INSTANTS…

Intentant penjar una informació a Linkedin, m’apareix una foto que em transporta a una altra època. Concretament a quan era estudiant de Medicina. És la foto que duia adherida amb Aironfix a la carpeta que feia servir per anar a classe. Una foto de dos jueus emblemàtics: Charles Chaplin i Albert Einstein.

Al peu de la foto es reproduïa una famosa conversa entre els dos personatges.

Einstein: “El que més admiro del teu art és que és universal. No dius res i tot el món t’entén”.

Chaplin: “És veritat. Però lo teu és encara més gran. El món t’admira malgrat ningú entén res del que dius”.

Recomano la fotografia amb el diàleg i una amiga em contesta: “Una conversa genial! És real? S’inventen tantes dites atribuïdes! En qualsevol cas ‘si non è vero è ben trobatto’”.

Jo contesto: “És real”. De fet ho dic perquè fa anys que la conec i la tinc interioritzada com que es va produir. No he investigat més… Això em podria dur a parlar del drama de les fake news, de les notícies tergiversades, de la part pitjor de la “informació”, de la facilitat i velocitat amb què qualsevol cosa, certa, falsa o mitja veritat, corre per les xarxes… Però no. Recupero el fil, que no és altre que el de posar en valor un petit instant feliç, recordant la conversa entre els dos jueus, sí, però sobretot la foto que em transporta a cares, records i sensacions de la Facultat de Medicina.

El mateix dia escolto les últimes paraules que s’atribueixen a Steve Jobs abans de morir. Steve Jobs va morir el 2011 i sembla ser que aquest escrit va aparèixer el 2015, motiu pel qual molts posen en dubte que siguin d’ell. En qualsevol cas, com deia la meva amiga sobre la conversa Einstein-Chaplin, “si non è vero è ben trobatto”.

“He arribat al cim de l’èxit en els negocis. A ulls dels altres la meva vida ha estat el símbol de l’èxit. De tota manera, a banda del treball, sento poca alegria. Finalment, la meva riquesa no és més que un fet al que estic acostumat.

En aquest moment, recordant tota la meva vida des del llit de l’hospital, m’adono que tots els elogis i les riqueses dels que estava tan orgullós, s’han convertit en quelcom insignificant davant la mort imminent (…). Només ara quan he acumulat diners suficients per a tota vida, entenc que cal perseguir altres objectius no relacionats amb la riquesa. Coses més importants: per exemple, històries d’amor, art, els somnis de la meva infantesa…

No deixar de perseguir la riquesa, només pot convertir a una persona en un ésser retorçat, com jo.

Déu ens ha format de manera que podem sentir l’amor en el cor de cadascun de nosaltres, i no il·lusions construïdes per la fama ni els diners que he guanyat i que no em puc emportar amb mi. Només em puc endur els records enfortits per l’amor. Aquesta és la veritable riquesa (…).

Les coses materials perdudes es poden trobar. El que no es pot recuperar quan es perd és la vida. Sigui quina sigui l’etapa de la vida en la que estiguem, al final haurem de fer front al dia en què baixarà el teló.

Que el teu tresor sigui l’amor per la família, l’amor pel teu marit o la teva esposa, l’amor pels teus amics…

Tracteu-vos bé i ocupeu-vos del proïsme”.

Ahir, com acostuma a passar a la vida, el dia va estar caracteritzat per l’alternança de núvols i sol. Vàrem passejar amb el meu fill Oriol per la costa i abans d’anar a dinar ens vàrem aturar a un racó agradable per fer un aperitiu davant del mar. L’arribada inesperada, fortuïta de la Lluïsa, una companya d’escola -ha plogut molt des de llavors- em va trobar absort, impactat, trist, per la notícia que un amic estava malalt. Amic amb el que tot just feia un mes havíem estat dinant allà mateix, amb tota una colla…

La Lluïsa em va presentar les seves amigues, els hi vaig presentar el meu fill, però jo tenia el cap lluny d’allà i vaig començar a pensar com a través d’algun col·lega de l’hospital en el que està el meu amic, podia fer-me una idea de la situació clínica amb més precisió.

No sé si Steve Jobs és o no l’autor d’aquelles paraules. Sí que el juny de 2005, sis anys abans de morir, ja malalt, en la cerimònia de graduació d’una promoció a la Universitat d’Stanford, va dir: “Si vius cada dia de la teva vida com si hagués de ser l’últim, algun dia tindràs raó”.

