VIURE O SIMPLEMENT SOBREVIURE?

ELOGI DE LA INACTIVITAT

“Només des del silenci i la reflexió es pot girar full a l’antropocè, és a dir, al moment històric en què la naturalesa ha quedat totalment sotmesa a l’acció humana”

Ignasi Aragay

L’amic Àlex Susanna, aquest estiu ha recomanat, a la colla d’amics, un parell de llibres que, al meu torn, també he recomanat a diferents persones i, per suposat, he llegit. Habitar la Terra, de Bruno Latour, i Vita contemplativa. Elogi de la inactivitat, de Byung-Chul Han.

El principal problema que tenim avui dia, les emissions de CO2, l’escalfament global, el canvi climàtic (Bruno Latour), són fruït de l’activitat humana que s’ha de maximitzar per incrementar “sense límits” la producció, en un món en què el sistema capitalista, en la seva versió última, progressivament nociva, més enllà de dominar els mercats i l’economia, perverteix la conducta humana, la manera de viure i de relacionar-se amb els altres i amb un mateix.

Tot i la incomoditat que em provoca introduir la política en aquest post, la proximitat de les eleccions del 23J i les notícies que tard o d’hora arriben ―malgrat evitar el màxim això que en diuen “informació” i/o actualitat, per considerar-ho generalment tòxic―, fan evident que aquest problema, absolutament central per a les nostres vides, no forma part dels elements prioritaris i irrenunciables per arribar a acords entre els diferents partits polítics. I si s’aborda, o quan s’aborda, es fa de forma cosmètica, marginal o populista. Per això ja hi ha obres de teatre ad-hoc com la Cimera del Clima.

En aquest context, tenir la valentia de posar en valor la inactivitat (Byung-Chul Han) resulta, de facto, una acció, antisistema. “Com que entenem la vida exclusivament en termes de treball i rendiment, concebem la inactivitat com una mancança que cal corregir el més aviat possible”, explica Biung-Chul Han.

En la lògica productiva i de consum, la inactivitat només pot ser concebuda com a “temps lliure”, un temps mort que, com que no serveix per produir i condueix a l’avorriment, cal matar-lo consumint o tornant a treballar.

Abans de continuar val la pena esmentar algunes crítiques al plantejament de Han, que es podrien relacionar amb les característiques de la piràmide de Maslow de diferents individus. En termes pràctics: “Si prou feina tinc per aconseguir arribar a final de mes, i no sé ni si tindré pensió de jubilació, tot això em sembla molt bonic, però ja m’explicaràs el que m’espera si em plantejo la inactivitat”. És a dir, si el meu problema és menjar (base de la piràmide de Maslow), com em puc plantejar l’autorealització, assolir fites superiors (pic de la piràmide de Maslow)?

En aquest punt, cal recordar que per a Han, la inactivitat no és el contrari de l’activitat, sinó una actitud creativa vinculada a l’ètica del respecte. Respecte a l’home, als altres i a un mateix, i a la natura. No es tracta, per tant, de “deixar de treballar” per assolir la inactivitat. Més aviat transformar el “temps lliure” en inactivitat. I si la posició és més o menys acomodada, reflexionar sobre la necessitat d’acumular per consumir i viure una vida, que si no té més contingut acaba sent buida o, alternativament, viure amb menys capital i menys consum, austerament, i guanyar temps per a la inactivitat i la contemplació des del jo més humà i més autèntic, per poder-te reconciliar amb els homes i amb la natura. Amb el món.

El propi Han explica que “(…) la humanitat és capaç de restar contemplativa en intervals de temps recurrents periòdicament i, en aquest estat, accedir directament a les realitats superiors en què es basa la seva existència”.

Després de llegir els dos llibres mencionats, Habitar la Terra i Vita contemplativa. Elogi de la inactivitat, m’he adonat que, de forma entre reactiva i intuïtiva, em situo en el col·lectiu dels que hem fet i fem mans i mànigues per “comprar temps”, per bescanviar rendes del treball, capital i capacitat de consum, per inactivitat. Això, almenys en el meu cas, ha suposat emprendre a long and winding road, no gens fàcil, però necessari per anar-me aproximant a comprendre el que de veritat és important a la vida.

Quan vaig publicar el post “Lanzarote set anys després”, el passat 25 de juliol, no havia llegit cap d’aquests dos llibres, i el 9 d’agost, quan vaig penjar al meu bloc el post “La lentitud i altres digressions d’un dia d’estiu”, havia llegit el de Bruno Latour, però no el de Byung-Chul Han. Un cop llegits, sento, en gran part, que estructuren el camí recorregut, vist retrospectivament, i ajuden a conceptualitzar i interpretar decisions preses. Per ser precís, aquestes decisions les he visualitzat com a tals, temps després de ser adoptades. El camí el fas caminant, guiant-te pel que vas intuint, pel que vas sentint que necessites.

