Un bon amic i company de carrera que ha hagut d’afrontar un càncer, em deia que, els dies previs al tractament quirúrgic, va decidir deixar d’escoltar i llegir notícies, i de mirar informatius a la TV. Això el va ajudar a afrontar en millors condicions anímiques la seva difícil situació.
Ahir, Jordi Basté va entrevistar al seu company periodista Xavi Coral, a propòsit del llibre que ha publicat, Aprendre a esquivar les bales. En el decurs de l’entrevista, Coral va manifestar que quan acaben el Telenotícies, referint-se a la xerrada informal que mantenen els presentadors entre ells “(…) sempre intentem ser una mica persones, després d’haver explicat tantes desgràcies, que normalment són les noticies” (sic). Per evitar que el lector, eventualment, descontextualitzi la frase, recomano escoltar l’entrevista sencera, molt interessant. Una possible interpretació d’aquesta frase dita espontàniament és que els noticiaris han esdevingut un compendi de desgràcies (no oblidem que els bons professionals del periodisme, en principi, intenten informar del que passa) que “despersonalitza”. Deshumanitza…
Per cert, en la presentació dels fets narrats en el llibre, coincideix amb el que vaig escriure en relació a la reacció de la meva família a la Guerra Civil i com la carnisseria bèl·lica va afectar als meus avis, als seus fills i, fins i tot, a cosins de la meva generació. Deia (veure “Família, sentiments i incògnites” del 28 de març de 2024): “(…) del que va passar exactament, de com ho van viure (la guerra) la nostra àvia, els nostres pares, en sabem molt poc. El que ens van explicar. Però ningú volia recordar l’horror”.
Xavi Coral, a més a més de dir que “aquesta història del meu avi, deu ser la història de molts altres avis”, va afirmar que el seu avi “mai parlava de la guerra. No li venia de gust recordar”. Va explicar que, si bé va recuperar la relació amb amics anteriors, no va mantenir contacte amb els que van viure la guerra amb ell…
Si llegiu alguns dels comentaris al citat post del bloc, veureu referències similars…
Oblit de la guerra, escàs ―per no dir gairebé nul― reconeixement a les víctimes i les famílies damnificades. Quin contrast amb la societat paternalista actual, en la que la manca d’accés a un tutorial per aprendre a dutxar-se sense esquitxar pot ser considerat com una discriminació.
______________________________________________________
Aquests dies he visitat quatre de les principals llibreries de París. En una d’elles, L’Ecume des Pages, vaig comprar el llibre de Sophie Baby Juger Franco? Impunité, réconciliation, mémoire. Així és. Impunitat total per als criminals de guerra i els seus descendents que, a hores d’ara, encara no han condemnat el franquisme, reconciliació impossible perquè no s’ha demanat perdó pels crims comesos i oblit de les víctimes.
La mateixa autora ha publicat, entre altres, Le Myte de la transition pacifique i Violence et politique en Espagne (1975-1982). La violència política no ha acabat. La persecució policial i judicial a les víctimes de l’1 d’octubre de 2017, és política i compta amb el vistiplau del Rei.
______________________________________________________
Crec haver escoltat que el cap de setmana de Rams varen sortir de l’àrea metropolitana de Barcelona tres-cents o quatre-cents mil vehicles, i entre dijous i divendres Sant, un nombre semblant. Bé, sense entrar en debats de quants van passar el cap de setmana, la setmana sencera o el que fos, el cas és que diumenge de Pasqua va ser el primer dia de “l’operació tornada”.
Les Terres de l’Ebre, el Delta, ha esdevingut una destinació turística típica de Setmana Santa. De ponts llargs i períodes de vacances curts, però diria que típicament de Setmana Santa. I diria ―em baso en impressions subjectives― que d’uns pocs anys cap aquí, més especialment. Com si amb la COVID, molta gent hagués descobert aquest espai.
Durant uns dies, molta gent trasllada l’estrès interioritzat de ciutat cap aquesta zona, habitualment tranquil·la i de vida relaxada. Potser han fet cua a l’AP-7 on, en dies ”d’operació sortida” (el nom ja té una connotació de cosa massiva) els números de fer cua són elevats. Quan era de peatge, era una autopista. Ara, des que la imbecilitat col·lectiva ha aconseguit que s’adopti la mesura populista de treure el peatge ―molts dels que fan cua com a ovelles, defensors del “todo gratis”, es creuen que ho és― l’AP-7 és una “nacional” una mica eixamplada, plena de camions i perillosa, en la que cada dos per tres cotxes i camions accidentats tallen la via provocant retencions quilomètriques.
Durant aquests períodes, els supermercats estan plens i els mateixos que primer han fet cua a l’autopista, ara la fan per pagar al super, per seure en una taula de restaurant o per accedir a la barra del Trabucador que, malmesa pel temporal Gloria, no pot suportar ja els allaus d’urbanites metropolitans trasbalsats, que fins que no es va limitar l’accés van ser còmplices durant anys d’un Gloria que encara no se sabia que vindria.
