LA LENTITUD I ALTRES DIGRESSIONS D’UN DIA D’ESTIU

Font: EL RINCÓN DE BLANDÓN

A mesura que fas anys, s’incrementa el que en podríem dir “la paradoxa del pas del temps”. Per una banda, trobes que el temps, considerat a “l’engròs”, passa molt ràpid, cada vegada més ràpid, el que no es contradiu amb el fet que, en el dia a dia, passi lentament. Aquesta lentitud, no acostuma a deixar indiferent. Per a algunes persones, especialment les que, vivint soles o no, es senten soles, aquestes hores que sembla que no hagin d’acabar mai, aquests minuts que es fan eterns, acaben exasperant. Altres aprecien la lentitud, el no anar de pressa, el no haver de córrer i poder assaborir cada instant de la vida.

Avui he felicitat una persona que feia 50 anys. Li he dit:

“A mi m’agrada molt un gènere literari anomenat ‘papers privats’. Inclou memòries, dietaris, biografies, autobiografies…

Hi ha un bon autor gironí, de les Gavarres, que es deia Miquel Pairolí, bo en aquest gènere. També com a novel·lista i periodista.

Va morir massa d’hora, i durant la seva malaltia va pensar en els detalls del seu funeral. Va escriure també el recordatori que va ser entregat als assistents al comiat.

Deia així:

“A l’hora del comiat, només dos mots d’Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res’”.

I he afegit:

“Vaig celebrar els meus 50 anys, organitzant una festa amb amics i companys de tram en el camí de la vida, de totes les èpoques, des del parvulari fins aleshores. Em sembla que va ser ahir, i fa un mes n’he fet 65!!!

Definitivament, això va ràpid! Cuida’t, dedica’t estones a tu i gaudeix!!!”.

El carpe diem, el tenir cura d’un mateix i gaudir, especialment amb les petites coses de la vida, exigeix lentitud per assaborir aquest temps que passa tan ràpid…

Això li deia a aquesta persona, poc abans de les 10:30h, assegut al porxo de casa, acabant un llarg esmorzar que dec haver iniciat dues hores abans. No pas abundós ni molt menys “de forquilla”. Síndria, dues prunes grogues i algunes figues. El que s’ha prolongat ha estat el cafè ―una tassa gran plena, sense sucre, ni llet, ni res. Negre―  que l’he pres lentament, mentre mirava el mar i la punta del Fangar i mig escoltava distretament les notícies. De fet, una tertúlia radiofònica.

Una cosa porta a l’altra i com que tens temps ―si t’ho proposes el tens― li treus partit. Tertúlia, tertulià… He recordat que molt sovint he criticat la figura del tertulià, d’aquells que comenten el que sigui, el que toqui, en el marc del que en diuen “actualitat”, que ve a ser com una mena de crònica negra que reflexa prou bé el funcionament dels humans en el temps que vivim.

M’he aixecat i he anat a buscar un recull de dietaris de Miquel Pairolí ―titulat, precisament, Dietaris― en la contraportada del qual es pot llegir:

“Michel de Montaigne, en el capítol X del llibre segon dels Assaigs, en traducció de Vicent Alonso, escriu: ‘Dic lliurement el meu parer sobre les coses, fins i tot d’aquelles que sobrepassen potser la meua capacitat, i que no considere que siguen de la meua jurisdicció. El que n’opine és per mostrar la mesura del meu punt de vista, no la mesura de les coses’”.

He pensat que això ho podria dir un bon tertulià, no pas tots. He recordat magnífiques descripcions de tertúlies escrites per Josep Pla, al Quadern gris, per exemple, entre d’altres, en les que els tertulians opinen. Igual que els de la ràdio. I no sempre opinen sobre temes que “siguen de la seua jurisdicció”.

No es pot prohibir pas a ningú que opini, menys si es dona valor a la llibertat d’expressió. Primer he pensat: “Trobo que es dona carta de naturalesa a la potencial propagació d’idees tòxiques”. Bé, certament a l’oient se li poden plantejar dilemes ètics. Per exemple: “Està bé opinar que no s’ha de treure el monument franquista commemoratiu de la batalla de l’Ebre a Tortosa? S’han de prohibir aquestes opinions perquè son formes d’apologia del feixisme?”. En qualsevol cas, no prohibirem pas, en general, el dret a opinar.

Volia anar a la platja, però feia un dia rúfol que convidava a continuar assaborint, lentament, el cafè negre. He tornat a la idea del “Montaigne tertulià” i he recordat que conservo de fa anys, un tractat de literatura francesa ―que vaig comprar en una llibreria d’exemplars antics i usats, al carrer Aribau de Barcelona, entre Diputació i Consell de Cent― que m’ha semblat, si no més fiable, que tendeixo a pensar que sí, almenys amb més glamour que “Mr. Google”.

