MÉS ENLLÀ DEL CERCLE POLAR ÀRTIC (PRIMERA PART )

L’experiència de l’estiu passat a Escòcia va valdre molt la pena. Escapar-se de la calorada terrible que vàrem patir, per passar a haver de dormir amb funda nòrdica i sortir abrigat al carrer, va ser una experiència inoblidable. No cal dir que, el viatge a Escòcia, va ser molt més que escapar d’un estiu mediterrani (Veure “Papers escocesos I” i “Papers escocesos II” del 19 de setembre de 2022). Però aquest aspecte no va ser menor.

En qualsevol cas, el record del clima d’Escòcia va ser el detonant que em va acabar portant, aquest agost, al nord de Noruega, després de descartar Islàndia. Està tan de moda i conec tanta gent que hi acaba d’anar o que hi vol anar o que hi va aviat, que vaig témer el malestar que em provoquen les destinacions turístiques. Sense anar més lluny, Barcelona! Tenia clar que volia viatjar per damunt de la línia que delimita el Cercle Polar Àrtic, a l’extrem nord d’Europa, a poder ser, lluny de tot i de tothom, i a la fresca.

Com era d’esperar, però, el viatge a Noruega ha estat molt més que gaudir d’un clima fresc i agradable. Ha estat una experiència força intransferible. Un viatge meravellós dominat per la pau i la tranquil·litat. Reconfortant, enriquidor, valuós! No és fàcil escriure sobre les emocions viscudes…

Sempre m’havia preparat molt els viatges. Els llocs a visitar, les rutes, paratges, museus… Aquesta vegada ―igual que en el cas del viatge a Escòcia―, a banda d’anar a la llibreria Altaïr de Barcelona a comprar la guia Lonely Planet de Noruega ―tot un ritual en el meu cas―, amb les explicacions del meu fill Oriol, coneixedor del nord d’Escandinàvia i el que em va aportar una amiga, la Maria Ireland, que té sang i passaport noruec, no vaig dubtar. El record de la incursió feta en territori Àrtic, amb l’Oriol, al nord de Suècia l’any 17 (diria que durant el mes de març), barrejat amb el dels increïbles fiords i glaceres de Nova Zelanda, van fer la resta.

Només tenia al cap deixar-me anar i gaudir de muntanyes verdes amb alguna clapa blanca, silenci, aigua de tota mena, de llacs, rius, fiords, mar i posar el cap en blanc conduint per carreteres en les que pots fer molts i molts kilòmetres sense creuar-te amb cap cotxe. I sense trobar cap benzinera! Un dia vaig estar ben a punt de quedar-me sense carburant.

Amb una temperatura mitjana d’11 o 12 graus (17 va ser la màxima assolida, el migdia de dos fantàstics dies assolellats en els que el cel era nítidament blau cel, valgui la redundància) i la curiosa sensació que provoca que el dia tingui vint hores llargues de claror i només una mica més de tres de nit ―no puc dir si era negre nit o no tan negre, perquè dormia― la sensació era la d’estar a prop d’una mena de paradís.

El seient des del que escric, és molt còmode ―giratori, abatible, amb camals per reposar-hi les cames―, el finestral cap el que puc encarar el seient, és gairebé tan alt com la paret i força ample, i al darrere hi ha, a pocs metres, un tros del Mar de Noruega encalmat dins un fiord que devia deixar una glacera ves a saber quan…

Mentre miro el paisatge sense cansar-me, penso en el meu fill Oriol:

Tanco els ulls i el veig ensenyant-me les instal·lacions de la Luleå University of Technology, on està estudiant aleshores… Fem kilòmetres en cotxe damunt de la Mar Bàltica ―també hi caminem― transformada en un bloc de gel… Recorrem boscos en un trineu estirat per gossos… Tot d’una estem anant en cotxe per l’E-10 cap al nord. Hem sortit de Luleå i al cap de poc més d’una hora, just passat Överkalix, al mig del no res, en territori suec, tot d’una apareix un grup de cabanes envellides. Abandonades, potser? Allà, exactament allà, un cartell escrit en cinc idiomes indica que travessem la línia del Cercle Polar Àrtic. Des d’aquell punt i fins el Pol Nord, fins a l’extrem nord del planeta, hi ha el territori del dia polar. El dia en el que mai es pon el sol (solstici d’estiu) o en el que mai surt el sol (solstici d’hivern)…

Obro els ulls i “torno” al meu seient. És tard. Però continua sent de dia. Em trobo a uns 800 km al nord-oest d’aquell punt on vaig travessar la línia àrtica per primera vegada amb l’Oriol. Bastant més al nord, però ara a Noruega.

