què juguen. Sí, normalment guanyen. Però, com va dir fa anys el mestre Johan Cruyff, “si no saben por qué ganan, como van a saber por qué pierden”. I és així mateix.
Curiosament, de Florentino Pérez, no en parla ningú. Exerceix una presidència dictatorial, fa el que vol ―el fitxatge de Mbappé va ser una dèria seva― se li’n refot la Selecció Espanyola tant o més que a la major part dels socis del Barça, però els seus tentacles donen prou per mantenir totes les boques tancades i desviar responsabilitats cap on sigui. Així rebenti tot, “l’Ésser Superior” és sagrat, infal·lible i intocable.
Malgrat no conec ―ni personalment, ni he seguit la seva trajectòria professional― a Hansi Flick, més enllà que això del futbol ja saben com va (si exceptuem Florentino, avui ets Déu i demà vas al més profund de l’infern), tinc la sensació que és seriós, respectuós, educat, empàtic, i que sap manegar el que no deixa de ser una colla de joves multimilionaris o en procés de ser-ho, basant-se més en la “auctoritas” que en la “potestas” i que mana i controla la plantilla amb molta mà ―dura― esquerra i estima pels joves jugadors. I els fa pencar. L’estat de forma dels 
nois del Barça, feia temps que no s’assolia. Saber de futbol, se li pressuposa.
El que va fer ahir el Barça al Bernabéu, a la segona part, va ser poesia de la bona. Un poema de tardor, preciós.
(Mentre tanco el post, m’assabento de la reacció despòtica de Florentino Pérez – i la de Vinicius, pròpia d’un ésser mal educat, prepotent, desgraciat i, en definitiva, curt de gambals- i m’alegro que per primera vegada els mitjans de Madrid s’hagin saltat el principi de no parlar d’aquest ésser, més que “Superior”, impresentable).
______________________________________________________
Al Carrer Major del Perelló, al número 24, hi ha la Ferreria Cardona. Ca l’Agustí. Sota el rètol “Ferreria Cardona”, s’hi pot llegir “artesans del ferro des de 1898”. La ferreria la va fundar en Josep Cardona Aguilar, ferrer tortosí ―que potser ja provenia d’una família d’artesans del ferro― que va recalar al Perelló, no se sap si perquè hi havia menys competència o potser atret per alguna dona. Avui, en Josep Cardona ―que deu ser la quarta generació de la nissaga de ferrers― jove, porta el negoci que, més enllà del treball ―real o aparentment dur― amb el ferro fred i el ferro roent, té una dimensió artística remarcable.
En Josep i el seu pare, en Josep Maria, que amb gairebé 81 anys sempre va de tronc amb ell i l’ajuda amb el que pot, transmeten pau i traspuen
sensibilitat. Han fet veritables obres d’art i obres de forja que, sense formar part d’aquesta categoria, els treballen amb tanta cura, experiència, ofici i, sobretot, amor, que no presenten cap defecte. Són gent calmada i no tenen pressa. Han interioritzat la lentitud del silenci d’aquests paratges. Dels camps d’oliveres que tenen a prop del Pont Trencat i altres terres, em penso que al Burgà i no sé ben bé on. Quan venen a casa a prendre mides o a culminar una feina iniciada a la ferreria, els hi agrada xerrar, compartir, saber, explicar. I em penso que aprecien l’estima que sentim alguns per aquesta terra i l’admiració pels oficis artesans en vies d’extinció. Jo gaudeixo molt de les converses senzilles, però riquíssimes, que tinc amb ells.
La primera feina que em van fer va ser una escala exterior de ferro, que és, simplement, perfecte. Bonica, ben feta. Amb amor, amb l’estima que posen en la feina que fan. El vell Cardona, amant de la música clàssica, em va explicar que de tant en tant anava a Barcelona, al Palau de la Música. El seu fill Josep toca el trombó a la banda municipal i a la xaranga Xim Xim Mig Grau del Perelló. Sensibilitat musical. Sensibilitat artística. Gent noble. Amants de la natura i del camp, entenen la lògica de la depredació, es fan un tip de caçar rovellons per les muntanyes del voltant, són murris i se la saben llarga.
La setmana passada van instal·lar a la façana de casa una placa amb el nom de la mateixa. He trigat set anys en posar-li nom, i el nom l’ha definit el costum. Quan parlo amb els meus fills, familiars i amics, especialment de Barcelona, els hi dic “estic al Delta” o “me’n vaig al Delta” o “heu de baixar un dia a fer un arròs a casa, al Delta”. Per tant, la casa es diu “El Delta”. De fet, a banda del far i de la Punta del Fangar, des de casa es divisa una bona extensió d’arrossars deltaics fins Deltebre i potser més enllà. En Josep i el seu pare han fet una bona feina i no hi ha 
hagut ni una sola vegada que hagin vingut a casa, que hagi anat jo a la ferreria o que ens haguem trobat pel poble que la conversa amb ells no hagi estat font de pau i sempre enriquidora. Aquests homes s’estimen el poble i aquesta terra, i dona gust quan s’esplaien carregats de bona fe amb mil anècdotes i detalls interessants pels que som mers adoptats per aquest poble que tan bé ens ha acollit.