Va néixer en el sí d’una família humanista, fou un lliurepensador, filòsof, gran coneixedor dels clàssics, moralista… Va ser el creador del gènere literari “assaig” i, en els seus Essais, va parlar de tot (com els tertulians), de tots els aspectes de la vida: les emocions, l’amistat, la crueltat, l’amor, la covardia, la ganduleria… El seu famós “Que sais-je?” ―que no sé si té a veure amb la magnífica, per a alguns “lleugera”, col·lecció de llibres francesos del mateix nom―, porta implícit el socràtic “només sé que no sé res” que alhora estimula la reflexió i la necessitat de fer-se preguntes en una mena de versió filosòfica de l’assaig-error del mètode científic. De Montaigne, em costa més el seu relativisme cultural que porta al relativisme dels sistemes de valors que, opino, està en la base de gran part dels greus problemes de la humanitat avui. Sospito que hi ha matisos importants a considerar a l’hora de buscar correlacions entre la posició de Montaigne i la crisi del sistema de valors actual. En fi…

I, per si no fos prou, va viure durant el Renaixement! Quan el feudalisme va donar pas a l’home modern, una època de grans coneixements,

Font: SIETE POLAS

d’interès i curiositat per tot, de la que Leonardo n’és el màxim exponent.

Així he anat encadenant els meus pensaments aquest matí, mentre prenia el cafè amb la remor de fons d’uns tertulians radiofònics. I emmirallat en els grans del Renaixement, m’ha assaltat una dèria meva, una batalla perduda ―una més, soc especialista en estar al bàndol dels perdedors i a l’oposició―, la dels grans metges internistes i humanistes que han evolucionat (?) cap a la superespecialització, la protocol·lització, la tecnificació, l’ús de la IA i el Big data, per diagnosticar i tractar, no sé si éssers biopsicosocials i espirituals o trossets, cada vegada més petits, d’éssers humans. I és que viure per consumir, obsedit per la competitivitat i la pressa per fer moltes coses i sobretot, evitar trobar-te amb tu mateix, no fos cas, mare de Déu, fa emmalaltir. I la malaltia, com l’home, és un tot integral, afecta el cos, la ment, l’esperit, i no es pot afrontar només amb especialistes de trossets del cos humà.

Ja ho veieu, Montaigne dona de sí. Amb tot el seu bagatge i posant-lo al dia de com vivim i ens comportem els humans del segle XXI ―pobre Montaigne!― crec que seria un gran tertulià.

Veig la buguenvíl·lia de nou esplendorosa, entre la meva tassa de cafè en primer pla i el mar al fons. No sé quantes vegades arriba a renéixer al cap de l’any, aquesta magnífica planta trepadora que s’enreda entre els barrots de la barana del porxo. A Lanzarote n’hi ha de precioses, i el contrast amb els cactus i la negror de la terra volcànica és una obra d’art. El cafè ja s’ha acabat. Però no tinc pressa per aixecar-me. Com el dia.

Amb la mirada perduda sobre el tractat de literatura francesa i el llibre Dietaris de Miquel Pairolí, això dels tertulians em fa pensar en dos que m’agraden força: Xavier Melero, al que no conec, i l’amic Josep Martí.

M’aixeco, recullo, agafo els estris necessaris i l’últim fascicle de la col·lecció “Cristianisme i Justícia” i baixo a la platja.

Xavier Melero em sembla un personatge prou savi i, sobretot, rigorós. Pot parlar dels temes des del seu marc ideològic, com tothom, però no em sembla un home que intenti “col·locar el producte”, ni épater les bourgeois. Sento que la seva saviesa és la pròpia de qui ha viscut la vida a fons, amb una gran capacitat de fruir dels detalls. És murri i té un gran sentit de l’humor. No pontifica. Dona la seva opinió, sovint posant èmfasi en què ho fa modestament. No li sé veure cap temptació vanitosa. No es caracteritza per interrompre els companys, escolta, és respectuós i empàtic, i aporta valor al debat. Si algun lector sent la necessitat d’advertir-me que va participar en la fundació de Ciudadanos, n’estic al corrent. Malgrat jo em trobi a les antípodes d’aquesta formació, per això no modificaré la meva opinió sobre aquest gran advocat penalista, ni sobre la persona que s’endevina darrere el seu rol de tertulià. Només faltaria!