Al darrere tinc una taula de cuina-menjador i més enrere, sense separacions, adossada en angle recte a dues de les parets de l’estança, una cuina amplia i oberta. Tot l’espai és diàfan. El silenci és tan absolut que s’escolta perfectament. M’aixeco, m’acosto a una finestra gran ―petita si la comparo amb el finestral esmentat, situat també en angle recte amb aquesta última― i al davant hi veig una casa. Una llum encesa, tènue, i el cotxe que hi ha aparcat amb matrícula de Lituània, em fa pensar que hi deu haver algú.

Des d’aquesta posició, el gran finestral sembla el marc d’una pintura que canvia amb el pas dels minuts i el lloc des d’on es contempla. O bé una pantalla on s’hi projecta un esclat de vida. Amb tocs de natura morta o aparentment morta. Però la vida pot amb tot. També amb la mort…

A la banda esquerra de l’obra d’art, sobresurt una muntanya imponent. Verda, pacífica i sòlida. Davant d’ella i cap a la dreta del quadre, sense solució de continuïtat, veig un mar viu estampat de roques grans o illots petits. En primera instància, núvols i boirines. Darrere la vermellor d’un sol ponent. Miro el rellotge. Falten cinc minuts perquè siguin les 23h i la penombra comença a envair l’estança.

A la dreta del finestral, tres cases blanques ocupen un primer rengle. A segona fila, entre la segona i la tercera casa, n’hi ha una quarta, igualment blanca, i més enllà, unes poques més, totes elles perfectament integrades al paisatge. A primer cop de vista, podria trobar-me ―pel tipus de cases― als Estats Units. O al Canadà. De fet, a qualsevol país anglosaxó. Suposo que també escandinau…

Entre la primera i la segona apareix majestuosament un far enorme, immens, de color de terra vermellosa, cònic, ample a terra i quan més amunt, més estret. Almenys fa quaranta metres d’alçada.

Sense deixar de mirar la meravella que se m’ofereix, escolto dintre meu coses que vaig escriure…: “(…) Elogi de la inactivitat (…). La inactivitat no és el contrari de l’activitat, sinó una actitud creativa vinculada a l’ètica del respecte. Respecte a l’home, als altres i a un mateix, i a la natura (…). La humanitat és capaç de restar contemplativa en intervals de temps recurrents periòdicament i, en aquest estat, accedir directament a les realitats superiors en què es basa la seva existència” (Veure “Viure o simplement sobreviure?” del 18 d’agost de 2023).

Sí, definitivament, la vida pot amb tot! Ara i aquí, la sento amb una força incommensurable. Vida i bellesa…

