Vaig acabar Una altra vida, encara, de Theodor Kallifades, a l’aeroport de Heathrow. El vaig devorar en un moment idoni per viure -a través de la seva capacitat de fer viure la pròpia intimitat mitjançant la seva obra- el dilema de l’emigrant. Un grec que va marxar a Suècia als 26 anys, va esdevenir escriptor famós en llengua sueca i allà a dalt es va casar, va tenir fills i va iniciar el camí cap a l’esquizofrènia sobre la seva pròpia identitat. Ja se sap, mai va deixar de ser grec del tot ni mai va acabar de ser suec del tot.
El dilema el reflecteix d’una forma molt bonica al final d’aquest llibre, escrit en grec (crec que l’únic que ha escrit en la seva llengua natal) quan feia ja temps que patia “la síndrome del full en blanc”. Aquella pàgina que et mires assegut i que no ets capaç de començar a emplenar… Tothom que escriu sap el patiment que això comporta, ja que rarament un escriptor no ha passat mai per aquest tràngol.
El llibre, escrit als 78 anys, acaba l’últim dia d’unes vacances passades a Grècia que, salta a la vista i als sentits, varen ser molt més que unes meres vacances per a l’ànima sensible de Kallifades. Acaba de la següent manera:
“L’endemà vam marxar. Ara, aquella vegada, ja no tornaria a ser mai més un emigrant.
Vaig recordar l’ocell migrador que havia vist tot sol al cel serè de Gotland. Havia perdut l’esbart, però no el rumb. Jo tenia el mateix problema. Havia perdut el meu esbart. El rumb, però, me l’havien donat aquells xicots, la seva professora, l’Olimpia Lampusi, i les paraules d’Èsquil. I aquest llibre, el primer que escric directament en grec després de cinquanta anys, és el meu agraïment tardà per a tots aquells que em van retornar a la meva llengua, l’única pàtria que em quedava i l’única que no em feriria.
No solament em van honorar. Van salvar en mi allò que encara podia ser salvat.
Quina importància tenia a quin racó de món anava a parar?”.
Pels altaveus cridaven a embarcar el meu vol cap a Montreal mentre em ressonaven aquestes paraules dins el cap: “Quina importància tenia a quin racó de món anava a parar?”. Tenia 56 anys i marxava amb la idea de tornar als 64, simplement pel fet que el meu contracte era per a vuit anys. Què ingenu! La vida ja m’havia demostrat manta vegades que no es poden fer plans.
Feia 29 anys que havia viscut una situació aparentment similar. Dic aparentment, perquè la meva sensació no era de déjà vu. Aleshores marxava a Montreal per tornar al cap d’un any. Quan ja en portava dos, vaig decidir que em quedava a viure en el fred i la neu, però a l’any següent vaig tornar. I ara, inesperadament, tornava a marxar. Tornaria al cap de vuit anys? Tornaria?…
Ja feia temps que havia emigrat cap a una mena d’exili interior. Arriba un moment que per emigrar no cal canviar de país. Ni tan sols de ciutat. Ja havia decidit treballar a temps parcial quan vaig acceptar aquesta nova posició, formalment full time, que jo em veia capaç de transformar en un part time molt part, si m’ho proposava. El fred polar i la neu ingent, no els veia amb la lleugeresa que els veia quan tenia 27 anys. La idea de passar sis mesos a l’any al congelador, feia molt costerut el camí que havia decidit emprendre. Alguna cosa dintre meu em deia: “Però que cony fas?”. Però, tanmateix…
Vaig arribar a Montreal amb la sensació de sempre quan hi he arribat en la multiplicitat de viatges que hi he fet. No arribava ben bé a casa, però arribava a un lloc conegut, ple d’amics, de records i de vivències. Quan vivia a Montreal i anava als Estats Units, quan tornava tenia la sensació de tornar a casa. Segur que això enregistra informació en alguna part del cervell.
Vaig recollir el cotxe de lloguer a Dorval. Ja feia anys que li havien posat el nom d’Aeroport Pierre-Elliott Trudeau, el Kennedy canadenc, pare de l’actual primer ministre, Justin Trudeau. Però així com a Barcelona es parla de l’aeroport del Prat, perquè està a El Prat, l’aeroport Dorval està a Dorval, al sud-oest de l’illa de Montreal (ho sabíeu, no, que Montreal es una gran illa al mig del riu Saint Laurent?) i quan dius “vaig a Dorval” se sobreentén que vas a l’aeroport. Afortunadament, faltaven mesos encara per a les nevades. L’estiu era imminent.