Siguin com siguin les coses, és perfectament imaginable un humà recomanant viure cada dia com si hagués de ser l’últim i al cap de pocs anys, quan es veu la mort a sobre, lamentar no haver-ho fet o haver-ho fet en un sentit inadequat. Lamentant-se de no haver trobat el veritable sentit a la vida… Som així!

Efectivament, sembla que ens haguem de trobar en situacions difícils, per valorar adequadament el que de veritat té sentit i el que no, el que ens fa realment feliços, el que ens omple.

La periodista Tatiana Sisquella, desapareguda el 2014 amb 36 anys, havia escrit els anys previs a la seva mort:

“Són aquests, petits instants lleugers, ingràvids, sense pressa. Només nostres i de ningú més. Tan necessaris com sovint obviats. Són instants plens de normalitat, de no res, de silenci. De tant en tant, ara mateix potser, busqueu un instant lleuger: poseu-hi tota la vostra atenció i gaudiu-lo. Quan acabeu, ja continuareu llegint i, si ha funcionat, alguna cosa haurà canviat, possiblement a millor”.

Aquest cap de setmana ha vingut el meu fill a casa. La notícia de la malaltia de l’amic ha estat l’únic moment en què “m’he absentat”. Coincidint el moment d’absència, com he dit, amb la trobada amb la Lluïsa, que no l’he viscut prou.

Vaig fer l’esforç d’intentar valorar positivament que, feia poques setmanes, gaudíem amb l’amic malalt -de ben segur que ja ho estava, però no ho sabia- i la colla esmentada de dos magnífics dinars. Magnífics no només -ni principalment- pel que vàrem menjar sinó per allò de -o atribuït a ell- “l’amor pels teus amics”, de Jobs. En fi…

“El dissabte hi havia lluna plena. Vaig sopar al porxo amb l’Oriol i quan ell se’n va anar a dormir, em vaig quedar, com faig moltes nits, mirant el paisatge. Cel, mar, núvols desplaçant-se, siluetes  d’ombres  d’arbres visibles gràcies al reflex, a estones tènue, de la llum de la lluna. Tènue pels núvols que la cobrien ara sí, ara no… Feia una temperatura agradable. Un pèl fresca per l’època de l’any. La música suau que sonava dins a casa, malgrat fer-ho a baix volum, es podia escoltar molt llunyana al porxo perquè el silenci era absolut. Al cap d’una estona la vaig parar, ja que era més agradable el so mut del silenci… També vaig apagar totes les llums de dins i de fora, de manera que l’única llum que es veia o, segons el moment, gairebé s’intuïa, era la de la lluna. En aquesta situació l’acomodació de l’ull permetia veure un bri de claror i les ombres del paisatge.

La lluna des de l’est va anar movent-se cap al sud-est. Al principi no la veia. Uns núvols s’interposaven entre ella i jo, però al darrere i fins a l’horitzó, el mar estava platejat pel seu reflex. En el seu trajecte, al cap de poca estona va aparèixer tota ella, ben visible i en aquell moment el reflex platejat va cobrir tot el mar abastable amb la mirada. Preciós!

No sé quanta estona vaig estar assegut mirant aquest espectacle. Al final, després de moltes imatges diverses, resultat de les múltiples superposicions núvols-lluna, em quedo amb una en la que al costat i damunt les palmes de la palmera, els núvols, molt fragmentats, adoptaven formes capricioses. És aquell moment en el que, com passa quan mires fixament les flames, comencen a aparèixer cares, animals, formes, dibuixos…

Sobre les palmes també vaig poder veure per un moment la lluna plena sencera, només amb tres petites osques. A la dreta, les branques d’un pi tallaven un núvol i darrere d’aquestes mateixes branques, més avall, fragmentat també per una palma, apareixia el mar de plata contingut a la badia que hi ha al nord del Delta, tancada per la Punta del Fangar. Amb aquesta imatge me’n vaig anar a dormir…”.

Deu ser cert que la felicitat no és un absolut. Que és una suma de moments. Que s’han de saber apreciar sense necessitat que les desgràcies o l’ombra del final ens facin penedir de no haver sabut gaudir prou d’aquests petits moments…