La claror m’ha despertat. Són les 3:22h de la matinada. Em giro sota la funda nòrdica i em torno a adormir. A quarts de vuit em torno a despertar i m’aixeco. Ahir vaig arribar tard i no vaig tenir temps d’anar al supermercat. De fet, no sabia ―ni podia imaginar― que tanca a les 23h, i encara menys que obre a les 7 del matí! Surto de casa amb dues samarretes posades ―una de màniga curta i al damunt una de màniga llarga― i sobre les dues, un anorac prim. Sento que el pantaló “safari”, ple de butxaques, és ideal pel lloc i el que tinc previst fer. Penso que estaria bé que tots els pantalons tinguessin tantes butxaques. Porto uns mitjons gruixuts i sabates de muntanya de Gore-Tex. El cap cobert amb una gorra, amb orelleres, impermeable i tallavent. De moment, no em sembla que calgui pensar en roba tècnica. M’acosto al que va ser un port pesquer rellevant del Mar de Noruega i que avui en dia, tot i residual, guarda un encant especial. Té aquell regust que transporta a imatges de pescadors arribant amb els seus vaixells, esgotats per la feina i la lluita contra les aigües salvatges… El silenci absolut només es trenca pel cant musical de les gavines, amb l’eco que retorna la natura. Em venen al cap imatges inconnexes de pel·lícules. Un escriptor solitari en una casa a la costa de Rhode Island, barrejades amb escenes de crims, intriga i suspens… I imatges de “Tintin a l’Illa Negre”. Camino a la cerca d’un lloc per esmorzar. No hi ha ningú pel carrer. El primer local que trobo està tancat i no indica a quina hora obre. Potser no obre? El segon, es veu que fa temps que ha tancat per sempre. Està en un estat d’abandonament incipient. Suposo que aviat algú hi posarà fi. No tinc la sensació que la deixadesa i el deteriorament, caracteritzin Noruega. Em ve al cap el paradoxal lema imprès a la bandera nacional del Brasil: “Ordem e Progresso”. Lema que no resultaria paradoxal si formés part de la bonica ensenya nacional noruega. De fet, potser resultaria paradoxal, però per sobrer. És evident que l’ordre, el progrés i la riquesa exempta d’ostentació, caracteritzen aquesta societat, en aquest territori proporcionalment poc poblat. Descobreixo que la major part de comerços no obren fins les 10h. “Són ganduls els noruecs”, penso. Però ràpidament descarto la possibilitat. Sí que sé que són rics i abans apostaria per la idea referida que “la humanitat és capaç de restar contemplativa en intervals de temps recurrents periòdicament i, en aquest estat, accedir directament a les realitats superiors en què es basa la seva existència”, que no pas a altres tipus de motivacions. Especulo totalment. Sé molt poc. No m’he documentat sobre el país. Finalment trobo una bakery oberta. Pastissos, chocolate chip cookies… No puc precisar les diferències amb establiments semblants en altres contrades, però sí dir que decideixo menjar un entrepà de salmó fumat amb vegetals i beure un cafè americà. Anant cap el supermercat, m’aturo a mirar la carta d’un restaurant, que entre els plats que ofereix hi ha un steak de balena. A quarts de set hi vaig a sopar i, malgrat tot, menjo balena. Dic malgrat tot pel que a mi respecta i pel que fa al país. Jo sempre tasto el que sigui propi dels llocs on vaig, encara que això m’hagi portat a menjar escarabats fregits, carn de serp, de cocodril… El problema amb la balena, a banda que algunes espècies estan en risc d’extinció (desconec si les que es troben a Noruega), és que sé que són importants per prevenir el canvi climàtic. Resulta que els noruecs pràcticament no en mengen, però la tradició de capturar-les ve de segles i tot i que no he aconseguit aclarir per què segueixen promovent i ajudant des del govern la industria balenera ―Noruega va ser un país pobre i imagino que aquesta indústria era important, però amb la troballa de petroli i gas a les profunditats oceàniques, ara és, després de Luxemburg, el país amb la (segona) renta per càpita més elevada del món!―, tractant-se d’un país líder en protecció del medi. Segurament, intuint-ho, però sense estar-ne segur del tot, la meva decisió de provar la carn de balena em transforma en aquell tipus de turista que tant detesto! Mentre sopo hi penso, i em dic a mi mateix: “Espero que la cosa no sigui del nivell de comprar-se un barret mexicà a les Rambles!”. Personalment, aquesta carn ―que si no t’adverteixen que és de balena, per l’aspecte, el gust, la textura… pots creure que t’estàs menjant un entrecot de bou o vaca vella― consideracions ecològiques a banda, no la menjaria gaire sovint. Sé que és rica en proteïnes, però també en… mercuri!

Bé, sopar a banda, la visita al supermercat després d’esmorzar, m’ha fet venir al cap la sensació viscuda al Japó i a Alemanya. Lògicament, tot està etiquetat en noruec i no és evident en tots els casos saber si el que compro és el que crec que estic comprant!

Mai com en aquest viatge, he tingut la sensació d’haver arribat a la fi del món. On tot acaba. Es tracta, evidentment, d’una sensació subjectiva que em surt expressar-la amb aquests termes, i que comporta estremiment agradable i vigoritzador. És a estones euforitzant, a estones sedant. Plena de misteri, però gens inquietant. Agradable, molt agradable. Incorpora una mena de vivència de l’infinit… Mai havia tingut aquesta sensació.