El meu primer viatge a Amèrica va ser a Montreal, l’any 1980. Vaig estar-hi dos mesos, el que em va permetre, entre altres coses, fer la meva primera visita als Estats Units i fer-la amb cotxe. Una de les imatges fotogràfiques que tinc enregistrades era un senyal de trànsit que deia “USA 6 Miles”, com ara les que veig per aquí que diuen, per exemple “Sant Jaume d’Enveja, 2”. Vaig viatjar per New England en cotxe, vaig tornar a Montreal, vaig anar uns 500 km al nord, a Chicoutimi, a la regió del Saguenay, amb el Guy i el seu germà, indis iroquois, i des d’allà vàrem baixar en piragua durant un mes per rius i llacs. Tampoc oblidaré el meu primer viatge a New York, amb tren. L’Amtrak que va sortir de Montreal tard al vespre, permetent veure els gratacels de Manhattan cap a les 6 del matí, quan clarejava. De cop es va posar sota terra i vaig arribar a Penn Station, al subsòl del Madison Square Garden a la 7a Avinguda, davant del 32 Street West, al cor de Manhattan. Em semblava que havia entrat dins una pel·lícula de Hollywood. Era l’Amèrica de Ronald Reagan, i New York era encara una ciutat molt perillosa. El promig d’assassinats a Central Park cada nit, era elevat. Això, afortunadament, fa anys que és història i NY no és gaire més perillós ni menys que Barcelona, per dir alguna cosa.
Montreal, com el Quebec, com el Canadà, són llocs tranquils -retingueu aquesta dada gens menyspreable- habitats per rics i, si penseu, us adonareu que no en sentiu parlar mai a les notícies. Perquè no hi passa res. No hi passa res vist des d’aquí. Quan hi vius, tot i l’aparent -i fins a cert punt real- ritme d’encefalograma pla, hi passen coses i, de vegades, fins i tot, moltes coses. A mi m’han passat moltes coses a Montreal, i la major part d’elles, bones. Per tant, he viatjat a Montreal, sí, per primera vegada el 1980 i un cop a l’any de promig entre 1987 i 2015. He emigrat a Montreal? M’hi vaig passar tres anys estudiant i treballant a la mateixa universitat, en un equip de recerca, entre el primer viatge i
3255 RIDGEWOOD, MONTREAL
els successius esmentats. En qualsevol cas, gairebé 40 anys després, sembla que ara emigro. Però… no ben bé. Seré més aviat el que en el món del business en diuen un expat, amb tots els avantatges associats: habitatge, cotxe, tres viatges a l’any a Catalunya pagats, un salari inimaginable al nostre, cada dia més desgraciat, país, i un pla de pensions privat en el que durant vuit anys hi ingressaran bastants més diners que la suma de les quantitats que em pugui pagar la Seguretat Social de la “gran Espanya” des dels 65 fins que em mori -sigui quan sigui- comptant que cobraré el que correspon al màxim cotitzat. I per tot això marxo als 56 anys al Canadà, quan ja havia decidit cercar un llogaret tranquil vora el mar per viure sol, sense ningú tocant els pebrots, llegint, escrivint, passejant i fent esport…
Em va sorprendre que ara que els prototips clàssics de cotxe americà han passat a la història, els del rental car em lliuressin un Lincoln dels de tota la vida, però nou. Em pensava que ja no el feien… Si hagués estat un Ford o un Subaru, hagués protestat. Però em va fer gràcia agafar aquella bèstia negra usada com a cotxe presidencial. I vaig fer el primer que faig sempre quan pujo a un cotxe en un aeroport, que és cercar emissores locals de ràdio. A Montreal, m’encanta escoltar emissores convencionals que combinen notícies amb cançó en francès. Connecto i… no em puc creure el que sona! Celine Dion i Bruno Pelletier interpretant Le blues du businessmann, una xavacanada (J’ai du succès dans mes affaires, j’ai du succès dans mes amours, je change souvent de secrétaire, j’ai mon bureau en haut d’une tour, d’où je vois la ville al ’envers, d’où je contrôle mon univers…. and so on!) amb pretensions de “missatge” però que em recorda la que jo escoltava, 103.7 Montreal (ara hi ha una altra emissora en aquesta freqüència) amb notícies divertides i cançons d’amor per a bledes. Però sempre vaig sentir que la chanson d’amour tenia més glamur que les cançonetes d’amor dels 40 Principales. Per a la bona música, CKGM Montreal, emissora anglòfona crec que de l’exclusiu barri de Westmount, i per a la música clàssica, Radio Canada. Però, d’entrada, escoltar el québécois tan vilipendiat pels francesos pure laine, era entranyable. Tot això, alhora que decidia per on em venia de gust entrar a la ciutat, amb el plaer que em provocava poder-me moure per aquella metròpoli com ho faig per Barcelona. L’opció ràpida era agafar la 20 Est. L’alternativa, delitar-se gaudint del Lakeshore, vorejant le bord du lac per Lachine i retrobant la 20 a Lassalle.