Visc al terme municipal del Perelló. Però lluny del que és el poble pròpiament dit. Els perellonencs diuen que visc a la muntanya. Certament, visc en un turonet situat a 150 metres sobre el nivell del mar des del que veig el Delta, però no veig el poble. I quan vaig al poble, vaig al poble. No seria gaire natural dir que visc al Perelló. És el meu poble, però… sento que visc davant del Delta.
_________________________________________________________________________
Divendres 18 d’octubre, vàrem acomiadar definitivament l’amic Àlex Susanna a l’emblemàtic local barceloní de “La Paloma”. Trenta set anys abans, ell i la Núria Viladot van esdevenir, allà mateix, un matrimoni que va durar fins el 27 de juliol passat, dia en el que el maleit càncer de pàncrees se’l va endur. L’acte va ser massiu, però molt entranyable i inoblidable.
S’han dit tantes coses de l’amic poeta, escriptor, gestor cultural, coneixedor del món de la pintura, l’escultura, la música, les arts i tantes coses
més… Havíem passat hores parlant de política i del Barça, passant pels encants femenins i tantes altres coses… Tot això per dir que el camp de coneixement de l’Àlex era vastíssim.
Aquest nostre país, es caracteritza per reconèixer els genis després de morts. L’Àlex, dins de la desgràcia que comportava poder pronosticar-li pocs mesos de vida ―totes les creus tenen la seva cara― va rebre el testimoni personal de molts personatges del món de la cultura que, sabent que no tenien tot el temps del món per expressar-li el seu reconeixement, ho van poder fer abans de que ens deixés.
L’Àlex s’havia donat molt als altres i havia fet una contribució descomunal al món de la cultura. Ell, en el seu fur més intern, n’era conscient. I com totes les persones intel·ligents, sabia que vivim en un món que has de fer el que creus que estàs cridat a fer. Però, encara que aquesta contribució aporti molt a la societat, no has d’esperar res a canvi.
En Joan Maria Pujals, en el seu parlament d’homenatge a l’amic, entre d’altres coses, va destacar: “L’Àlex era un home de pedra picada. Un home de compromís: amb la seva pàtria, amb la seva llengua, amb la seva cultura. I aquest compromís el va portar a treballar en tots els àmbits: escriptura, escultura, pintura, música, arquitectura… I encara hi hem d’afegir l’àmbit de la gestió cultural”.
Aquest compromís i no pas cap ingènua esperança de reconeixement, feien que li sabés greu que els decisors ―públics i privats― del país, no el sabessin aprofitar més. Malauradament, el compromís amb “la pàtria, la llengua i la cultura”, que molt bé deia en Pujals, no sempre són compartits per les “elits de la mediocritat”, més temeroses que els personatges brillants, per humils que siguin, els hi puguin fer ombra que pel valor afegit que puguin aportar.
Amb una anècdota m’entendreu. El passat 6 de febrer, l’Àlex va presentar el seu últim llibre en vida, La dansa dels dies (posteriorment han aparegut dos llibres pòstums, el dietari L’any més inesperat i el de poesia Tot és a tocar), presentat per Vicenç Villatoro. De fet, varen mantenir un diàleg ric i interesantíssim.
Aquell dia, l’Àlex es va sorprendre que el president Pujol assistís a la presentació del seu llibre. Em demano què hagués pensat, com s’hagués sentit, veient com van voler anar a “La Paloma” per acomiadar-lo els presidents Pujol, Mas, Puigdemont ―represaliat absurdament per la cúpula del poder judicial espanyol, el que va obligar que la seva intervenció hagués de ser llegida―, l’alcalde Trias, l’actual consellera de Cultura de la Generalitat, Hble. Sra. Sònia Ruiz i tanta, tanta, tanta, gent del món de l’art de la cultura, de les lletres, de la música…, així com familiars i amics famosos i anònims. No s’ho hagués cregut. Des de París, varen venir Nathalie Houzé, la documentalista per excel·lència del Museu Maillol de la capital francesa, així com familiars de Dina Vierny vinculats al Museu ―l’Àlex era un dels principals coneixedors de l’obra de l’escultor nordcatalà de Banyuls―. De Menorca, en Josep Maria Quintana, prestigiós escriptor i jurista, el pintor, escriptor i poeta eivissenc Josep Marí… No hi van faltar artistes com el poeta Vicenç Altaió, amb els que ―malgrat els unia la personalitat del poeta Foix― mantenia discrepàncies remarcables, com les mantenia amb el pintor Perico Pastor que, no sé si el passat dia 18 va poder venir a “La Paloma”, però l’1 
d’agost, quan vàrem aplegar-nos al voltant de les cendres de l’Àlex al jardí de casa seva a Gelida, durant l’acte, va anar pintant l’urna funerària de l’amic. En fi, no es tracta ara tant de puntejar la llista d’assistents, com d’imaginar l’Àlex veient-nos des d’on sigui que pari la seva ànima, emocionat de constatar que tanta gent l’apreciava i el valorava.
De forma més personal, citaré la intervenció d’en Joan Oliveras, company d’escola de l’Àlex des dels tres anys i la persona que me’l va presentar, ja fa anys, i el tancament de l’homenatge a càrrec de Jordi Savall parlant a través de la viola de gamba i convidant a un aplaudiment final a l’amic desaparegut.
Definitivament, octubre, tardor, poesia i art.