En Josep Martí em transporta als homenots de Josep Pla. A banda de la seva gran capacitat d’escriure ―més enllà de cròniques i articles periodístics―, el seu bagatge de coneixements, la seva capacitat, són respectables. El seu sentit comú ―segurament gens aliè a la saviesa adquirida acompanyant al seu pare, un pescador de l’Ametlla de Mar, a pescar de matinada, des de ben petit― em sembla demolidor. Té una posició valenta ―malgrat trobar-se força sol, en aquest aspecte, respecte els contertulians―, que comparteixo, contra la major part de formes del “políticament correcte”. Fonamentalment, les relacionades amb les imposicions autoritàries i vexatòries dels autoanomenats “progressistes”. Els que ho són de veritat, a banda de no haver de ser necessàriament d’esquerres, mai fan servir aquesta paraula i encara menys, l’embruteixen per demostrar una pretesa superioritat moral, que no és tal. Tot plegat amb la finalitat de censurar, limitar la llibertat d’expressió i marginar el bàndol dels indesitjables, que no pensen com ells. Em recorden la censura franquista. I no només en el fons. Les formes, en ocasions, insulten la intel·ligència i el sentit estètic. Com a mostra, el comportament de l’escriptora Juana Dolores en l’entrevista que va intentar fer-li en Xavier Grasset i que ella va impedir de males maneres. Si no l’heu vist, us la podeu ben bé estalviar. És de mal gust, provoca vergonya aliena i repugna.

Trobo més bonica la costa que va de l’Ampolla a l’Ametlla de Mar (o a l’inrevés si voleu) passant per les platges del Perelló, en tots els casos. Aquest estiu, el Baix Ebre, el Delta, les Terres de l’Ebre han recuperat el nombre de visitants que hi havia abans del COVID. Els últims estius, i encara més les Setmanes Santes i els ponts, la quantitat de gent superava, amb escreix, la que jo vaig trobar quan vaig aterrar per aquí. Va ser un dels determinants ―no pas menor― per decidir quedar-m’hi. Ho lamento pels amics del sector hoteler i restaurador… Avui, a la cala, hi havia vuit persones i un gos. Quan el dia és més assolellat que avui, no canvia tant.

He tornat a dinar a casa i he gaudit preparant-lo primer, sense pressa, i cruspint-me’l després, mirant de mastegar bé i a poc a poc. El paisatge del migdia és diferent del matí. Els colors canvien, el bufar i la direcció del vent també, i si el poguessis tocar (el paisatge), tens la sensació que la textura la sentiries també diferent.

El llibre Dietaris encara estava per allà, damunt la taula. Pairolí, “un home sense pressa en una societat d’accelerats, escoltava i pensava abans de parlar i d’escriure”, diu Vicenç Pagès en el pròleg. Potser el seu origen rural, les Gavarres, a més de permetre-li saber viure en el silenci i els ritmes pausats, li proporcionava una capacitat de comprendre la realitat, més difícil de trobar en la selva urbana. No era un “xerraire”. No practicava el parlar ―ni l’escriure― per no dir res.

A la introducció del dietari Paisatge amb flames, que titula “Al lector” diu:

“(…) en principi, un dietari és el reflex de la vida de qui l’ha escrit. Que a la pràctica ho sigui o no ho sigui, només ho sap l’autor, i el lector, en definitiva, no n’ha de fer ben res. La fidedignitat biogràfica és un petit detall anecdòtic que no ha d’importar ben gens al lector, el qual farà bé de buscar en els dietaris, més que la xafarderia que li confirmi els vicis de l’autor, aquella mena de plaers i de profits que procura l’art literària (…).

Al cap i a la fi, l’argument literari no ve obligat de cap manera a ser veraç i només els lectors ingenus llegeixen els llibres ―inclosos, naturalment, els dietaris― amb la il·lusió, i fins i tot l’exigència, de veracitat, entesa en el concepte més elemental i pedestre”.

Pairolí avantposa l’interès i la qualitat literària a la veracitat estricta del que explica en un dietari, el seu autor. Comparteixo l’opinió fins al

DIETARIS

punt que quan afirma “que l’únic que sap si un relat és veraç, és l’autor”, fins i tot tinc dubtes. Penso que Gabriel García Márquez, tenia tota la raó del món iniciant les seves memòries (Vivir para contarla), amb la frase:

“La vida no es la que uno vivió, sino cómo la recuerda para contarla”

Certament, en especial si han passat anys i no has pres notes, quan expliques vivències, pot ser que s’ajustin poc a la realitat i no ho sàpigues ni tu mateix.

Vet aquí una mostra del que pot regalar un dia d’estiu, fins l’hora de dinar. Durant la resta del dia, he continuat mirant d’alentir el pas del temps, sense aconseguir aturar-lo del tot. M’he sentit lliure i he experimentat felicitat, sense sensació d’ingenuïtat, fins que m’he quedat adormit al sofà del porxo. Els somnis que he tingut, us els explicaré un altre dia…