El segon dilema era, ja entrant al Centre Ville, si sortir pel carrer Atwater direcció nord fins al Chemin de la Côte des Neiges, tombar a la dreta per Descelles i de nou a la dreta fins arribar a Edouard Montpetit, on hi havia el Rockledge, edifici antic i bonic on en Charles em deixava un apartament els dies que volgués, fins a trobar la casa en la que m’instal·laria definitivament. Si seguia aquest camí, vorejava el Mont-Royal i passava per davant de casa (de la que va ser la meva casa els anys 80), al carrer Ridgewood. Just davant tenia, al mig del Mont Royal, el cementiri Notre-Dame-des-Neiges. Quan era estudiant, sortia de casa amb els esquís de fons, creuava Côte des Neiges i m’endinsava pel terreny pendent del cementiri, practicant un petit eslàlom en el que les portes, en lloc d’estar marcades per pals articulats i flexibles, eren les làpides mortuòries de pedra o marbre rígid. Quan arribava a l’altra banda de la muntanya, havia de recórrer un kilòmetre aproximadament, aleshores sí, practicant esquí de fons, fins arribar a la universitat, on hi havia guixetes per deixar els esquís.
Altres vegades optava per sortir més cap a l’est, per Peel, i topar amb els gratacels del Down-Town o encara, continuar per la 20, travessar el Down Town pel subsòl i sortir al main street, la rue Saint Laurent, que travessa l’illa de nord a sud i separa la ciutat entre l’est, classe moyenne, i l’oest, high class. Aquesta última opció em permetia entrar per Outremont, barri que m’encanta i en el que havia pensat viure en aquesta emigració tardana.
El vol des de Heathrow a Dorval, va durar unes vuit hores. El contracte signat amb els d’IIR Corp. (Investing Intelligently in Research Corporation), incloïa vols en business class. Vaig dinar al launch d’Air Canada, vaig embarcar i, una vegada assolida l’alçada de creuer, vaig demanar-li a l’hostessa de vol que no em despertessin per servir-me cap àpat ni per cap raó que no fos una emergència, i vaig dormir fins a Dorval. Això em va permetre optar pel Lakeshore i quedar amb en Pietro Canessi per dinar al Pasta Andrea, com tantes vegades havíem fet. Em va dir que la Lucie vivia no gaire lluny. L’última vegada que havia contactat amb ella vivia molt lluny d’allà, a l’est de Montreal, ben bé a trenta kilòmetres. Sabia que tindria una llarga trobada de posada al dia amb ella i que en aquesta nova etapa de la meva vida ens veuríem sovint, com va passar durant els anys 80. Bé, aleshores vàrem viure junts l’últim any de la meva estada, fins que jo vaig decidir tornar a Barcelona, decisió que la va sorprendre molt en aquell moment. Com ara es sorprendrà de la meva decisió d’anar a passar uns quants anys a Montreal a prop d’arribar a l’inici de la setena dècada de la meva vida.