A la zona, l’oferta hotelera ―afortunadament― és limitada. Els càmpings, en aquestes ocasions, semblen camps de refugiats i les excessivament nombroses autocaravanes, es foten a qualsevol lloc. Es multiplica la gent que pesca, els que passegen, els que van en bicicleta, els que fan jogging amb la mateixa cara d’estressats que fan quan corren per la Diagonal o la Carretera de les Aigües. Alguns estan de mala llet, perquè han arribat a l’apartament que tenien tancat des de l’estiu o des del pont del Dia de la Raça o el de la Constitució i s’han trobat que s’havia trencat la resistència de l’escalfador d’aigua o que la calefacció no anava, o que l’arribada massiva havia col·lapsat els repetidors de senyal i no tenien wifi. Si gairebé ningú pot viure sense wifi, aquests homes i dones asfàltics multipliquen fins l’infinit el seu estrès si no hi ha wifi. Durant aquests períodes de “desconnexió”, de “lleure i descans”, els electricistes i altres operaris indispensables, es
divideixen en dos. Els que marxen esporuguits al tros curosament triat en llogarets on els addictes als psicòtrops que venen de la ciutat no arriben; i els que es queden per fer l’agost que, col·lapsats de feina, no arriben a l’hora indicada o simplement no arriben.
―Miri, que el vàter s’ha embossat i no pot engolir la merda. Que podria venir a mirar-ho?
―Bueno, a vore si me va bé.
―Així, passarà?
―Pos sí. Quan tingue un momentet…
―Però quan li sembla?
―No sé, demà al migdia miraré de passar.
―Cap a quina hora? És que voldríem anar a fotografiar els flamencs i…
―Ai, pos no sé, abans de dinar.
―I a quina hora dina vostè?
―Estos dies en tanta faena, no se sap mai. No patixque que ja vindré a una hora o altra…
L’urbanita amb estrès crònic, surt a fer cua per comprar el diari, a continuació, fa cua per comprar el pa i mentre la cua ―ara ja al peix― no hi ha manera que avanci, desisteix perquè ja són les 12h i si l’electricista ve… A les 15h encara no ha vingut. El torna a trucar. No obté resposta. Decideix anar a defecar al bar de baix. Hi ha cua de gent que espera per entrar. Torna a casa, intenta fer la migdiada, però el jardiner de la comunitat d’apartaments, amb el bufador, no el deixa descansar. Decideix anar a veure els flamencs, però la gentada els ha espantat i aquests s’han refugiat en uns aiguamolls allunyats de la vista dels turistes.
Tot plegat acaba amb la cua de “l’operació tornada”…
______________________________________________________
Mentre espero per ser atès a la Comissaria dels Mossos de l’Ametlla de Mar, veig un tríptic de recomanacions del Departament d’Interior en cas de calor intensa. Més que un paper posat a disposició per la institució, em sembla una informació impresa d’alguna web que algú ha deixat per allà. S’hi pot llegir el següent:
“Animals de companyia
La calor s’ha de tenir en compte a l’hora de vigilar la salut dels animals de companyia que tens a casa. Per protegir-los, pots adoptar un seguit de mesures preventives perquè les altes temperatures no afectin el seu benestar.
- No els deixis mai tancats dins el cotxe. Encara que deixis una mica obertes les finestres, poden patir un cop de calor.
- Sempre han de tenir a l’abast aigua fresca.
- Cal que surtin a passejar a les hores més fresques del dia.
- Si fa molta calor, no han de fer exercici.
- Vigila’ls els coixinets: caminar per terres àrids com el paviment o la sorra, que se sobreescalfen, els poden provocar ferides.
- Deixa els animals en zones fresques i a l’ombra. ”
Qualsevol creuria que estem en una societat moderna i modèlica que pensa en tot. Altres, entre els que em trobo, cansats de què legislin fins i tot en relació a com hem de respirar, tenen la sensació de viure en una societat paternalista i dirigista formada per ciutadans que som tractats d’imbècils i, a sobre, a molts sembla que els hi agradi i en volen més.
Parlant d’imbecilitat, entretant continuo esperant, recordo l’anècdota explicada per un prestigiós advocat barceloní.
El lletrat es trobava acompanyant a judici a un client seu a la Ciutat de la Justícia i mentre feien un cafè al bar, el client va adonar-se que li havien robat la cartera. Van demanar per algun Mosso d’Esquadra, però el servei de seguretat el prestava una empresa privada (malgrat la demagògia i les mentides escampades al voltant de suposades ―i falses― privatitzacions de la sanitat, mai he escoltat cap protesta respecte a la privatització de la seguretat) i el vigilant els hi va indicar que anessin a una comissaria a interposar la corresponent denúncia.
Arribats a la comissaria, una Mossa els hi va demanar molt amablement què volien. Van explicar el cas i la resposta de la agent va ser: “Tenen cita prèvia?”… No sé que van contestar. Però a mi m’hagués sortit dir: “Ai… no¡ Perdoni, té tota la raó. La propera vegada m’esforçaré en preveure quan em robaran la cartera i demanaré cita prèvia”¡ O potser hem assumit com a nivell d’inseguretat normal que et pispin la bitlletera i la denúncia és un tràmit més, més o menys inútil? A saber…
______________________________________________________
Quim Monzó acaba de publicar un llibre titulat Ments preclares. El llibre dels idiotes. El 1985, Carlo Fruttero ja va publicar La prevalenza del cretino. I els polítics autoetiquetats d’esquerres, incapaços d’aprovar pressupostos, malgrat no tenir un Euro continuen defensant la inversió dels diners que no tenen en serveis socials, sanitaris i educatius, en lloc de concertar-los amb el sector privat que ja ha fet la inversió. Doncs això: Monzó i Fruttero.
Afortunadament, a les Terres de l’Ebre ha tornat la pau i la tranquil·litat i podem seguir vivint, relativament, protegits de la “civilització urbanita”.
Entretant la Terra continua girant i, ara per ara, el sol surt cada dia.