Durant el canvi de segle, en els anys 1999-2001, mirant pel retrovisor de la vida, el paisatge que hi veia no m’acabava de satisfer. En aquell moment em començava a costar trobar sentit al gran esforç fet des que era estudiant fins aleshores. Em centrava molt en l’àmbit acadèmic i professional. Ho veia com una carrera tan exitosa als ulls de molts dels altres, com, en un cert sentit ―i és important subratllar-ho― poc satisfactòria per a mi. Quan intentava compartir-ho amb els meus amics i amb alguns dels col·laboradors de les diferents etapes professionals, sentia que, amb comptades excepcions, la majoria no m’entenia o qüestionava els meus arguments. Entre aquestes persones, moltes que van formar part d’equips professionals als que vaig coordinar i amb els que, col·lectivament, vàrem aconseguir fites rellevants. Com a exemple, tota la feina creativa feta en el sistema sanitari. Encara avui, funciona amb continguts, amb eines que vàrem crear nosaltres i que haurien d’estar en un museu de relíquies del passat, però que, a manca d’innovació, rovellades i grinyolant, continuen usant-se en un sistema de salut greument malalt i desfasat, des del punt de vista organitzatiu, no pas clínic i de recerca…

Que en un moment determinat de la teva vida, et qüestionis aspectes del passat, no invalida el valor afegit de tot el que has fet. El resultat, objectivament, pot ser bo. I la modelització del sistema sanitari català ―des de fa anys en procés de destrucció, i ara amb especial èmfasi― va suposar quelcom de positiu. Altra cosa és com avaluï jo a posteriori, si aquest era el camí que havia de seguir i, sobretot, si la forma en la que ho vaig fer estava en consonància amb això que he anomenat “el que és realment important” en la vida d’una persona. Accepto, però, els errors que he comès, perquè no puc tirar enrere i perquè, com tots, soc el resultat de tot el que he viscut.

Respecto qualsevol visió, però la meva va anar canviant amb el canvi de segle i vaig concloure que, en termes comuns i corrents, vàrem produir molt, vàrem ser competitius i ambiciosos i, sens dubte, líders a l’Estat espanyol perquè ens hi vàrem deixar la pell. Però no sabíem, almenys jo no era del tot conscient, que aquest tipus d’esforç, en general, no només en el sector salut, ve determinat per un sistema que, si

Font: INFOEMPLEO

aleshores no, avui està clar que està portant, a l’home i a la societat, a una situació límit.

Ara puc dir ―parlo per mi― que vaig experimentar, no el morir d’èxit, però sí l’inici d’un final de vida que, si no hagués donat un cop de timó, m’hagués portat a morir d’èxit. Tot això, aleshores, jo no ho havia elaborat en aquests termes. Només sé que sentia una incomoditat, un desconfort creixent que va anar a més a partir de l’any 2000.

Quan Han es refereix a la competència desenfrenada, el rendiment i l’èxit com a formes de “supervivència”, fa notar que viure consisteix, malauradament ―situats en aquest paradigma― en només “sobreviure”. I això és el que vaig anar sentint que havia fet, i la perspectiva de “sobreviure” en lloc de viure, és decebedora i cal modificar-la.

La meva activitat professional m’ha permès viure com l’esforç fet per allargar l’esperança de vida, no ha estat proporcional al resultat obtingut en termes de qualitat de vida, en especial en els últims anys de la vida de molts dels nostres pares i avis. Massa persones grans viuen (?) en la tristor de la soledat no desitjada. En realitat no viuen. “Sobreviuen”, sense que molts d’ells ―demències senils a banda― i dels altres hi trobin, hi trobem, el sentit. No hem vingut a aquest món per “sobreviure”. Però, com indica Han, en aquesta societat nostra, viure implica una confrontació amb el sistema, que no resulta fàcil. Per això la majoria de joves i grans “sobreviuen”.

Encara avui, diferents persones valoren positivament la biografia que tinc penjada a LinkedIn ―que ni està actualitzada, ni tinc previst actualitzar. LinkedIn ha esdevingut per a mi un espai de difusió dels meus punts de vista i també dels posts d’aquest bloc―, quan per a mi, és el retrat perfecte del que va ser una vida activa, que ara sento excessivament buida. Buida, especialment, de la inactivitat que necessitava, però que era difícil d’assolir, en la mesura que formava part d’un dels múltiples nuclis de reproducció i perpetuació del sistema, del model que pot portar la nostra civilització al col·lapse.

Volent canviar, volent guanyar el que jo en deia temps per a mi i per dedicar als meus fills, per tant, amb la millor intenció, però amb l’actitud vanitosa del que professionalment se n’ha sortit, vaig sobreestimar la meva experiència i el que pensava que seria una opció laboral compatible amb anar realitzant canvis de fons en la meva vida, em va dur a una de les pitjors situacions que recordo, amb dilemes ètics corrosius, que va acabar essent molt dura. Sovint, els humans necessitem arribar a situacions límit per reaccionar.