Des de que vaig conèixer en Pietro el 1980, res havia canviat en ell, excepte els signes d’envelliment en el seu rostre i el seu cos. Pintor fracassat, artista nonat però sense renunciar a mantenir l’ànima bohèmia, mai havia treballat. La rica socialdemocràcia canadenca -en el sentit fàctic, més enllà que governin lliberals, conservadors o independentistes, l’abundant riquesa canadenca està més ben repartida que a la major part de països-, li permetia curtes temporades de treball en cursos d’art i pintura a universitats de tercera i llargs períodes d’atur ben pagats. Els seus ulls preciosos col·locats en una bella fesomia mediterrània, junt amb la seva verborrea inacabable (pintura, Picasso, cinema, Marlon Brando, boxa, Mohamed Ali, història, judo, Chaplin, Kennedy, Europa. Còrsega… eren els seus temes) li permetia seduir dones acomodades que col·laboraven a la seva manutenció. Els estalvis del seu pare, mentre van durar, també van contribuir a què pogués viure sense treballar, somiant esdevenir un dia un pintor famós a New York. Confesso que el tema d’aquests estalvis em molestava una mica. En realitat no eren del seu pare. Eren de la segona dona del seu pare, que anteriorment havia estat la tercera dona del meu avi i, en darrer terme, provenien del meu avi. Llàstima d’herència que si hagués arribat a les meves mans hagués donat un major rendiment! No podia evitar pensar-ho…
El dinar al Pasta Andrea es va allargar i la conversa, com sempre passava amb en Pietro, la vam reprendre “on l’havíem deixat ahir”. D’aquest ahir feia un any. Però era igual. Des del juliol de 1980, cada vegada que el veig és com si ens veiéssim cada dia. Pel que fa a la relació amb ell, és idèntica ara que el veig cada any que quan vivia a Montreal, que el veia cada setmana o cada dues setmanes. No em podia creure que als seus 59 anys continués explicant-me que aviat faria una exposició a New York! “Vous êtes un rêveur mon cher cousin!”. Feia 34 anys que em deia el mateix i encara perseguia l’objectiu. I ara que en fa 41, encara persisteix en el somni!
Vaig agafar la 20 a Lachine i vaig optar per Peel i Dr. Penfield, fins a Côte des Neiges. Com sempre, vaig parar uns segons davant de la casa en la que vaig viure tres anys, a Ridgewood. Vaig tancar els ulls i em vaig dir a mi mateix: “Quines voltes dona la vida. Qui m’havia dit a mi el dia que tenint 27 anys pujava mobles a aquesta casa que 29 anys després estaria tornant a aquesta ciutat per viure-hi de nou. Qui sap si per acabar-hi els meus dies, perquè això mai se sap…”.
Vaig arribar a l’edifici Rockledge, vaig aparcar el Lincoln al lloc de sempre, davant de la porta d’entrada al garatge, la vaig obrir amb el truc de sempre i damunt la roda posterior dreta de la furgoneta clàssica del restaurant Le Paris Beurre -un Citroën 2CV amb matrícula francesa-, que feia anys que estava allà aparcada, hi havia un paperet on s’hi podia llegir “box 9” i sis números, tot escrit amb la lletra d’en Charles. Vaig anar a l’entrada principal, vaig pujar els dos graons que em van donar accés a la porta d’entrada on vaig buscar la petita caixa de seguretat número 9, amb la combinació de sis números la vaig obrir i a dintre vaig trobar el joc de claus que em permetien obrir la porta d’entrada al bloc, pròpiament, i la de l’apartament 7, ubicat a la quarta planta.
Vaig baixar al subsòl i vaig anar a buscar les maletes al Lincoln travessant el garatge i les vaig dur fins l’ascensor. Vaig obrir la vella porta de
LE ROCKLEDGE
FONT: Foursquare
fusta amb pom metàl·lic de l’ascensor, a continuació la reixa plegable, que en prémer el botó corresponent al quart pis es va tancar automàticament, i vaig entrar a l’apartament. Tot era familiar i conegut. El cruixir del vell parquet flotant, el terra de rajoles blanques i negres de la cuina, les rajoletes dels anys 50 del bany i les fulles dels erables que tocaven la porta del balcó.
Pensant que potser, sense que en fos la meva intenció ni el contrari tampoc, acabaria els meus dies en aquell país, vaig pensar en l’última frase del llibre de Kallifades: “Quina importància tenia a quin racó de món anava a parar?”.
Sens dubte, cada vegada menys. El vincle amb el meu país, Catalunya, cada dia era més feble.