El 2007 vaig concloure que, en lloc de viure ―i potser no sabia ben bé encara quin podria ser per a mi el significat de “viure”―, només havia treballat. I vaig decidir iniciar la inversió de la situació, és a dir, minimitzar el temps dedicat al treball, fins a reduir-lo a la marginalitat dins la meva escala de prioritats, i d’aquesta manera poder començar a viure. En termes de Han, apostar decididament per la inactivitat. En el post “Lanzarote set anys després”, del 25 de juliol passat, ho expresso en els següents termes:

“Sentia la necessitat d’allunyar-me de Barcelona. Això creia, fins que poc a poc, em vaig anar adonant que Barcelona només era una expressió, força cosmopolita, això sí, de com vivim en el segle XXI. En realitat, sentia la necessitat d’allunyar-me de la manera de viure actual. La idea va començar a rondar-me pel cap el 2009-2010. Sempre imaginava un lloc tranquil, amb poca gent i el més proper al mar possible. Vaig saber abans que volia ‘marxar’, que no pas per què volia marxar”. I és que els llocs tranquils a la vora del mar, faciliten introduir-se en la vida contemplativa. A “accedir directament a les realitats superiors en què es basa la (…) existència”.

En el meu cas, però, el detonant va ser la inquietud pel medi ambient, pel canvi climàtic, que els veia indissociables de la irracionalitat de l’estil de vida consumista i productiu indispensables per mantenir el creixement econòmic i provocar que la natura esdevingui depredadora, per defensar-se de la humanitat que l’agredeix. No em veia capaç d’assolir la inactivitat anhelada en un entorn en el que la gent viu dominada per la pressa per fer coses de les que, en el fons, desconeix la utilitat o per arribar a llocs, sense més sentit que el simple fet d’arribar-hi. Necessitava trobar un lloc en el que fos possible que el record que esmento de Lanzarote en el post citat, “(…) recordo com la simbiosi entre la terra, el mar, el paisatge i la meva ànima era total” fos real la major part del temps. No va ser Lanzarote ―ho podia haver estat perfectament―, va ser les Terres de l’Ebre.

Pel que fa a l’altre post esmentat, “La lentitud i altres digressions d’un dia d’estiu” del passat 9 d’agost, me n’adono que la lentitud apunta directament cap a la inactivitat i a la contemplació. Aquest post comença de la següent manera:

“A mesura que fas anys, s’incrementa el que en podríem dir ‘la paradoxa del pas del temps’. Per una banda, trobes que el temps, considerat a ‘l’engròs’, passa molt ràpid, cada vegada més ràpid, el que no es contradiu amb el fet que, en el dia a dia, passi lentament. Aquesta lentitud, no acostuma a deixar indiferent. Per a algunes persones, especialment les que, vivint soles o no, es senten soles, aquestes hores que sembla que no hagin d’acabar mai, aquests minuts que es fan eterns, acaben exasperant. Altres aprecien la lentitud, el no anar de pressa, el no haver de córrer i poder assaborir cada instant de la vida”.

Quan sents que veus passar el temps de forma exasperant, en especial quan ets vell i si et sents sol, estàs en la pitjor de les situacions: la vida, la societat, la teva incapacitat funcional t’han expulsat de l’activitat i t’han condemnat a tenir només “temps lliure”. Ja no tens forces ni recursos per “matar el temps”. Si, en aquesta situació, no reacciones i et permets viure en la contemplació des de la inactivitat (mai és tard), o bé “mates la teva pròpia vida” o l’únic que et queda es “sobreviure per malviure”. En aquest estat, tot perd el sentit i el lent i exasperant pas del temps t’esgarrinxa i fereix l’ànima sense pietat. I aquesta vivència, cada vegada més, no coneix d’edats. No cal ser vell per experimentar-la, i la taxa creixent de suïcidi juvenil així ho demostra.

Per això és tant important assolir espais d’inactivitat conscient, donar-se l’oportunitat de contemplar la natura, també la humana, inclosa la pròpia (formen un tot únic), esforçar-se per assaborir cada instant, desterrar la solitud i evitar trobar-se en la terrible obligació de “malviure

Font: EL BLOG DE CAIXABANK

matant el temps”. Difícil? Però possible i, per això, cal no perdre mai l’esperança i lluitar.

“(…) L’esperança és necessària. No tenir-ne és una forma de rendició. No n’hem de tenir tanta que esdevingui complaent i puguem creure que tot anirà bé, però tenim el deure de continuar intentant fer del món un lloc millor. D’això va la vida”.

Henry Marsh (Neurocirurgià britànic, malalt de càncer).